Els blocs electorals són una excepció dins el dret comparat europeu i una obligació imposada durant la primera legislatura del govern estatal del PSOE. El primer govern del PSOE va incloure dins de la Llei Orgànica de Règim Electoral General l’obligació que els mitjans públics han de distribuir proporcionalment entre els partits polítics amb representació institucional la informació relativa a la campanya electoral. Aquesta obligació suposa una limitació de facto dels drets a la llibertat de premsa, d’informació i d’expressió recollits a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans i a l’article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans.

El dret a la informació en un estat (almenys nominalment) democràtic és un dret d’especial importància i trascendència: un dret nuclear en relació al tractament informatiu dels processos electorals. Hem de tenir en compte que el dret a la llibertat de premsa té un deure importantíssim: el de contribuir que la societat pugui rebre tota la informació i, en base a aquesta informació, fer-se una opinió. Només amb tota la informació a l’abast de la població, la tria d’una o altra opció estarà feta amb uns paràmetres cent per cent democràtics i es podrà tenir la certesa que la societat ha actuat i triat sense que se li hagi ocultat cap informació ni cap opció. Per tant, l’efecte que provoca la imposició de blocs electorals no és cap altre que l’allunyament de la classe política de la població, i viceversa.

Amb els blocs electorals, la tria de la informació no es fa des d’un punt de vista d’interès informatiu, sinó en funció dels darrers resultats electorals en unes eleccions del mateix tipus, que per norma general se solen haver fet quatre anys abans. Hem de ser conscients que quatre anys és temps més que suficient perquè l’interès informatiu que podia despertar una determinada organització política hagi canviat. També pot donar-se el cas que hi hagi hagut un creixement notori d’altres formacions polítiques sense representació. Un exemple d’aquest darrer cas és el de la CUP Barcelona. Fa quatre anys va obtenir 11.805 vots (un 1’95% del total) i, enguany, aquesta xifra sembla que es veurà notablement incrementada si s’ha de jutjar per diversos factors: el creixement de militància, la participació creixent als nuclis de la CUP en els diversos districtes, l’excel·lent feina desenvolupada al Parlament de Catalunya per part dels seus 3 diputats, l’actuació dels mateixos diputats durant el procés del 9N, la presidència de la comissió anticorrupció del diputat David Fernàndez i el fet que des de fa mesos Fernàndez és el polític més ben valorat en les enquestes

D’altra banda, aquesta limitació de la llibertat de premsa també condiciona de manera notable un valor fonamental de les democràcies avançades, el pluralisme polític, ja que es dóna sempre una posició d’avantatge, més enllà de l’interès informatiu, als partits del règim del 78. Aquests partits són els que han gestionat aquest 30 anys de constitucionalisme, i els blocs informatius són un dels pactes amb què aquests partits han consolidat aquesta etapa. Per contra, moviments que, com la CUP, durant anys s’han mantingut lluny de la lluita institucional i que han decidit fer el salt a les institucions més tard, es veuen clarament perjudicats per aquests blocs, que suposen un nou mur a enderrocar d’aquest règim caduc del 78. Aquests moviments que han iniciat la participació a les institucions, si ens cenyim a les diferents enquestes, han despertat un gran interès en la població.

La recent instrucció 1/2015 de la Junta Electoral Central té l’objectiu de mitigar els efectes de l’obligació dels blocs flexibilitzant-los mínimament i tractant de definir el concepte de grup polític significatiu. Però ens trobem amb la mateixa errada, perquè limitar la consideració de grup polític significatiu al resultat de les darreres eleccions (en aquest cas serien els comicis al parlament europeu) establint un límit en l’obtenció del 5% dels vots, és una mesura feta a mida dels partits polítics estatals. Aquests partits estatals són els únics capaços d’obtenir un 5% de vots en unes eleccions com les europees, la circumscripció electoral de les quals és tot el territori de l’Estat espanyol. Dit amb unes altres paraules, la instrucció 1/2015 està feta a mida per a Ciutadans i Podemos. En qualsevol cas, la limitació al dret a la informació i a la totalitat d’opcions polítiques existent és palpable. Per exemple, en un hipotètic debat a la ciutat de Barcelona, capital del Principat, sobre la posició respecte a un procés independentista, la força que amb més ímpetu va defensar el 9N i la desobediència es veuria exclosa. Aquest fet privaria la població d’escoltar i contraposar les propostes de l’Esquerra Independentista, malgrat la futura entrada a l’Ajuntament.

En aquest ordre de coses entenem que cal donar tot el suport als periodistes que dignifiquen la seva professió i volen treballar sota uns criteris informatius i de notícies d’interès general. Professionals que apliquen a la informació criteris qualitatius (objectivitat, precisió, independència, no discriminació…), és a dir, criteris periodístics. Lluny de convertir els mitjans públics en simples espais propagandístics dels partits polítics, és imprescindible la desobediència als blocs electorals per salvaguardar valors com el pluralisme polític i drets fonamentals necessaris d’especial protecció com la llibertat de premsa, d’expressió i d’informació.

Article d’Eduardo Cáliz
Número 16 a la llista de la CUP Capgirem Barcelona
Eduardo Caliz Robles. Nascut el 1978 a Jerez de la Frontera i veí de Sant Andreu de Palomar. És Advocat i exerceix en la defensa de casos de l’organització antirrepressiva de l’Esquerra Independentista Alerta Solidària. Va ser membre de Jaleo Nación Andaluza i del CSO La Gordíssima. Actualment soci del Casal Independentista El Noi Baliarda i membre del Grup de Treball de Drets i Llibertats de la CUP.

La CUP Capgirem Barcelona emplaça la FAVB i Barcelona TV a desobeir els blocs electorals

Quan queda poc més d’una setmana per l’inici de la campanya electoral, els efectes dels blocs electorals imposats pels partits majoritaris, en contra del criteri periodístic dels professionals dels mitjans públics, ja es fan notar. El proper dia 8 de maig, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) organitzarà un debat dels caps de llista a les eleccions municipals de Barcelona. Aquest debat es farà conjuntament amb Barcelona TV (BTV), que, pel fet de ser un mitjà públic, està sotmès als blocs electorals. Ahir, la FAVB ens va comunicar que, a causa d’aquesta situació, la CUP Capgirem Barcelona no hi podríem ser presents. En aquest debat hi participaran, doncs, CiU, PSC, PP i ERC. També hi serà Barcelona en Comú, ja que és la coalició d’Iniciativa per Catalunya – Verds a les eleccions municipals, comptant amb la seva quota.

