L’aigua és un element indispensable per la població i els ecosistemes. Però estem perdent, cada dia una mica més, el control del seu cicle. Barcelona i l’AMB s’han abocat a un model mercantilista que converteix l’accés i el sanejament de l’aigua en un procés lucratiu en mans d’unes poques empreses, amoïnats només per obtenir beneficis econòmics en detriment del medi i de la seva població.

Volem capgirar aquesta tendència i deixar de considerar l’aigua únicament com un recurs. L’accés a l’aigua és una necessitat bàsica que ha de ser gestionada col·lectivament sota criteris dels béns comuns. Hem de començar a entendre l’aigua com l’element bàsic dels ecosistemes, fonamental per a la seva preservació i per al nostre futur. Els beneficis generats de la seva gestió s’han d’invertir a fer més eficient la distribució, retornar al medi una aigua amb la millor qualitat possible, així com garantir els cabals ambientals de les conques i la integritat dels ecosistemes. La percepció de l’aigua com un bé comú i la gestió integrada han d’esdevenir els pilars de la planificació hidrològica del país.

L’aigua i el territori

A la ciutat de Barcelona, l’accés a l’aigua i el sanejament és un servei bàsic però també és un factor de desequilibri territorial. El subministrament a l’àrea metropolitana altera el cabal de conques internes, principalment la del Ter, avui dia amb un estat ecològic molt precari. De manera paral·lela, s’està parlant de nous transvasaments per portar així més aigua de l’Ebre, el Segre i el Roina. Barcelona ha d’assumir els límits que presenten aquestes conques i, per tant, cal fer-ne un ús més eficient, tot reduint les pèrdues del sistema i millorant l’estalvi, sobretot en el sector serveis. Per això cal incentivar l’estalvi i penalitzar els consums excessius. Cal impulsar els sistemes d’aigües grises, millorar la gestió de les aigües pluvials i apostar per la utilització d’aigua regenerada.

Pressions i contaminació

El Llobregat està sotmès a fortes pressions demogràfiques que afecten la qualitat de l’aigua en rebre els efluents de les depuradores, industrials i agrícoles, a més dels residus salins de l’activitat minera a la zona del Bages. És per això que denunciarem i combatrem la contaminació provocada riu amunt que afecta la qualitat ambiental i sanitària mentre encareix el procés de potabilització. Si volem millorar la qualitat de l’aigua de l’aixeta, hem de millorar la qualitat de l’aigua dels rius, dels aqüífers i del mar.

Gestió del cicle de l’aigua

A Catalunya, els serveis públics d’aigua i sanejament són de responsabilitat pública municipal. Tot i que l’ajuntament de Barcelona és l’òrgan responsable, aquestes competències s’han transferit a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, un òrgan on la ciutadania té molt poca capacitat d’incidència. El 2013 es va crear l’empresa mixta Aigües de Barcelona, Empresa Metropolitana de Gestió del Cicle Integral de l’Aigua, SA,  participada amb un 70% per Agbar-Suez, un 15% per CaixaBank i un 15% per l’AMB, aquests últims corresponents als actius de l’antiga EMSSA (empresa pública encarregada de la gestió del sanejament, és a dir, les depuradores d’aigua). D’aquesta manera es va atorgar la concessió a dit a AGBAR per 35 anys i es va regularitzar una gestió irregular deguda a l’absència de contracte. AGBAR però ha vist amenaçat aquest domini hegemònic per un altre gegant empresarial: Acciona. Aquesta empresa va guanyar el concurs per privatitzar Aigües Ter-Llobregat (ATLL), l’empresa pública encarregada de la captació i potabilització de l’aigua del Ter i el Llobregat, amb l’únic objectiu de sanejar les arques de la Generalitat. Un procés que es troba enquistat als tribunals i que pot acabar amb indemnitzacions milionàries a càrrec de la població. Mentrestant, l’Agència Catalana de l’Aigua s’ho mira impotent, sense poder de decisió i amb un finançament precari que encara es pot agreujar més si perd part del seu finançament amb la privatització del cànon de l’aigua.

