La CUP Capgirem Barcelona ha decidit presentar-se a les eleccions municipals de Barcelona de l’any 2015. I ho ha fet malgrat que, cada any, la crida a participar electoralment acaba justificant unes polítiques que ens sobrepassen i que afermen el projecte neoliberal (ara també d’austeritat i retallades de condicions de vida) de precarització laboral, privatitzacions de drets socials i de serveis públics, pèrdua de llibertats i pèrdua de renda a favor de les elits burgeses.
La institució electoral en la nostra societat capitalista i patriarcal ha funcionat històricament, i funciona, amb mecanismes al servei d’aquests grups socials dominants, i poc marge ens donen a la classe treballadora: ens enfrontem a un finançament de les campanyes del tot desigual, i a un domini dels mitjans de comunicació i una hegemonia ideològica treballada pels poders polític i econòmic durant dècades a sang i foc, però també a ploma i fibra òptica.
Des del 1979 amb els governs municipals formalment progressistes (PSC-ICV-ERC) o conservadors (CiU), la classe treballadora ha perdut en totes les sobiranies. La continuïtat en relació amb molts elements provinents de la dictadura (el “desarrollismo” per exemple) ha estat molt més rellevant que les virtuts constitucionals idealitzades reiterativament.
Els governants municipals han seguit supeditant la ciutat als interessos més especulatius (continuant el model Porcioles) i ja en les darreres dècades de l’economia financera han fet encara més evident el capital fictici implicat. Han supeditat tota la política municipal als grans macroesdeveniments-negoci (Jocs Olímpics de Barcelona’92, Fòrum de les Cultures’04 ) per implantar el nucli de la bombolla immobiliària especuladora, i una política de l’espectacle que introduïa un patriotisme barceloní per diluir la consciència crítica en el model de la ciutat burgesa (sovint substitutiu del procés català de lluita anticolonial), tot plegat al servei de la suposada “competitivitat” de Barcelona.
Aquests governants han venut tot el sòl públic que han pogut, primer han especulat amb la bombolla immobiliària al servei dels interessos dels bancs, i un cop implantat aquest cicle que ens ha expulsat dels nostres barris o que ens hi ha deixat precaritzats i endeutats fins al coll, han obert un nou escenari d’espoli urbà tot instrumentalitzant el turisme en benefici de la indústria i de reduïts sectors socials. Així, han convertit la ciutat en un parc temàtic. En altres fronts, el projecte burgès de Barcelona ha posat el carrer al servei de l’automoció i de la mercantilització. Ha supeditat també l’urbanisme a aquests factors, ha menyspreat la classe treballadora i ha fardat internacionalment dels baixos salaris oferint la ciutat com un paradís per a executius i grups empresarials àvids de beneficis.
Poca sobirania hem pogut exercir en aquestes condicions, quan els governants municipals deixaven tot l’espai urbà a la intempèrie del mercat i els capitals. Han sacrificat tot el patrimoni de bagatge i combat polítics que pogués quedar de la Barcelona revolucionària i de lluita antifranquista, tot plegat a canvi d’un projecte modernitzador que ha imposat la ideologia neoliberal per sobre de qualsevol altre projecte col·lectivista i de ruptura. D’aquesta manera, s’ha acabat consolidant i modernitzant el patriarcat en el mateix paquet hegemònic.
La Barcelona continuada pel règim del 1978 ha estat un frau enorme, amb l’objectiu de mantenir el joc capitalista i de superar la reorganització treballadora i les nostres lluites. Paral·lelament, s’ha mantingut un dels estats centralistes i opressors de pobles més totalitaristes d’Europa. I alhora, s’ha pretès allunyar de les nostres representacions i anhels la forma més natural de reorganització col·lectiva d’un poble, aquella que coincideix amb el territori colonitzat, els Països Catalans.
Llargs processos de privatització dels serveis públics municipals s’han portat a terme per al guany d’una minoria social, i també per desfer les conquestes socials i els drets socials consolidats. En aquest context, els nostres enemics de classe volen que comencem de zero. El municipalisme és l’eina de confrontació contra un capital que, ara més que mai, aspira a una major concentració de la riquesa i del poder de decisió. Per això el nostre projecte parteix amb l’objectiu de remunicipalitzar-ho tot: allò que han privatitzat, però també allò privat que mai ho hauria d’haver-ho estat. Creiem fermament en una societat i una Administració pública construïda des de baix, des dels municipis i els barris, i sotmesa a una democràcia directa i plenament desenvolupada que ens faci recuperar les pràctiques col·lectives i col·lectivitzadores al servei de la majoria social treballadora. Una ciutat construïda des de baix, carrer a carrer, barri a barri. La democràcia no es pot delegar, s’ha d’exercir. I aquest exercici només és possible des de la proximitat. Els veïns han de controlar democràticament els seus barris (serveis, equipaments, infraestructures…) i llur planificació. Han de poder decidir el present i el futur. Per tant defensem una ciutat oberta i descentralitzada. En aquest camí s’ha de reformar el sistema electoral per assolir una millor representació directa. Cal enfrontar-nos als nous espolis socials i ecològics que es legalitzen amb el TTIP, al pagament obligat del deute i al segrest democràtic de la UE. Plantegem aixecar una barricada contra el neoliberalisme que tot ho mercantilitza, una barricada fonamentada en la municipalització, en la gestió directa i pública total, sense cap tipus d’externalització. Plantegem recuperar i impulsar els drets laborals i de la classe treballadora des de l’Ajuntament, boicotejant les reformes laborals vigents i la precarització, mentre defensem una Barcelona que redueixi la jornada laboral significativament per a redistribuir el treball i la renda i perquè siguem més sobirans sobre el nostre temps.