A la CUP Capgirem Barcelona considerem que és una anomalia democràtica que no se’ns permeti participar en aquest debat, i més encara si es té en compte que tant la FAVB com el col·lectiu de treballadores de BTV s’han oposat als blocs electorals. És per això que emplacem la FAVB i BTV a desobeir els blocs electorals i a permetre la participació de les formacions polítiques a les quals es pretenia convidar des de l’inici. Així mateix, emplacem els partits polítics convidats al debat a comprometre’s amb la pluralitat democràtica a través dels fets, tot plantant-se mentre no es garanteixin uns mínims requisits de salut i pluralitat democràtica.

Finalment, volem donar el nostre suport a les professionals dels mitjans públics, en particular de Barcelona TV, TV3 i Catalunya Ràdio, que s’han oposat des de fa anys a la imposició dels blocs electorals. D’aquesta manera, les animem a plantar-se davant la censura imposada, que només cerca protegir l’espai electoral dels grans partits, com si es tractés d’un vedat de caça particular.

#BlocsSónCensura

Qui són les 51 persones que integren la llista de la CUP Capgirem Barcelona? Avui us presentem la llista completa i una breu presentació de cada una de les candidates que formen la nostra llista.

Les cinc primeres candidates de la CUP Capgirem Barcelona van ésser escollides en les assemblees obertes prèvies a la IV Trobada Popular Municipalista (TPM) que es va celebrar el passat 28 de febrer, en les que també es van aprovar les persones proposades com a candidates a conselleres de districte. Són precisament les 20 persones, dues per cada districte, candidates a conselleres les que ocupen els llocs que van del 6 al 26. A continuació, persones representatives de les lluites que han integrat els grups de treball de la TPM completen la llista fins al número 38.

Clouen la llista l’August Gil i Matamala, militant antifranquista i advocat laboralista, Isabel Vallet, jurista, diputada al Parlament de Catalunya per la CUP-AE i membre del grup de treball de sanitat de la CUP, i en David Fernandez, periodista i també diputat al Parlament de Catalunya per la CUP-AE.

Una llista per capgirar Barcelona:

1. María José Lecha González. Nascuda el 1957 a Barcelona. Viu al Fort Pienc. Treballa d’administrativa a l’Hospital de Sant Pau des de l’any 1975. És activista sindical de la Federació de Treballadors i Treballadores de Catalunya (FTC–IAC), membre del comitè d’empresa i del grup de Sanitat de la CUP. Va formar part de l’Assemblea dels Drets Socials de l’Eixample i és sòcia del Casal Independentista de l’Eixample – La Cruïlla.

2. Maria Rovira i Torrens. Nascuda el 1988 a Barcelona. Viu a Sagrada Família. Participa d’espais feministes, és membre de l’Associació de Veïnes i Veïns de Sagrada Família i focalitza l’activitat en la construcció del moviment juvenil des de fa 10 anys. Membre de la mesa del Consell Polític Nacional de la CUP. Ha participat de la creació i consolidació de la Trobada Popular Municipalista de Barcelona, com a coordinadora de l’eix de Joventut, del qual va ser una de les portaveus. Actualment treballa en l’àmbit de la innovació social.

3. Josep Garganté i Closa. Nascut el 1972 a Barcelona i veí de la Vila de Gràcia. Treballa com a conductor d’autobusos a Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) des de fa 12 anys. Membre de la CUP de Gràcia, de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) i soci del Casal Popular de Nou Barris Tres Voltes Rebel. Activista en lluites laborals, socials i internacionalistes.

4. Eulàlia Reguant i Cura. Nascuda el 1979 a Barcelona i veïna de l’Esquerra de l’Eixample. Llicenciada en matemàtiques, actualment treballa a Lafede.cat (organitzacions per a la justícia global). Anteriorment, va formar part de l’associació Justícia i Pau. Sòcia de FIARE–Banca Populare, especialista en finances ètiques, i de l’Ateneu Layret del barri de Sant Antoni.

5. Oscar Simón Bueno. Nascut el 1975 a Barcelona i veí de Sants. Treballa com a professor interí a Sant Feliu de Guíxols. Membre de la CUP, del col·lectiu En Lluita i de la Intersindical Alternativa de Catalunya. Activista implicat en lluites com el moviment antifeixista, el moviment antiglobalització, pel dret a l’habitatge, per l’educació pública, a l’Assemblea de Barcelona, en lluites laborals, en el moviment 15M o en marxes de la dignitat.

6. Pere Casas Zarzuela. Nascut el 1955 a Ceuta i veí del Turó de la Peira. Treballa a l’Ajuntament de Barcelona com a administratiu a la Secretaria Tècnica de l’Institut de Cultura. Delegat anarcosindicalista a l’Ajuntament de Barcelona. Participant en l’Acord Nacional per a la Cultura i integrant plataforma SOS cultura.

7. Isabel Chacón Chacón. Nascuda el 1973 a Ibias (Astúries) i veïna de l’Esquerra de l’Eixample. Ha treballat com a tècnica en projectes de recerca al Consell d’Associacions de Barcelona. Membre de la CUP i activista veïnal. Participa de la lluita per la sanitat pública a l’Assemblea d’Usuàries i Treballadores Tancada Clínic, a la vocalia de salut de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample i coordina el grup de treball nacional de sanitat de la CUP – Alternativa d’Esquerres.

8. Pere Solà i Gussinyer. Nascut el 1945 a Girona i veí de La Sagrera. És catedràtic d’Història de l’Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona i està especialitzat en l’educació popular i llibertària. Va participar de la Caputxinada com a membre del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Ha organitzat congressos sobre història de l’educació i educació permanent i tercer sector. Al 2012 va ser candidat a rector de la UAB.

9. Mireia Foradada Villar. Nascuda el 1986 a Sabadell i veïna de la Vila de Gràcia. Treballa en l’àmbit de l’educació, formació, recerca i feminisme. Llicenciada en Pedagogia per la UAB i Màster en Estudis de les Dones, Gènere i Ciutadania. Actualment milita al col·lectiu de dones feministes Gatamaula. Abans havia format part de la CAJEI i també del SEPC.

