Arxiu de la categoria: Actualitat

El mapa de les externalitzacions a l’Ajuntament de Barcelona

El 23 de juny de 2015 el nostre grup municipal va presentar pregunta per escrit a Alcaldia reclamant el llistat d’empreses subcontractades per tot el conjunt del que representa l’Ajuntament de Barcelona, el numero de treballadors i treballadores afectades per aquesta situació i quines condicions laborals i econòmiques se’ls apliquen.

Després de mesos i mesos reclamant al Governt de la ciutat en el Ple i en les Comissions aquest mapeig que poses xifres al desgavell externalitzador de l’Ajuntament de Barcelona finalment ens va arribar aquest document el passat 30 de desembre de 2016.

Ara estem en fase d’estudi i contrast.

Per a qui pugui interessar aquí el deixem enllaçat.

Mapa dels serveis externalitzats

Qualsevol informació la podeu enviar a barcelona@cup.cat

Crònica de la jornada #SomLlavor

Col·laboradores i militants de la CUP-Capgirem Barcelona omplien dissabte, a partir de les 10 del matí, el Centre Cívic la Sedeta de Gràcia, en una jornada de balanç sobre el primer any del grup municipal a l’ajuntament. L’acte, titulat simbòlicament amb l’expressió «Les llavors han germinat», es va caracteritzar per tenir un format amè i un contingut molt potent, que va escapar d’una simple rendició de comptes de les regidores i l’equip tècnic del consistori. L’objectiu era ambiciós i va assolir-se: es tractava de compartir experiències i coneixement i debatre sobre múltiples temes que afecten tant el dia a dia de la institució com el contingut de les accions que poden desenvolupar-se des del consistori. La jornada va estar dividida en dues sessions d’entrevistes, dues sessions de debats paral·lels i una taula rodona.

entrevista_mjmaria

La primera part va consistir en una entrevista a les regidores Maria José Lecha i Maria Rovira i conduïda pel periodista Manel Carrere, sota el títol «Obrim finestres a la CUP Capgirem Barcelona i aixequem catifes de l’acció del govern». Les regidores van posar sobre la taula la inoperància dels diversos òrgans tant municipals com supramunicipals, així com la manca de traducció real i l’arbitrarietat de les diferents decisions que s’hi prenen. D’altra banda, van denunciar la hipocresia i el racisme amb què actuen certs grups municipals i van destacar les dificultats per donar a conèixer tot el treball municipal que s’està fent, que sovint queda soterrat i sobrepassat per qüestions alienes, com a conseqüència del ‘sostre comunicacional’, difícil de superar pels grups petits. Totes dues van ser crítiques amb el partit del govern, Barcelona en Comú, a qui van acusar d’aplicar unes polítiques continuistes, de renunciar a una aposta ferma per la remunicipalització dels serveis públics externalitzats i de no escoltar la veu dels treballadors en conflicte. També van criticar la comunicació gairebé nul·la que el govern municipal té amb la resta de grups, malgrat que arran de la modificació pressupostària semblava que havia millorat. Per posar una mica de llum a tantes ombres, es va fer èmfasi en els casos de corrupció que s’han evidenciat a la Diputació, gràcies a l’actuació conjunta amb sindicats, i en la creació d’un Observatori Municipal. Com a conclusió, i tenint en compte el topall que ha demostrat tenir la tasca institucional, van destacar la importància cabdal de mantenir i intensificar la lluita al carrer per part dels diferents col·lectius, sense la qual no té cap sentit ser presents a la institució.

