Les mesures es contraposen a l’amnistia fiscal i l’ampliació de l’espai de les terrasses anunciades per l’Ajuntament

La crisi del coronavirus i l’inici del desconfinament han posat de relleu la manca d’espais dedicats a les persones. L’espai públic ha estat sempre un bé de primera necessitat que s’ha vist minvat per l’expansió del trànsit de vehicles i per una progressiva privatització per al seu ús mercantil en detriment de l’ús públic. Passejar, esbargir-se, fer esport i recuperar comunitat són qüestions que s’han vist relegades i que han de formar part de la societat que hem de construir, aprenent de les mancances que la crisi de la Covid-19 ha posat de relleu. Per això, cal defugir una “nova normalitat” que afegeixi al distanciament físic un distanciament social, i que reprodueixi la lògica de la mercantilització de la ciutat amb un augment del control social.

Entenem que aquesta sortida humana i comunitària de la crisi xoca frontalment amb l’anunci de l’Ajuntament de Barcelona de reduir un 75% les quotes de les terrasses i ampliar la seva ocupació d’espai. Lluny d’apostar per una sortida humana i comunitària de la crisi, l’Ajuntament de Barcelona ha posat sobre la taula una mesura totalment oposada: augmentar la superfície per al negoci de les terrasses i a més a més fer-ho amb una exempció generalitzada d’un 75% de les, ja de per sí, minses taxes per l’ocupació de l’espai públic. Des de la CUP de Barcelona entenem que aquesta és una mesura que va en la direcció contrària per diversos motius:

• Es tracta d’una mesura generalitzada que no estableix distincions ni criteris entre la petita hosteleria de barri i les grans cadenes que ocupen enormes superfícies de les principals avingudes i passeigs de la ciutat. A més a més, la majoria de l’hosteleria local no pot sobreviure només amb l’activitat de les terrasses, atès que el seu principal repte és fer front als elevats lloguers forçats imposats per propietaris rendistes.
• L’Ajuntament no pot renunciar als 7 milions que implica l’aplicació generalitzada de l’exempció de la taxa en un context d’augment de la despesa de totes les administracions i de caiguda dels ingressos agreujant la crítica situació i perspectiva de futur pressupostària. Precisament, l’ús privatiu i lucratiu de l’espai públic ha de tenir, com a mínim, la contrapartida de suposar ingressos per destinar a polítiques socials i ambientals que reverteixin en una millora de les condicions de vida de la majoria treballadora que, de nou, està carregant el cost d’aquesta nova crisi.
• Entenem que la norma general no pot ser l’augment de la superfície que ocupen les terrasses, ja sobredimensionada, i que a més a més aquest no pot ser homogeni i indiscriminat, sinó que ha de prioritzar els petits locals de barri front a les grans cadenes que ja ocupen grans superfícies a través d’ordenacions particulars fetes a mida per al seu lucratiu negoci.

És per tot això que entenem que les fases del desconfinament en aquest àmbit han d’anar encaminades a una sortida de la crisi del coronavirus que no reprodueixi els patrons neoliberals de l’iniciada el 2008, i que necessàriament han de començar per:

1. Que l’obertura de les terrasses progressiva prevista en les diferents fases del confinament es faci d’acord amb la realitat física, econòmica i social de cada barri, prioritzant sempre el compliment de les mesures sanitàries i que en cap cas suposi l’expansió de les macro-terrasses preexistents. No podem aplicar les mateixes mesures a les terrasses de les Rambles que a les tres taules del bar de barri.
2. La reducció de la taxa de terrasses s’ha de limitar a aquells petits establiments que veuen perillar la seva continuïtat i que donen vida als nostres barris, quadant-ne excloses les grans terrasses ubicades en zones d’ordenació especial majoritàriament en mans de cadenes d’hosteleria i destinades al turisme.
3. Aplicar una moratòria en l’ordenança del civisme que permeti, almenys de forma temporal, l’ús dels carrers per a aquelles activitats fins ara penalitzades si no passen pel sedàs del consum.