10. Josep Jover i Padró. Nascut el 1955 a Terrassa i veí de la Vila de Gràcia. Treballa com a advocat independent i també és professor especialitzat en propietat intel·lectual, drets d’autor i tecnologies de la informació, gestió de conflictes, drets humans de tercera generació i dret comunitari. Membre de la Comissió Jurídica del 15M de Barcelona i col·laborador del projecte GUIFI.net. Va presentar, en el seu moment, la demanda contra el cànon digital al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Vinculat a Pirates.cat.

11. Berta Grau i Esteve. Nascuda el 1990 a Barcelona i veïna de Sagrada Família. Treballadora en l’àmbit de l’educació ambiental. Graduada en Biologia i actualment estudiant del màster d’Ecologia, Gestió i Restauració del Medi Natural. Vinculada a la lluita estudiantil i al món del lleure on ha estat monitora de l’esplai SJC. Actualment és membre d’Arran Sagrada Família, de la plataforma juvenil de Sagrada Família Joves del Poblet i del grup de treball de joventut de la CUP – Capgirem Barcelona.

12. Bartolomé Carmona Ramos. Nascut a Almeria (Andalusia) el 1956 i veí del Verdum. Treballa a Parcs i Jardins on és delegat delegat sindical al Comitè d’Empresa. Activista del col·lectiu Males Herbes. Membre de la Trobada Alternativa de Nou Barris i del Casal Popular Tres Voltes Rebel

13. Txell Bragulat Vallverdú. Nascuda el 1973 a Barcelona i veïna de Torre Llobeta. Treballa en una entitat de l’economia solidària dedicada a les relacions internacionals i a la difusió de la cultura. Militant internacionalista en solidaritat amb les lluites dels pobles mediterranis.

14. Josep Lluís Jiménez Castelltort. Nascut el 1984 a Barcelona i veí de Sants. Enginyer informàtic. Soci treballador d’una cooperativa santsenca adherida a la XES i soci fundador de MásPublico (La Marea) i Eticom–SomConnexió. Vinculat al moviment 15M, coordinador de la sectorial de democràcia del Procés Constituent, impulsor de la Crida Constituent, coportaveu de la Trobada Popular Municipalista de Barcelona i membre de l’Institut Cartogràfic de la Revolta.

15. Isa Garnika i Aizkorbe. Nascuda a Aibar (Navarra) l’any 1953 i veïna de la Vila de Gràcia. Treballa d’infermera quirúrgica d’urgències a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Sindicalista feminista de la CGT, membre de la Marea Pensionista, militant d’Endavant (OSAN) i de Sortu (Euskal Herria).

16. Eduardo Caliz Robles. Nascut el 1978 a Jerez de la Frontera i veí de Sant Andreu de Palomar. És Advocat i exerceix en la defensa de casos de l’organització antirrepressiva de l’Esquerra Independentista Alerta Solidària. Va ser membre de Jaleo Nación Andaluza i del CSO La Gordíssima. Actualment soci del Casal Independentista El Noi Baliarda i membre del Grup de Treball de Drets i Llibertats de la CUP.

17. Eva Fernández Lamelas. Nascuda el 1957 a Barcelona i veïna de la Barceloneta. És infermera i antropòloga. Activista feminista i veïnal a Ciutat Vella, va formar part del moviment de vocalies de dones de les associacions veïnals durant la Transició. Vinculada al moviment i a les lluites veïnals de la Barceloneta. Entre el 2004 i el 2010 va presidir la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB).

18. Santiago Vilanova i Tané. Nascut el 1947 a Olot i veí del Raval. Periodista, escriptor i consultor ambiental. Cofundador del partit ecologista Els Verds – Alternativa Verda. President de l’associació Una Sola Terra i exdirector de Diari de Barcelona durant els seus darrers anys d’autogestió.

19. Carles Hernàndez Macho. Nascut el 1973 a Barcelona i veí de Porta. Treballador i delegat sindical en una empresa de telemàrqueting. Membre de l’Oficina de Drets Socials de la Trobada Alternativa de Nou Barris i soci del Casal Popular Tres Voltes Rebel.

20. Carlota Sen Buj. Nascuda el 1976 a Barcelona i veïna de la Guineueta. És col·laboradora de la CUP de Nou Barris i sòcia del Casal Popular Tres Voltes Rebel. Coordinadora de la Trobada Alternativa de Nou Barris, participant de 9BarrisCabrejada i d’Unitat contra el Feixisme i el Racisme d’Horta–Guinardó. Impulsora de la plataforma #StopPujadesTransport.

21. Ivan Altimira Miralles. Nascut el 1974 a Barcelona i veí de Sant Andreu de Palomar. Actor professional i director artístic de l’Embruix. Va formar part del col·lectiu antimilitarista Mili KK, del moviment okupa i contra l’especulació urbanística, i de la Plataforma pel Dret a Decidir. Portaveu de la Plataforma Salvem el Casc Antic. Actualment és activista cultural a Diables de Sant Andreu i participa de la gestió col·lectiva d’espais culturals.

22. Cristina Castells Roura. Nascuda el 1994 a Barcelona i veïna de Sant Andreu de Palomar. Ha format part de l’Assemblea de Joves de Sant Andreu La Trinxera i ha participat activament en la gestió del CSO La Gordíssima. Actualment és membre d’Arran i de la Plataforma d’Entitats Juvenils Districte IX.

23. Maria Lluïsa Pahissa i Casadevall. Nascuda a Barcelona l’any 1952 i veïna de Sants. Té una llarga trajectòria dins l’anarcosindicalisme, primer a la CNT i després a la CGT on va coordinar la revista “Catalunya”. Ha format part de la plataforma CopalTAV del Vallès Oriental. Ha estat implicada a Sants – Montjuïc Decideix durant la consulta del 10A i actualment és membre de la territorial de Sants Montjuïc de l’Assemblea Nacional Catalana.

24. Marc Santasusana Corzan. Nascut el 1980 a Barcelona i veí de Sants. Doctor en Història Contemporània i professor. Ha militat durant molts anys a l’Esquerra Independentista i és participant de moltes lluites socials i nacionals. Darrerament, ha impulsat el Comitè de Solidaritat amb la Vaga de Panrico a Sants o la Plataforma 9N a Sants – Montjuïc. Participa activament a les audiències públiques del districte.