feminisme

Des d’un altre punt de vista, els consellers de districte de Gràcia i Horta-Guinardó, Quim Serra i Ariadna Gálvez –conselleresrespectivament- i el militant i activista d’Horta, Àlex Cunillera, van parlar del perill de la institucionalització i la necessitat de la mobilització popular. Quim Serra afirmava la impossibilitat de tirar endavant la lluita municipalista, pel fet que les institucions estan separades de les classes populars i perquè al districte és fins i tot impossible tenir un debat en condicions sobre el model de barris que es vol. Des d’Horta-Guinardó es va denunciar la inoperància dels districtes a l’hora d’emprendre i aplicar mesures efectives reals, ja que són organismes no vinculants que desgasten. A  més, van insistir en la càrrega de feina institucional que tot plegat que suposa per a les militants i col·laboradores i el temps substancial que ocupa a les assemblees setmanals de nucli, en detriment de les lluites veïnals dels barris. Sobre la necessitat de continuar essent dins dels òrgans institucionals de la ciutat, tots tres van coincidir que té sentit en la conjuntura actual: d’una banda, el conseller gracienc destacava la responsabilitat que tenim de pressionar i desemmascarar aquells que sempre han governat la ciutat i que ara es disfressen de nova política; en el mateix sentit, l’Ariadna i l’Àlex apuntaven a l’objectiu de ser-hi per incomodar, molestar i posar en evidència els polítics que viuen i s’aprofiten d’aquestes estructures municipals de poder.

 

ariadna

Abans d’iniciar els grups de debat, les assistents van gaudir d’una actuació que combinava tres disciplines artístiques: la poesia, de la mà de Carles Rebassa; la música, amb Jordi Montañez posant-hi la veu i la guitarra; i la dansa, amb Marina Calderó i Marina Climent. El fil conductor era la cançó «Som», de Jordi Montañez, que parla de lluites del passat i del present, i de la necessitat de mantenir-les vives per fer-ne germinar les llavors i recollir-ne els fruits, que ens asseguraran sempre un món més digne i just.

actuacio

Al migdia, l’acte es va dividir en dos espais i grups de debat. A la sala d’actes de la Sedeta es va tractar el model de seguretat i policial, amb Eva Pous, d’Alerta Solidària, i Albert Boada i Xavier Palllicer, de la Crida per Sabadell. Eva Pous va començar la intervenció parlant del model de seguretat actual, que va definir com a mancat d’una perspectiva de gènere, d’una anàlisi de les causes i d’una anàlisi des del punt de vista de les víctimes.  Per a canviar de model, doncs, va proposar fer una anàlisi integral, amb tots els agents implicats, i unes polítiques integrals que assegurin més mediadors, més vida al carrer, mesures proventives i de veïnatge i la recuperació dels usos de l’espai públic. Al seu torn, Albert Boada va enumerar unes quantes mesures per aplicar al model policial: la dissolució de les unitats (excepte la rural), la revisió dels sous dels últims quatre anys, evitar la jerarquització (assegurant una policia de proximitat), elaborar una auditoria ciutadana (enquesta i trobada ciutadana posterior), garantir respecte cap a la ciutadania  i aplicar un codi deontològic. Xavier Pellicer es va centrar en la concepció i el relat del model policial, que va assegurar que calia canviar profundament i des de l’arrel: segons ell, cal entendre’l i definir-lo com un model de defensa de la comunitat, dels drets humans, col·lectius i comunitaris. Com a exemple d’això va parlar de l’habitatge i el sentit que té la defensa del dret a un habitatge digne per sobre de la defensa de la propietat privada. A més, va apuntar que, com a prioritats, el model policial ha de tenir l’urbanisme i la definició d’un disseny urbà, així com la lluita contra les desigualtats socials i de gènere. Finalment, va remarcar que el cos policial ha de tenir un caràcter subsidiari i proactiu només en temes de provenció, com la regulació del trànsit o la seguretat laboral, i que això pot aconseguir-se amb mesures de desjerarquització i fiscalització interna, amb canvis en el model de selecció i, sobretot, en el prisma de visió.

dfeminista_mati  DSC03549

Mentrestant, la Marina Sánchez, del Seminari d’Economia Feminista, i el Joan Uribe, de Sant Joan de Déu Serveis Socials, van posar en comú el seu coneixement i experiències per combatre les desigualtats des del municipalisme i l’economia feminista. En Joan Uribe va insistir en la necessitat d’un abordatge integral de la pobresa, i va desmuntar el concepte d’assistencialisme i de protecció social existent a l’estat espanyol, pensat per les persones excloses socialment i que acaba essent una forma de control cap a aquestes. Com a solució, va remarcar que cal incidir en el problema estructural, més que actuar a còpia de polítiques socials d’emergència.

