El seu nom és Arnaldo Otegi Mondragón (no Otegui), el só “gui” català en euskera és “gi”. Segurament si el Partit Popular es cregués el més mínim això de les “lenguas autonomicas”, potser ho sabria, però de fet amb una grande i libre de llengua ja en tenen prou.
Sortim de les formes per anar al fons, i el fons és que fa pocs dies una persona lliure, ha visitat el Parlament de Catalunya, en qualitat de secretari general d’un partit legal, que forma part de la coalició que és primera força municipal a Euskal Herria i segona força al parlament de la CAV i força clau per entendre el canvi polític a Navarra, on els aliats del PP, UPN, han estat democràticament escombrats a les urnes. És aquesta la persona que va rebre Carme Forcadell, per exemple, aquesta setmana.
Certament a part de tot això, és i ha estat moltes altres coses, però si algú ha fet bandera de la vista al front i no mirar al passat aquest és el Partit Popular que ara, justament ara, ens diu que mirem al passat. Certament, Arnaldo Otegi ha estat varies vegades condemnat, podríem dir que les més rellevants fan referència a l’autoria d’un segrest i la seva darrera condemna per l’anomenat cas “Bateragune” (punt de trobada, en català). Mirem que va passar en cada cas?
Arnaldo Otegi va ser condemnat per un segrest que ell mai ha reconegut haver dut a terme i pel qual va ser condemnat en base a les tortures patides a mans de la policia. Si, si, han sentit bé, TOR-TU-RES. Allò que neguen cada cop que algú ho denuncia, allò que van negar quan el 4F, allò que neguen perquè no fer-ho els fa caure la careta de demòcrates que s’han construït.
Tortures com les que 9.600 bascos han patit durant 50 anys de lluita, segons ha documentat la fundació Euskal Memòria. 9.600 vegades heu callat, 50 anys de silencis.
Tortures que, ven poques vegades han rebut condemna, ni de moral cristiana, com el Partit Popular ens demana ni de sacrosanta justícia espanyola. De fet, cada cop que un policia ha estat imputat per tortura, o se’l condecora, o se’l defensa a ultrança, se li paga advocat de l’estat, i si per algun motiu, per estrany que sembli, el jutge arriba a creure que efectivament hi ha hagut tortura… sempre quedarà l’indult, o els beneficis penitenciaris com els que el Galindo de la CAL viva va gaudir, aquell que Pablo Iglesias mentava en seu Parlamentaria contra Pedro Sànchez no fa massa. Galindo va complir 4 dels 75 anys de condemna i llavors, van callar i van fer silenci.
I el darrer cas, pel qual Arnaldo Otegi ha estat 6 anys i mig a la presó, és el que manté Rafa Diez a la presó (per cert, una forta abraçada Rafa!). Otegi, ha complert condemna a la presó de Logronyo, no a la del costat de casa, ni la que ell ha triat. No com els corruptes del Partit Popular, que trien dia i hora d’entrada i presó on complir pena.
Dispersat, com ho estan la resta de presos polítics bascos. Una política penitenciaria que en 27 anys, s’ha cobrat més de 15 morts a les carreteres, cap condemna de moral cristiana, ni de justícia espanyola. Vau callar amb cada mort a la carretera, seguiu en silenci.
Una condemna a 6 anys i mig per construir una estratègia política que poses fi a la lluita armada, i albirés un futur on la confrontació es donés única i exclusivament en la política institucional. Potser Otegi es va creure allò de… sense violència es pot parlar de tot que no fa tants anys mentia el Partit Popular.
Mentia, perquè vist lo vist, no podem parlar de tot, no podem xiular de tot. Mentia el PP, com va mentir l’11-M quan va voler implicar l’esquerra abertzale en l’atemptat contra els trens de Madrid. Llavors no van callar, simplement van mentir.
És això el que fa mal al PP, saber que ni amb tortura, ni amb sacrosanta justícia espanyola, que ni amb mentides, ni intoxicació mediàtica no han pogut silenciar la veu d’un poble que igual que el nostre lluita per la seva llibertat.
Gràcies senyores i senyors del PP per donar-nos la oportunitat de recordar-vos que sou com sou, i que no sabeu ni escriure el nom de la persona a qui voleu eliminar políticament.