25. Paula Mansilla Rodriguez, coneguda com a Paula Ezkerra. Nascuda a l’Argentina el 1971 i veïna de la Vila de Gràcia. Comença la militància al Buenos Aires dels anys noranta fent front a la repressió que les classes populars rebien per part del govern. Posteriorment, participa en col·lectius feministes i comunistes d’Itàlia i, més tard, a França, en la lluita per la dignitat de les treballadores sexuals. Lluita que també duu a terme actualment en diferents moviment socials de Barcelona.

26. Joan Suqué Puig-Serra. Nascut el 1976 a Barcelona i veí de la Barceloneta. Treballa al sector de l’hostaleria a Ciutat Vella. Va ser membre dels Joves Independentistes Revolucionaris i Revolucionàries (JIR) i també activista del moviment okupa a la casa Tapioles de Poble Sec, entre d’altres. Actualment, és redactor articles de contrainformació i col·labora com a guionista en documentals i programes de la xarxa de televisions locals.

27. Ariadna Gálvez i Rifa. Nascuda el 1985 a Barcelona i veïna d’Horta. Treballa en el tercer sector en temes de justícia global. És periodista i humanista de formació. Activista des del feminisme a la lluita de barri, passant per la solidaritat internacionalista, sobretot centrada a Palestina. Anteriorment, havia format part d’una agrupació escolta.

28. David Vallverdú Martín. Nascut el 1982 a Barcelona i veí d’Horta. Treballa com a informador juvenil i és membre del Consell de la Joventut d’Horta–Guinardó i dels Diables d’Horta. És animador sociocultural de formació. Anteriorment, havia format part de la CAJEI i havia estat monitor d’esplais i agrupacions escoltes i havia participat en diferents plataformes i lluites veïnals d’Horta.

29. Ainhoa Ruiz Benedicto. Nascuda el 1983 a Gasteiz (Euskal Herria) i veïna del Camp de l’Arpa. Activista del Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Ha col·laborat en projectes a Palestina, Perú i Colòmbia. Membre de la junta de l’Associació de Veïns i Veïnes del Clot–Camp de l’Arpa i també militant de la CUP al Clot.

30. Jordi Garcia Calvo. Nascut a Barcelona el 1976 i veí del Poblenou. Està implicat a l’Esquerra Independentista des del 1991, primer a les JIR, després a la PUA, i més tard a Endavant i la CUP de Barcelona. És soci de L’Octubre – Casal Independentista del Poblenou i també participa de l’associacionisme veïnal. És president de la Colla de Diables de Poblenou i tresorer de Fem Maig. Col·labora amb la Coordinadora d’Entitats i impulsa l’Ordre del Sant Pollastre.

31. Maria Antònia Arnau i Puigvert. Nascuda el 1948 a Barcelona i veïna de la Vila de Gràcia. Ha participat en organitzacions socials, de solidaritat internacionalista i independentistes. Activista per la terra, per la gent que viu aquí, pel dret a viure dignament i en llibertat.

32. Quim Serra Toro. Nascut a Barcelona el 1992 i veí del Camp d’en Grassot. És membre de l’Esquerra Independentista de Gràcia i va participar de la creació de l’Assemblea de Joves de Camp d’en Grassot i Ca l’Alegre. Forma part de la lluita contra l’elitització de la Vila de Gràcia i, anteriorment, havia participat de la plataforma “Gràcia on vas?”

33. Anna Serra i Bienvenido. Nascuda el 1986 a Barcelona i veïna de Sagrada Família. Llicenciada en Bioquímica. Membre d’Endavant–OSAN i d’Escoltes Catalans, on forma part de l’equip de Gènere i coordina l’àrea de Creixement. És sòcia del Casal Independentista de l’Eixample – La Cruïlla i de la Bastonera de l’Eixample.

34. Roger Bujons i Tomàs. Nascut el 1980 a Barcelona i veí de l’Esquerra de l’Eixample. Treballa a Òmnium Cultural. És membre de l’Ateneu Francesc Layret, està afiliat a la Intersindical–CSC i és soci de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample. Va ser portaveu de la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC).

35. Blanca Serra i Puig. Nascuda a Barcelona l’any 1943 i veïna de Les Corts. Treballa com a catedràtica de llengua en un institut de Barcelona. Llicenciada en llengües clàssiques. Ha estat militants del PSAN, Independentistes dels Països Catalans i l’MDT. Actualment és membre de la CUP a Les Corts.

36. Marc Faustino i Vidal. Nascut el 1976 a Barcelona i veí de Les Corts. Graduat social i llicenciat en Ciències del Treball. Membre de la Confederació Sindical Catalana (CSC). Participa d’iniciatives com l’Ateneu Popular de les Corts, Òmnium, l’Assemblea Nacional Catalana o la Comissió de Festes de la Plaça Concòrdia.

37. Joan Pujol Calverol. Nascut a Barcelona l’any 1991 i veí de Vallvidrera. Treballa de fisioterapeuta al sistema d’atenció primària. Militant de la CUP de Sarrià – Sant Gervasi i impulsor de l’Assemblea de Joves de Vallvidrera. Ha participat en diverses lluites a Vallvidrera per la millora del transport públic, contra les maniobres militars a Collserola o pel referèndum per la independència de Vallvidrera de l’any 2010.

38. Natàlia Navàs Viladegut. Nascuda el 1985 a Barcelona i veïna de Sant Gervasi de Cassoles. Treballa de tècnica esportiva i és formadora en gènere i igualtat. Va participar en la gestió del Casal Popular Manuel de Pedrolo i en la construcció del moviment juvenil de Cassoles. Actualment és militant de la CUP de Sarrià – Sant Gervasi i de La Borda, l’assemblea feminista del districte.

39. August Gil i Matamala. Nascut a Barcelona l’any 1934 i veí de Sant Gervasi de Cassoles. És advocat laboralista. Va formar part de la resistència antifranquista i va presidir l’associació d’Advocats Europeus Demòcrates (AED) que es va constituir per defensar els drets ciutadans, preservar la independència dels advocats i lluitar per la instauració d’un dret europeu democràtic i progressista. El 2007 se li va concedir la Creu de Sant Jordi i el 2013 va rebre el Premi Memorial Lluís Companys de la Fundació Josep Irla.