Finalment, entenem que cal que aquestes mesures siguin només un primer pas cap a una nova ordenació de l’espai públic que recuperi espais per a viure i conviure, així com una reforma urgent de la fiscalitat d’aquestes activitats amb una reforma de la taxa de terrasses. Si una cosa han demostrat les aglomeracions en espais públics de la ciutat els darrers dies és que la ciutat està dissenyada per a la producció i consum capitalistes i en cap cas per a viure una vida digna. És hora que la vida guanyi espai al negoci, de la mateixa manera que l’aire net ha guanyat espai a la contaminació.

Comunicat de la CUP Capgirem Barcelona en relació al concert ‘Barcelona, ens en sortirem’

En relació a la cancel·lació del projecte ‘Barcelona, ens en sortirem’, la CUP Capgirem Barcelona volem fer les següents consideracions:

• Celebrem el posicionament de molts grups de música que han destapat la fal·làcia que suposava aquest xou amb un cost injustificable.
• Gastar 200.000 euros públics en aquest esdeveniment de dubtosa conveniència tenint en compte el context d’enormes dificultats que estem vivint, i que aquest cost no sigui per la contractació pròpia de les artistes, era un autèntic despropòsit des de l’inici.  
• La contractació a través de conveni a dit amb El Terrat (Grup Mediapro) per aquest elevadíssim import, adduint circumstàncies excepcionals, és un fet que aixeca totes les alarmes i que hauria de ser investigat i auditat. Eren les úniques productores disponibles? Es van valorar altres opcions? Per què es va optar per aquestes? Quin és l’argument per adduir circumstàncies excepcionals?
• També volem mostrar el nostre desacord amb l’elecció d’una empresa que perteneix al Grup Mediapro, que ha realitzat un ERTE a 1.200 treballadors desprès de guanyar 224 milions d’euros al 2019, i més amb l’existència d’una televisió pública com Betevé.
• La polèmica generada al voltant d’aquest acte, ha de servir per revisar a fons el model cultural de la ciutat lligat a la Marca Barcelona. El model Barcelona de cultura és la mercantilització dels grans esdeveniments, les grans productores i operadors, mentre es practica la desertització cultural del territori.
• Mentre cada any festivals com el Primavera Sound o el Sónar reben subvencions i grans productors i empreses com Damm es beneficien de contractes sucosos per la Mercè, la cultura de base i petit format agonitza. Els casos del Capitol, la Vilella, la Bostik, la Bonne, l’Antic Teatre, La Poderosa o el festival Say it Loud, alguns desapareguts recentment i altres lluitant per sobreviure, ho exemplifiquen.
• Lamentablement són poques les esperances que es revisi aquest model des de la institució. La xarxa clientelar que ha caracteritzat la política cultural de l’Ajuntament i en concret de l’ICUB des dels anys noranta, s’ha vist reforçada amb la tornada del PSC a l’Ajuntament i de figures com Xavier Marcé, regidor d’indústries creatives i turisme i antic vicepresident del Grup Focus. 
• Aquest debat i reflexió pendent inclou totes les iniciatives i actes culturals, on massa vegades, també des de la petita escala, es reprodueixen esquemes que no ajuden a trencar el cercle de la precarització dels i les treballadores de la cultura, des de l’escenari al muntatge, des de les festes de barri als grans festivals.
• Fem una crida a tots els operadors culturals preocupats per aquest model a buscar alternatives conjuntament. Des dels grups signants, a les sales i petits festivals, passant per cooperatives i sindicats de músics, cal unitat d’acció per dignificar la cultura a la ciutat.

Fem de la cultura de base i popular un revulsiu per construir la ciutat que volem. 

Música, cultura, justícia i llibertat. 

