La jornada castellera de la Mercè de dissabte, va fer saltar la polèmica degut a la samarreta que vestien alguns membres de la colla de Castellers de Barcelona, on s’hi veia la publicitat de l’empresa AirBnb, una empresa que sota l’aparença de mercat col·laboratiu, amaga un lucratiu negoci d’allotjaments turístics que sovint treballen en negre, i que per tant, son fora de la llei. Una empresa que ha rebut multes per part de l’Ajuntament i que darrerament ha estat denunciada per la plataforma veïnal de “Ciutat Vella no està en venda” per usar un edifici com a bloc d’apartaments turístics sense llicència. Una empresa, vinculada al fenomen de la gentrificació urbanística, l’expulsió del veïnat autòcton dels seus habitatges, per tal de transformar-los en nous usos turístics de major rendiment econòmic.
I també cal recordar la polèmica anticipada abans de l’inici de la Festa Major de la Mercè, amb el patrocini d´Estrella Damm, destapat per la CUP-Capgirem Barcelona. Aquest patrocini posa en contradicció les bones voluntats del govern Colau de no treballar amb empreses vinculades al frau fiscal i la realitat sempre tossuda que ens recorda que la família Carceller (pare i fill) màxims accionistes de la cervesera van pactar amb la fiscalia pagar una multa de 93 milions d’euros per 13 delictes contra la hisenda, i unes penes de presó que a ven segur mai compliran.
Recordar també que l’empresa cervesera sorgida del franquisme és també el patrocinador principal de les colles castelleres del país, i el concurs de Tarragona en serà un clar exemple on Damm i Repsol (mata) en son els patrocinadors principals.
Bé, i tot això a on es porta o on volem anar a parar i quina relació te això amb els nostres barris.
Lluny d’apriorismes, cal donar per fet que el 100% de les persones vinculades a la cultura popular del país ho fan des d’una perspectiva no lucrativa, i que quan busquen aquests patrocinis ho fan amb bona fe i amb l’ànim de tirar endavant la feixuga i poc agraïda tasca directiva d’aquestes colles de cultura popular, i el que intentaré introduir en aquest debat no és la moral de qui es deixa patrocinar per uns o altres sinó generar el debat sobre com hem de finançar els projectes de cultura popular. Allò que passa als nostres barris, no és diferent a d’altres punts del país, i si aquí em fem de grosses, sabem del cert que les colles punteres del país, reben els mateixos ajuts per part d’empreses de dubtosa reputació social.
Perquè en definitiva, que és la cultura popular? És aquella que es fa des del poble? O és aquella que fa el poble i per al poble? El matis és important, doncs quan el que fa el poble no ho fa per al poble, senzillament ho fa contra el poble. És a dir, quin interès te una multinacional en patrocinar la cultura popular? Què mou un portal immobiliari, uns grans magatzems o la banca a donar diners a la cultura popular? Ho fan a canvi de res? No, no ho fan de manera altruista ni solidària, sinó que tenen com a finalitat primera la publicitat de marca, la seva projecció en valors, aquells que no tenen com a empresa, els compren a l’exterior i per tant es netegen la cara. En segon lloc perquè desgrava, és a dir, aquells que en molts casos ja defrauden i usen societats en paradisos fiscals, alhora usen els seus beneficis empresarials per a desgravar fiscalment mentre els rentem la cara. I en tercer lloc, perquè els esdeveniments que patrocinen son alhora una font d’ingressos per a la pròpia empresa, essent la cervesera el cas més evident. Concerts, festes, etc… on la barra és monopoli de l’empresa patrocinadora. Allò que gasten per una banda ho cobren per l’altre i a sobre els fem la publicitat.
I evidentment, quan fas tot aquest plantejament surt algú que et diu… Si clar, però sinó com ens ho fem per pagar totes les despeses que tenim? Per fer castells de 8, 9 10… ens cal molta gent, desplaçaments, roba, locals, etc… I no els falta raó, però… si es fan castells de 8, 9 i 10 és perquè hem entrat en una roda competitiva en la que cada any cal carregar (i descarregar) quelcom més rebuscat, que tingui més “puntuació”, i tot un llenguatge que deriva de la mateixa lògica competitiva que se’ns ha imposat.
Algú pot tenir un marc mental en el que hi hagi un rànquing de colles de diables, geganteres, bastoneres, sardanistes? Oi que costaria entendre aquestes expressions de cultura en format competitiu? Bé, doncs amb els castells ha passat i tothom sap que els verds preparen el concurs com si de la final de la Champions es tractes. Ja que, cal mantenir el nivell, per mantenir uns patrocinadors, que alhora els permetin mantenir un local, i garantir una base social amplia i cohesionada, per poder créixer i créixer, i fer més, més, més…
I la setmana següent del concurs, veurem com la colla que no hi va, perquè no creu en la competició castellera, sortirà a plaça a no competir, però amb intenció de millorar l’actuació del guanyador del concurs i poder mantenir el seus patrocinadors, local, i cohesió interna.
En definitiva, allò que ens fa ser cultura popular és fer-se des del poble i cap al poble, i per tant amb l’ajut del poble. No podem pretendre trencar amb la lògica del finançament de la cultura popular des d’institucions impopulars, si no estem disposades a finançar-la nosaltres amb la nostra suor. La mateixa suor que usem per pagar escoles i centres mèdics, l’asfalt del carrer i l’enllumenat de cada plaça. Cal potenciar un sistema públic capaç de finançar aquesta cultura popular i dotar-la d’infraestructures on assajar, on reunir-se i fer cohesió, serveis mèdics a plaça, i on no arribi l’administració, moure’ns per fer calaix. Festes majors, paneres de nadal, quines, samarretes, revetlles, etc… que en garanteixin la supervivència. Perquè fer castells de 9 i 10, no és tant rellevant com saber que els fem amb la nostra gent i per la nostra gent. És així com ho fan la resta de colles de cultura popular de barri, diables, gestionant les minses subvencions per pagar l’assegurança, reunint-se en locals públics o cedits, i venent roses per Sant Jordi o samarretes amb el rat penat per a renovar el material de tant en tant. O cas a part la colla bastonera, que ni rep subvencions ni usa instal·lacions municipals, sinó que s’autogestiona i es reuneix en locals cedits pel moviment popular. És a dir, la pràctica ens demostra que hi ha moltes maneres de construir cultura popular, però, només una de fer-ho des del poble i cap al poble, amb el poble.
Una reflexió que em sembla necessària si no volem entrar dins una espiral competitiva entre colles de cultura popular. Repensar el model de subvencions que impossibiliti que qui en rebi sigui alhora perceptor de grans sumes de diners de privats, sovint amb interessos poc populars. Deixant marge per a la col·laboració del comerç de barri, i la xarxa social, però el nostre esforç com a colles no ha de ser en clau competitiva per veure qui guanya més o menys punts, te més o menys patrocinadores, sinó millorar la qualitat de la producció cultural, emmarcant-la en el seu origen i destí, l’oci popular, la cultura popular i la producció popular de la mateixa.
Marc Garcia
(membre de colles de cultura popular durant més de 10 anys, ara en excedència)