40. Isabel Vallet i Sánchez. Nascuda el 1981 a Benicull de Xúquer i veïna de La Salut. És assessora jurídica i diputada al Parlament de Catalunya per la CUP – Alternativa d’Esquerres. És sòcia del Casal Popular de Castelló i de la Barraqueta de Gràcia. Militant d’Endavant–OSAN i de la CUP a Gràcia. També forma part del Grup de Treball de Sanitat de la CUP.

41. David Fernàndez i Ramos. Nascut el 1974 a Barcelona i veí de la Vila de Gràcia. Diputat al Parlament de Catalunya per la CUP – Alternativa d’Esquerres on presideix la Comissió d’Investigació sobre Frau Fiscal i Corrupció Política. És periodista a La Directa i cooperativista a Coop57. Està afiliat a la Intersindical Alternativa de Catalunya i és membre de l’Ateneu La Torna, d’Entrepobles i de la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura.

Candidats i candidates suplents:

1. Xavier Monge i Profitós. Nascut a Barcelona l’any 1985 i veí de Sagrada Família. Treballa d’advocat. Actualment milita a la CUP i és activista veïnal a Sagrada Família. És soci de l’AVV Sagrada Família i membre fundador del Casal Independentista de l’Eixample – La Cruïlla. Ha militat a Maulets i al SEPC durant la lluita contra el Procés de Bolonya. Va encapçalar la llista de la CUP – Alternativa per Barcelona a les eleccions municipals de l’any 2011.

2. Melani Barbero Seidel. Nascuda a Barcelona l’any 1969 i veïna de la Trinitat Vella. Treballa a Telefonica i està afiliada al sindicat COBAS. Membre de la Trobada Alternativa de Nou Barris i sòcia del Casal Popular Tres Voltes Rebel. Forma part activa del teixit associatiu i cultural de Nou Barris i durant molts anys ha estat un dels pilars de la solidaritat internacionalista a la Plataforma Defensem Cuba.

3. Sergi Rubia i Olives. Nascut el 1984 a Barcelona i veí del Clot. Ha treballat de mànager al món musical i fa uns anys que és auxiliar d’infermeria. Té estudis superiors en turisme i en el món audiovisual amb especialització en cinema. Membre dels Castellers de Barcelona i cofundador d’una penya blaugrana. Va estar injustament empresonat durant 24 dies arran dels fets de Can Vies.

4. Gemma Carrera i Vila. Nascuda a Barcelona l’any 1973 i veïna de Sant Andreu de Palomar. Treballa d’auxiliar d’infermeria al CAP Drassanes. És Diplomada en Educació Social. Va militar a Maulets, a Catalunya Lliure i posteriorment a la Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA). Ha participat en diversos projectes i programes de solidaritat amb Cuba, Nicaragua, Palestina i Colòmbia. Actualment és militant de la CUP a Sant Andreu.

5. Blai Rodríguez Ciuró. Nascut a Barcelona el 1984 i veí de Sant Andreu de Palomar. Treballa en el món de l’espectacle en viu i és fill de mestra i pallasso. Militant de les Arts Escèniques i practicant de la gestió comunitària.

6. Luna María Fajó Castro. Nascuda a Saragossa el 1981 i veïna del Besòs. Treballa de dinamitzadora de lleure al projecte d’escoles obertes al Besòs. Militant de la CUP a Sant Martí i de l’esquerra independentista aragonesa. És sòcia de L’Octubre – Casal Independentista del Poblenou.

7. Martí Majoral i Torrent. Nascut el 1977 a Barcelona i veí de Les Corts. Treballa com a cooperativista en el sector de l’alimentació ecològica. És soci dels casals independentistes de Sants, de Les Corts i de Perpinyà. Membre i portaveu nacional de l’organització antirepressiva Alerta Solidària des de la seva creació l’any 2001.

8. Carmen Pérez i Sánchez. Nascuda el 1975 a Xixón i veïna de Sant Antoni. Treballa en una entitat cultural i a la Universitat Oberta de Catalunya. És diplomada en Treball Social i llicenciada en Sociologia. Fa activisme lingüístic des de diferents plataformes i veïnal a “Fem Sant Antoni”. Membre de la CUP a l’Esquerra de l’Eixample – Sant Antoni i de la Intersindical (CSC).

9. Víctor Lluís Domínguez i Perles. Nascut a Dénia el 1972 i veí de La Pau. Treballa com a professor de filosofia en un institut de Barcelona. Està afiliat d’USTEC, és membre de l’Assemblea Groga – Zona Cornellà i milita a la CUP de Sant Martí. Va participar en una assemblea antimilitarista a la ciutat de Cartagena durant les dècades dels vuitanta i dels noranta.

10. Ariadna Isern Creus. Nascuda a Barcelona el 1985 i veïna de Les Corts. És tècnica de gestió de projectes en entitats del tercer sector. Politòloga. Militant de l’Ateneu Popular de les Corts i de l’Assemblea Nacional Catalana. Ha participat del col·lectiu “Qui deu a qui?” i, actualment, a la Plataforma de l’Auditoria Ciutadana del Deute.

Des de la CUP Capgirem Barcelona estem consternades pels fets succeïts ahir a l’Institut Joan Fuster.

Ens solidaritzem amb totes les persones ferides i també amb el conjunt de la comunitat educativa del centre, especialment amb la família i les amistats d’Abel Martínez Oliva, el professor substitut de ciències socials mort.

En aquests moments de dolor i frustració volem deixar clar que no valen només explicacions simplistes, com el brot psicòtic. Durant anys de retallades educatives els recursos dels departaments psico-educatius dels centres s’han anat reduint i per tant les polítiques de detecció han minvat. La violència social i un sistema educatiu cada cop més competitiu i segregador tampoc són factors a menystenir.

També volem dir que no es tracta d’endurir el codi penal o poder imputar menor, sinó que el que calen son recursos per fer realitat l’escola inclusiva i atendre la diversitat.

N’Abel era un treballador, que havia deixat la seva Lleida natal per exercir una professió vocacional. Ha pagat amb la vida el seu compromís amb l’educació pública, des de la CUP-Capgirem Barcelona volem un cop més defensar l’equiparació de drets del personal substitut ja que tenen els mateixos deures.

Com a CUP-Capgirem Barcelona reiterem un cop més el nostre condol i solidaritat amb tota la comunitat educativa.

La CUP Capgirem Barcelona denuncia Trias per us electoral de l’Ajuntament

La CUP Capgirem Barcelona ha presentat una denuncia davant la Junta Electoral contra Xavier Trias i l’Ajuntament de Barcelona per considerar que els actes i anuncis que estan duent a terme aquests dies contravenen la prohibició de fer-los en període electoral i pre-electoral.

