Les mesures es contraposen a l’amnistia fiscal i l’ampliació de l’espai de les terrasses anunciades per l’Ajuntament
La crisi del coronavirus i l’inici del desconfinament han posat de relleu la manca d’espais dedicats a les persones. L’espai públic ha estat sempre un bé de primera necessitat que s’ha vist minvat per l’expansió del trànsit de vehicles i per una progressiva privatització per al seu ús mercantil en detriment de l’ús públic. Passejar, esbargir-se, fer esport i recuperar comunitat són qüestions que s’han vist relegades i que han de formar part de la societat que hem de construir, aprenent de les mancances que la crisi de la Covid-19 ha posat de relleu. Per això, cal defugir una “nova normalitat” que afegeixi al distanciament físic un distanciament social, i que reprodueixi la lògica de la mercantilització de la ciutat amb un augment del control social.
Entenem que aquesta sortida humana i comunitària de la crisi xoca frontalment amb l’anunci de l’Ajuntament de Barcelona de reduir un 75% les quotes de les terrasses i ampliar la seva ocupació d’espai. Lluny d’apostar per una sortida humana i comunitària de la crisi, l’Ajuntament de Barcelona ha posat sobre la taula una mesura totalment oposada: augmentar la superfície per al negoci de les terrasses i a més a més fer-ho amb una exempció generalitzada d’un 75% de les, ja de per sí, minses taxes per l’ocupació de l’espai públic. Des de la CUP de Barcelona entenem que aquesta és una mesura que va en la direcció contrària per diversos motius:
- Es tracta d’una mesura generalitzada que no estableix distincions ni criteris entre la petita hosteleria de barri i les grans cadenes que ocupen enormes superfícies de les principals avingudes i passeigs de la ciutat. A més a més, la majoria de l’hosteleria local no pot sobreviure només amb l’activitat de les terrasses, atès que el seu principal repte és fer front als elevats lloguers forçats imposats per propietaris rendistes.
- L’Ajuntament no pot renunciar als 7 milions que implica l’aplicació generalitzada de l’exempció de la taxa en un context d’augment de la despesa de totes les administracions i de caiguda dels ingressos agreujant la crítica situació i perspectiva de futur pressupostària. Precisament, l’ús privatiu i lucratiu de l’espai públic ha de tenir, com a mínim, la contrapartida de suposar ingressos per destinar a polítiques socials i ambientals que reverteixin en una millora de les condicions de vida de la majoria treballadora que, de nou, està carregant el cost d’aquesta nova crisi.
- Entenem que la norma general no pot ser l’augment de la superfície que ocupen les terrasses, ja sobredimensionada, i que a més a més aquest no pot ser homogeni i indiscriminat, sinó que ha de prioritzar els petits locals de barri front a les grans cadenes que ja ocupen grans superfícies a través d’ordenacions particulars fetes a mida per al seu lucratiu negoci.
És per tot això que entenem que les fases del desconfinament en aquest àmbit han d’anar encaminades a una sortida de la crisi del coronavirus que no reprodueixi els patrons neoliberals de l’iniciada el 2008, i que necessàriament han de començar per:
- Que l’obertura de les terrasses progressiva prevista en les diferents fases del confinament es faci d’acord amb la realitat física, econòmica i social de cada barri, prioritzant sempre el compliment de les mesures sanitàries i que en cap cas suposi l’expansió de les macro-terrasses preexistents. No podem aplicar les mateixes mesures a les terrasses de les Rambles que a les tres taules del bar de barri.
- La reducció de la taxa de terrasses s’ha de limitar a aquells petits establiments que veuen perillar la seva continuïtat i que donen vida als nostres barris, quadant-ne excloses les grans terrasses ubicades en zones d’ordenació especial majoritàriament en mans de cadenes d’hosteleria i destinades al turisme.
- Aplicar una moratòria en l’ordenança del civisme que permeti, almenys de forma temporal, l’ús dels carrers per a aquelles activitats fins ara penalitzades si no passen pel sedàs del consum.
Finalment, entenem que cal que aquestes mesures siguin només un primer pas cap a una nova ordenació de l’espai públic que recuperi espais per a viure i conviure, així com una reforma urgent de la fiscalitat d’aquestes activitats amb una reforma de la taxa de terrasses. Si una cosa han demostrat les aglomeracions en espais públics de la ciutat els darrers dies és que la ciutat està dissenyada per a la producció i consum capitalistes i en cap cas per a viure una vida digna. És hora que la vida guanyi espai al negoci, de la mateixa manera que l’aire net ha guanyat espai a la contaminació.