La furgoneta carregada arriba ben aviat al matí, on ja l’esperen algunes membres de la CUP Capgirem Barcelona de Sant Andreu. La Plaça Orfila, davant de l’Ajuntament, s’omple aviat de caixes de so, el pont per la pancarta, mòduls d’escenari, palets, taules i carpes. Mentre les més manetes i l’equip de tècnics de so preparen l’acte, la resta engalanen la plaça amb pancartes, cartells i la paradeta. Al migdia, i per torns, la gent s’escapa a dinar, mentre les primeres càmeres arriben per muntar l’streaming en directe.  Arriba el camió carregat de cadires i tothom comença a descarregar-les per col·locar-les. N’han dut 500, un grapat queden guardades per la premsa. Aquesta vegada tampoc tenen canapès, però tenen taules i cadires i una carpa que els protegeix del sol. S’acosten les cinc de la tarda i la plaça ja és plena, mentre les cadires i els laterals s’omplen de públic, al final s’acumulen els mitjans que venen a cobrir l’acte. Els vuit canals de sortida de so directe habilitats fan curt. L’acte va comptar amb diverses actuacions musicals, acrobàcies en cintes i cordes i reiterades referències al Dia Internacional contra la LGTBIfòbia que ahir es commemorava. També la presència a l’acte i les referències a les treballadores de Movistar van ser constant com a exemple de lluita i resistència de tota la classe treballadora.

Les darreres proves de so donen pas a la música enllaunada que amb la cançó de campanya, Atupa, Ebri Knight i Obrint Pas escalfen l’ambient. Passen vint minuts de les cinc i Ivan Altimira, actor i candidat a conseller de districte de Sant Andreu surt a l’escenari per presentar i conduir l’acte. L’escenari és baix, proper, i Altimira puja i baixa per passejar-se entre el públic. Abans de rebre Maria José Lecha, administrativa a la sanitat, i David Fernandez, periodista, reivindica la Barcelona dels pobles, viles i barris front la de les classes dominants. Entre els les tres conversen sobre la situació que viu Barcelona, les desigualtats socials, l’opacitat, la corrupció i la necessitat de canvi. Per proposar alternatives, Altimira passa la paraula al públic, on diverses persones expliquen l’anàlisi i les propostes de la CUP Capgirem Barcelona.

Va iniciat les intervencions del públic Josep Garganté, membre de la COS, conductor d’autobusos de TMB i número tres a la llista, va defensar els drets socials i laborals front a la precarietat que vivim les treballadores de la ciutat. En la seva intervenció, va carregar contra la sociovergència que fa anys que governa tot recordant que “no han estat ni Xavier Trias ni Jaume Collboni qui han aconseguit rebaixar les tarifes d’alguns títols de transport, sinó la lluita i la mobilització constant de la plataforma Stop Pujades”, tot recordant que hi ha persones que han estat multades o que afronten judicis per les accions de la campanya contra la pujada del preu del transport públic.

Maria Rovira, que segueix a Lecha en la llista electoral, va reivindicar a les veïnes de Barcelona com a subjecte polític de canvi de la ciutat: “som les que avortem quan ens dona la gana, som la ràbia de cada dona assassinada als nostres carrers, som cada espai okupat, som cada espai de suport mútu, som cada assemblea eterna”. Rovira també va tenir un moment de record i solidaritat amb el jovent basc, que en aquell mateix moment alçava un mur popular per evitar que l’estat espanyol els robés tres joves més condemnades a presó pel simple fet de militar en una organització juvenil i fer política. La intervenció va finalitzar tot dient que “nosaltres som totes vosaltres i  som les que volem una Barcelona amb pètals de foc”.

Oscar Simón, professor i número 5 de la llista, va cridar contra la inacció municipal en polítiques d’habitatge, proposant que l’Ajuntament es planti davant la Sareb i les entitats financeres per tal de prohibir els desnonaments i va advertir que “expropiarem l’usdefruït dels pisos buits començant pels dels bancs”. Simón va recordar que des de l’Ajuntament es negava que hi hagués 80.000 pisos buits com fa anys que afirma la CUP, denunciant que “no han aplicat la Llei d’Habitatge per fer un cens” i que “no s’ha sancionat a cap pis buit i només s’han incoat 19 expedients per fer-ho”. “D’on han sortit les milers de places d’apartaments turístics si no hi havia tants pisos buits?” va preguntar irònicament.

