Abans d’entrar en matèria cal fer algunes reflexions respecte a la celebració d’aquest plenari extraordinari sobre l’estat de la ciutat.
La primera és que des de la CUP Capgirem Barcelona no compartim el format que se li ha donat. D’una banda, no entenem que se celebri amb poc temps i abans d’un plenari ordinari amb un ordre del dia ja prou carregat. Entenem que fer-ho així serveix només perquè cada grup parli aquí del seu llibre i no pas per fer un debat real sobre l’estat de la ciutat de la que se’n puguin extreure conclusions sobre consensos i dissensos.
D’altra banda, tampoc compartim que es faci de forma tancada i d’esquenes la ciutat. Aquest plenari s’hauria de celebrar fora, ja no del saló de plens, sinó del propi ajuntament, per facilitar la participació i assistència popular. A més a més, caldria també vehicular intervencions de les veïnes de Barcelona per tal que no esdevingui l’enèsim diàleg de sords habitual als plenaris.
De tota manera. És una mostra més de com la dinàmica institucional s’ha normalitzat a Barcelona en Comú, domesticant tot caràcter contestatari que pogués tenir el projecte. Gairebé dos anys després del canvi de govern, més que una alternativa hem constatat que ha tornat la vella política d’Iniciativa i el PSC, tots dos dins el govern també avui.
Quasi dos any després, constatem la frustració de les expectatives de canvi que molta gent va dipositar a les urnes, al maig de 2015. No en va, el govern ha intentat cooptar i neutralitzar les lluites de la ciutat i ha contribuït a una desmobilització molt perjudicial per a les classes populars, però que també pretén trobar al carrer el suport a les seves polítiques.
El pacte amb el PSC, aquell que l’alcaldessa anomenava “la màfia” ara encapçalat per un investigat en la trama Bustos, va certificar la fi de la il·lusió i la certesa del miratge. Les excuses s’esgoten i ja no poden dissimular ni les formes. Bon exemple el tenim en l’impuls de la Marca Barcelona que ens porta el govern com a única mesura de govern al ple que ve a continuació.
Cal reconèixer, però, que la propaganda és una de les grans habilitats del govern. La ciutat es veu bombardejada constantment per flaixos de propaganda, declaracions grandiloqüents, informacions esbiaixades, i anuncis que després queden en paper mullat.
Els exemples són molts: un CIE tancat que segueix a ple rendiment; un concurs de subministrament energètic en suspensió per recurs de les grans elèctriques; “els millors pressupostos de la història”; un PAM no nat i un PIM absent; o el tinent d’alcalde dient que les empreses que tinguin negocis en paradisos fiscals no podran contractar amb l’ajuntament quan és directament mentida; el xantatge del PEUAT o barbàrie; la participació privada en les polítiques d’habitatge pactada amb CiU, PSC i Ciutadans. Podríem seguir tot el plenari amb la llista.
No diem que es pugui fer tot d’un dia per l’altre, només demanem al govern humilitat i honestedat a l’hora de dir les coses, i deixin d’enviar missatges manifestament falsos, de vendre victòries que després queden en paper mullat.
*És impossible abordar totes les qüestions de la ciutat en aquest plenari amb el format que se li ha donat i per tant només abordarem algunes qüestions sobre l’estat de Barcelona.
Participació i democràcia: Malgrat les grans promeses i els grans anuncis continuem amb un Ajuntament marcadament presidencialista, conseqüència directa d’un projecte polític personalista com el què governa la ciutat. El sistema gerencial de sous estratosfèrics continua intacte. El sistema clientelar de sempre està ara al serveis de BEC i el PSC i els pressupostos participatius s’han esfumat.
Serveis públics.- I quan diem públics volem dir això: públics. De titularitat i gestió pública. A dia d’avui només tres escoles bressol han estat municipalitzades a iniciativa del govern. El PIAD i el SARA van iniciar el procés de ser internalitzats per acord amb aquest grup en la modificació pressupostària de 2016. Parcs i Jardins, declarat servei essencial però amb el bloqueig d’economia per revertir externalitzacions tan bàsiques com els 10 treballadors dels CETs o BTV, que amb una sentencia de cessió il·legal de treballadors, continua igual que abans i amb varies treballadores que porten més d’un any i mig a l’atur per denunciar les irregularitats laborals.