En particular, s’han denunciat 14 fets, si bé aquests són només una mostra, ja que avui mateix Xavier Trias en du a terme més. Així doncs, s’ha sol·licitat a la Junta Electoral que, a banda d’aplicar les sancions que corresponen, requereixi a Trias i a l’Ajuntament perquè deixin d’utilitzar la institució i els diners públics per fer campanya electoral per CiU. Entre els fets denunciats destaquen la inauguració de l’illa d’equipament del Mercat del Guinardó o el fet d’haver anunciat l’entrada en funcionament del Mercat del Ninot en plena campanya electoral.

L’alcalde Trias ha estat capaç de batre tots els rècords. Els darrers mesos de mandat ha estrenat pàgina web de l’Ajuntament, ha aprovat la implantació d’uns “agents cívics” de misteriosa funció, i ha aprovat determinades suspensions de llicències en l’àmbit turístic (sempre, és clar, quan ja estaven concedides les llicències que volien). Els portals de tota la ciutat han aparegut en reiterades ocasions anunciant-nos qualsevol obra amb grandiloqüents eslògans de com treballen per la ciutat, i les bústies rebien tot tipus de propaganda institucional amb la cara de l’alcalde. De fet, ha estat capaç d’inaugurar la Plaça de les Glòries anys abans de que es faci o de tirar una paret de la presó Model per fer-se la foto.

Algunes d’aquestes actuacions, i les que poden succeir en els propers dies, vulneren la prohibició d’actes d’aquest tipus que estableix la normativa electoral durant el període que comprèn la publicació del decret de convocatòria i el dia de les eleccions. Així doncs, exigim que s’aturin aquets actes encoberts de propaganda electoral partidista.

Si l’Ajuntament no atura aquests actes ho farem nosaltres!

Fa pocs dies, en plena precampanya, l’oposició en bloc va forçar un ple extraordinari sobre el deute que la Generalitat manté amb l’Ajuntament. Com era d’esperar, el ple va ser un ball de xifres i retrets creuats, i cap conclusió. Segons l’Ajuntament, el crèdit envers la Generalitat seria de 90,6 milions d’euros, pel PSC i ICV de 154 milions, pel PP superaria els 317 milions, mentre que ERC no ho sap / no contesta. El que és cert, però, és que malgrat les proclames de transparència les veïnes i veïns de la ciutat no poden accedir a l’informe que l’Ajuntament va lliurar als grups municipals al respecte, ni accedir a la informació pressupostària per tal de fer números.

Que Trias està fent de banc a la Generalitat és d’una obvietat absoluta. Ho han fet avançant inversions, regalant diners a Spanair o adquirint immobles que la Generalitat tenia en venda, a mode de dació en pagament. Però què hi ha darrere d’aquesta situació financera?

• La mercantilització municipal.
  El deute de la Generalitat amb l’Ajuntament té l’origen en el discurs dels comptes sanejats del qual presumeixen tots els grups polítics. En realitat, però, el què hi ha és una mercantilització de la ciutat. L’Ajuntament de Barcelona podria haver destinat aquests milions (tant els que ha prestat a la Generalitat com els generats per la mercantilització de la ciutat i li permet “presumir” de comptes sanejats) a polítiques socials i serveis públics, però ha optat per dur a terme inversions que posen per davant els beneficis privats que el bé comú. L’Ajuntament s’ha dedicat a finançar inversions que corresponen a la Generalitat, de les quals no en tenim cap informació detallada. Pel poc que coneixem una part important ha anat a parar a àmbits que poc o gens tenen a veure amb la realitat dels veïns i veïnes.

• El xantatge de la deutecràcia.
  Cal tenir en compte que aquesta situació no fa més que agreujar un problema ja existent, que és l’acumulació del deute públic de la Generalitat que és utilitzada com a xantatge per aplicar les polítiques d’austeritat i de privatització dels serveis públics. Un saqueig que no podem obviar, més tenint en compte les causes il·legítimes del deute generat. El deute de la Generalitat a l’Ajuntament no és sinó un altre capítol de la sinistra història del saqueig que patim amb el neoliberalisme.

• La intervenció de l’estat.
  Catalunya està, de facto, intervinguda per l’estat espanyol al dictat de la Troika europea. El fet que bona part d’aquest deute s’hagi de tornar a càrrec dels diners que la Generalitat preveu ingressar del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), no fa més que confirmar aquesta cadena d’intervencions que té la sobirania econòmica, fiscal i financera dels pobles d’Europa per part de l’oligarquia i els seus servidors de la Troika.

Des de la CUP Capgirem Barcelona volem posar de manifest que el fet d’acordar “proposar” que el proper consistori creï una comissió sobre el que la Generalitat deu a l’Ajuntament és, simplement, paper mullat. A més a més, cal destacar que aquest debat s’està fent obviant que el problema en origen és el deute il·legítim que acumula el conjunt del sector públic, i l’impagament n’és l’única sortida, per trencar amb la dependència dels mercats financers i exercir una veritable sobirania tant a escala municipal com nacional.

Finalment, volem denunciar (per enèsima vegada) l’opacitat de l’Ajuntament perquè qualsevol persona pugui consultar les dades detallades relatives al pressupost com les que afecten el deute de la Generalitat o el propi deute de l’Ajuntament de Barcelona, que tot i presumir de pressupostos sanejats acumula un deute de prop de 1.000 milions d’euros i que el 2015 preveu pagar com a retorn de deute i interessos prop de 200 milions d’euros.

La companyia Telefònica Movistar, antic monopoli públic, va ser privatitzada totalment l’any 1997, quan Aznar va vendre el 20,9 % que quedava en mans de l’Estat al seu excompany de classe Joan Villalonga. Mitjançant successius EROs, pagats en bona part amb diners públics, es va passar d’una plantilla de prop de 100.000 persones a una de 20.000. Tanmateix Telefònica va transformar llocs de treball amb condicions dignes en desenes de milers de feines precàries (amb subcontractacions primer i fent autònoms dependents després). Aquesta precarització és la base dels guanys de la multinacional.

La vaga indefinida de tècnics de Movistar, és a dir, de les persones que instal·len els ADSL, va començar a Madrid ja fa 12 dies i s’ha anat estenent a la resta de l’Estat; abans d’ahir va començar a Barcelona.