Comunicat de la CUP Capgirem Barcelona sobre la posada en marxa del ‘Pacte per Barcelona’

Ahir es va presentar el ‘Pacte per Barcelona’. Sota aquesta denominació el govern municipal pretén consensuar un gran acord per ‘reimpulsar’ la ciutat amb els grups municipals i una sèrie d’agents socials i econòmics.’ Davant d’aquest anunci, la CUP Capgirem Barcelona fem les següents consideracions:

Rebutgem la idea de que aquest suposat consens social i ciutadà sigui possible i ni tan sols desitjable. Barcelona és una ciutat atravessada per les desigualtats econòmiques i de poder, molt abans de que arribés la COVID-19. La ciutat, com la societat en el seu conjunt, és sinònim de conflicte i d’interessos contraposats. Els de les classes populars són a una banda, i els de Foment del Treball, el Cercle d’Economia, Barcelona Global o ESADE, com a exemple d’agents econòmics convocats, són a l’altra. Suggerir que grups socials i actors econòmics que vivim situacions diametralment oposades pel què fa a les condicions materials de vida, a l’accés a un treball, habitatge o vida dignes o inclús a la participació política, puguem prendre acords o beneir conjuntament un full de ruta municipal és ingenu o fal·laç. Tant el suposat consens olímpic, com els ara recuperats Pactes de la Moncloa, ens recorden com de nefastes han estat les conseqüències d’avalar la idea que pot haver-hi un projecte comú entre les oligarquies i nosaltres.

Cap acord és de ciutat si no inclou els moviments socials i populars. La llista d’agents convocats per prendre part d’aquest pacte, fa intuir un tímid esforç per intentar demostrar que tothom hi és representat. Res més lluny de la realitat. L’absència del sindicalisme alternatiu, front la presència del sindicalisme que aplica ERTOs internament n’és un exemple. La limitada representació del moviment feminista, del moviment de base per l‘habitatge, del moviment ecologista, del moviment antiracista o de l’economia solidària i cooperativa i l’absència total de les xarxes de suport mutu, o el moviment pro-decreixement turístic demostren quin és el marc mental i els límits d’aquest espai. Per això demanem a les entitats veïnals i als moviments socials que hi són presents que no avalin aquest full de ruta amb el seu vist-i-plau i que tant aviat com s’adonin d’aquestes limitacions i contradiccions, abandonin públicament aquesta taula.

Un pacte a mida dels poders econòmics. La trajectòria recent del govern municipal en la concertació amb els poders econòmics i els seus grups de pressió, junt amb la insistència de les patronals des del minut zero d’aquesta crisi per aconseguir tota mena de beneficis fiscals i rescats a mida, no són cap bon presagi. Però tant l’enfocament del marc de treball, com els objectius del Pacte, o els agents econòmics presents, descarten l’opció de que aquest sigui un acord en favor de les classes populars.

A les portes del Primer de Maig, s’evidencia més que mai que el pacte que necessita Barcelona, és el que enderroqui els privilegis socials, enforteixi els serveis públics i reparteixi el treball i la riquesa. L’acord que cal impulsar és el que asseguri que la crisi que ve no recaigui en la classe treballadora dels barris de Barcelona. Aquesta no la pagarem.

Davant la presència de Felip VI als Premis Princesa de Girona, la CUP Capgirem Barcelona considera que la seva visita constitueix una provocació en tant que cerca refermar “la seva autoritat” dins els Països Catalans, així com un risc per a les veïnes de la ciutat ja que la seva visita pot desencadenar un rebrot de la repressió -preventiva i/o posterior-. Considerem, per tant, que tot el que succeeixi durant els dies de la seva visita, seran responsabilitat única i exclusiva de la Casa Real i el Govern de l’estat.

En visites anteriors, la CUP Capgirem Barcelona va demanar al Ple de l’Ajuntament de Barcelona la declaració de Felip VI com a Persona non grata a la ciutat de Barcelona, així com diferents accions i posicionaments públics que situessin la nostra ciutat en una línia inequívocament d’esquerres i republicana amb la voluntat que el monarca i la seva família tinguessin una gran dificultat i incomoditat a l’hora de visitar la ciutat, fer-hi actes, etc.

Aquesta declaració, que va rebre l’abstenció del PDeCat i els comuns, així com el vot en contra dels partits espanyolistes, deia que “en l’actual procés de ruptura democràtica engegat per una part del poble català envers l’Estat espanyol, pensem que és convenient assenyalar i denunciar quin ha estat el paper de la dinastia borbònica i la corona espanyola al llarg de la història, el que representa i el que simbolitza. Des del sotmetiment dels Països Catalans per dret de conquesta, a l’actual model d’estat espanyol, arcaic i antidemocràtic” i que per tot això, proposàvem declarar-lo “persona non grata a Barcelona i retirar-li totes les medalles i honors”.