Per la seva banda, la Marina Sánchez va posar sobre la taula les característiques de l’economia feminista, en contraposició al model econòmic neoliberal imperant, el qual dóna únicament valor a les tasques remunerades i, invisibilitza, per tant, els treballs que són cabdals per al sosteniment de la vida. L’economia feminista, en canvi, reivindica la importància de l’esfera no remunerada i insisteix en la idea que el fet de tenir un salari no garanteix un benestar ni unes condicions de vida dignes. Enmig d’un debat posterior enriquidor, es va parar de la proposta d’un nou model de sostenibilitat de la vida, de repartiment de la riquesa i reorganització dels temps de vida i els treballs.

dinar1

Durant el dinar popular, mentre les assistents assaborien una fideuà cuinada durant tot el matí per un equip de militants voluntàries -amb Xavi Monge al capdavant dels fogons-, la presidenta del comitè de l’empresa càrnia vigatana Esfosa va intervenir per explicar la lluita i les reivindicacions de la plantilla en vaga i per demanar que es teixeixin aliances i es facin accions conjuntes de tota la classe treballadora en lluita que pateix precarietat laboral.
dinar2

 

 

 

 

A les quatre de la tarda es van reprendre els grups de debat, també separats en dos espais. Manuel Delgado (antropòleg i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà) i Berezi Elorrieta (participant de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible) van parlar de les conseqüències que el turisme té per als barris i com afrontar-les. El primer ponent, Manuel Delgado, va voler fer la distinció evident entre immigrant i turista, però remarcant que tots som turistes quan viatgem. Per tot això, va insistir en el fet que qualsevol tipus d’actuació sobre el turisme no es pot fer des de l’odi o la problemàtica, ja que les primeres víctimes del turisme de masses són els mateixos turistes, que es converteixen en mers instruments que no escapen d’un circuit concret. Delgado va advertir que cal ser curós a no caure en una «turistofòbia», ja que el centre del problema és el model de turisme, no el turista en si. Com a proposta, el ponent va apuntar a una racionalització del turisme, a reivindicar un turisme digne que garanteixi els drets dels ciutadans barcelonins però també del mateix turista.

debat_tarda1

Per la seva banda, Berezi va reforçar la idea de no qüestionar l’existència del turisme en si, sinó del model de turisme i la seva regulació, vinculada al model de ciutat. Va aportar també dades sobre la vinculació del turisme amb les grans empreses, i l’augment de l’activitat turística en els darrers 20 anys, que s’ha multiplicat per 3. Tot això ha comportat pels barris, segons Berezi, un augment del preu de l’habitatge, la disputa del mercat de pisos entre residents i turistes, encariment dels productes de primera necessitat, la destrucció del patrimoni, etc. Pel que fa al PEUAT, Berezi el va definir com un instrument parcial, esbiaixat, que comença la casa per la teulada, ja que no aborda el tema des d’una perspectiva integral. De la mateixa manera es va referir al Consell de Turisme i Ciutat, ens on no es prenen decisions vinculants, i que al final queden en mans dels responsables polítics. Berezi va referir-se a l’ABTS com a entitat d’esperança, que reuneix 30 entitats veïnals amb sensibilitats diverses, i va apostar per fer una definició clara del model de turisme, que inclogui mesures com processos vinculants, polítiques actives de decreixement turístic, regulació dels fluxos, polítiques de prevenció i compensació dels impactes negatius, abolició dels  pisos turístics, repartició dels guanys, etc.

Paral·lelament, Xavier Carceller (arquitecte) i Dafne Saldaña (membre d’Equal Saree) posaven a debat els grans plans debat_tarda2urbanístics i la transformació de la ciutat en clau feminista. En Xavier Carceller va referir-se primerament al Pla de Direcció Urbanístic Metropolità, que implicarà més volum de turisme i reducció de terreny agrícola, i posteriorment va fer un repàs de les inversions i «nyaps» públics desproporcionats de les etapes Clos i Hereu, emmascarats en els conceptes «marca Barcelona» o «model Barcelona». Pel que fa als projectes actuals i de futur, es va referir a la intenció de BeC de posar èmfasi en la rehabilitació urbana i abandonar els grans projectes, tot i definir el document estratègic que han elaborat com a molt poc ambiciós. Finalment, va concloure que calen posicionaments clars i incidència sobre els nous plans des de l’inici i no només en la fase final, i apostar pel microurbanisme, que defensa petites actuacions que incideixen més directament i immediata sobre el veïnat.

