Durant els anys del boom immobiliari a començament del segle XXI la construcció va arribar a suposar un 15% del PIB, promotors, bancs i constructores formaven un triangle que a base de crèdit va construir a l’any 2005 812.294 més que Alemanya, França i Gran Bretanya junts. Totes i tots sabem amb el crèdits hipotecaris es finançava la compra de cotxes, es a dir que la expansió fictícia de l’economia mitjançant l’endeutament massiu de bancs, empreses i particulars servia també per finançar la demanda interna.Els efectes de la crisi són de totes coneguts, però cal destacar que hi ha 448.356 habitatges buits a Catalunya i 230.00 famílies sense habitatge. A la ciutat de Barcelona 15 desnonaments diaris i entre 80.000 i 100.000 habitatges buits.

La fira de venda Meeting Point i el Construmat, juntament amb el saló de l’automòbil conformaven durant el boom, els aparadors del capitalisme de la ciutat, al Meeting Point es realitzaven les operacions de compra venda d’habitatges, i al Construmat, que té lloc aquests dies, les cimenteres i constructores es reunien i reuneixen amb els poder polítics per dissenyar les infraestructures del futur. Al saló de l’automòbil oferia al lobby del cotxe la possibilitat de mostrar el seu poder i seguir promocionat un model de transport a la seva mida. En totes aquestes fires el Consorci de la Zona Franca (entitat està presidida per l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i formada per l’Ajuntament, el Govern espanyol, la Cambra de Comerç, Foment del Treball i la Renfe) jugava i juga un paper central.

Com a CUP-Capgirem proposem un model d’habitatge que passa, en primer lloc, per garantir la necessitat d’un habitatge adequat i això significa fer prevaldre la funció social de la propietat per sobre del dret a la propietat privada. És a dir, cercar les maneres legals de prohibir els desnonaments per motius econòmics, com a mínim durant el curs escolars. Mentre això no es fa garantir el reallotjament al mateix barri i avançar tant en la política de sancions a habitatges buits, començant pels que estan en mans de la banca i la gran propietat, que preveu la llei del 2007, que el consistori de la ciutat no aplica. Per altre costat és imprescindible bastir un parc públic de lloguer social, (amb una renda del 20% del salari com a molt) i per això cal recuperar els habitatges en mans de la SAREB, que són nostres atès que ha estat amb diners públics i retallades com s’ha rescatat la banca; així com articular processos d’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits.

L’altre eix central de qualsevol política d’habitatge rau sobre la gestió del sòl. Doncs bé el Consorci de la Zona Franca, recordem on l’ajuntament té la presidència, posarà al mercat immobiliari les seves participacions en desenvolupaments urbanístics com la Marina del Prat Vermell (futur nou barri al districte de Sants-Montjuïc, amb un sostre de 100.000 metres quadrats per a ús residencial), les antigues casernes de Sant Andreu (50.490 metres quadrats d’ús residencial), segons la informació d’Europa Press apareguda a El Mundo el setembre passat (05.09.2014). Cal aturar la venda d’aquest sòl i recuperar-ne mitjançant els instruments legals exisistents i cal dir ben clar que qualsevol nova construcció ha de ser o be de lloguer social o mitjançant la cessió d’ús, de manera que la inversió pública no es privatitzi, com passava amb la VPO de venda.

Tornant al Construmat cal dir que a la nostra ciutat cal llençar uns plans públics de rehabilitació que permetin adequar els habitatges i orientats a aprofitar les energies alternatives (termosolar en primer lloc i fotovoltaica en segon) per millorar el medi, la salut i avançar cap a la sobirania energètica i inflar una nova bombolla, sigui hotelera, portuària o de trens d’alta velocitat.