Des de la CUP Capgirem Barcelona no idealitzem les eleccions municipals. No pretenem guanyar les eleccions, sinó transformar la ciutat sencera. Sabem que la transformació i l’emancipació de classe, feminista i ecologista no vindrà de la mà d’unes eleccions, sinó de la mobilització col·lectiva i les lluites de classe (socialistes-comunistes), feministes i ecologistes, i també de la mà de l’antiautoritarisme i l’emancipació llibertària, contra les eines dels dominadors: els estats d’allà i d’aquí. Tot plegat demana l’organització revolucionària de les col·lectivitats en lluita i dels moviments socials en la Unitat Popular.
Si veiem la necessitat d’assolir la nostra presència a l’Ajuntament de Barcelona és perquè aspirem, sense embuts, a retroalimentar i impulsar aquesta Unitat Popular en formació, i de posar-hi regidors i regidores crítics i combatius al seu servei.
Hem perdut massa i per això ho volem tot, la qual cosa inclou totes les sobiranies: la de classe, la de gènere, la de poble davant de qualsevol colonització, sigui del capital o d’un estat opressor, i la del marc conseqüent en el qual construir un projecte alliberador per als Països Catalans.
0.1. Estructuració del document
El present document recull el programa d’acció política de la CUP Capgirem Barcelona amb el que es presenta a les eleccions municipals de la ciutat de Barcelona de l’any 2015.
El programa s’ha dividit en 8 blocs que responen a una classificació política dels marcs de vida de les persones a la ciutat capitalista. El primer és el de serveis públics i drets socials, on rere una denúncia neta de les privatitzacions de drets i serveis públics apuntem a com hauríem de recuperar allò privat i privatitzat en un període immediat i com ho hauríem d’organitzar en un futur a mig termini.
El segon punt és la democratització de la ciutat, on la participació d’arrel i el control col·lectius en són la clau de volta, però també de la mà de mesures de transparència i auditoria, així com reivindicant el dret a la informació amb una comunicació popular.
La lògica productiva, amb especial accent sobre el treball que produeix bens i serveis és el tercer punt. Parlem de sectors productius a la ciutat i destaquem el monocultiu del turisme. Les tasques de cures i reproducció formen, per nosaltres, part de l’eix productiu de la societat, i per això en parlem en clau feminista en aquest punt.
La cultura, entesa en la seva globalitat social, té el seu capítol específic dedicat més al subàmbit de la producció, distribució i conservació de béns purament simbòlics, és a dir el sentit més clàssic de cultura. Però considerant la cultura indestriable de les condicions materials de vida i producció social, les condicions de gènere, laborals, d’habitatge i vida al barri, laborals i productives: considerem els capítols més socials del programa els que realment són estratègics per a una política cultural efectiva, destacant com les millors mesures de política cultural per exemple: la reducció de la jornada de treball sense pèrdua salarial i l’eliminació de la precarietat laboral i en l’habitatge mitjançant la redistribució de la renda i l’eliminació de les reformes laborals.
L’entorn urbà és l’espai de trobada i interacció de la ciutadania. Per això té diversos subeixos i diferenciats: el model energètic i territorial que va de la remunicipalització de la producció i distribució energètica fins a l’anàlisi de contaminació del medi, el model urbanístic de la ciutat, el transport (públic, privat i de persones amb mobilitat reduïda) i la consideració i recuperació del patrimoni popular de la ciutat. Apostem per la superació estructural de la precarietat urbana com l’únic camí realment eficaç per a una salut col·lectiva física i mental.
Considerem que les propostes de la ciutat feminista i LGTBI són i han de ser transversals al llarg del programa, ja que no només les dones són més de la meitat de la població i estan presents a tots els àmbits, sinó que fugim de la pràctica d’encabir els drets de les dones a un dels àmbits dels drets socials. Però al mateix temps creiem que per ser un aspecte de la lluita invisibilitat, li donem un punt propi on es repliquen i s’expliquen de manera conjunta totes les propostes que estan, a la vegada, afegides a cada punt del programa.
La justícia social és la pedra angular de la denuncia del model capitalista. Preferim parlar del mínim punt de partida que és la justícia social, abans que posicionar-nos en clau inclusió o expulsió social. El plantejament rau en la denuncia que en la gènesi de la ciutat capitalista hi ha la interiorització d’una norma i al voltant d’ella es defineixen els col·lectius exclosos.
Finalment, definim com ha de ser la ciutat en la lògica interna i exterior en clau de construcció nacional, per a viure en una Barcelona internacionalista i als Països Catalans lliure de colonialismes espanyols, nordamericans, de la UE i del capital.