La jornada castellera de la Mercè de dissabte, va fer saltar la polèmica degut a la samarreta que vestien alguns membres de la colla de Castellers de Barcelona, on s’hi veia la publicitat de l’empresa AirBnb, una empresa que sota l’aparença de mercat col·laboratiu, amaga un lucratiu negoci d’allotjaments turístics que sovint treballen en negre, i que per tant, son fora de la llei. Una empresa que ha rebut multes per part de l’Ajuntament i que darrerament ha estat denunciada per la plataforma veïnal de “Ciutat Vella no està en venda” per usar un edifici com a bloc d’apartaments turístics sense llicència. Una empresa, vinculada al fenomen de la gentrificació urbanística, l’expulsió del veïnat autòcton dels seus habitatges, per tal de transformar-los en nous usos turístics de major rendiment econòmic.

I també cal recordar la polèmica anticipada abans de l’inici de la Festa Major de la Mercè, amb el patrocini d´Estrella Damm, destapat per la CUP-Capgirem Barcelona. Aquest patrocini posa en contradicció les bones voluntats del govern Colau de no treballar amb empreses vinculades al frau fiscal i la realitat sempre tossuda que ens recorda que la família Carceller (pare i fill) màxims accionistes de la cervesera van pactar amb la fiscalia pagar una multa de 93 milions d’euros per 13 delictes contra la hisenda, i unes penes de presó que a ven segur mai compliran.

Recordar també que l’empresa cervesera sorgida del franquisme és també el patrocinador principal de les colles castelleres del país, i el concurs de Tarragona en serà un clar exemple on Damm i Repsol (mata) en son els patrocinadors principals.

Bé, i tot això a on es porta o on volem anar a parar i quina relació te això amb els nostres barris.

Lluny d’apriorismes, cal donar per fet que el 100%  de les persones vinculades a la cultura popular del país ho fan des d’una perspectiva no lucrativa, i que quan busquen aquests patrocinis ho fan amb bona fe i amb l’ànim de tirar endavant la feixuga i poc agraïda tasca directiva d’aquestes colles de cultura popular, i el que intentaré introduir en aquest debat no és la moral de qui es deixa patrocinar per uns o altres sinó generar el debat sobre com hem de finançar els projectes de cultura popular. Allò que passa als nostres barris, no és diferent a d’altres punts del país, i si aquí em fem de grosses, sabem del cert que les colles punteres del país, reben els mateixos ajuts per part d’empreses de dubtosa reputació social.

Perquè en definitiva, que és la cultura popular? És aquella que es fa des del poble? O és aquella que fa el poble i per al poble? El matis és important, doncs quan el que fa el poble no ho fa per al poble, senzillament ho fa contra el poble. És a dir, quin interès te una multinacional en patrocinar la cultura popular? Què mou un portal immobiliari, uns grans magatzems o la banca a donar diners a la cultura popular? Ho fan a canvi de res? No, no ho fan de manera altruista ni solidària, sinó que tenen com a finalitat primera la publicitat de marca, la seva projecció en valors, aquells que no tenen com a empresa, els compren a l’exterior i per tant es netegen la cara. En segon lloc perquè desgrava, és a dir, aquells que en molts casos ja defrauden i usen societats en paradisos fiscals, alhora usen els seus beneficis empresarials per a desgravar fiscalment mentre els rentem la cara. I en tercer lloc, perquè els esdeveniments que patrocinen son alhora una font d’ingressos per a la pròpia empresa, essent la cervesera el  cas més evident. Concerts, festes, etc… on la barra és monopoli de l’empresa patrocinadora. Allò que gasten per una banda ho cobren per l’altre i a sobre els fem la publicitat.

I evidentment, quan fas tot aquest plantejament surt algú que et diu… Si clar, però sinó com ens ho fem per pagar totes les despeses que tenim? Per fer castells de 8, 9 10… ens cal molta gent, desplaçaments, roba, locals, etc… I no els falta raó, però… si es fan castells de 8, 9 i 10 és perquè hem entrat en una roda competitiva en la que cada any cal carregar (i descarregar) quelcom més rebuscat, que tingui més “puntuació”, i tot un llenguatge que deriva de la mateixa lògica competitiva que se’ns ha imposat.

Algú pot tenir un marc mental en el que hi hagi un rànquing de colles de diables, geganteres, bastoneres, sardanistes? Oi que costaria entendre aquestes expressions de cultura en format competitiu? Bé, doncs amb els castells ha passat i tothom sap que els verds preparen el concurs com si de la final de la Champions es tractes. Ja que, cal mantenir el nivell, per mantenir uns patrocinadors, que alhora els permetin mantenir un local, i garantir una base social amplia i cohesionada, per poder créixer i créixer, i fer més, més, més…

I la setmana següent del concurs, veurem com la colla que no hi va, perquè no creu en la competició castellera, sortirà a plaça a no competir, però amb intenció de millorar l’actuació del guanyador del concurs i poder mantenir el seus patrocinadors, local, i cohesió interna.

En definitiva, allò que ens fa ser cultura popular és fer-se des del poble i cap al poble, i per tant amb l’ajut del poble. No podem pretendre trencar amb la lògica del finançament de la cultura popular des d’institucions impopulars, si no estem disposades a finançar-la nosaltres amb la nostra suor. La mateixa suor que usem per pagar escoles i centres mèdics, l’asfalt del carrer i l’enllumenat de cada plaça. Cal potenciar un sistema públic capaç de finançar aquesta cultura popular i dotar-la d’infraestructures on assajar, on reunir-se i fer cohesió, serveis mèdics a plaça, i on no arribi l’administració, moure’ns per fer calaix. Festes majors, paneres de nadal, quines, samarretes, revetlles, etc… que en garanteixin la supervivència. Perquè fer castells de 9 i 10, no és tant rellevant com saber que els fem amb la nostra gent i per la nostra gent. És així com ho fan la resta de colles de cultura popular de barri, diables, gestionant les minses subvencions per pagar l’assegurança, reunint-se en locals públics o cedits, i venent roses per Sant Jordi o samarretes amb el rat penat per a renovar el material de tant en tant. O cas a part la colla bastonera, que ni rep subvencions ni usa instal·lacions municipals, sinó que s’autogestiona i es reuneix en locals cedits pel moviment popular. És a dir, la pràctica ens demostra que hi ha moltes maneres de construir cultura popular, però, només una de fer-ho des del poble i cap al poble, amb el poble.

Una reflexió que em sembla necessària si no volem entrar dins una espiral competitiva entre colles de cultura popular. Repensar el model de subvencions que impossibiliti que qui en rebi sigui alhora perceptor de grans sumes de diners de privats, sovint amb interessos poc populars. Deixant marge per a la col·laboració del comerç de barri, i la xarxa social, però el nostre esforç com a colles no ha de ser en clau competitiva per veure qui guanya més o menys punts, te més o menys patrocinadores, sinó millorar la qualitat de la producció cultural, emmarcant-la en el seu origen i destí, l’oci popular, la cultura popular i la producció popular de la mateixa.