D’altra banda, la Dafne va contraposar l’urbanisme patriarcal, reforçat per un model de família nuclear heteronormativa i de creixement il·limitat, al model d’urbanisme feminista. Aquest últim, segons va explicar, proposta una ciutat diversa, cuidadora i sostenible. Finalment, com a recomanacions feministes per definir una ciutat d’aquest tipus, va apuntar a l’autonomia (seguretat i accessibilitat), la conciliació (proximitat i diversitat), la relació (vitalitat i confort) i la representativitat (identitat i participació).

taularodona1     taularodona2

La jornada va cloure amb una taula rodona, moderada per Anna Saliente, amb l’objectiu de debatre sobre l’ordenança de civisme i les seves conseqüències per a diferents col·lectius que se’n veuen afectats. Entre aquests, la taula va reunir un representant dels artistes de carrer de la ciutat (Walter San Joaquin) un membre del col·lectiu juvenil Arran (Ferran Cabanyó), dues representants de les treballadores sexuals (Janet Merida i Clarisa Velocci) i un membre del sindicat dels venedors ambulants (Lamine). En primer lloc, en Walter va explicar que no existeixen llicències a Barcelona per a artistes de carrer, sinó que són llicències de venedors ambulant i que, per tant, els artistes no participen ni se’ls crida a participar en la normativa.

En Ferran d’Arran, al seu torn, va denunciar el bloqueig existent per fer servir l’espai públic, així com la falta d’espais de socialització que té el jovent, reduïts a la llar i als espais d’oci privat, especialment nocturn. També va detallar algunes eines que des del poder s’empren per fer fora la gent del carrer: multes, escassos seients en llocs públics, neteja dels carrers en hores concretes, etc., i com això comporta que l’oferta d’oci per al jovent sigui elititzada, de preus abusius i seguint uns certs patrons establerts. Finalment, també va explicar que es donen pocs permisos per organitzar actes juvenils, fora de les festes majors, i que l’ordenança de civisme prohibeix penjar cartells i pancartes al·legant a qüestions d’higiene.

La Clarisa i la Janet, representants de les treballadores sexuals, van definir l’ordenança com «d’especulació immobiliària i de neteja de la gent del carrer», ja que, segons elles, no caben dins del model de «Barcelona bonica» que es pretén mostrar. A més, van denunciar la victimització i decadència amb què se les tracta des dels poders públics. Com a conclusions, creuen que cal derogar l’ordenança, ja que aquesta els suposa renunciar a l’espai públic, que és l’espai que tenen per al sosteniment de la vida; l’ordenança, doncs, significa per a elles una retirada de drets i les transforma en clandestines, en vulnerables. Com a proposta, van insistir en la rellevància de pensar en estratègies comunes i de contrapoder.

Finalment, en Lamine va posar sobre la taula la idea que l’espai públic és per a tothom: rics, pobres, negres o blancs, però que, malauradament, a ells no els hi volen perquè són manters, negres i pobres. Va explicar, també, que tot el material el compren aquí, no el porten de fora, i que el carrer és l’únic lloc que tenen per sobreviure. Va denunciar la violència i menyspreu amb què se’ls tracta, i la persecució que pateixen, talment com si fossin delinqüents. Per tot això, va explicar que havien creat un sindicat de manters, per lluitar contra les injustícies que pateixen pel simple fet de vendre al carrer.

De les intervencions del públic i les posteriors rèpliques per part de les ponents en va sorgir una proposta d’articulació d’un moviment ampli, que agrupi aquests col·lectius i sigui una eina per fer front, conjuntament, a l’ordenança de civisme i la resta de problemàtiques que els afecten.

Una mica abans de les vuit del vespre les assistents abandonaven el centre cívic, satisfetes després d’una jornada intensa de balanç, debat i aprenentatge.

