La CUP Capgirem Barcelona davant les actuacions policials de l’Ajuntament contra la venda ambulant

Els darrers dies una onada de solidaritat i empatia ha sacsejat Europa davant el drama humanitari que suposa l’èxode massiu del poble sirià que fuig de la guerra alimentada per la mateixa UE i els Estats Units i la follia feixista de l’Estat Islàmic. Front a l’Europa fortalesa, desenes de milers de persones es mobilitzen per acollir les refugiades que es juguen la vida per veure com són deportades en camps que recorden els anys més foscos de la història del continent. Aquest èxode, però, no és pas nou, sinó que fa dècades que dura. El capitalisme europeu ha saquejat els països d’Àfrica i el Pròxim Orient (entre d’altres), ha promogut guerres, colonització militar i econòmica, esclavatge laboral, sovint infantil, al mateix temps que ha alçat murs, taques i barreres contra les víctimes del saqueig. Les víctimes de la tirania i la guerra no són diferents de les víctimes de la fam, la misèria, l’explotació o els conflictes armats enquistats amb armes europees.

Barcelona és ciutat d’acollida, com ho són els Països Catalans, i ho ha de ser amb totes les refugiades. Amb aquelles que fugen ara massivament de la guerra i el terror a Síria, però també amb aquelles que han fugit i fugen de la fam, la misèria i l’explotació. Tenim el deure d’acollir-les, donar-los un tracte humà i un futur d’esperança i dignitat, ja sigui per tornar als països d’origen o per quedar-se a casa nostra, si és que hi ha cases d’algú. És del tot hipòcrita llançar proclames a l’aire sobre les refugiades sirianes i, al mateix temps, perseguir i criminalitzar a qui intenta sobreviure malvivint amb la venda ambulant al carrer. Cal defugir la falsa dicotomia, racista i classista, de que les refugiades tenen drets front als migrants que són il·legals. Totes elles són són migrants que marxen de casa seva, i són refugiades perquè ho fan forçades per unes condicions de vida que són condicions de mort.

L’Ajuntament de Barcelona ha de posar-se al costat de qui no té res més que la pròpia vida, i això inclou també als venedors ambulants de la ciutat. Per què s’actua amb repressió i criminalització contra aquest col·lectiu mentre es toleren activitats il·legals molt més perjudicials a la pròpia ciutat? És millor l’explotació en tallers o l’abús als que són sotmeses les treballadores sense papers que intentar sobreviure al carrer? És especialment greu que un govern municipal que s’autoproclama “del canvi” assumeixi el discurs de la tolerància zero, les línies vermelles i la reducció a la violència de l’autodefensa de les víctimes dels abuses. Facta non verba. Les paraules se les emporta el vent, les operacions policials continuen. Més enllà de les declaracions de bones intencions, és imprescindible que l’Ajuntament abandoni tota via policial per abordar la situació de la venda ambulant a la ciutat. És compromís electoral de Barcelona en Comú, i de la CUP Capgirem Barcelona, dissoldre la UPAS de la Guàrdia Urbana. Mentre Ada Colau no compleix el seu compromís, com a mínim, que no permeti que s’excedeixin de les seves funcions: vigilar i protegir edificis municipals. Ni la venda ambulant és un problema d’ordre públic, ni és cosa de l’Ajuntament vetllar per les patents de marques de luxe dels milionaris (ni per competències, ni per ètica política).