Marc Garcia 

(membre de colles de cultura popular durant més de 10 anys, ara en excedència)

L’1 de setembre, cap a la una de la matinada, vaig viure una agressió masclista. Tornava a casa des de la plaça de la Virreina de Gràcia fent el mateix recorregut que fa anys que faig. Al mercat de l’Abaceria Central em vaig acomiadar de l’amiga que m’acompanyava i vaig treure el telèfon per mirar els missatges. Recordo que pensava, en creuar el passeig de Sant Joan, “quina sort conèixer el camí perfectament, sentir-me segura al barri i no haver de passar por”. Uns minuts més tard, quan era a un parell de carrers de casa, un home em va sorprendre per darrere, em va immobilitzar i em va començar a fer tocaments als genitals. En un primer moment, em vaig quedar en xoc, no entenia res del que estava passant. Al cap d’uns instants vaig reaccionar i em va sortir cridar per si alguna persona em sentia i em podia ajudar, però el carrer era buit i no passava cap cotxe. Vaig començar a retorçar-me per desfer-me dels braços d’aquell home, que finalment va arrencar a córrer. El vaig perseguir passeig de Sant Joan amunt fins que el vaig perdre. Tota jo tremolava, i ràpidament vaig ser conscient que acabava de patir una agressió sexual. Un atac masclista en un carrer per on passo un mínim de dues vegades al dia.

Tant el meu company, que va venir ràpidament a casa, com els meus amics em van aconsellar que truqués als Mossos d’Esquadra, i malgrat que no estava segura de si la seva gestió m’ajudaria en aquell estat, els vaig trucar. En un primer moment em van fer exposar el que m’havia passat i em van assegurar que enviarien algú immediatament. Vaig dutxar-me, ja que sentia la forta necessitat de fer-ho, i només sortir em van trucar els Mossos a l’intèrfon. Vaig obrir la porta per esperar-los a fora, i el primer que vaig veure va ser un home molt alt, corpulent, uniformat i amb totes les armes pujant per les escales. Vaig estar a punt de tancar la porta, encara en xoc i suggestionada, fins que vaig veure que darrere seu pujava una dona. Vaig tornar a repetir –per tercera vegada en 20 minuts– el que havia passat i els vaig descriure de nou l’agressor –uns 30 anys, 1,75 metres, texans curts, samarreta blanca i una motxilla negra.

El primer que em van dir –prefereixo pensar que contradient els seus propis protocols– és que “aquestes coses passen, que són persones que no estan bé del cap”. Aquell discurs exculpatori em va encendre de ràbia i els vaig respondre que el que havia patit era una agressió masclista i que no passava perquè sí, però no tenia esma de descobrir-los l’existència del sistema que fa que els cossos de les dones siguin objecte d’atacs com aquest. Tot seguit em van donar l’adreça de la comissaria on podia posar la denúncia i al matí següent m’hi acosto.

Allà ja estaven informats del que havia passat a la matinada i em criden de seguida. De nou sóc atesa per un home, un agent de l’àrea d’investigació que, tot sigui dit, es disculpa explicant que la dona que porta aquest tipus de casos no hi és, en aquell moment. Explico de nou què va passar i em torna a respondre amb el discurs victimitzant i exculpatori de “són gent que no està bé del cap”. Mentre escriu, l’agent em pregunta: “I no et va intentar robar? Perquè aleshores podríem posar que és un intent de furt amb violència i seria un delicte més greu”. Jo em quedo estupefacta pel fet que la pena sigui superior quan es sostrau un objecte inanimat que quan s’ataca el cos d’una dona, amb les conseqüències psicològiques i físiques que se’n poden derivar. I pel fet que em suggereixi que el delicte que han comès contra la meva intimitat no és prou greu.

Mentre pica la informació a l’ordinador em confessa que “ Gràcia té un índex molt baix de delinqüència, però és un dels districtes amb més assalts sexuals al carrer”. Doncs, com és possible que les dones de Gràcia i de la ciutat no estiguin informades d’on han d’anar més alerta per si els cal defensar-se? Com pot ser que les entitats del barri i els grups i organitzacions de dones no estiguin al corrent de la situació real dels seus carrers per poder-hi intervenir? Per què no s’han fet públiques les cares dels agressors si els Mossos en tenen localitzats un bon nombre?

Sovint l’únic discurs envers les agressions socials és el de la por. Si caminem per un carrer fosc de matinada ja sabem a què ens exposem, hem de viure espantades, com si de nit els carrers fossin només territori dels homes. Però és aquesta manca d’informació, aquestaindefensió buscada, aquesta falta de capacitació de qui pensa la seguretat als carrers i de qui l’executa el que ens fa vulnerables a les agressions. Agressions que, cal recordar, són conductes patriarcals normals portades totalment a l’extrem.

Finalment acabem la descripció de tot el que havia passat, ho transcriu i m’ensenya algunes fotos de diferents agressors. Alhora, em dóna el nom d’un esprai per si durant els pròxims dies tinc por en tornar a casa. En el moment no ho descarto, però més tard penso que tornaré a reprendre les classes d’arts marcials que feia anys havia fet. Seguidament em diuen que em trucaran el dilluns següent per fer un seguiment de com està tot plegat, trucada que només s’ha produït per dir-me que les càmeres dels establiments on va succeir l’agressió no enfocaven cap al carrer i per tant no servien. Cap més informació.

Si alguna cosa estic aprenent d’aquesta experiència malaguanyada és que no és coherent demanar a les dones que denunciïn, si la gestió que es farà de la seva denúncia és aquesta. Que les institucions, també les municipals, podem fer molt més del que fem en matèria d’agressions masclistes, començant per reconèixer la necessitat de grups feministes combatius, reforçar-los i referenciar-los. Alhora, que la informació que tenen els cossos de seguretat ha de servir també per alarmar-nos; perquè sí, és alarmant que no puguem tornar soles a casa, que passem por al carrer, que no tinguem les eines per defensar-nos del terrorisme masclista amb totes les seves expressions, i en aquest sentit tinc més clar que mai que cal apostar per l’autodefensa feminista i entre totes fer nostra la nit.