Va seguir l’acte Xavier Monge, veí de Sagrada Família, que va ser enxampat per Altimira gravant l’acte en un lateral. Monge va denunciar que “la bombolla del turisme és la fugida endavant del capitalisme davant de l’esclatament de la bombolla immobiliària” i que suposa la tornada “a un espiral d’especulació basat en el capital fictici del crèdit” avisant que quan els especuladors hotelers hagin tret tot el suc a la ciutat “marxaran amb els diners a les Illes Caiman, Suïssa o Andorra i ens deixaran a nosaltres amb una ciutat arrasada”. Front a la bombolla turística va reclamar un canvi en el model productiu que passi per diversificar l’economia i reindustrialitzar la ciutat. Monge va acabar amb contundència, dient que” cap hotel que no estigui construït abans del 24-M s’aixecarà i no quedarà cap pis turístic, ni legal ni il·legal”.

Eulàlia Reguant, número 4, va posar sobre la taula el procés independentista com una eina per tal d’impulsar un procés constituent, des de baix, des del municipalisme. Reguant, va recordar que “Barcelona ha estat sempre un referent de la solidaritat de la seva gent amb altres pobles, i també ha acollit en els últims anys les manifestacions independentistes més important de la història dels Països Catalans”, i que “som internacionalistes, perquè aquesta solidaritat reconeix la vigència d’un poder que se segueix exercint cap a molts pobles del Sud i del mateix Nord basat en l’articulació de l’opressió de classe, de cultures i nacions”.

David Fernàndez: “El vot de la CUP és el que més molesta, més emprenya i més temen les elits extractives i cleptòmanes de la ciutat”

El periodista i diputat de la CUP al Parlament de Catalunya va iniciar els parlaments finals. Ho va fer per defensar la feina de formiguetes de les candidatures d’unitat popular que enguany es presenten a les eleccions municipals per construir el país des de baix, des del municipalisme. Fernandez fa esmolar el micròfon contra la corrupció i front als qui s’esquincen les vestidures va preguntar: “És o no és màfia, que un defraudador fiscal confés com Emili Cuatrecases organitzés el viatge a Nova York de l’alcalde?”. El diputat de la CUP va recordar que “fa tres anys dèiem que volíem ser el Cavall de Tria al Parlament i ara serem el Mamut d’Icària a l’Ajuntament”. Va acabar el seu discurs elevant el to, per descans del tècnic de so, reivindicant el vot a la CUP com “el que més molesta, més emprenya i més temen les elits extractives i cleptòmanes de la ciutat”.

Maria José Lecha: “Omplim”

La darrera intervenció va ser la de Maria José Lecha, cap de llista de la CUP Capgirem Barcelona, que va arrencar amb un agraïment a totes les persones que cada dia segueixen fent campanya malgrat el cansament i especialment als tècnics de so, “que no es perden ni un sol acte de campanya i mai desapareix el somriure de les seves cares”. Lecha va apuntar aviat contra el model neoliberal i de corrupció que governa la ciutat, dient que “volem que Barcelona sigui una ciutat oberta al mar, no el refugi mediterrani de la màfia. Volem que l’Ajuntament sigui la casa del poble, i no la cova d’Alibabà i els 40 lladres”.

Lecha va proposar alternatives, quan va defensar “la millor transparència possible: la municipalitzazió i la gestió directa de tots els serveis públics. Perquè les externalitzacions no són gestió eficient sinó sotmetre a les treballadores a la precarietat laboral, a sous de misèria, mentre el Florentino Pérez o La Caixa s’embutxaquen els nostres impostos”, i que “dissoldrem als UPAS; no permetrem que la policia espanyola accedeixi al padró municipal per perseguir veïnes migrades; derogarem l’ordenança del civisme perquè criminalitza la pobresa i garantirem que totes les persones majors de 16 anys poden participar en política a la ciutat encara que l’estat les consideri il·legals”.

La cap de llista també va tenir unes paraules dediicades al to xenòfob de la campanya del PP, tot dient que “alt i clar que si el PP vol netejar els nostres barris, nosaltres els escombrarem dels nostres carrers. No tolerarem que parli del Raval com un gueto perquè el 1942  a Varsòvia els nazis ja ens van demostrar què feien amb els guetos”. Per acabar reclamant omplir les urnes “de vots antifeixistes perquè el PP se’n vagi amb els seus amics de Plataforma per Catalunya: a la paperera de la història”, en un dels moments més aplaudits de l’acte.

Interrompuda en diverses ocasions pel públic amb aplaudiments va cloure el seu parlament tot donant ànims a tothom pel dinal de campanya, recordant que “només queden 5 dies de campanya, 4 anys obrint portes i finestres a la Plaça Sant Jaume i tota una vida de lluita” i dirigint un clar missatge a les assistents: “I a somriure, que guanyarem!”

