Els blocs electorals són una excepció dins el dret comparat europeu i una obligació imposada durant la primera legislatura del govern estatal del PSOE. El primer govern del PSOE va incloure dins de la Llei Orgànica de Règim Electoral General l’obligació que els mitjans públics han de distribuir proporcionalment entre els partits polítics amb representació institucional la informació relativa a la campanya electoral. Aquesta obligació suposa una limitació de facto dels drets a la llibertat de premsa, d’informació i d’expressió recollits a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans i a l’article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans.
El dret a la informació en un estat (almenys nominalment) democràtic és un dret d’especial importància i trascendència: un dret nuclear en relació al tractament informatiu dels processos electorals. Hem de tenir en compte que el dret a la llibertat de premsa té un deure importantíssim: el de contribuir que la societat pugui rebre tota la informació i, en base a aquesta informació, fer-se una opinió. Només amb tota la informació a l’abast de la població, la tria d’una o altra opció estarà feta amb uns paràmetres cent per cent democràtics i es podrà tenir la certesa que la societat ha actuat i triat sense que se li hagi ocultat cap informació ni cap opció. Per tant, l’efecte que provoca la imposició de blocs electorals no és cap altre que l’allunyament de la classe política de la població, i viceversa.
Amb els blocs electorals, la tria de la informació no es fa des d’un punt de vista d’interès informatiu, sinó en funció dels darrers resultats electorals en unes eleccions del mateix tipus, que per norma general se solen haver fet quatre anys abans. Hem de ser conscients que quatre anys és temps més que suficient perquè l’interès informatiu que podia despertar una determinada organització política hagi canviat. També pot donar-se el cas que hi hagi hagut un creixement notori d’altres formacions polítiques sense representació. Un exemple d’aquest darrer cas és el de la CUP Barcelona. Fa quatre anys va obtenir 11.805 vots (un 1’95% del total) i, enguany, aquesta xifra sembla que es veurà notablement incrementada si s’ha de jutjar per diversos factors: el creixement de militància, la participació creixent als nuclis de la CUP en els diversos districtes, l’excel·lent feina desenvolupada al Parlament de Catalunya per part dels seus 3 diputats, l’actuació dels mateixos diputats durant el procés del 9N, la presidència de la comissió anticorrupció del diputat David Fernàndez i el fet que des de fa mesos Fernàndez és el polític més ben valorat en les enquestes
D’altra banda, aquesta limitació de la llibertat de premsa també condiciona de manera notable un valor fonamental de les democràcies avançades, el pluralisme polític, ja que es dóna sempre una posició d’avantatge, més enllà de l’interès informatiu, als partits del règim del 78. Aquests partits són els que han gestionat aquest 30 anys de constitucionalisme, i els blocs informatius són un dels pactes amb què aquests partits han consolidat aquesta etapa. Per contra, moviments que, com la CUP, durant anys s’han mantingut lluny de la lluita institucional i que han decidit fer el salt a les institucions més tard, es veuen clarament perjudicats per aquests blocs, que suposen un nou mur a enderrocar d’aquest règim caduc del 78. Aquests moviments que han iniciat la participació a les institucions, si ens cenyim a les diferents enquestes, han despertat un gran interès en la població.
La recent instrucció 1/2015 de la Junta Electoral Central té l’objectiu de mitigar els efectes de l’obligació dels blocs flexibilitzant-los mínimament i tractant de definir el concepte de grup polític significatiu. Però ens trobem amb la mateixa errada, perquè limitar la consideració de grup polític significatiu al resultat de les darreres eleccions (en aquest cas serien els comicis al parlament europeu) establint un límit en l’obtenció del 5% dels vots, és una mesura feta a mida dels partits polítics estatals. Aquests partits estatals són els únics capaços d’obtenir un 5% de vots en unes eleccions com les europees, la circumscripció electoral de les quals és tot el territori de l’Estat espanyol. Dit amb unes altres paraules, la instrucció 1/2015 està feta a mida per a Ciutadans i Podemos. En qualsevol cas, la limitació al dret a la informació i a la totalitat d’opcions polítiques existent és palpable. Per exemple, en un hipotètic debat a la ciutat de Barcelona, capital del Principat, sobre la posició respecte a un procés independentista, la força que amb més ímpetu va defensar el 9N i la desobediència es veuria exclosa. Aquest fet privaria la població d’escoltar i contraposar les propostes de l’Esquerra Independentista, malgrat la futura entrada a l’Ajuntament.
En aquest ordre de coses entenem que cal donar tot el suport als periodistes que dignifiquen la seva professió i volen treballar sota uns criteris informatius i de notícies d’interès general. Professionals que apliquen a la informació criteris qualitatius (objectivitat, precisió, independència, no discriminació…), és a dir, criteris periodístics. Lluny de convertir els mitjans públics en simples espais propagandístics dels partits polítics, és imprescindible la desobediència als blocs electorals per salvaguardar valors com el pluralisme polític i drets fonamentals necessaris d’especial protecció com la llibertat de premsa, d’expressió i d’informació.
Article d’Eduardo Cáliz
Número 16 a la llista de la CUP Capgirem Barcelona
Eduardo Caliz Robles. Nascut el 1978 a Jerez de la Frontera i veí de Sant Andreu de Palomar. És Advocat i exerceix en la defensa de casos de l’organització antirrepressiva de l’Esquerra Independentista Alerta Solidària. Va ser membre de Jaleo Nación Andaluza i del CSO La Gordíssima. Actualment soci del Casal Independentista El Noi Baliarda i membre del Grup de Treball de Drets i Llibertats de la CUP.