El passat 13 de juny del 2015 es constituïa el Consell Municipal de l’Ajuntament de Barcelona, la nostra candidatura va arribar fins aquí amb molt d’esforç, poc suport mediàtic i menys calers però qui ens coneix sap que també hi arribàvem amb molta il·lusió. Sense quasi ni adonar-nos-en, ens vam trobar immersos en un món de privilegis, sous d’entre 4.000 i 6.000€, aprovats pels mateixos executors de les polítiques d’austeritat. Austeritat de cotxes oficials, iphone’s 6 amb línia pagada per l’Ajuntament, targetes or de la Fira Barcelona, entrades gratuïtes, i un autèntic festival de dietes gairebé incontrolable.
Aquell 13 de juny, en aquella sessió de constitució de l’Ajuntament dèiem que: “L’Ajuntament de Barcelona ha segrestat la política per a sí mateix. I tot el que passava a fora ha estat reprimit, criminalitzat o silenciat”.
Vuit mesos després podem afirmar que apart de gestos, algunes millores en qüestions socials i molta propaganda triomfalista, la realitat és que l’Ajuntament no ha abordat encara cap mesura que trenqui amb la vella política municipal i plantegi un horitzó de transformació profunda de la ciutat i els seus barris. La pròpia inèrcia de la institució que porta 36 anys al servei de la classe i la ideologia dominants ho posa difícil. La constant cotilla jurídica ho complica més. La manca de voluntat i valentia política ho fa impossible.
Nosaltres, desobedients de mena, per principis i per mandat polític, volem crear una nova institucionalitat. Quan parlem de nova política no és per dir confluència enlloc de partit, sinó per construir una nova relació entre les persones, en societat, que recuperi la política en majúscules, la democratització de tots i cada un dels espais de decisió que tenen conseqüències sobre les nostres vides. Per a la resta, els plenaris de tràmit són poc més que un espai on dur plaques borbòniques o bitllets de 500 contra els fantasmagòrics Jocs d’Hivern.
En matèria de polítiques socials, no dubtem de la capacitat de diagnòstic del govern, ens ho ha demostrat en reiterades ocasions, amb informes i compareixences. Però més enllà del diagnòstic, cal posar fil a l’agulla amb les solucions. La resposta, però, no pot ser assistencialista, sinó que requereix mesures de transformació. És evident que, mentre construïm alternatives, ens calen mesures contra l’emergència social. Però de quedar-nos aquí, faríem poc més que rentar-li la cara al capitalisme depredador, causa de l’empobriment i la misèria.
En habitatge, per exemple, hem vist com el conveni amb la SAREB ha servit perquè en faci negoci. No volem que els nostres diners acabin en mans del rescat bancari, ni entri en el circuït pervers de l’especulació. Cal fer d’una vegada per totes el cens d’habitatges buits pendent des de l’any 2007. Si volem acabar amb els desnonaments haurem d’anar més enllà de la compra d’alguns pisos, si volem garantir l’habitatge com a dret bàsic, cal que l’ajuntament abandoni també la visió mercantil de l’habitatge i actuï amb la convicció de que allò prioritari no és el valor de mercat sinó el valor d’ús dels habitatges, poder-hi viure amb dignitat.
En el mateix sentit, l’informe de salut als barris ens mostra la situació dels veïns i veïnes sense-llar, la malnutrició infantil i les profundes desigualtats de classe existents a la ciutat. Barris amb mancança d’equipaments, sense quasi transport públic, un accés a la sanitat insuficient, una diferencia d’esperança de vida de més de 6 anys, i una profunda pobresa que té sobretot rostre de dona. I sí, realment el diagnòstic de l’ajuntament és correcte, però ara cal actuar en conseqüència en els pressupostos municipals i les prioritats de govern.
Barcelona necessita un gir radical en les polítiques econòmiques. L’Ajuntament pot, i ha de promoure, models de cooperació, gestió comunitària i participativa tant en el sector públic com en el privat. Es tracta de posar les bases d’una profunda transformació social i econòmica que contribueixi a l’empoderament, el control col·lectiu i la gestió compartida entre treballadores i usuàries. Barcelona ha de ser la punta de llança d’un canvi que deixi enrere la concepció mercantil i capitalista de la producció i posi al centre de les seves polítiques el ple desenvolupament de les persones i la cobertura de les seves necessitats.
Quan es dediquen 5 milions d’euros anuals a la fidelització del Mobile World Congres i només 4 a l’Economia cooperativa, social i solidària, és que alguna cosa s’està fent malament, molt malament, a l’hora de fixar un ordre de prioritats al servei de la majoria empobrida de la ciutat.
El monocultiu del turisme massiu ha sobrepassat el límit social i ambiental de la ciutat. Lluny d’aprofundir en aquest model depredador que fa la vida impossible a les veïnes, que acaba amb el petit comerç i la diversitat, que ocupa i massifica l’espai públic, cal impulsar una política de decreixement turístic. Aquest decreixement ha d’anar acompanyat d’una major redistribució dels beneficis del sector turístic i de la reversió d’aquests en polítiques socials i urbanes als barris. En paral·lel, cal desenvolupar nous espais productius que permetin la generació d’alternatives econòmiques democràtiques, transparents i lliures de precarietat i explotació.