Maria Rovira -Regidora de la CUP Capgirem Barcelona

El passat divendres, anunciàvem conjuntament la CUP Capgirem Barcelona i la regidora de Feminismes i LGTBI de Barcelona En Comú, la municipalització de dos serveis que formen part del circuit per l’abordatge de les violències masclistes a la ciutat de Barcelona; els Punts d’Informació i Atenció a la Dona (PIAD) i el Servei d’Atenció Recuperació i Acollida (SARA) de dones i infants que pateixen o han patit violències masclistes. Des del nostre grup municipal vam proposar aquesta mesura en el marc de la negociació de la modificació pressupostària que va tenir lloc el curs passat, com a conseqüència de la lluita incansable de les companyes durant els darrers anys, per tenir unes condicions laborals dignes, poder decidir sobre el funcionament del servei i, d’aquesta manera, revertir en una millora en la qualitat d’aquest. Cal recordar que el personal del SARA i els PIADs està format majoritàriament per dones que treballen amb persones que han patit i pateixen violències masclistes cada dia, amb els riscos psicològics que això comporta, amb la pressió diària de voler donar un bon servei malgrat les condicions totalment precàries amb les que es troben; elles han estat la nostra brúixola en tot moment; elles i els centenars de dones que pateixen les conseqüències de la violència masclista als nostres barris.

Des de la CUP Capgirem Barcelona entenem que amb aquest anunci es fa un pas imprescindible i irreversible pel que fa la millora d’aquest servei. Tanmateix, creiem que ha de ser l’inici de molts altres passos: l’equiparació d’aquest servei com a Servei Social, la millora de condicions laborals i la presa de decisions sobre el funcionament d’aquest circuit de violències des de les pròpies treballadores amb una avaluació i propostes per part de les usuàries i veïnes dels diferents barris. Així doncs, ens queda un llarg camí per recórrer, però estem convençudes que amb la fermesa, amb la complicitat i amb la lluita ho podrem aconseguir.

Volem donar les gràcies a totes les companyes que ens representen deixant-se cada dia la pell perquè totes les dones i infants de la ciutat puguin combatre les conseqüències de la violència masclista, puguin generar eines d’autodefensa i apoderament; alhora, al conjunt de dones de col·lectius feministes que fa molts anys posen al centre de la seva lluita la visualització de les múltiples violències masclistes que patim, i finalment a la regidora Laura Pérez i al seu equip per obrir les portes del que semblava impossible per alguns: la municipalització de serveis essencials per les veïnes a la ciutat de Barcelona.

Seguim.

Arriba l’estiu, i amb aquest les festes majors. Espais de trobada, d’autoorganització, els carrers s’omplen d’activitats, de concerts, de somriures, d’abraçades. Els carrers i les places esdevenen el centre de la nostra activitat convertint-se en allò que les veïnes -de les més petites a les més grans- han decidit que siguin per uns dies. Malgrat haurien de ser dies on només hi regnés l’alegria cal recordar que en aquests espais d’oci les múltiples violències masclistes que patim les dones com a conseqüència del sistema patriarcal hi són una vegada més presents.

Les mirades, gestos, paraules, bromes, insults, humiliacions, mostres de gelosia, assetjaments són una realitat. Per això cal recordar que ni l’alcohol, ni les drogues poden justificar mai cap agressió; ni el fet d’estar en un espai de distensió i associar que el que està passant en aquest queda relegat en l’àmbit privat. Cal tenir en compte que aquest tipus d’accions no són anècdotes aïllades sinó que responen a una violència estructural que forma part de les nostres vides tot l’any.

Per això, un any més cal celebrar que les dones feministes s’organitzin per tenir unes festes majors lliures de sexisme, generant també espais segurs,aplicant protocolsde prevenció de les actituds i agressions masclistes i responent-hi sempre de manera col·lectiva. Perquè també durant l’estiu cal deixar molt clar que NO és NO.

De matinada, com sempre, arriben els àngels de casc, porra i pistola i comença la recerca de qualsevol persona que pugui explicar què passarà en unes hores.
Estem a Eko Camp (Nord de Grècia) i, després d’Idomeni, ara toca a aquests no refugiats i refugiades convertir-se en números en un camp militar a prop de Tessalònica.

Famílies i vides senceres embarrancades en un espai on el temps avança molt poc a poc i on la certesa no existeix. Una única idea, arribar a un lloc segur amb un futur.
No és tasca fàcil, governs europeus han acordat i recordat a aquests no refugiats i refugiades que la fortalesa permet el mercadeig i el moviment de mercaderies, però una altra cosa ben diferent són les persones… i més si són pobres i fugen de guerres. Eko Camp, on la presència de voluntaris i voluntàries catalanes és tan gran, es desperta afrontant el desallotjament amb una pancarta en català i una cançó de resistència de Txarango. Una tenda en flames expressa la ràbia pel que les forces del desordre farà inevitable. Comencen les detencions, les retencions i els trasllats a comissaria de Polykastro de tots i totes les voluntàries. No es volen imatges. Les imatges es multipliquen llavors. Són molts mesos on els voluntaris i voluntàries catalanes han construït colze a colze amb voluntaris i voluntàries de tot el món i, sobretot, amb els no refugiats i refugiades l’Eko Project, un espai on es cuina, s’educa i es crea comunitat, llaços d’amistat, de companyonia, de solidaritat entre els desheretats i desheretades de la terra. Les bosses es comencen a acumular, els autobusos comencen a arribar i els que seran desallotjats es comuniquen amb els voluntaris i voluntàries per aconseguir saber on exactament aniran i en quines condicions estaran. Les llàgrimes no deixen de córrer, són molts mesos de compartir tragèdia europea, de realitzar una tasca que només el poble acaba realitzant, donat que els governs no només miren a un altre costat sinó que el seu únic interès és fer invisible una vergonya que difícilment serà esborrada.
Estem a 13 de juny de 2016, i la Unió Europea tracta a les persones que busquen refugi com a simples delinqüents llançats a la seva mala sort en un camp militar. Sense menjar adequat, sense escola pels infants, sense metges i sense cap tipus de suport psicològic.

Aquesta és la seva Europa, la nostra avui està desallotjada i detinguda.

Ells tenen la força, nosaltres la humanitat.

Ells han triat, nosaltres també.

Millor tenir mala reputació que mala consciencia.

Més informació:

#EkoEviction #EkoStation

https://twitter.com/itacappcc

https://twitter.com/obrimfronteres

Josep Garganté

Un cop més, els dimarts 31 de maig, ens vam trobar amb una Comissió extraordinària per continuar la campanya, de quasi tots els grups municipals, per perseguir i criminalitzar als venedors ambulants.

Cap novetat en el front racista i classista d’alguns i algunes. 

Continua, a més a més, la campanya electoral per intentar esgarrapar alguns vots a costa de l’empresonament d’una persona i de la pobresa dels seus companys i companyes que intenten sobreviure en aquesta ciutat.

I aquest cop la cacera mediàtica i partidista li va tocar al tercer tinent d’Alcaldia, Jaume Asens, al qual el nostre grup municipal va transmetre públicament dies enrere tot el nostre suport en relació a la qüestió que aquí es tracta.