Hi ha dues nocions que estan relacionades, però no convé confondre. D’una banda tenim l’anomenada “marca Barcelona”; de l’altra, el “model Barcelona”. S’hi semblen, però no són el mateix. La idea de “marca” respon a la voluntat de convertir la ciutat en un logo, un imatge comercial destinada a la seva promoció en termes mercantils, a la manera d’un producte de consum destinat al consum i a la inversió. El concepte de “model” implica això, però més coses. Continua sent la conseqüència de voler vendre Barcelona com una representació i no com una realitat. Però les marques, marquen, i els models, en canvi, pretenen modelar.

Un model és una maqueta, un prototipus d’una cosa que no és, sinó que hauria de ser. En aquest cas s’indica que Barcelona és el motlle ideal al que adaptar-se, una cosa que mereix ser imitada, el mirall perfecte en el que les demés ciutats haurien veure reflectida una perfecció d’altra banda completament impossible. Aquest és la Barcelona de les guies turístiques, dels llibres de regal de l’Ajuntament, de les revistes internacional d’arquitectura.

Un model també és allò que s’ofereix com a exemple de conducta, en aquest cas col·lectiva. El model en aquest cas est concebut per a ser obeït, perquè és un referent sobre tot disciplinari. D’aquí que haguéssim tingut fins fa no pas gaire una presó anomenada Model i que moltes institucions carceràries adoptin el mateix nom. El és aleshores “la” model i serveix per a tancar desviats i infractors i per a amenaçar la resta per a que s’avingui a col·laborar i a obeir.

Model també és com és designa un o una professional que es dedica a exhibir-se  passejant-se damunt una passarel·la, presumint d’unes característiques externes impecables. La funció de tot o tota model consisteix, així doncs, en esdevenir una pura superfície de la que qualsevol imperfecció —la lletjor, la vellesa, els defectes físics….— ha estat escamotejada. Una Barcelona-model és aleshores una model fashion, un ésser que sols vol ser pres no pel que és, sinó pel que sembla o, millor dit, pel que vol semblar.

Aquesta és la diferència. La “marca” és màrqueting pur i dur, sense dissimul, descarat. El “model” comparteix aquesta naturalesa, però té una volada més pretensiosa, que és la d’oferir no sols “disseny”, “cultura”, “gastronomia”, “entreteniment”, etc., sinó també una mena de lliçó moral: la d’una ciutat exemplar que aspira ser admirada i imitada per virtuts que presumeix encarnar: diàleg, sostenibilitat, civisme, ciutadania, pau…, però que són pura aparença, façana, exaltació de la una hipòcrita correcció política que amaga les seves vergonyes.

La Barcelona de la “marca” és la Barcelona d’en Trias; la Barcelona del model és la de Maragall, Clos, Hereu, és a dir la Barcelona de la que uns governs d’esquerra van propiciar la depredació capitalista, protegint-la sota el paraigües legitimador de valors universals pretesament incontestables.

L’invent va començar a quallar de la mà de les Olimpíades, en un context en que Barcelona es podia oferir com una mena de “anti-Sarajevo”, la cara contrària del que a l’altra costat de la Mediterrània estava sent una carnisseria identitària. Mentre allà la gent és matava per ser diferent, aquí —es deia— podíem blasonar d’una ecumene humana meravellosa, en la que la diversitat era mostrada com un espectacle amable i desconflictivitzat. El següent pas —ja escandalós— va ser aquella mamarratxada del Fòrum de les Cultures, una infàmia en la que les cultures s’abraçaven harmoniosament en un univers del que la desigualtat i la injustícia s’havien esfumat i en que regnava la concòrdia i el consens.

Un dels temes favorits del “model Barcelona” va ser el del “multiculturalisme”, una mena de paròdia en la que la diversitat humana era reduïda a un entranyable i inofensiu soc multicolor, que completava una oferta de Barcelona com a paradigma del bonrotllisme universal, immillorable per atreure a professionals i joves “cosmopolites” que se sentien enlluernats per un ambient guai, de confraternitat entre pobles i cultures, sense barraquisme invisible, sense brutalitats policials, sense explotació… No cal dir que barris com el Raval eren idonis per a ser mostrats com a paisatges en el que les classes mitges “amb inquietuds” i els turistes més agosarats s’immergeixin en un ambient lleugerament canalla, on gaudir d’aquest nou sabor local que donava el toc “ètnic” dels seus carrers. Aquest era un dels ganxos d’allò que val voler vendre com “ravalejar”, un usdefruit d’aquesta part del Ciutat Vella com a parc temàtic “multiculti”, en el que els treballadors estrangers i llurs famílies apareixien com a part d’una mena de zoològic humà, pel que la gent enrotllada podia passejant gaudint d’un nou sabor local.