I en aquest impuls a la transformació econòmica de la ciutat, cal començar per casa, per l’Ajuntament. Malgrat els compromisos electorals del govern de municipalitzar el servei d’atenció domiciliaria, les treballadores de BTV i Parcs i Jardins, l’Ajuntament ha renovat la privatització de dos d’aquests casos enlloc d’aprofitar el moment per revertir-la i posar la gestió i control en mans de l’Ajuntament, les veïnes i les treballadores. Què volem transformar si des del mateix ajuntament es promou la precarització, la subcontractació i l’explotació? Són els convenis col·lectius de misèria i la contrareforma laboral el què inspira la política municipals amb els serveis públics? A què esperem per canviar-ho?
La ràpida resposta en el tema dels refugiats per part de l’Alcaldessa, va provocar una resposta solidaria de moltes persones. Malauradament l’estat espanyol ja ens té acostumats a no estar a l’alçada del moment, sinó tot el contrari. Què se n’ha fet d’aquelles grans paraules i gestos? La resposta del govern municipal a les veïnes i veïns nouvinguts residents a la ciutat ha estat insuficient. Les refugiades i les migrants tenen encara una enorme dificultat per empadronar-se i pateixen una inhumana exclusió sanitària.
Per si fos poc, els col·lectius més explotats o, directament, exclosos de la societat, pateixen la criminalització i la repressió quan només miren de sobreviure. En aquest sentit, la persecució dels venedors ambulants és un clar exemple d’allò que no compartim amb aquest govern i que instem a rectificar de manera immediata. Volem tancar el CIE, sí, però no a canvi de perseguir-ne els interns quan en surtin. Tenim clar que som una mateixa classe, la treballadora, i que no permetrem que la dreta ens enfronti amb els seus discursos incendiaris i mitjans intoxicadors.
Punt 1 de les propostes fonamentals de Barcelona en Comú en l’eix de seguretat i drets civils: “Derogació immediata de l’Ordenança de civisme”. La cita és literal, la pregunta molt senzilla: a què esperen?
Punt 7 de les propostes fonamentals de Barcelona en Comú en l’eix de seguretat i drets civils: “Dissolució de la Unitat de Policia
Administrativa i de Seguretat (UPAS) de la Guàrdia Urbana”. La cita és literal, la pregunta molt senzilla: a què esperen?
Les eleccions del 24 de maig van expressar una voluntat majoritària de canvi a la ciutat. Ja aleshores vam advertir que el canvi no era l’alternança de cares, sinó el canvi de polítiques, i que no era suficient treure a CiU del govern. La majoria de l’oposició té la mateixa política neoliberal, tal com ens ha demostrat en cada comissió i Plenari. Superar el sostre de vidre de la institució és imprescindible si volem aprofundir en un model democràtic i popular.
Els tempos de la institució, ordres del dia i continguts dels temes de les comissions que arriben en 48 hores d’antelació, impossibilita que ni les pròpies regidores puguem traslladar els debats fora de la institució. Podem dir que la institució esta pensada perquè les decisions les prenguin molt poques persones. Per nosaltres la participació no són sales de 100 persones on en parlen 7, sinó la implicació col·lectiva en un procés de deliberació i amb decisions vinculants.
Aquest plenari hauria d’haver estat la culminació d’un procés de debat, anàlisi i propostes fet des de baix, amb les veïnes i els moviments populars. No ho ha estat. Però la nostra és una crítica constructiva, i per això emplacem al govern a que com a mínim aquest plenari en sigui el punt de partida. Cal superar l’encotillament legal i institucional que desposseeix de tota capacitat de decisió els espais de participació política dels veïns i veïnes, i aquesta és la nostra proposta. Cal desaprendre els vells esquemes de la participació estètica i impulsar consells de barri, assemblees sectorials i mecanismes de deliberació i decisió popular.
El municipalisme no és la germana petita de la política, és el primer espai d’intervenció política, institucional i popular, i ens permet a totes construir una alternativa política, social i econòmica. És hora que aquest govern assumeixi la capacitat transformadora del municipalisme enlloc de veure-hi trampolins polítics institucionals
Compromís i mà estesa
El dia de la constitució d’aquest ajuntament li vam dir al nou govern que “Ens tindreu al costat per plantar cara als lobbies, als poders fàctics, a les ingerències del capital i els seus titelles de l’estat. Sempre que faci falta i amb tota la força necessària. I ens trobareu de cara, amb la mateixa força, si hi ha continuisme, passos enrere, incompliments o submissió”. Avui, estem convençudes que són molts els objectius estratègics que podem compartir per a la ciutat i és per això que malgrat les discrepàncies i les diferències li estenem la mà per tal d’arribar a grans acords que tinguin com a objectiu un canvi de model de ciutat que contribueixi a una profunda transformació social i a una millora de les condicions materials de vida de les veïnes i treballadores.
Alcaldessa, oblidis dels semàfors vermells del diari de torn i recuperi el seu programa. Ens hi trobarem.
Salut!