Un cop constituït el nou Ajuntament portem quasi un any de cacera policial, partidista i mediàtica contra els venedors ambulants i com que des del Govern actual no s’ha posat l’aturador a certes pràctiques policials, ni a la seva desproporció en el cas d’alguns agents de paisà i dels antiavalots (USP) doncs la pilota s’ha anat fent més gran.

Com les cessions i la tebiesa del Comissionat de seguretat, Amadeu Recasens, i de la pròpia Alcaldessa, Ada Colau, mostrant un suport total al cos de la Guàrdia Urbana, lliure de crítiques, han sigut constants doncs ara ens trobem com ens trobem.

La posició del Govern de no qüestionar la pressió d’un sector de la Guàrdia Urbana, per sobre fins i tot de la defensa d’una acció legítima com era la de Jaume Asens, evidència que la fe del convers és més forta que la dels ideòlegs, i el resultat acaba sent la implementació acrítica i cega d’un estat policial contra, entre d’altres, els venedors ambulants.

Diuen que la sang no calma al tauró, sinó que li dóna més gana i aquest ha anat incrementant les seves queixalades.

És evident que hi ha elements als nivells superiors del cos de la Guàrdia Urbana que manen més que la pròpia Alcaldessa i que el propi Comissionat.

Com suposo ells dirien, “els governs passen, nosaltres ens mantenim…”

Evidentment aquests superiors de la Guàrdia Urbana, amb els seus homes al carrer, marquen i filtren informació en alguns mitjans de comunicació que genera alarma, titulars i, també, Comissions extraordinàries.

De fet, el 23 de maig passat, el propi Cap de la Guàrdia Urbana, Evelio Vázquez, en la roda de premsa del Pla Director va expressar que si la informació que havia sortit als mitjans era certa “creia que l’Alcaldessa hauria de prendre una decisió” en relació a Jaume Asens.

També va confirmar la reunió que s’havia realitzat abans d’aquesta roda de premsa i que algú devia haver filtrat a alguns mitjans de comunicació.

Una filtració més. Suposo que ja no deu venir d’aquí.

Finalment el passat 24 de maig l’Ajuntament i el bufet privat d’advocats Molins & Silva van realitzar un comunicat conjunt on s’exculpava a Jaume Asens dels fets que alguns mitjans de comunicació havien donat per sentenciats.

Per exemple, Mayka Navarro a La Vanguardia va escriure: “el teniente de alcalde telefoneó a la abogada y con un tono “autoritario y rozando la coacción” ordenó no solo que no pidiera prisión para el detenido, sino que se retirara de la causa.”

Suposo que això deu ser un cas de creativitat periodística.

Demanarà disculpes Mayka Navarro? Demanarà disculpes La Vanguardia? Prefereixo esperar-me assegut.

Deu ser la mateixa creativitat partidista que van utilitzar per ordre de representació municipal:

Joaquim Forn (CiU) quan va titllar “d’intolerable” l’actitud del tercer tinent d’alcalde.

Carina Mejias (C’s) quan va opinar que “tremenda ingerència la d’un polític en l’activitat judicial”…“Barcelona no es mereix això”.

Alfred Bosch (ERC) quan es va pronunciar afirmant “El senyor Asens no ha estat al seu lloc”.

I com no, Fernández Diaz, quan va demanar el cessament del senyor Asens.

Demanaran disculpes Forn, Mejias, Bosch i Fernández Diaz després del comunicat de l’Ajuntament i el bufet privat Molins & Silva?

Dit això, parlem i ens fem preguntes sobre aquest bufet d’advocats privat i pel motiu per què l’Ajuntament paga aquest bufet a la Guàrdia Urbana.

Molins Silva, la secció penal del despatx Roca i Junyent. 

Coneguts pels amics de Convergència i Unió, per dir-ho de manera suau. De manera crua podria anomenar-los el braç executor de CiU.

Advocats pels casos de corrupció de la Infanta i de Millet i Montull, entre d’altres, en algun moment del procés judicial. 

Advocats de rics per a rics.

Ens preguntem:

Quants anys porta aquest bufet treballant per la Guàrdia Urbana?

Per què l’Ajuntament no va donar la instrucció de retirar la petició de presó contra el venedor ambulant?

Algú al Consistori és conscient que es una aberració dictar una presó provisional contra una persona que té domicili fix, arrelament des de fa 11 anys a Barcelona i cap antecedent penal. I, a més, fer-ho només per alarma social, que és un concepte que ve del feixisme. 

Ras i curt, és una petició de presó política. 

Torno a repetir, aquest és el mateix bufet privat que va aconseguir que Felix Millet no trepitges ni la comissària. Ara, en canvi, ha aconseguit que un pobre vagi a la presó.

Si et dius Felix Millet cap problema, però si et dius Sidil Moctar a la presó. 

Com es diu popularment, amb raó o sense raó el pobre a la presó.

Que crea més alarma social? La llibertat de Felix Millet o la de Sidil Moctar?

Tornem a les preguntes sobre el bufet privat:

Si l’Ajuntament no pot donar les instruccions sobre els diferents casos al bufet, com és possible que això succeeixi si és l’Ajuntament qui en definitiva abona les quantitats econòmiques?

Quan va tornar a sortir la licitació d’aquest servei jurídic?

Com és que només es va presentar un sol bufet d’advocats al concurs?

De veritat algú ens vol fer creure que no hi ha més despatxos privats interessats amb aquesta licitació?

Com a mínim força estrany tot plegat, per no dir sospitós.

Les paraules d’Evelio Vázquez a la roda de premsa qüestionant a Jaume Asens en base a informació d’alguns mitjans de comunicació són pel nostre grup municipal molt greus. 

O l’Alcaldessa o el Comissionat posen ordre a la Guàrdia Urbana, cessant immediatament a Evelio Vázquez, o la imatge que tenim nosaltres i pensem que bona part dels veïns i veïnes de Barcelona és que aquí no mana el govern, sinó que mana la Guàrdia Urbana. 

I els recordo que aquests, en concret, ningú els ha votat.

La campanya Desmilitaritzem l’educació porta anys reclamant espais educatius, escoles i fires relacionades amb el món de l’educació sense la presència d’exèrcits i cossos de seguretat armats. L’acció que cada any realitza la campanya al Saló de l’Ensenyament de Barcelona per protestar contra la presència de l’exèrcit aquesta vegada ha vingut reforçada per la declaració aprovada en l’últim ple de l’Ajuntament de Barcelona, presentada per la CUP i aprovada per BEC , ERC i CiU, i ha suscitat més debat que mai.

