Hi ha dues nocions que estan relacionades, però no convé confondre. D’una banda tenim l’anomenada “marca Barcelona”; de l’altra, el “model Barcelona”. S’hi semblen, però no són el mateix. La idea de “marca” respon a la voluntat de convertir la ciutat en un logo, un imatge comercial destinada a la seva promoció en termes mercantils, a la manera d’un producte de consum destinat al consum i a la inversió. El concepte de “model” implica això, però més coses. Continua sent la conseqüència de voler vendre Barcelona com una representació i no com una realitat. Però les marques, marquen, i els models, en canvi, pretenen modelar.
Un model és una maqueta, un prototipus d’una cosa que no és, sinó que hauria de ser. En aquest cas s’indica que Barcelona és el motlle ideal al que adaptar-se, una cosa que mereix ser imitada, el mirall perfecte en el que les demés ciutats haurien veure reflectida una perfecció d’altra banda completament impossible. Aquest és la Barcelona de les guies turístiques, dels llibres de regal de l’Ajuntament, de les revistes internacional d’arquitectura.
Un model també és allò que s’ofereix com a exemple de conducta, en aquest cas col·lectiva. El model en aquest cas est concebut per a ser obeït, perquè és un referent sobre tot disciplinari. D’aquí que haguéssim tingut fins fa no pas gaire una presó anomenada Model i que moltes institucions carceràries adoptin el mateix nom. El és aleshores “la” model i serveix per a tancar desviats i infractors i per a amenaçar la resta per a que s’avingui a col·laborar i a obeir.
Model també és com és designa un o una professional que es dedica a exhibir-se passejant-se damunt una passarel·la, presumint d’unes característiques externes impecables. La funció de tot o tota model consisteix, així doncs, en esdevenir una pura superfície de la que qualsevol imperfecció —la lletjor, la vellesa, els defectes físics….— ha estat escamotejada. Una Barcelona-model és aleshores una model fashion, un ésser que sols vol ser pres no pel que és, sinó pel que sembla o, millor dit, pel que vol semblar.
Aquesta és la diferència. La “marca” és màrqueting pur i dur, sense dissimul, descarat. El “model” comparteix aquesta naturalesa, però té una volada més pretensiosa, que és la d’oferir no sols “disseny”, “cultura”, “gastronomia”, “entreteniment”, etc., sinó també una mena de lliçó moral: la d’una ciutat exemplar que aspira ser admirada i imitada per virtuts que presumeix encarnar: diàleg, sostenibilitat, civisme, ciutadania, pau…, però que són pura aparença, façana, exaltació de la una hipòcrita correcció política que amaga les seves vergonyes.
La Barcelona de la “marca” és la Barcelona d’en Trias; la Barcelona del model és la de Maragall, Clos, Hereu, és a dir la Barcelona de la que uns governs d’esquerra van propiciar la depredació capitalista, protegint-la sota el paraigües legitimador de valors universals pretesament incontestables.
L’invent va començar a quallar de la mà de les Olimpíades, en un context en que Barcelona es podia oferir com una mena de “anti-Sarajevo”, la cara contrària del que a l’altra costat de la Mediterrània estava sent una carnisseria identitària. Mentre allà la gent és matava per ser diferent, aquí —es deia— podíem blasonar d’una ecumene humana meravellosa, en la que la diversitat era mostrada com un espectacle amable i desconflictivitzat. El següent pas —ja escandalós— va ser aquella mamarratxada del Fòrum de les Cultures, una infàmia en la que les cultures s’abraçaven harmoniosament en un univers del que la desigualtat i la injustícia s’havien esfumat i en que regnava la concòrdia i el consens.
Un dels temes favorits del “model Barcelona” va ser el del “multiculturalisme”, una mena de paròdia en la que la diversitat humana era reduïda a un entranyable i inofensiu soc multicolor, que completava una oferta de Barcelona com a paradigma del bonrotllisme universal, immillorable per atreure a professionals i joves “cosmopolites” que se sentien enlluernats per un ambient guai, de confraternitat entre pobles i cultures, sense barraquisme invisible, sense brutalitats policials, sense explotació… No cal dir que barris com el Raval eren idonis per a ser mostrats com a paisatges en el que les classes mitges “amb inquietuds” i els turistes més agosarats s’immergeixin en un ambient lleugerament canalla, on gaudir d’aquest nou sabor local que donava el toc “ètnic” dels seus carrers. Aquest era un dels ganxos d’allò que val voler vendre com “ravalejar”, un usdefruit d’aquesta part del Ciutat Vella com a parc temàtic “multiculti”, en el que els treballadors estrangers i llurs famílies apareixien com a part d’una mena de zoològic humà, pel que la gent enrotllada podia passejant gaudint d’un nou sabor local.
Estem parlant del manucheisme, una mena de pseudoideologia que fa l’elogi de tots els tòpics d’una mestissatge cultural, que no és més que una aparador estètic per a benpensants cofois, un món postís del que el dolor, les penalitats i la ràbia reals de gent real no importaven, com no importava res que pogués desvetllar que el magnífic model que Barcelona exportava arreu del món era un miratge, una colossal presa de pèl.
Manel Delgado, és antropòleg i professor a la Universitat de Barcelona.