Entre els vaguistes hi ha companyes de Llatinoamèrica, especialment del Perú, que van haver de triar entre l’atur al seu país quan Telefònica va desmantellar el seu negoci, o migrar. D’altra banda, les treballadores autònomes que depenen de Movistar i estan sotmeses a les seves condicions es veuen obligades a assumir les despeses de benzina, lloguer de furgonetes, telèfons mòbils… mentre que d’altres treballen per a empreses subcontractades, com Abentel, Cotronic, Cobra, Comfica o Elecnor, fins arribar a 15.000 persones que cobren poc més de 800 euros al mes en molts casos.

El motiu de la vaga és el canvi d’un contracte ja precari a un d’encara més, anomenat contracte “bucle client”, que abaixa el preu per instal·lació.

Les patronals de les subcontractacions estan amenaçant amb l’acomiadament per vaga il·legal i estan convocant a treballar fora d’horari laboral; per la seva banda, Telefònica vol enviar tècnics propis a cobrir la feina dels vaguistes. Des del comitè d’empresa de Telefònica es diu que això seria vulnerar el dret de vaga i es farà el que es pugui per evitar-ho. Els sindicats En Construcción i ESK han convocat vaga el 20 d’abril a l’empresa matriu Telefònica a Barcelona i a Euskadi respectivament. Reforcen així la solidaritat entre les diferents plantilles.

Com a CUP  Capgirem donem suport total a la vaga de tècnics de Movistar:

Saludem la lluita i l’autoorganització de les tècniques, i la seva capacitat per superar l’atomització, fins i tot reflectida en la pertinença al sector del metall de les subcontractacions, mentre la matriu pertany a transport.

En la mesura de les nostres possibilitats ens sumarem a les accions de solidaritat i contribuirem a trencar el bloqueig informatiu que força Telefònica com a anunciant principal de molts mitjans.

Exigim a l’Ajuntament de Barcelona que suspengui els contractes amb Telefònica fins que se superi el conflicte i es compleixin les demandes de les plantilles.

Fem una crida a aportar diners a la caixa de resistència:
ES0320 3819 69 696000178200

La solidaritat és la nostra millor arma.

No és cap novetat. Quan arriben eleccions als ajuntaments hi arriba una febre d’inauguracions, actes i mesures estrella. És la seva particular nit de Reis. L’alcalde Trias, però, ha estat capaç de batre tots els rècords. Els darrers mesos de mandat ha estrenat pàgina web de l’Ajuntament, ha aprovat la implantació d’uns “agents cívics” de misteriosa funció, i ha aprovat determinades suspensions de llicències en l’àmbit turístic (sempre, és clar, quan ja estaven concedides les llicències que volien). Els portals de tota la ciutat han aparegut en reiterades ocasions anunciant-nos qualsevol obra amb grandiloqüents eslògans de com treballen per la ciutat, i les bústies rebien tot tipus de propaganda institucional amb la cara de l’alcalde. Ens hem trobat a Trias fins a la sopa, quan no ha fugit amb la cua entre les cames, com al Paral·lel.

Algunes de les darreres actuacions més destacables, i denunciables, són les relacionades amb Glòries i la Model. A Glòries, ha estat capaç d’organitzar una inauguració d’una plaça a la qual li queden anys per acabar-se. Per si no fos prou, i a la vista que diverses reivindicacions veïnals i sindicals li esgarressin la festa, no s’hi va presentar. L’endemà, i per sorpresa, es va fer unes quantes fotos a la zona. Vaja, que l’important era la foto.

Més preocupant és, però, la qüestió de la presó Model, ja que Trias s’ha burlat d’assumptes molt sensibles. En primer lloc, va iniciar un pretès enderroc parcial, simbòlic i inútil per poder dir que ell ha estat l’alcalde que ha enderrocat la Model. I ho fa fet sense consens amb els veïns i veïnes, sense cap pla sobre les obres i els futurs equipaments. Senzillament, ha intentat prendre el pèl als veïns i veïnes fent un forat a una paret. En segon lloc, i molt més greu, ha provocat una situació que afecta seriosament els drets i condicions de vida de les persones preses. Sense tenir encara resolt el seu trasllat, se’ls ha confinat en encara menys espai del que tenien, en una presó que ja no complia els mínims per viure en condicions acceptables. Aquest fet se suma a la incertesa de familiars, que carreguen amb la condemna de les visites, però també de presos, que no saben encara què passarà amb els seus règims oberts o semioberts que els permeten sortir a treballar, per exemple.

Algunes d’aquestes actuacions, i les que poden succeir en els propers dies, podrien vulnerar la prohibició d’actes d’aquest tipus que estableix la normativa electoral durant el període que comprèn la publicació del decret de convocatòria i el dia de les eleccions. Així doncs, estudiarem qualsevol acció per si calgués denunciar-ho a la Junta Electoral, ja que es tracta d’una instrumentalització electoral de la institució i dels fons públics, i que prescindeix de les necessitats de la ciutat en pro del seu calendari electoralista.

Ja n’estem tipes de trobar-nos #TriasALaSopa

Les mobilitzacions de StopPujades van començar a inicis del 2014 com a resposta a l’augment de les tarifes del transport públic, una mesura aplicada any rere any per part de l’ATM (Autoritat del Transport Metropolità) des d’inicis del 2000. Amb aquell cicle d’accions, que reprenia l’estela d’altres mobilitzacions precedents (com la campanya No Paguem, endegada l’any anterior), StopPujades va aconseguir implicar desenes de barris i municipis de l’Àrea Metropolitana i centenars d’activistes, amb la desobediència com a metodologia i amb dues consignes ben clares: la retirada de l’augment tarifari del 2014 i l’inici d’una negociació entre l’ATM i els barris i col·lectius implicats per consensuar un sistema tarifari adequat a la situació d’urgència social que vivim la majoria de la població.

La primera mesura es va aconseguir indirectament a inicis d’aquest 2015, quan l’Ajuntament de Barcelona va decidir (a contracor de l’ATM) no apujar les tarifes aquest any i rebaixar la T-10 30 cèntims; una mesura insuficient des de tots els àmbits però que va servir per posar sobre la taula la necessitat de moviments com StopPujades, capaços de marcar l’agenda política i mediàtica amb la desobediència i l’autoorganització veïnal. La segona mesura, amb implicacions molt més severes per a l’entramat d’opacitat i corrupteles que és l’ATM, mai va aconseguir reeixir a causa del tancament en banda d’aquesta institució i la passivitat de les administracions municipals i autonòmiques.