Encara que la declaració de Persona non grata és un títol que no té validesa més enllà de mostrar formalment el rebuig a la persona o figura determinada, a la ciutat de Girona s’ha traduït en la dificultat, fins impossibilitar, la celebració dels Premis Princesa de Girona a la ciutat.

De cara a la visita programada per aquests dies, creiem que és una obligació tornar a exigir la declaració des de l’Ajuntament de Barcelona i l’exigència de la seva abdicació i la desvinculació absoluta de la seva persona del context polític, en el qual ha actuat constantment com a representant del règim del 78, el traspàs de poders acordats en els últims mesos de la dictadura franquista i com un element tensionador i incitador, així com legitimador de la violència institucional de l’Estat espanyol contra el Principat.

Aquesta declaració és el pas inicial imperatiu per a que l’Ajuntament tingui una base mínima de credibilitat i coherència a l’hora de parlar de drets civils, llibertats, convivència, diàleg, etc. No pot ser benvinguda ni tractada amb honors ni consideracions especials una persona que no només és coresponsable, sinó que com ja hem dit és incitadora de la brutal repressió policial, judicial i institucional viscuda al Principat des de les dates prèvies a l’1 d’octubre de 2017: presons preventives, tortures a comissaria, aplicació de la Llei Antiterrorista a algunes detingudes, 5 ulls perduts, abusos de poder, aplicació de l’article 155, vulneració del dret a manifestació, militarització de l’espai públic i milers de ferides a mans de les policies.

Des que a Girona, a proposta d’ERC i la CUP, amb el vot favorable de JxCat i l’abstenció del PSC es va fer aquest pas, altres municipis com les Borges Blanques, Sitges, Arenys de Munt, Premià de Mar, Cervera o Esparraguera s’hi han sumat. Per això demanem a aquells partits que es vulguin considerar demòcrates que tornin a presentar aquesta iniciativa i aquesta vegada votin a favor, de la declaració de Persona non grata a la nostra ciutat a Felip VI.

Durant la passada campanya electoral, des de la CUP Capgirem Barcelona vam alertar del què suposaria el retorn del PSC al govern municipal. El nostre balanç és crític amb la gestió de l’anterior mandat, on es va decidir no anar al moll de l’os dels conflictes i injustícies que atravessen aquesta ciutat i es van adoptar més mesures de maquillatge que transformadores. Però també vam avisar del retrocés que suposaria el retorn del PSC i ens vam situar com l’única candidatura que no reivindica el maragallisme ni l’herència socialista, sinó que ens oposàvem frontalment al model de ciutat excloent construït durant dècades.

Amb el recent acord de govern per la ciutat es constaten els pitjors presagis: el PSC ha tornat i governarà la ciutat els propers quatre anys. El PSC de la Marca Barcelona, de Garcia-Bragado, de l’Hotel del Palau, de l’especulació immobiliària, de la Barcelona posa’t guapa pels inversors. I ho ha fet gràcies a un acord amb Barcelona en Comú, que elimina qualsevol rastre i possibilitat de fer polítiques transformadores que posin al centre els interessos i les vides de les veïnes.

El PSC controlarà les àrees clau que defineixen el model econòmic i productiu de ciutat, així com àmbits centrals com treball, turisme, comerç, mobilitat, seguretat o espai públic. En definitiva, pràcticament tots els aspectes que defineixen les condicions materials de vida de les classes populars i restringeixen o eixamplen els drets a la ciutat.

