Ha arribat el moment de donar una passa històrica més en la lluita per la reducció de la jornada laboral, després de fa quasi 100 anys ens fa falta una nova vaga de la Canadenca.
Són molts els motius per a la reducció de la jornada laboral sense reducció salarial, el nostre programa polític els recull abastament i aquest resum els vol reflectir.
El primers és: acabar amb l’atur i afeblir estructuralment la precarietat, el treballar menys per a treballar totes i gaudir d’una vida digna. Però també que en treballar totes, la proximitat a la plena ocupació dóna la força que necessita la classe treballadora per a cobrir les necessitats socials i col·lectives, i per la lluita contra el capitalisme. De fet és difícil discutir que la reducció significativa de la jornada laboral és la única mesura efectiva per a eliminar l’atur estructural existent des d’abans de les polítiques d’austeritat. Polítiques que el capital i els seus venedors anomenen crisi. És per la immensa acumulació de productivitat per millores en la tecnologia i el coneixement que la desocupació estructural ja està incorporada des de fa molts anys a les empreses i administracions. És una agressió social tremendament injusta, un insult a la intel·ligència i al progrés humà que aquest alliberament d’hores de treball i facilitat de producció de riquesa es faci servir per a dividir la classe treballadora entre ocupats i aturats.
En segon lloc, la reducció de jornada laboral sense reducció del salari és una mesura immillorable pel repartiment de la riquesa i del treball. Portem ja molts anys de creixement dels guanys empresarials i de depauperació, ara toca girar la troca en favor de les rendes del treball. Però hi han més coses per capgirar, també en l’àmbit patriarcal, cal repartir el treball productiu i reproductiu i alliberar les dones d’aquest jou. I per a les petites empreses que estan en pèrdues són perfectament possibles mesures de transició amb recolzament administratiu que haurien de partir d’un repartiment impositiu sobre els guanys del gran capital.
En tercer lloc però tan rellevant com les anteriors: treballar menys per a gaudir d’una vida digna amb dret a la participació social, per a totes però en especial a les dones amb responsabilitats familiars. El desenvolupament d’una democràcia real i sobretot d’una democràcia directa, demana inequívocament una disposició de temps lliure per a fer seguiment i exercici d’informació, debat i govern per part de les classes populars que no és possible amb els horaris i la precarietats actuals. Volem i necessitem totes, poder fer consells comunals i col·lectius, i decidir de veritat sobre la nostra societat, economia i administració, sobre els nostres barris, ciutats i entorns naturals. Democràcia directa i acció directa vol dir deixar de delegar i, per fer-ho, calen hores i ocupació digna. Les societats capitalistes tardanes com la nostra han acumulat en mans del capital i l’estat, no només capitals si no immensos recursos, tecnologies i divisions del treball que estan esdevenint ja desmesurades concentracions de poder. Ara més que mai cal una democratització en profunditat de tot contra el “gran germà” que el capitalisme promou. Existeixen els mitjans i els propis mitjans exigeixen que sigui així si no volem caure sota el domini absolut d’uns pocs.
En acabat treballar menys, com la principal mesura de política cultural per a poder gaudir i intervenir en la cultura i la creació en general, i per a dignificar i fer créixer la cultura popular, la vida associativa, l’autoorganització i les entitats de base popular i solidària. També com una mesura estructural per a una veritable salut social que afavoreixi la sanitat en general i que parteixi de la dignitat individual i col·lectiva, d’unes classes populars que poden deixar enrere primer la precarietat i després l’explotació fent camí cap al socialisme antiautoritari o llibertari.
Jep Ramoneda, és anarcosindicalista i treballador de l’ICUB.