És així com va néixer la idea de la creació d’una Mesa Popular del Transport Públic, impulsada per StopPujades i oberta a totes les entitats i col·lectius vinculats a la lluita per un transport públic al servei de les classes populars. Des d’aquesta Mesa s’ha impulsat el 1r Congrés de Defensa del Transport Públic, un espai de debat al voltant de l’actual model de transport públic que tindrà lloc aquest dissabte, 11 d’abril, a l’ateneu L’Harmonia de Sant Andreu, i que compta ara mateix amb més de 100 inscrits. La urgència d’aquest espai es deu a la necessitat d’elaborar un programa popular que es contraposi i sigui alternativa a l’actual model de transport que, des de l’amiguisme, els tripijocs i la voluntat d’enriquiment, han generat els que han estat governant la ciutat durant més de 30 anys. La llavor de les mobilitzacions d’StopPujades segueix ben viva, un any més tard, i amb més força que mai.

Per un transport sostenible, eficient i a preus populars, des de la CUP Capgirem Barcelona creiem que l’única opció perquè el transport públic sigui al centre de la mobilitat (i desbancar així els interessos que prioritzen el transport privat) és sotmetent-lo al control popular. Per tant, recuperar la municipalització d’aquells transports que, via licitació o via externalització, han passat a mans privades (NitBus, Aerobus, Bicing, Tramvia, etc.).

Cal restablir el servei d’autobús i metro retallat en les dues últimes legislatures i assegurar una xarxa de transport que faciliti la comunicació entre els habitatges i els llocs de més interès públic a cada barri i districte: centres educatius, mercats, hospitals, CAP. De la mateixa manera, cal descongestionar la ciutat del vehicle privat i reduir així el conseqüent impacte ambiental, i apostar per la creació d’aparcaments als extrems de la ciutat, mentre no disposem d’un transport interurbà que absorbeixi el volum de viatgers.

També cal fomentar l’ús de la bicicleta i garantir la seguretat en els desplaçaments creant carrils bici clarament senyalitzats i segregats del transport rodat i dels vianants. A més, cal recuperar espais per al vianant en detriment del vehicle privat. Actualment el 60 % de l’espai és per a cotxes, quan només representa un 19 % de la mobilitat, mentre que els vianants representen el 53 % de la mobilitat de l’Àrea Metropolitana.

Finalment, cal completar l’accessibilitat universal a totes les línies de transport públic, tenint en compte no només els vehicles, sinó també les parades i els itineraris d’accés a les mateixes, tant per a les persones amb mobilitat reduïda com per facilitar la mobilitat relacionada amb el treball domèstic i familiar, que sovint comporta càrregues (cotxets d’infants, carretons d’anar a comprar…), assumit sobretot per dones.

Per fer front a les despeses personals que suposa l’ús del transport públic, proposem, en un primer termini, el transport públic gratuït per a les persones a l’atur i per al jovent, a part d’una reducció d’un 25 % de la targeta més utilitzada (T-10). L’objectiu és tenir un transport públic finançat 100 % via impostos i no amb repagament, com en l’actualitat. En aquest sentit, cal aturar la licitació de la T-mobilitat, iniciar un veritable càlcul dels costos i beneficis socials de la seva implantació i engegar un procés participatiu amb entitats socials i expertes en el transport per definir-la.

Inscripcions al 1r Congrés de Defensa del Transport Públic 

Podeu ampliar informació al web d’STOPPujades

Dissabte es va presentar al Mirador d’Horta el programa polític de la CUP Capgirem Barcelona per a les eleccions municipals. Més de 600 persones van seguir en directe l’Acte Polític de presentació dels eixos estratègics del Programa de la Candidatura de Ruptura.

La CUP Capgirem Barcelona ens comprometem a engegar un procés constituent de base i democràtic, que faci de la independència un camí per articular un projecte polític al servei de les classes populars. Aspirem doncs, a fer de Barcelona un motor de la independència i de la solidaritat amb els pobles de la Mediterrània i el món. I no només aspirem, farem de Barcelona un dels músculs necessaris per avançar cap a la construcció d’uns països catalans, lliures i sobirans.

Proposem una candidatura de ruptura per fer política en majúscules. No volem ajuntaments gestoria que sotmeten les necessitats de les persones a les limitacions de competències.

Ho diem alt i clar: volem canviar el món, volem capgirar la història.

Venim dels moviments populars i la lluita al carrer, i seguirem als moviments i al carrer. La CUP Capgirem Barcelona no és un punt d’arribada, ni una finalitat, sinó una eina al servei de totes les que lluiten. Hem de disputar el poder a l’Ajuntament perquè mani el carrer.

Volem capgirar Barcelona i sabem com fer-ho, perquè tenim centenars de propostes per donar-li la volta a la ciutat, però sobretot perquè portem dècades fent democràcia a cada plaça, a cada casal i a cada lloc de feina. Una democràcia que es troba segrestada a les institucions i que hem decidit recuperar. I que volem recuperar partint de la l’autoorganització col·lectiva, de les lluites de cada barri, de cada empresa, de les assemblees a cada plaça.

Perquè entenem que la democràcia no és possible si no podem parlar, debatre, deliberar i decidir.

Ni vam començar ahir ni acabarem demà, i anem poc a poc perquè anem molt lluny. Som les veïnes que que han lluitat per la ciutat, durant a la transició i les que vem plantar cara al franquisme, les hereves que van lluïtar contra el capitalisme salvatge. I del seu exemple i la seva experiència prenem el testimoni per seguir lluitant i construir una ciutat lliure de persones lliures, solidària i rebel.

La democràcia és cara i lenta, no hi ha dreceres i no les buscarem.

És l’hora de fer-los fora, de posar fi a dècades de ciment, de govern gris i de democràcia segrestada. És l’hora de que entrem amb força, de que ho fem entre totes, i de que posem l’ajuntament en mans de les veïnes. És l’hora de fer fora a Xavier Trias perquè entri la democràcia, de fer fora als tripartits de la vergonya que van vendre la ciutat a la màfia del totxo.

Entrem amb força per recuperar la il·lusió.
Entrem amb força per construir la utopia!