 

18 de juny jornada de balanç de la intervenció política a l’Ajuntament “Les llavors ja han germinat”

Us convidem a l’acte “Les llavors ja han germinat” que tindrà lloc el proper dissabte 18 de juny a partir de les 10h als Jardins de La Sedeta de la Vila de Gràcia.
Aquesta jornada té la intenció de fer un balanç de la intervenció política duta a terme a l’Ajuntament per part de la CUP Capgirem Barcelona durant el primer any però també de generar espais de debat on aprofundir sobre temàtiques d’interès per la ciutat, així com seguir teixint xarxa entre diverses lluites.
 
 
PROGRAMA DE LA JORNADA
10h OBRIM FINESTRES [Balanç del primer any a l’Ajuntament]
  • Obrim finestres de la CUP Capgirem Barcelona i aixequem catifes de l’acció de govern. Entrevista a Maria José Lecha i Maria Rovira, regidores de la CUP Capgirem Bcn
  • Capgirem des dels barris i viles. Com transferir el poder de decisió als barris, els perills de la institucionalització i la necessitat de la mobilització popular. Amb membres de la CUP Capgirem Barcelona de Gràcia i d’Horta-Guinardó
 
Acció artística “Les llavors ja han germinat” Amb Marina Climent, Marina Calderó, Carles Rebassa i Jordi Montañez
 
 
12h NODRIM LES IDEES [Grups de debat simultanis]
  • Combatre les desigualtats des del municipalisme i l’economia feminista. Amb Marina Sánchez, Seminari d’Economia Feminista i Joan Uribe, Sant Joan de Déu Serveis Socials
  • El model de seguretat i policial a debat. Amb Eva Pous, Alerta Solidària, Albert Boada i Xavier Pallicer, Crida per Sabadell
 
14h SOSTENIM LA VIDA [Dinar popular]
 
16h REGUEM ELS BROTS [Grups de debat simultanis]
  • El turisme mata els barris: com ho afrontem? Amb Manuel Delgado, Observatori Antropologia Conflicte Urbà i Berezi Elorrieta, CUP Casc Antic-Barceloneta i participant de l’Assemblea Barris Turisme Sostenible.
  • Barcelona, els grans plans urbanístics i com transformar-la en clau feminista. Amb Xavier Carceller, arquitecte i una membre de l’Eix Feminista i LGTBI de la CUP Capgirem Barcelona 
 
18h LA LLUITA QUE GERMINA [Taula rodona]
  • Com lluitem contra l’ordenança del cinisme? Amb membres de l’Asamblea Pro-Derechos Trabajo Sexual de Catalunya i ARRAN, organització juvenil de l’Esqurra Independentista 

1anyCUPajuntament_v3

13243951_1174504772613356_5754450277929669004_o

 

La CUP Capgirem exigeix el cessament del Conseller Delegat, el Director de TMB i els Directors de Metro i Bus

La CUP Capgirem Barcelona se suma a la petició dels Comitès de vaga de Metro i Bus de TMB i  exigeix la dimissió immediata de Enric Cañas, Conseller Delegat, Jaume Tintoré, el Director de Metro, Marc Grau, i la Directora de Bus, Marta Labata, per haver dut el conflicte del Transport Públic a un enrocament sabotejant i ningunejant les negociacions a Metro i Bus.

En aquest sentit també, volem mostrar el nostre més absolut rebuig a les paraules de l’Alcaldessa i la Presidenta de TMB quan parlen de la vaga com desproporcionada, sobretot tenint en compte els serveis mínims, decretats pel Departament de la Generalitat, ja abusius el dilluns i que encara s’han incrementat més el dimecres (65% hores punta i 45% hores vall) fent que la major part de la plantilla no pugi exercir el ser dret a vaga.

Al seu torn també denunciem l’intent d’enfrontar als treballadors i treballadores de Metro i Bus de TMB amb la resta de la classe treballadora publicant els seus sous, mentre que no fan públics els sous opacs de tot el personal fora de conveni a TMB.