Aquesta deriva i regressió es personifica en el perfil d’alguns membres del nou govern municipal amb altes responsabilitats, com el nou Tinent d’alcalde de prevenció i seguretat, Albert Batlle. Membre d’Units per Avançar, formació successora d’UDC, regidor durant 20 anys, responsable polític del Govern de la Generalitat en casos de violència policial i consultor privat amb uns ingressos declarats de més de 14.000 euros nets al mes. Com Xavier Marcè, vicepresident del Grup Focus, antic responsable de l’ICUB i de la mercantilització cultural, màxim exponent de la introducció dels interessos privats en la gestió d’allò públic i que gestionarà el turisme i les indústries creatives. Però tampoc cal oblidar que l’home que coordinarà l’acció de govern per part de BeC i que també assumirà la regidoria de Pressupost entre altres, Jordi Martí, era membre del PSC fins fa cinc anys.

En relació als continguts l’assumpció dels postulats retrògrads del PSC és nítida en molts camps i impregna l’acord de govern. Conceptes com la solvència econòmica, el compliment de la legalitat, l’estabilitat, l’autoritat, la intervenció i regulació a l’espai públic, els beneficis fiscals a les empreses, el progrés econòmic, la col·laboració i gestió público-privada o l’impuls a la reputació de la ciutat exemplifiquen quins seran els principis rectors d’aquest nou mandat.

En l’àmbit de l’habitatge l’acord manté l’aposta per la col·laboració público-privada i la perpetuació del model constructivista. En relació al turisme, s’avala el model de creixement il·limitat del nombre de visitants i la gestió privada del fenomen, a través del Consorci del Turisme. En la gestió de l’aigua, l’acord no contempla la municipalització i deixa oberta la porta perquè segueixi en mans privades. Tampoc hi ha una aposta per la remunicipalització de serveis, que només es valorarà quan sigui possible. En termes ambientals, l’acord és un retrocés més en la lluita contra la crisi ecològica i climàtica a Barcelona, un impuls del capitalisme verd. I finalment, l’acord no fa cap referència a la defensa dels drets civils i polítics, ni a la continuïtat de la querella contra les forces policials per l’1-O.

No és doncs d’estranyar que, tant Manuel Valls, valedor d’aquest govern, com Josep Bou s’hagin mostrat eufòrics per la concreció d’aquest acord, tant per la forma com pel fons.

A la CUP Capgirem Barcelona ja vam dir després de les eleccions, que ens constituiriem en oposició popular al nou govern que es formés, fos quin fos. Avui tenim clar que no només caldrà oposició, sinó que serà necessària la vertebració d’una nova resistència popular a les polítiques neoliberals i securitàries d’aquesta nova reedició de la Marca Barcelona. Resistència i lluita contra un sistema que ens condemna a la misèria i contra els governs que el sustenten i reprodueixen. Així doncs, fem una crida a l’autoorganització veïnal i a la mobilització popular, direcció en la que nosaltres treballarem incansablement.

Tornen temps difícils, tornen temps de lluites.

Plantejar què és el feixisme i quines dimensions socials abraça exigeix situar l’amplíssim espectre de formes de desigualtat i d’inferiorització socials en què es fonamenta la societat capitalista –adonar-nos de com s’instrumentalitzen les diferenciacions socials per classe social, gènere, color de la pell, grup d’edat, per pràctiques sexo-afectives, per etiquetatges polítics, culturals, religiosos, pel lloc de naixement, per processos colonials a escala intra i extraoccidental…– a fi de sostenir estructures socials injustes, dins o fora de marcs polítics feixistes. Les articulacions de l’opressió són múltiples i variades, i el feixisme apareix com a punta de llança, en temes repressius, per afirmar un ordre social totalitarista: s’aprofita de la ignorància i utilitza la desmobilització i la despolitització d’amplis sectors socials populars en benefici de la classe social dirigent i de l’estat de les coses, i també i al nostre context per perpetuar la subordinació de la societat catalana a l’Estat espanyol.

L’estat d’excepció imposat des de la tardor del 2017 a Catalunya ha estat vergonyosament normalitzat per l’actual equip de govern de la Universitat de Barcelona, hereva de l’Estudi General de Medicina i Arts nascut el 1401. Fora de l’estatus simbòlic d’aquesta universitat –els dirigents de la qual no han parat mai d’apel·lar a la defensa dels “valors democràtics”–, ni l’encausament judicial de persones treballadores de la UB als darrers mesos, ni la duríssima repressió exercida per l’Estat dins i fora la UB, ni les més de 200 agressions físiques a Catalunya per part de grups neofeixistes i neonazis des del setembre han merescut un posicionament de la UB en defensa del legítim dret a la llibertat i l’autodeterminació de la societat catalana mateixa.

