Barcelona, 25 d’octubre de 2015
En el document del 23 d’octubre de l’Ajuntament de Barcelona, sobre l’estat dels allotjaments turístics, es diu que 51 d’aquests (45 establiments turístics, sis albergs de joventut i una residència d’estudiants) no estan subjectes a la suspensió de llicències, i que 35 sí que ho estan (30 establiments turístics, tres albergs de joventut i dues residències d’estudiants).
Més enllà del que diuen les xifres i de la perplexitat que provoquen entre els ciutadans, el que s’està definint darrere d’aquestes xifres és el model de ciutat. L’expulsió de les veïnes dels barris, el tancament continuat del comerç de proximitat i tradicional, l’augment del cost de la vida i la precarietat a la ciutat, juntament amb l’espoli dels espais públics (des de les voreres del carrer ocupades per negocis privats, fins al tancament del Park Güell), són conseqüència d’un model de ciutat al servei dels interessos de l’especulació turística, immobiliària, etc. Aquesta situació s’ha evidenciat descarnadament en alguns barris de l’entorn del centre de la ciutat i dels grans atractius turístics (Ciutat Vella, Barceloneta, Gràcia, etc.). Cada allotjament turístic que es construeix significa l’expulsió de veïnes i l’empitjorament de les condicions de vida de les que encara resisteixen a les seves cases.
Però, a més a més, aquestes xifres emmascaren la realitat, i serveixen com a exemple els albergs de joventut, que no són albergs, ni són per a la joventut (exclusivament). Darrere d’aquesta denominació s’amaguen el que coneixem com a hostels; per tant, s’ha utilitzat una figura pensada inicialment amb l’objectiu que els joves poguessin viatjar i allotjar-se en establiments assequibles per encabir–hi establiments privats que contribueixen al desgavell turístic (alguns, com el de carrer Perill de Gràcia, són equipaments municipals). Per què els albergs de joventut no són públics? Per què les residències d’estudiants no són de les universitats públiques? Per què l’administració pública ignora o conviu amb aquestes realitats?
Cal aturar qualsevol nou equipament turístic i els seus negocis vinculats. Cal revisar els permisos de les terrasses dels bars, de negocis lúdics i de restauració. Cal protegir el comerç de proximitat i tradicional. Però, sobretot, cal deixar de banda, d’una vegada, les polítiques d’aparador i la propaganda mediàtica que han caracteritzat tots els governs municipals des del 1979 fins ara, a fi d’articular des de l’Ajuntament de Barcelona i els Consells de Districte les mesures necessàries per assegurar la dignificació de les condicions de vida materials de tothom: dret a menjar calent tres cops al dia i accés a l’habitatge, a la sanitat, a l’educació i al treball, i a desenvolupar formes de consum no alienades ni mediatitzades per la mateixa cultura burgesa que converteix tota relació comercial en mitjà per a l’explotació laboral i per al benefici d’una minoria.
La CUP lluita per un model de ciutat per a les veïnes i de les veïnes, i per això es posiciona per frenar, de forma immediata, el creixement del model turístic i canviar de forma radical el model de ciutat.
Cal obrir un procés participatiu real on les veïnes hi tinguin veu i vot. Aquest procés ha de de decidir-se als barris, mitjançant consultes directes. Estem decidint el model de ciutat, no és un tema menor.
Cal subministrar informació contrastada per tal que es puguin valorar els guanys i les pèrdues que l’impacte turístic té en els barris, així com on van els guanys i on van les pèrdues. Per això cal una informació transparent i rigorosa que inclogui l’índex de places turístiques per resident al conjunt de la ciutat, al conjunt del districte, als barris i a les agrupacions menors, ja que la concentració de l’oferta turística es produeix en micro zones, i exposar-la en agrupacions superiors n’emmascara el resultat. Cal calcular quina és la càrrega turística (turistes, visitants i els seus fluxos) per habitant que es pot assumir sense posar en perill la supervivència de les veïnes i la convivència de totes.
S’ha de repensar la ciutat, immediatament, per frenar la pressió especulativa i construir una ciutat fonamentada en un model productiu local, pensat basant-se en l’ocupació digna de les persones i en els beneficis socials. S’ha de repensar la ciutat des dels barris, recuperant la territorialització històrica, construint alternatives de baix a dalt.