De la mateixa manera, la Presidenta de TMB ha intentat dividir als treballadores i treballadores en vaga generant la falsa argumentació dels “radicals” enfront els “moderats”.

Aquestes polítiques són clàssiques de la Patronal i les han utilitzat anteriorment tant el govern de CiU de Xavier Trias com els diferents governs de PSC i ICV, amb ERC en ocasions.

Des de la CUP Capgirem Barcelona rebutgem aquesta acció de govern i de la Presidenta de TMB i, de la mateixa manera que el nostre grup va exigir la rectificació de l’Alcaldessa de Barcelona quan va dir que “no es podia negociar amb vaga convocada”, els emplacem a modificar la seva política laboral cap als treballadors i treballadores de Metro i Bus de TMB.

Un cop més, la CUP Capgirem Barcelona mostra tot el seu suport a les plantilles de Metro i Bus de TMB.

Les medalles franquistes faran la “Transició”

El passat 10 de novembre publicava un article a l’Accent on tractava que era el “Reglamento de honores y recompensas de los miembros de la policia municipal y del servicio de extinción de incendios” informant que es va aprovar el 17 de setembre de 1976 i va a passar a ser vigent a partir del 5 de juny de 1978.

No sense oblidar, òbviament, que les primeres eleccions municipals sota el règim constitucional i monàrquic van ser el 3 d’abril de 1979.

Per tant, parlem d’un “Reglamento” franquista.

Al final de l’article reclamava que tocava derogar-lo immediatament però ja advertia que dubtàvem com a grup municipal rebre el suport de cap altre força política.

Bàsicament per que igual que van fer els franquistes amb el seu canvi de jaqueta “democràtica” i el PSOE i el PCE amb la seva transformació “OTANista” i “Juancarlista” durant la “Transacció” els maquillatges són d’ús i abús en aquella època i també en aquesta.

Un cop entrada la proposició de derogació del “Reglamento” a la Comissió de Presidència, Drets de Ciutadania, Participació i Seguretat i Prevenció ens vam trobar amb que tots els grups, menys el PP, van mostrar-se disposats a “reformar” aquest reglament per que entenien que, efectivament, era franquista.

Trenta sis anys després els grups de l’Ajuntament que han manat al Govern (PSC/PSUC/ICV/EUiA/ERC/CiU) “s’adonaven” (4:59:05) d’aquesta anomalia i ara volien canviar-la.

En concret, volen modificar-lo per realitzar un Reglament nou.

També va quedar clar a la Comissió abans mencionada que el “Reglamento” tampoc no es complia com a tal. Per exemple, respecte a l’efígie d’Espanya que segons el “Reglament” han de tenir les medalles.

Pots riure o pots plorar, de tu depèn, veure que tant la dreta i l’esquerra capitalista que s’omplen la boca de memòria històrica, de reparació dels crims franquistes i de recuperació del passat republicà han mirat durant 36 anys cap a un altre costat a l’Ajuntament de Barcelona.

Ha hagut d’arribar la proposició de derogació del “Reglamento” per a que algú posi sobre la taula que hi ha normativa franquista, entre altres coses, dintre de la Institució.

Podríem parlar també del franquista Juan Antonio Samaranch i la seva estàtua olímpica a l’entrada del Consistori.

Sens dubte, vam emplaçar als “reformistes” del “Reglamento” que posessin fil a l’agulla i no esperesin 36 anys més per canviar-lo.

Nosaltres, igualment, creiem que el Reglament discrimina a la resta de treballadors i treballadores de l’Ajuntament i dels seus organismes i empreses municipals i, per tant, continuem defensant que el que toca és derogar i punt.

A la fi sembla que la “Transacció” ha arribat al reglament franquista de medalles. Trenta sis anys tard…

 

Llegeix el “Reglamento de honores y recompensas de los miembros de la policia municipal y del servicio de extinción de incendios”

Comunicat dels treballadors de BTV que han guanyat la sentència per cessió il·legal

El Consell d’Administració de BTV no ha fet cas a l’equip de govern municipal i ha decidit
recórrer la sentència que obliga a internalitzar a quatre treballadors i pagar-los la diferència de
sou i les corresponents quotes a la Seguretat Social -un d’ells era fals autònom- que no havien
percebut i els pertocava per dret.