Estem parlant del manucheisme, una mena de pseudoideologia que fa l’elogi de tots els tòpics d’una mestissatge cultural, que no és més que una aparador estètic per a benpensants cofois, un món postís del que el dolor, les penalitats i la ràbia reals de gent real no importaven, com no importava res que pogués desvetllar que el magnífic model que Barcelona exportava arreu del món era un miratge, una colossal presa de pèl.

Manel Delgado, és antropòleg i professor a la Universitat de Barcelona.

Divendres 15 al vespre, la Rambla del Raval s’ha fet un dels actes de campanya més eclèctics que s’han vist en aquestes dues setmanes a la ciutat. Ha estat de mans del nucli local de la CUP Ciutat Vella-Raval.

La valentia i l’esperit rupturista del nucli ha portat a presentar a Paula Ezkerra, treballadora sexual i membre de Putas Indignadas a ocupar el primer lloc de la seva llista local, que representa el 25 de la llista de Barcelona. La segueix a la llista i l’ha acompanyat a la presentació de l’acte d’avui, Joan Suqué. Precisament ell ha explicat com Ciutat Vella és l’exemple de dues ciutats en pugna, “una que desapareix com l’hem entés fins ara i una que més aviat sembla l’extensió de la terminal de l’aeroport”. Ezkerra, per la seva banda ha denunciat l’ordenança del civisme “per la repressió que suposa a les treballadores sexuals des de fa molts anys”. Com a tot acte que es fa al districte hi ha hagut una menció de record a Juan Andrés Benítez, mort a mans dels Mossos d’Esquadra.

Gerard Horta, antropòleg i militant del nucli, ha repassat els anys de governs anteriors a l’Ajuntament, destacant que “l’esquerra institucional no ha fet la feina en tots els anys que ha governat: tenim una ciutat on infants passen gana, adults estan condemnats a l’atur i massa gent malviu en edificis que cauen a trossos”. En un discurs encès i emotiu ha abnegat de l’assitencialisme del poder justificant que “no necessitem que ens dignifiquin, perquè la dignitat és nostra, la duem als nostres cossos”. Ha reivindicat la dignitat a través de les lluites col·lectives, posant com a exemple la vaga indefinida dels treballadors de Movistar, avui també en incansable presència.

Després de la interpretació de “La cançò del llaurador” d’Ovidi, Manuel Delgado, antropòleg i militant del Comité de Comunistes de Catalunya, ha agafat la paraula per diferenciar els conceptes de marca i de model Barcelona. Així com el primer fa referència al monoultiu turístic, el concepte d’smart city i grans obres urbanístiques al servei de les elits, “el model Barcelona va més enllà, és una moral que va voler vendre l’Ajuntament, on la ciutat havia de ser guai i progre, on la gent havia d’abraçar-se pel carrer i ser feliç”. Com a resum de l’estat en que vivia la ciutat en el moments en que Jordi Borja era l’urbanista de referència, Delgado ha definit la ciutat com a “manuchaista” i ha denunciat la hipocresia del tripartit municipal amb l’enaltiment estètic dels valors del Fórum de les Cultures contraposat amb “les pallisses que rebien els immigrants tancats en esglèsies quan reclamaven papers per tothom. Allò era multiculturalisme de debò”. Ha afegit que el model Barcelona és aquell que aparentment “et permet fer la revolució mentre no trepitgis els parterres”.

Per acabar Maria Rovira ha destacat que la lluita de les treballadores sexuals és la lluita de totes les dones, i juntament amb Eulàlia Reguant han exposat els arguments per a donar un tomb al model de ciutat el proper 24 de maig.

Maria Rovira, número 2 de la CUP-Capgirem Barcelona, ha defensat el model de ciutat radicalment democràtic i des de baix de la candidatura en un debat amb 7 representants joves de les principals candidatures de la ciutat. L’acte, organitzat pel Consell de Joventut de Barcelona, es va realitzar dimarts a les 18:30h al Centre Cultural Albareda de Poblesec, amb la presència d’una trentena de joves, que van poder proposar temàtiques pel debat. La resta de ponents van ser Esteve Suñé (JNC-CiU), Pep Rovira (JSC-PSC), Xavier Cañigueral (Nuevas Generaciones-PP), Janet Sanz (BCNenComú), Jordi Castellana (JERC-ERC) i Daniel Elicegui (Jovenes Ciudadanos-Ciutadans).