Davant aquesta polèmica, els militars han alçat la veu justificant que l’exèrcit és una sortida laboral com qualsevol altra i que molts joves estan interessats a entrar en l’exèrcit. Aquestes afirmacions formen part de l’interès de les Forces Armades per millorar la seva imatge de cara a la societat i pretenen diluir i normalitzar un debat que sobrepassa la polèmica de la seva presència en els espais educatius, debat en el qual entraria el paper de la guerra, de la violència i de l’ús de la força a la nostra societat.

Com a mínim podem afirmar que preparar-se per exercir la violència -quina altra cosa és la guerra si no?- encara que aquesta sigui aparentment legal, no és una sortida professional com qualsevol altra. Es tracta d’emprar la força laboral dels joves per a l’ús de la coerció mitjançant l’ús de les armes, la qual cosa també significa l’acceptació dels valors militars i del relat bel·licista, assumint pel camí la possible aniquilació de l’altre o d’un mateix.

El missatge de la presència de les Forces Armades en un context educatiu és el de normalitzar la guerra en l’escenari global com una eina de política exterior, que res té a veure amb els valors educatius que la nostra societat diu defensar. Probablement no consideraríem com a valor educatiu que l’ús de la força i la victòria a través d’ella proporcioni el veritable poder de la raó. El militarisme necessita de la construcció del seu propi relat basat en la mitologia bel·licista, on és comú atribuir qualitats que la societat considera admirables i que el militarisme acapara com a pròpies, dotant-les de la seva càrrega simbòlica i que tenen un impacte considerable en la nostra concepció del món.

Així és el cas de valors com la valentia i l’heroïcitat, que no deixen d’anar lligats a la jerarquia i l’obediència, per als quals és necessària l’absència de reflexió o anàlisi per part de l’individu, i que a més són construïdes des del patriarcat. Es glorifica l’ús de la força, legitimant la llei del més fort físicament o millor armat, sense deixar espai per al pensament crític, el qual resulta ser el principal objectiu de l’educació i motor essencial per al progrés social. En el seu lloc, el militarisme accepta, legitima i aprova l’ús de les armes i la violència com a instruments socials per tal d’assolir objectius concrets i defensar interessos polítics i econòmics, la qual cosa el converteix en instrument d’opressió.

Reflexionar sobre el militarisme i l’educació requereix fer esment a una altra qualitat molt popular i històricament acaparada per aquest, com és la disciplina. Les Forces Armades s’autoreclamen garants absolutes de la seva transmissió i ensenyament, on de nou la seva mitologia la converteix en una característica lligada a l’obediència i al compliment del deure. No obstant això, cal recordar que les escoles són un agent imprescindible per a l’adquisició del concepte de disciplina, però per despullar-la del seu mite militar i convertir-la en una qualitat relacionada amb la superació personal sense competitivitat, on l’evolució del pensament i la participació col·lectiva són pilars perquè es doni la nostra superació, sense establir situació de jerarquia sinó relacions de cooperació i construcció mútua. L’educació escolar de fet, s’allunya cada vegada més del concepte de disciplina militarista.

El feminisme també té molt a aportar en aquest sentit. Sota la seva òptica, el militarisme es converteix en una eina patriarcal, les finalitats del qual no són altres que els d’adquirir poder mitjançant l’opressió, la qual afirma i legitima l’ús i l’existència de la violència sense qüestionar-la. El paper per al militarisme és el de liderar el progrés, cosa que el feminisme antimilitarista considera vitalment reaccionari. La glorificació de la força es converteix en quelcom essencialment masculí, reivindicada històricament i acaparada conceptualment pels homes. El masclisme i el militarisme es converteixen en dos elements de dominació que fan referència al mateix fenomen.

Cal un profund exercici de reflexió: actualment destinem milions de recursos per a la gestió i exercici de la guerra, la violència i l’assassinat de l’altre, per després ser incapaços de preparar-nos per assumir les seves conseqüències, com la terrible crisi dels refugiats està demostrant, essent el símbol més terrible de cap a on ens porta l’ús de la força armada i el seu impacte global. El paper dels exèrcits en el món requereix d’un debat social, així com les polítiques actuals de seguretat i defensa, que actualment estan basades en el secretisme d’Estat, en la construcció d’enemics, en la cultura de l’enfrontament i el pur darwinisme social geopolític.

Mentrestant, el lloc dels exèrcits no és el d’envair els espais educatius, que no li són propis, ja que contravenen els valors que fomenten les institucions educatives on es treballen valors més propers a la cultura i construcció de pau, la cooperació, la prevenció dels conflictes i la resolució per vies no violentes. Per a això es fa vital la defensa d’espais educatius lliures d’exèrcits i d’armes.
Ainhoa Ruiz Benedicto
Activista antimilitarista, membre de la campanya Desmilitaritzem l’educació i investigadora del Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

El passat 10 de novembre publicava un article a l’Accent on tractava que era el “Reglamento de honores y recompensas de los miembros de la policia municipal y del servicio de extinción de incendios” informant que es va aprovar el 17 de setembre de 1976 i va a passar a ser vigent a partir del 5 de juny de 1978.

No sense oblidar, òbviament, que les primeres eleccions municipals sota el règim constitucional i monàrquic van ser el 3 d’abril de 1979.

Per tant, parlem d’un “Reglamento” franquista.

Al final de l’article reclamava que tocava derogar-lo immediatament però ja advertia que dubtàvem com a grup municipal rebre el suport de cap altre força política.

Bàsicament per que igual que van fer els franquistes amb el seu canvi de jaqueta “democràtica” i el PSOE i el PCE amb la seva transformació “OTANista” i “Juancarlista” durant la “Transacció” els maquillatges són d’ús i abús en aquella època i també en aquesta.

Un cop entrada la proposició de derogació del “Reglamento” a la Comissió de Presidència, Drets de Ciutadania, Participació i Seguretat i Prevenció ens vam trobar amb que tots els grups, menys el PP, van mostrar-se disposats a “reformar” aquest reglament per que entenien que, efectivament, era franquista.

Trenta sis anys després els grups de l’Ajuntament que han manat al Govern (PSC/PSUC/ICV/EUiA/ERC/CiU) “s’adonaven” (4:59:05) d’aquesta anomalia i ara volien canviar-la.

En concret, volen modificar-lo per realitzar un Reglament nou.

També va quedar clar a la Comissió abans mencionada que el “Reglamento” tampoc no es complia com a tal. Per exemple, respecte a l’efígie d’Espanya que segons el “Reglament” han de tenir les medalles.

Pots riure o pots plorar, de tu depèn, veure que tant la dreta i l’esquerra capitalista que s’omplen la boca de memòria històrica, de reparació dels crims franquistes i de recuperació del passat republicà han mirat durant 36 anys cap a un altre costat a l’Ajuntament de Barcelona.

Ha hagut d’arribar la proposició de derogació del “Reglamento” per a que algú posi sobre la taula que hi ha normativa franquista, entre altres coses, dintre de la Institució.

