En el fons de la qüestió sobre el paper i els compromisos ètics en el desenvolupament de les tasques de representació política no es pot obviar un debat que és de profunditat, conceptual i substantiu, però també estratègic del que entenem per l’activitat política i els objectius de transformació social (en moviment) que perseguim.
En primer lloc, per convicció o per principi. És a dir, no entenem l’activitat política i l’exercici de sobirania popular si no s’exerceix quotidianament, des de la base i amb la base –tot i la complexitat de les contradiccions que puguin generar-se, les quals caldria “normalitzar” com a fet democràtic, sense caure en el parany retòric de la desautorització d’uns avantguardes o lideratges, fet que anul·la un projecte global. Però també, en segon lloc, des d’un punt de vista estratègic.
Si realment es vol anar lluny, guanyar la ciutat i canviar el rumb –més enllà de guanyar unes eleccions–, ens enfrontem a poders constituïts, estructures i lobbies als quals no es pot vèncer només des de la raó o la dialèctica, sinó des de la força de la voluntat popular permanentment activa. La lògica electoral, en l’actual règim, respon força a la lògica mercantil i liberal: triar entre l’“oferta” disponible. Una dinàmica que desactiva, delega (“fer confiança”) en una “marca” o “partit” que resoldrà els problemes, necessitats o desitjos d’acord amb un programa. Res que es proposi canvis estructurals –ni els poderosos ni el gran capital tampoc no ho fan-, sinó que diposita o centralitza tots els seus recursos en l’acte electoral.