De la suposada participació ciutadana a l’Ajuntament de Barcelona i de com volen prendre el pèl a les universitats en el nou espai del CAMU o quan les institucions formals pretenen embolicar-nos en reunions de despatxos i debats estèrils que només fan perdre el temps.

 

El 25 de juliol es va fer la reunió de constitució del Consell Assessor Municipal d’Universitats a Barcelona (CAMU), un òrgan que segons es publicita és de participació ciutadana i vol abordar els problemes de les universitats (http://ajuntament.barcelona.cat/premsa/2017/07/25/es-posa-en-marxa-el-consell-assessor-municipal-duniversitats/). A més, aquest dimarts 31 d’octubre estàvem convocades a una nova reunió. Tanmateix, quan l’Ajuntament parla de participació ciutadana no concep un mecanisme útil i real de participació popular al qual es trasllada la presa de decisions als col·lectius que estan veritablement afectats per cada problemàtica que s’hi tracta. Al juliol, hi vam assistir el SEPC i també la COS UB, que a causa de la insistència de les companyes de la CUP-Capgirem Barcelona tingué la possibilitat d’assistir al CAMU  després de diverses negatives. Això ens permeté, a SEPC i COS UB, verificar que lluny que aquests espais estan d’escoltar els veritables problemes socials de les universitats. Constatàrem de nou que la lluita per unes universitats realment públiques, populars, antipatriarcals i emancipadores és al carrer, a les aules, a les assemblees i a l’acció col·lectiva de la col·lectivitat universitària. Però davant de tanta divagació i voluntat de fer-nos perdre el temps, les seves pròpies incoherències els delaten.

D’entrada, el reglament d’aquest CAMU (https://w123.bcn.cat/APPS/egaseta/cercaAvancada.do?reqCode=downloadFile&publicacionsId=14238 ) estableix que les figures de la presidència, vicepresidència o secretaria, entre altres, pertoquen a càrrecs importants com alcaldia o, en el seu cas, a qui es delegui (art. 7). En canvi, en el cas d’altres regidores representants de partits, no es permet delegar. Resulta contradictòria aquesta descompensació però també resulta prototípic que l’objectiu sigui enviar regidores que potser ni han treballat ni coneixen ni pateixen les misèries que s’oculten a les universitats. Des de l’Esquerra Independentista defensem que qui ha de tractar d’universitats són persones vinculades al dia a dia de les universitats. Per contra, el missatge institucional que ens arriba és: aquí millor envieu polítics professionals capaços de parlar de tot sense tenir ni coneixement i experiència empírics del medi universitari ni voler-ne afrontar la necessària resolució dels conflictes. És aquest el concepte de participació ciutadana?

D’altra banda, la preocupació va continuar creixent durant desenvolupament de l’acte. A l’inici els discursos van ser d’agraïments i felicitacions. No obstant això, l’autocomplaença i conformisme es van interrompre quan la COS UB va intervenir per traslladar a aquest espai la crua realitat universitària i les causes de la seva conflictivitat: vam preguntar molt insistentment si aquell espai era el lloc per tractar de problemes reals com ara l’augment abusiu d’unes taxes de matriculació que expulsen l’alumnat, la precarietat del professorat amb especial èmfasis de l’associat, l’assetjament i específicament l’assetjament sexual degut a la jerarquia i verticalitat de les universitats, la discriminació de gènere en la contractació per les baixes de maternitat, la contractació precària de PAS, la utilització creixent de places de becàries de col·laboració per suplir feines estructurals, l’externalització i privatització gradual de serveis propis de la UB, o les sentències judicials que tomben la política de contractació a les universitats. Vam incidir en la situació d’explotació del professorat associat i vam preguntar directament si s’afrontaria la precarietat d’aquest col·lectiu o si bé les presents entenien que reduir la precarietat consistia a acomiadar el professorat més precari com a mètode “vil i desgraciat” per maquillar les xifres com portem dècades veient.

La preocupació no resultava sobrera ja que aquestes males praxis encenen més la ràbia i la indignació als diferents col·lectius universitaris. Tampoc no és sobrer conèixer si l’assistència a aquell espai té sentit per a les precàries i preocupades pel seu futur tant estudiantil com laborals. Tanta felicitació i cofoisme protocol·lari resulten insultants per a qui pateix en el seu dia a dia la inseguretat de saber si al semestre següent serà acomiadat. Els càrrecs professionals de la política no van decebre en la seva habilitat de parlar per no dir res. La seva resposta, entre línies i rere molta paraula buida, va ser que no hi ha competències de l’Ajuntament per a aquests problemes socials i laborals; que aquell era un moment protocol·lari en què no tocava parlar en profunditat de certs temes.

Certament, si ens hi fixem bé, el reglament estableix que aquest consell assessor, com bé diu el seu nom, no té funcions executives ni decisòries (art. 2). De fet, les competències de l’Ajuntament són escasses, per no dir quasi inexistents, en matèria d’universitats. Però aleshores, per què es crea un òrgan d’universitats amb unes capacitats tan limitades? La resposta també la vam trobar entre línies quan escoltàvem els discursos institucionals que obviaven les principals problemàtiques d’exclusió, misèria i desigualtat dins les universitats que vam plantejar. Aquest òrgan el pretenen utilitzar per autojustificar-se i espolsar-se els problemes del damunt quan el conflicte a les universitats esclata. La intervenció posterior del SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans) anuncià que un company estudiant acabava de ser detingut i se’n demanava un posicionament de rebuig del CAMU. La resposta fou que no prou tenien informació per posicionar-se i que millor ja tancaven l’acte. Quan tenen informació és per dir que no poden i quan poden és per dir que no tenen prou informació. Així ens podem refermar que tot el que aconseguim ho aconseguirem mobilitzades als carrers i organitzades col·lectivament dins les universitats.

No obstant això, si hem fet públic el relat d’una reunió com aquesta és perquè considerem que cal mostrar les vergonyes de com funcionen aquest tipus d’òrgans. Tothom ha de poder jutjar per si mateix si és que un òrgan semblant serveix o no per resoldre els veritables problemes de l’educació pública universitària a la ciutat de Barcelona. Nosaltres, humilment i honestament ,pensem que no; que cal estar allà on es viuen els problemes i on cal estar organitzades per afrontar-los. Per això no hem assistit a la reunió de dimarts 31 d’octubre i rebutgem legitimar els paràmetres aquest òrgan amb la nostra participació.

Barcelona, 1 de novembre del 2017

COS UB – CUP-Capgirem Barcelona – SEPC UB