Podríem parlar també del franquista Juan Antonio Samaranch i la seva estàtua olímpica a l’entrada del Consistori.

Sens dubte, vam emplaçar als “reformistes” del “Reglamento” que posessin fil a l’agulla i no esperesin 36 anys més per canviar-lo.

Nosaltres, igualment, creiem que el Reglament discrimina a la resta de treballadors i treballadores de l’Ajuntament i dels seus organismes i empreses municipals i, per tant, continuem defensant que el que toca és derogar i punt.

A la fi sembla que la “Transacció” ha arribat al reglament franquista de medalles. Trenta sis anys tard…

Llegeix el “Reglamento de honores y recompensas de los miembros de la policia municipal y del servicio de extinción de incendios”

Diuen que “qui vol fer les coses busca els mitjans, i qui no vol fer-les, busca excuses”. El passat divendres 30 d’octubre es van escoltar moltes excuses al Ple de l’Ajuntament de Barcelona.

Comencem pel final: El divendres 16 d’octubre ERC presentava una proposició a la Comissió de Presidència, Seguretat i Prevenció, Drets de Ciutadania i Participació on plantejava:

“Primer. Que l’Ajuntament de Barcelona adquireixi l’edifici del CADCI a Rambla Santa Mònica nº10 prèvia negociació amb el Ministeri de Fomento.

Segon. Que aquest edifici es destini a la creació a Barcelona de l’Espai Memorial de la República.

Tercer. Que l’Ajuntament de Barcelona i el CADCI estudiïn una fórmula de partenariat per la gestió de l’Espai.

Quart. Que es convidi a les diferents entitats memorialístiques de la ciutat a participar del projecte.

Cinquè. Que es proposi instal·lar una sala estable d’interpretació sobre la memòria del CADCI i sobre la història del moviment obrer català i la seva lluita antifeixista.

Sisè. Que es proposi una biblioteca on poder accedir als diferents fons documentals de les entitats que formen part del lloc de memòria. Entre els quals s’hi podria consultar digitalment el fons retornat CADCI provinent del Centro Documental de Memòria Històrica (CDMH) de Salamanca, restituït a la Generalitat de Catalunya en compliment de la llei 21/2005 de restitució.”

Tres dies després, el dilluns 19 d’octubre, ERC retirava la proposició després de rebre trucades de la UGT.

La gent del CADCI van sol·licitar llavors a la CUP Capgirem Barcelona si podíem entrar la mateixa, idèntica, proposició pel Ple de final de mes. Després de plantejar-ho a la nostra Mesa Política així ho vam fer.

Mentrestant, el CADCI es va reunir la setmana del 26 al 30 d’octubre amb BEC, després d’haver sol·licitat reunió des d’abans de l’estiu i amb CiU la mateixa setmana d’octubre on un dels seus regidors, exadvocat del CADCI, els va anunciar que votarien a favor de la proposició.

Pocs dies abans del Ple UGT va enviar un correu a tots els grups municipals per que es posicionessin en contra de la proposta del CADCI.

Siguin com siguin les excuses, el cert és que al Ple de l’Ajuntament (5:16:55) ERC va abstenir-se a la seva pròpia proposició retirada, CiU va canviar el seu vot fins a convertir-lo en abstenció i BEC va mantenir el mateix to fent exactament el mateix que els dos precedents.

Evidentment PSC, C’s i PP subscrivint l’argumentació fil per randa de la UGT hi van votar en contra.

Només la CUP Capgirem Barcelona vam votar a favor.

Aquest resultat es va donar malgrat que l’advocat i secretari del CADCI va fer arribar a tots els regidors i regidores de l’Ajuntament de Barcelona la resposta de l’entitat al que plantejava el sindicat UGT.

Per entendre que havia passat entre la UGT i el CADCI ens hem de remuntar al 1939:

Entre els dies 17 i 23 de febrer d’aquell any es va realitzar un llarg i minuciós escorcoll al local del CADCI. Fou una de les requises més importants d’entre els 1690 escorcolls a Barcelona que portaria a terme la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos (DERD) entre el 28 de gener i el 3 de juny d’aquell any.

La DERD, com a organisme fundacional de l’aparell repressiu franquista, actuava segons un Pla sistemàtic d’extermini, genocidi i espoli. Els documents espoliats foren dipositats a la seva central de Salamanca, actual Centro Documental de Memoria Histórica(CDMH). Amb el buidatge de dades de la documentació s’elaboraria el fitxer d’antecedents polític-socials format per 3.190.000 fitxes personals i els informes dirigits a l’entramat judicial, organismes estatals i empreses afins al règim. L’objectiu d’eliminar físicament, social i política les persones i entitats desafectes a la dictadura, s’executaria mitjançant els diferents organismes de l’aparell repressiu franquista, entre els que destaca l’entramat judicial composat per organismes específics com el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo (TERMC), rellevat el 1964 pel Tribunal de Orden Público (TOP), suprimit el 1977 amb la creació de l’Audiencia Nacional.

Des de l’entrada feixista el 26 de gener l’edifici quedà ocupat per Falange Tradicionalista y de las JONS que el 4 de febrer publica una ordre per a que es personen a l’edifici tots els seus membres enrolats a la Segunda Línea. L’escorcoll de la DERD es faria estant l’edifici ocupat per Falange. Durant aquest període desapareix una part important del patrimoni bibliogràfic i documental que hi havia al local social del CADCI i que no consta a l’acta d’escorcoll de l’equip de la DERD.

El 31 de gener de 1944 es publica el decret que transfereix la propietat de l’edifici al Ministerio del Ejército, passant posteriorment a pertànyer al Ministerio de Obras Públicas que esdevindria el Ministerio de Trabajo.

El 1985 el local del CADCI passaria a mans de la UGT fruit dels acords entre el Ministerio de Trabajo —propietari de l’edifici— i les organitzacions sindicals majoritàries UGT i CCOO per repartir-se el patrimoni sindical acumulat per l’Estat durant el franquisme.

El CADCI interposà llavors una demanda judicial contra l’Estat i l’UGT per l’ocupació dels seus espais que culminà al 1991 en una sentencia on es rebutjen les pretensions de l’entitat i es reconeixen les lleis franquistes que justifiquen la liquidació de l’entitat i el robatori de tot el seu patrimoni.

Ara bé, amb La Llei de Memòria històrica del 2007, això canvia doncs es deroguen expressament les lleis franquistes que represaliaven les entitats republicanes i antifeixistes.

En correspondència en aquesta nova situació l’any 2012 el Govern d’Espanya i la Generalitat de Catalunya van reconèixer la titularitat dels fons CADCI espoliat a Salamanca d’acord el Decret 183/2008.