Això succeeix paral·lelament a un procés de polvorització del model d’universitat pública que coneixíem fins fa una quinzena d’anys: la segregació d’estudiants de classe treballadora a través d’un augment descomunal de les taxes de matriculació, l’explotació de milers de docents i investigadors amb contractes  d’associats i associades, la manca d’estabilització de persones amb sòlides trajectòries acadèmiques, l’externalització de serveis, la precarització en augment també del PAS i la materialització d’un model d’universitat-empresa contrari a les necessitats de la majoria social popular, tot plegat acaba traçant un panorama dantesc.

En aquest context, l’equip de govern ha llogat l’Aula Magna a l’associació Societat Civil Catalana perquè hi dugui a terme un acte político-cultural dijous vinent (18.30h). La COS i el SEPC, i la resta d’organitzacions de l’Esquerra Independentista del Barcelonès (EIB), considerem que no es pot classificar totes les persones que acudeixen a actes de SCC com a feixistes. Ara bé, som perfectament conscients dels vincles de la seva direcció i d’alguns dels seus membres amb organitzacions franquistes, i de la successió d’actes polítics en què SCC s’ha manifestat junt amb organitzacions neofeixistes i neonazis. Des de la direcció de SCC es defensa la sublevació feixista del 1936, la dictadura franquista i l’ús de simbologia ultradretana. En qualsevol universitat europea tot plegat faria impossible la realització d’un acte com l’anunciat per al dijous vinent.

Des de dins de la UB, veus, assemblees i organitzacions diverses hem reclamat en distintes ocasions al rector, Dr. Joan Elias, la suspensió del lloguer de l’Aula Magna a SCC. La setmana passada, el gabinet de premsa de la UB justificà la negativa a aturar aquest acte afirmant que l’Aula Magna ja s’havia llogat a “partits, sindicats i l’ANC”. Des de qualsevol perspectiva mínimament racional, l’equiparació de projectes polítics democràtics amb d’altres que s’insereixen en tradicions polítiques totalitaristes i criminals resulta, més que insultant, humiliant.

Per aquestes raons, les organitzacions de l’Esquerra Independentista del Barcelonès convoquem una concentració de rebuig dijous vinent a les 6 de la tarda davant l’Edifici Històric de la UB a fi de blasmar la ignomínia. La manca d’articulació d’un espai educatiu català, i la manca d’una legislació pròpia que prohibeixi l’apologia implícita o explícita del feixisme sota qualsevol de les seves formes i reactualitzacions, ens obliguen a manifestar allò que l’equip de govern ha volgut invisibilitzar: no acceptarem la normalització del totalitarisme ni del feixisme, sigui quin sigui el nom que prenguin. Igualment, no podem fer-nos responsables d’una decisió que mai no s’hauria hagut de produir i que posa en entredit el paper de la Universitat de Barcelona dins el context polític actual.

No Passaran.

Barcelona, 5 de juny del 2018

La CUP Capgirem Barcelona neguem rotundament que el nostre regidor Josep Garganté coaccionés, presumptament, el professional mèdic que va atendre un dels venedors ambulants que fugia dels agents de la Guàrdia Urbana a causa d’una batussa policial.

El nostre regidor i un membre del col·lectiu de suport als venedors ambulants Tras la Manta, a petició del propi ferit, es va limitar a sol·licitar una nova assistència mèdica sense la presència coaccionant de la Guàrdia Urbana.

Volem fer notar igualment la “misteriosa casualitat” de la presència d’agents de paisà la guàrdia urbana gravant el legítim dret de representació política del regidor, i també,  el seu suggeriment actiu al professional mèdic perquè interposés una denúncia i ho volem emmarcar dins de la campanya de persecució política als venedors ambulants i els moviments de suport com explicarem en Roda de Premsa demà divendres 8 d’abril a les 12h a la sala de premsa de l’Ajuntament.