Les clàusules socials de la contractació, com sempre les més millors del món i de la història, faltaria més, són l’excusa municipal per no internalitzar ni tant sols serveis bàsics que mai haurien d’haver passat a mans privades. I aquí tenim un gran exemple: davant la proposta de re-municipalització del servei de neteja viària i gestió de residus el govern es fa l’orni. Un 10% del pressupost municipal en mans de la màfia constructora reciclada i a sobre amb proves de frau, però tot i així Barcelona en Comú no vol aprofitar la fi de la concessió per fer el què ajuntaments de tots els colors han fet per raons ben senzilles: millor gestió, menys precarietat i més estalvi. Però vaja, tenint en compte que a l’Àrea Metropolitana fien la recuperació de la gestió pública de l’aigua a una sentència judicial i a una comissió presidida per Balmón, del PSC clar, no ens hauria de sorprendre tant.
Guàrdia Urbana.- Si d’algun tema s’escaqueja l’alcaldessa és de la responsabilitat política sobre la Guàrdia Urbana. La designació d’un comissionat i la rentada de mans de tots els regidors del govern ha neutralitzat el control i fiscalització de la policia per part de l’oposició i la ciutat. Mirar cap a una altra banda no fa desaparèixer el problema. Els UPAS segueixen intactes en un exemple de covardia: tant que li agrada al govern posar exemples, mirin Badalona o Sabadell on van resoldre la qüestió només entrar al govern. La repressió contra la venda ambulant continua i conseqüència directa és l’empresonament del company Sidil, que va dir prou al racisme institucional fart de ser perseguit i agredit. Per cert, pensa fer res el govern davant l’evidència que un agent va falsificar un atestat policial afirmant que un metge havia denunciat a un regidor d’aquest grup quan era manifestament fals?
En altres aspectes centrals la valoració no difereix gaire, per no dir gens.
- En matèria de transport l’estructura opaca de 571 directius de TMB segueix intacta. Els serveis retallats des de 2007 no s’han recuperat, les tarifes estan congelades enlloc de baixar per millorar l’accés al transport públic, la T-Mobilitat continua avançant i encara no hem sentit al govern qüestionar la gestió privada del Tram.
- Si parlem d’habitatge, bandera estrella de la campanya de l’alcaldessa, el panorama és desolador. El Pla d’habitatge a 10 anys vista va ser pactat amb CiU i Ciutadans i sense manies, ho han fet incloent el model públic-privat que obre la porta de nou a que constructores i màfia especulativa faci negoci amb les polítiques públiques d’habitatge.
- L’espai públic continua censurat i privatitzat. Seguim amb una ordenança de terrasses feta per CiU i que amb una situació que està empitjorant, ja veiem les aliances de Jaume Collboni amb determinats sectors de la restauració. I seguim també amb una ordenança del civisme que imposa una regulació privativa i antisocial de l’espai públic i que criminalitza la pobresa.
- Turisme: Aprovat el PEUAT, s’atomitza el turisme als barris. El pla estratègic de turisme en cap cas fa un plantejament de decréixer, tot el contrari, partint de la mateixa realitat, ho gestionarà per tal de fer perdurar el model. Un model que, no oblidem, està també vinculat a la política de grans esdeveniments d’indústries més que qüestionables. L’exemple en trobem amb el continuisme del govern amb el MWC que continua rebent diners públics quan genera negocis milionaris per uns pocs i es un dels abanderats de la precarització laboral, que això si que afecta a moltes.
Si una cosa hem constatat amb aquests quasi dos anys a l’Ajuntament és que els límits de les institucions i les barreres competencials són un fre per la transformació social, política i econòmica. I és per això que hem insistit i insistim en què si volem canviar alguna cosa des de l’arrel hem de rebentar les costures d’aquesta casa, dinamitar les fronteres de la legalitat i trencar amb la lògica de l’obediència.
No es tracta només de generar contrapoder al carrer enlloc de neutralitzar-lo, es tracta també de desbordar l’ordre constitucional i liberal per poder construir una alternativa socialista per la ciutat, i per extensió solidaria als països catalans. I a dia d’avui, i molt a pesar nostre, el govern de la ciutat camina en sentit contrari.