Es a dir que el CADCI ha estat legalment redimit de l’extinció franquista doncs el Govern d’Espanya com a successor del règim ha començat a revocar els actes que han violentar l’entitat, que per això avui dia es troba en un procés patrimonial administratiu per la devolució del seu patrimoni immobiliari, concretament la seva seu històrica a Rambla Santa Mònica com consta en el registre de la propietat i en document notarial del 1913.

I acabem amb el principi d’aquesta història que no hem d’oblidar: Què era i què és el CADCI?

El 1903 un grup de treballadors mercantils creaven el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria de Barcelona (CADCI) com a organització autònoma dels treballadors del comerç basada en: la instrucció, el mutualisme, l’excursionisme, l’esport, el catalanisme i la qüestió social.

El CADCI es convertí en un element central del catalanisme popular i la classe treballadora de Barcelona: les escoles mercantils catalanes, l’organització de la commemoració de l’11 de setembre a partir del 1905, l’oposició als acords de la majoria lerrouxista a l’Ajuntament en contra de la catalanitat, la campanya pel tancament del comerç a les vuit de la tarda o per aconseguir un dret com el descans dominical dels treballadors del comerç.

L’èxit i la centralitat del CADCI en la vida social i política va portar a l’entitat a comprar la seva seu social a la Rambla de Santa Mònica, 25, el 1914.

El CADCI es va convertir en l’entitat per excel·lència on s’hi va desenvolupar el separatisme catalanista de Francesc Macià, el socialisme catalanista de la Unió Socialista de Catalunya i la lluita per l’emancipació social dels treballadors del comerç.

Amb la fi de la dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la República del 14 d’abril  el CADCI va adquirir un nou protagonisme: la campanya de suport  a l’Estatut d’Autonomia, la gran vaga dels treballadors dels serveis a la ciutat de Barcelona el novembre de 1933 que va suposar guanyar la jornada laboral de 8 hores, l’abolició del règim d’internat, l’augment salarial o una clàusula que impedia les represàlies als vaguistes, la República Catalana el 6 d’octubre de 1934 amb la mort de Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina, la lluita per l’amnistia, la campanya pel Front d’Esquerres, l’organització de l’Olimpíada Popular i un llarg etcètera.

Recordem alhora que PSOE i UGT no van ser prohibits sota la dictadura de Primo de Rivera, mentre que la CNT i el CADCI van ser il·legalitzats.

Just abans del cop d’Estat militar i feixista de juliol de 1936, el CADCI tenia gairebé 30.000 associats. Durant la guerra van arribar a més de 50.000, que ho donaren tot per derrotar el feixisme espanyol.

El CADCI va mobilitzar la rereguarda, va participar en l’economia col·lectivitzada, va organitzar l’ajuda als refugiats amb el Socors Roig, va enviar combatents al Front (a la Columna Macià-Companys, a la Karl Marx i a les Milícies Alpines) i va lligar amb tota la seva força alliberament social i alliberament nacional.

Amb l’ocupació militar i feixista de 1939 el CADCI i tot allò que significava va intentar ser aniquilat: el patrimoni espoliat, els militants represaliats i la principal organització dels treballadors mercantils de Catalunya prohibida.

Malgrat l’intent del franquisme i dels que van negociar la “Transacció” amb els feixistes d’oblidar el passat, els Ateneus, els Casals, les Associacions i els i les represaliades pel franquisme continuen donant guerra. El CADCI no és cap excepció, és la regla del que ha passat en la nostra terra.

El passat 30 d’octubre al Ple de l’Ajuntament alguns i algunes van permetre que tornés a triomfar la impunitat feixista.

La mateixa impunitat amb què la dictadura de Primo de Rivera va prohibir el CADCI i la CNT (i va mantenir en la legalitat al PSOE i la UGT).

De moment, el Ple de l’Ajuntament ha impedit que construïm la nostra memòria republicana, treballadora, antifeixista a la Rambla de Santa Mònica número 25.

Més aviat o més tard, tornarem a fer créixer la nova República Catalana en aquell CADCI on els seus associats i associades havien somiat una Catalunya Independent, dels treballadors i treballadores i plena de dignitat.

Nosaltres ni oblidem, ni perdonem, ni ens abstenim…

* Josep Garganté. Conductor d’autobusos de TMB i regidor de la CUP Capgirem Barcelona.

Article de Maria Rovira Torrens
Regidora a l’Ajuntament de Barcelona per la CUP Capgirem Barcelona
Militant de la CUP i veïns de Sagrada Familia

Són dos quarts de dotze del matí del dijous onze de juny. Entro per la porta de l’edifici Nou de l’Ajuntament de Barcelona ja que a les dotze tinc una trobada al Saló de Cent amb la Responsable de Protocol de l’Ajuntament de Barcelona, el Secretari General del mateix, la Trinitat Capdevila (regidora d’ERC que formarà part de la mesa d’edat, sent-ne la presidenta d’aquesta) i l’Ada Colau com a futura alcaldessa.

Després de voltar amunt i avall pels tres edificis de l’Ajuntament i parlar amb diferents treballadores d’aquests, tinc la sensació d’estar en un espai completament aliè a mi; em costa ubicar-me entre els tres edificis que el conformen; l’edifici Nou, edifici Novíssim i l’Edifici Històric (el que es veu des de la plaça,  el de tota la vida). Finalment arribo al Saló de Cent.

Fem les salutacions cordials i esperem l’arribada de l’Ada Colau que fa cinc minuts tard ja que es trobava en una reunió. Aquí una de les persones presents m’etziba un “nena” i veig que això no comença bé. Al més pur estil paternalista que denota la manca de respecte que impera cap a les dones joves i confirmant allò que intuïa que passaria tard o d’hora, reafirmo que una de les meves batalles serà reivindicar-me com un subjecte polític propi i alhora com a dona dins del consistori. Cap problema, la militància en el moviment juvenil durant 10 anys m’ha donat les eines necessàries per fer-ho; els debats i formacions sobre feminisme i poder adult seran una vegada més imprescindibles per la pràctica quotidiana dels propers anys.

Tot seguit el Secretari General exposa el desenvolupament de l’acte; l’entrada de les regidores per la porta principal de l’Ajuntament –l’Edifici Històric per si hi ha dubtes-, el pas per una sala per posar les bandes i els pins dels càrrecs electes; exposo aquí que nosaltres no agafarem ni les bandes ni els pins. L’entrada per la porta principal del Saló de Cent -totes les persones convidades ja estaran als seus llocs- i la posterior arribada a les nostres cadires. Barcelona En Comú (BEC) ha hagut de fer durant aquesta setmana una proposta de llocs on han de seure les  regidores electes durant l’acte que també portarà una mica de cua entre un dels grups municipals.