 

La sentència reconeix la situació d’il·legalitat i de precarietat laboral que havien patit aquests
treballadors durant anys, com ara l’acomiadament sistemàtic a les vacances per tornar-los a
contractar quan començava la nova programació.

 

I encara més. Sóm professionals que hem estat discriminats i posteriorment acomiadats,
precisament, com acció reactiva a la presentació d’aquesta demanda.

 

Malgrat tot, el Consell d’Administració de BTV ha menystingut la recomanació de l’Alcaldessa de
Barcelona, Ada Colau, i del Primer Tinent d’Alcalde, Gerardo Pisarello, de no presentar un
recurs de suplicació. Ho han fet, segons que asseguren, “en compliment dels deures
d’administració diligent i lleial i atès el greu perjudici econòmic”.

 

Per què els sous d’ICB, que no havien suposat mai un greu ‘perjudici econòmic’, ara després de
la sentència sí que ho esdevenen? Què ha canviat pel Consell d’Administració?

 

Segons la memòria anual d’ICB de 2014 la remuneració total del Director de BTV va ser de
124.759,39 euros. Els membres del Consell d’Administració van meritar un import conjunt de
114.306 euros en concepte de dietes d’assistència. Aquesta quantitat fins i tot ultrapassa el
límit de 2,5 vegades el Salari Mínim Interprofessional que fixa per cada membre l’article 9.5 del
Reglament d’Organització i Funcionament del Servei Públic de Televisió Local de Barcelona
(BTV).

 

Segons la mateixa memòria anual, la despesa en sous i salaris pels 20,42 treballadors d’ICB el
2014 va ser de 1.076.095,39 euros, als quals s’ha d’afegir 233.685,73 en seguretat social a
càrrec de l’empresa. Això significa una despesa anual de 64.142 euros per treballador. Una
xifra a la qual no hi arribarem ni de bon tros cap dels treballadors que ara som d’ICB. La
sentència especifica unes remuneracions anuals de 36.043,80€, 34.021,62€, 21.985,75€ i
41,242,74 €.

 

Són sous que havíem d’haver cobrat ja des del primer dia. Però com que ens contractava una
empresa externa, a aquesta xifra no hi vam arribar mai. És més. Antena Local, l’empresa que
ens contractava formalment (del grup Mediapro) ens pagava menys del que havia assegurat en
un pressupost a ICB S.A. s.p.m.

 

Entenem, doncs, que amb el seu comunicat, el Consell d’Administració no assumeix el cost
dels nous treballadors, tot i reconèixer que el sistema de contractació realitzat fins ara és
il·legal.

 

Així doncs, per a qui és un ‘perjudici econòmic’ haver de pagar la diferència de sou que els
pertocava per dret a aquests quatre treballadors? Per a l’empresa que haurà de dipositar la
globalitat d’aquests diners en fiança en un compte del jutjat? O per als mateixos professionals
que ara estan a l’atur i un d’ells sense cap mena de prestació per haver estat fals autònom?

 

La jutgessa no ha dictaminat res d’extraordinari. Simplement sentencia que s’ha de pagar un
deute que es deu a aquests quatre professionals i que s’integrin a ICB S.A. s.p.m. –l’empresa
pública que gestiona BTV- en qualitat de treballadors indefinits. Res més.

 

El Consell d’Administració també pren una decisió que els treballadors havíem volgut des de fa
anys: traslladar a l’àmbit polític i no al judicial el canvi d’un model que permet la precarització i
la vulneració de drets a l’empresa pública. Esperem que es faci. I que es faci aviat. Ha calgut
una sentència per forçar el canvi d’una situació totalment injusta i, com s’ha demostrat, il·legal.
Però aquest primer pas no pot tenir el cost de continuar deixant al carrer –amb la presentació
d’un recurs a la sentència- a aquells i aquelles que han lluitat pels seus drets i llocs de treball
dignes. I més quan l’equip de govern va recomanar justament el contrari.

 

Barcelona, 13 de novembre de 2015

 

Descarrega en format PDF