Al debat, Rovira va posar sobre la taula mesures concretes per donar eines a les joves que permetin que s’empoderin i es desenvolupin amb llibertat. Va reiterar la defensa de la CUP-Capgirem Barcelona dels espais alliberats i autogestionats i es va posicionar contra l’ordenança de civisme. A més, es va comprometre a obrir casals i espais per joves a tots els barris de Barcelona que ho reclamin.

Pel que fa a l’atur juvenil i la precarietat laboral, que afecta especialment als i les joves, la número 2 va defensar la promoció de les cooperatives i la xarxa d’economia solidària, així com la remunicipalització dels serveis  públics externalitzats com a mesures fonamentals per a combatre-la.

També va defensar la creació de centres d’educació sexoafectiva pel jovent i va reclamar una formació feminista de les persones que hi treballin en aquests espais. De fet, Rovira va posar en tot moment  la perspectiva feminista al centre del debat, que la CUP-Capgirem Barcelona considera un eix indiscutible i defensa fermament.

Pel que fa a la participació i la transparència, la número 2 de la candidatura va remarcar el seu compromís per descentralitzar la presa de decisions als barris, mitjançant l’enfortiment dels Consells de Barri i l’obertura dels plens municipals. A més, va defensar l’elecció directa de regidors/es i consellers/es de Districte.

En l’àmbit de l’antifeixisme, la candidata va reclamar el tancament immediat dels CIEs i va signar, en nom de la CUP-Capgirem Barcelona, el decàleg de propostes de l’Aixada Antiracista per combatre la xenofòbia i el racisme.

En el torn final d’intervencions, Maria Rovira va animar a les joves a mantenir una actitud crítica i desconfiada davant les propostes electorals dels partits i a formar-se, debatre i organitzar-se. Finalment, va fer una crida a participar a la vaga de totes del proper 19 de maig.

Des de l’inici oficial de la campanya electoral són ja diversos els actes que s’han fet a tota la ciutat. Divendres, un concert al Parc del Clot donava el tret de sortida per començar amb ganes, mentre des de les xarxes socials participàvem del debat de la FAVB i BTV ja que els grans partits van imposar el seu veto a la nostra participació. Dissabte i diumenge ha estat el torn dels actes als barris, que junt amb taules informatives, encartellades i repartiment de material, han omplert el cap de setmana d’activitats. Aquí teniu una breu crònica que anirem ampliant amb tots els actes realitzats.

Avui, primer dia de campanya, a les 21’30 hores, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i Barcelona TV (BTV) organitzen un debat dels caps de llista a les eleccions municipals de Barcelona, al Casino l’Aliança del Poblenou.

La CUP Capgirem Barcelona no hi podrem participar degut a la política de blocs electorals que censuren les candidatures sense representació actual al consistori. Malgrat que els treballadors de BTV i la FAVB s’ha posicionat en contra d’aquesta política, el cert és que el debat es farà sense la nostra presència. Els blocs són, i no ens cansarem de dir-ho, una anomalia democràtica que no es dóna en els països del nostre entorn, limiten la pluralitat política i vulneren el dret d’informació i la llibertat de premsa.

Per això la CUP Capgirem Barcelona hi serà presencialment, entre el públic, però també a les xarxes socials:

• Com hi serem? Des dels comptes a Twitter de la CUP Capgirem Barcelona (@cupbarcelona @capgirembcn) seguirem el debat tema a tema, exposant la nostra opinió, anàlisi i propostes de cada bloc. Farem servir l’etiqueta que BTV ha proposat per seguir el debat #BTVe15.

• Pregunta a la CUP Capgirem Barcelona: des de l’organització de debat s’ha obert també la possibilitat d’adreçar preguntes als i les candidates presents al debat, utilitzant una etiqueta per a cada una d’elles. Per adreçar preguntes a la CUP Capgirem Barcelona ho podeu fer amb l’etiqueta #preguntaCUP. Contestarem totes les preguntes i dubtes des d’un altre emplaçament, tractant precàriament de fer presents els absents.

Per acabar, reiterem una vegada més la censura que suposen els blocs electorals i convidem a mitjans i forces polítiques a desobeïr aquesta norma injusta. Així mateix recolzem la lliuta dels i les professionals dels mitjans de comunicació públics que des de fa anys s’han posicionat clarament en contra d’una norma que els posa en entredit.

Recordeu, a partir de les 21:30 hores: #BTVe15 #preguntaCUP