S’expliquen les dues fases diferenciades de l’acte; d’una banda, la constitució de la mesa d’edat, les promeses (per imperatiu legal o no) o juraments de les regidores electes; els caps de llista que es retiren per postular-se com a futurs alcaldes o alcaldesses i la posterior votació de l’alcaldessa (es reparteix un full blanc i un bolígraf a les 41 regidores per tal que apuntin el nom i seguidament se’ls va cridant per dipositar el vot en una urna i seguidament es passa a llegir les votacions, es fa el recompte i es diu qui té majoria –més de 21 vots- o en el cas que no sigui així quina és la llista més votada i per tant quina és l’alcalde o alcaldessa de Barcelona). Un cop s’elegeix alcaldessa es passa a una tauleta on hi trobem la Carta Municipal de Barcelona, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la Constitució Espanyola. Ja hi ha preparat el jurament escrit en un paper que l’alcaldessa haurà de llegir, posteriorment se  li donarà la vara de comandament de la ciutat i se li canviarà la banda pel feixí d’alcaldessa; això darrer no és obligatori (Ada Colau exposa que no té clar que finalment ho acabi fent, i que s’ho pensarà).

D’altra banda, la segona part de la sessió la condueix l’alcaldessa de Barcelona, i les dues persones de la mesa ja podem retirar-nos als llocs que se’ns han assignat amb els nostres grups municipals. A continuació, les caps de llista faran un discurs de 10 minuts, acabarà tancant l’alcaldessa; la banda municipal tocarà els segadors i oficialment l’acte s’acabarà aquí.

Tanmateix, per tradició es va a veure el president de la Generalitat i s’informa aleshores que Barcelona en Comú ha convocat a la plaça i que hi farà un acte amb una pantalla perquè la gent pugui seguir l’esdeveniment, tota la infraestructura serà posada per l’ajuntament de Barcelona -la CUP-Capgirem Barcelona ja hem comunicat que no hi anirem de la mateixa manera que tampoc ens quedarem al pica-pica posterior amb regidores, autoritats, representants institucionals i socials un cop s’hagi saludat al President Artur Mas i es retorni a l’ajuntament.

Un cop repassats els diferents passos el Secretari General es vol reunir amb les persones de la mesa per comentar-nos un esdeveniment, pel qual s’ha convocat una reunió el dia següent a les dotze. Així doncs, ens acomiadem de les altres persones i per una porta del Saló de Cent arribem a un passadís que dóna a un altra porta (la quantitat de passadissos, portes que hi ha és espectacular, entre parets majestuoses tot es fa molt estrany). Finalment arribem a una sala, gran, amb sofàs de pell i una taula de fusta, en la qual ens assentem i el Secretari General exposa el què ha passat; ens reparteix la documentació amb el guió de com procedirà -una vegada més, sí- el dia de la investidura. Seguidament ens dona el full amb la proposta de BEC de com s’han d’asseure els diferents grups municipals durant la sessió i exposa que Ciutadans ha manifestat el seu desacord, fet que genera un conflicte que ha de resoldre la Presidenta de la mesa.

El fet és que Barcelona en Comú proposa d’una banda els càrrecs electes del seu partit, d’ERC, PSC i finalment la CUP-Capgirem Barcelona. A l’altra banda hi hauria CiU, Ciutadans i PPC. Així doncs, la petició de Ciutadans és canviar-se amb ERC ja que ells exposen que han quedat com a tercera força i seria l’ordre lògic (aquest argument tampoc s’acaba d’aguantar tenint en compte que no proposen cap altre canvi) alhora que denuncien un biaix ideològic de dretes i esquerres amb les que no estan d’acord. Al donar-se aquesta situació, és la Presidenta (mentre no hi ha ni alcalde, ni alcaldessa a la ciutat escollida mitjançant la votació que hem explicat anteriorment) l’alcadessa provisional de la ciutat i qui ha de resoldre el conflicte mitjançant l’aplicació del ROM (Reglament Orgànic Municipal). Així doncs, el Secretari exposa que des de la Revolució Francesa als parlaments europeus s’han diferenciat per dretes i esquerres i que en certa manera és correcte l’ordre proposat per BEC tot i que deixa molt clar que en tot cas és decisió de la presidenta acceptar o no -un cop escoltats tots els grups municipals- la petició de canvi de Ciutadans. Així doncs, s’exposa que la darrera reunió serà el divendres a les dotze perquè Ciutadans faci la petició i argumenti la voluntat de canvi de lloc; la resta de grups diguin si els hi sembla bé la proposta presentada per BEC i finalment la Presidenta (tal i com hem dit abans la màxima autoritat mentre no s’elegeix alcalde o alcaldessa) resolgui el conflicte i decideixi com ens asseurem durant la sessió d’investidura.

Arribo divendres, em torno a perdre pels tres edificis de l’Ajuntament, ascensor amunt ascensor avall. Em trobo tota la premsa pendent de la roda de premsa convocada per BEC i ERC; pregunto si hi ha alguna novetat però em comenten que no, alhora que em guien a la sala on he d’anar (és obvi que les periodistes estan més acostumades que jo a aquest entorn). Trobo finalment el lloc de la reunió i van arribant altres membres dels grups convocats i un d’ells em diu un “hola carinyo!”; em quedo gelada, i pregunto si ens coneixem d’alguna cosa; em diu que hem coincidit en un acte de campanya a Gràcia i posteriorment marxo esquerpa cap a dins de la sala de reunions. A dins meu ràbia; una vegada més reafirmo que una de les meves batalles serà el fet de ser dona i jove. Aquesta salutació representa un abús del poder que la societat patriarcal t’atorga pel fet de ser home i adult. Estic segura que si tingués 40 anys no m’ho farien i que si fos home tampoc. S’hagués atrevit a dir-li això a la Maria José Lecha o al Josep Garganté? Intueixo que no. Potser és una manera de fer-me sentir que la política és una cosa feta per homes blancs i adults i que jo no hi sóc benvinguda? Segurament sí…

Jo vull acabar ràpid la reunió ja que al mateix moment està havent-hi la concentració al Col·legi d’Advocats de les treballadores de Movistar; s’està desenvolupant el segon dia de negociació i sóc conscient que necessiten tot el suport. El meu lloc és allà. Tot i així, no és fins passats 30 minuts que apareix el representant de Ciutadans i diu que després d’haver-ho parlat estan d’acord amb l’assignació feta per BEC. Fantàstic, tots convocats i esperant quan amb cinc minuts i un assentiment de tots els grups a la repartició de llocs hagués estat suficient.

Tres reunions, dues repassades pas per pas de la sessió d’investidura, dos comentaris paternalistes i  masclistes, un enfado (de veritat o no) d’un partit polític de dretes i moltes voltes pels tres edificis de l’Ajuntament és el que ha costat preparar la mesa d’edat de la sessió d’investidura de les eleccions municipals del 24 de maig a Barcelona.