Per desenvolupar una nova cultura de l’aigua necessitem una nova gestió de l’aigua, en què la participació social sigui la norma, la transparència del procés, absoluta, i que retre comptes de tot plegat sigui una obligació. Cal una gestió que incorpori la dimensió ambiental i social en el dia a dia, que inclogui el control ciutadà i que tingui com a objectiu oferir un servei públic de qualitat respectant i protegint el medi. Demanarem una auditoria de tots els processos que han portat a la pèrdua de sobirania sobre el cicle de l’aigua. Aturarem la privatització d’ATLL i del cànon de l’aigua i caminarem per recuperar-ne tot el cicle.

Capgirar Barcelona és, també, capgirar aquest model. Remunicipalitzem el cicle de l’aigua!

Elisenda Ballesté, és membre del grup de treball de medi de la CUP Capgirem Barcelona

Ha arribat el moment de donar una passa històrica més en la lluita per la reducció de la jornada laboral, després de fa quasi 100 anys ens fa falta una nova vaga de la Canadenca.

Són molts els motius per a la reducció de la jornada laboral sense reducció salarial, el nostre programa polític els recull abastament i aquest resum els vol reflectir.

El primers és: acabar amb l’atur i afeblir estructuralment la precarietat, el treballar menys per a treballar totes i gaudir d’una vida digna. Però també que en treballar totes, la proximitat a la plena ocupació dóna la força que necessita la classe treballadora per  a cobrir les necessitats socials i col·lectives,  i per la lluita contra el capitalisme. De fet és difícil discutir que la reducció significativa de la jornada laboral és la única mesura efectiva per a eliminar l’atur estructural existent des d’abans de les polítiques d’austeritat. Polítiques que el capital i els seus venedors anomenen crisi. És per la immensa acumulació de productivitat per millores en la tecnologia i el coneixement que la desocupació estructural ja està incorporada des de fa molts anys a les empreses i administracions. És una agressió social tremendament injusta, un insult a la intel·ligència i al progrés humà  que aquest alliberament d’hores de treball i facilitat de producció de riquesa es faci servir per a dividir la classe treballadora entre ocupats i aturats.

En segon lloc, la reducció de jornada laboral sense reducció del salari és una mesura immillorable pel repartiment de la riquesa i del treball. Portem ja molts anys de creixement dels guanys empresarials i de depauperació, ara toca girar la troca en favor de les rendes del treball. Però hi han més coses per capgirar, també en l’àmbit patriarcal, cal repartir el treball productiu i reproductiu i alliberar les dones d’aquest jou. I per a les petites empreses que estan en pèrdues són perfectament possibles mesures de transició amb recolzament administratiu que haurien de partir d’un repartiment impositiu sobre els guanys del gran capital.

En tercer lloc però tan rellevant com les anteriors: treballar menys per a gaudir d’una vida digna amb dret a la participació social, per a totes però en especial a les dones amb responsabilitats familiars. El desenvolupament d’una democràcia real i sobretot d’una democràcia directa, demana inequívocament una disposició de temps lliure per a fer seguiment i exercici d’informació, debat i govern per part de les classes populars que no és possible amb els  horaris i la precarietats actuals. Volem i necessitem totes, poder fer consells comunals i col·lectius, i decidir de veritat sobre la nostra societat, economia i administració, sobre els nostres barris, ciutats i entorns naturals. Democràcia directa i acció directa vol dir deixar de delegar i, per fer-ho, calen hores i ocupació digna. Les societats capitalistes tardanes com la nostra han acumulat en mans del capital i l’estat, no només capitals si no immensos recursos, tecnologies i divisions del treball que estan esdevenint ja desmesurades concentracions de poder. Ara més que mai cal una democratització en profunditat de tot contra el “gran germà” que el capitalisme promou. Existeixen els mitjans i els propis mitjans exigeixen que sigui així si no volem caure sota el domini absolut d’uns pocs.

En acabat treballar menys, com la principal mesura de política cultural per a poder gaudir i intervenir en la cultura i la creació en general, i per a dignificar i fer créixer la cultura popular, la vida associativa, l’autoorganització i les entitats de base popular i solidària. També com una mesura estructural per a una veritable salut social que afavoreixi la sanitat en general i que parteixi de la dignitat individual i col·lectiva,  d’unes classes populars que poden deixar enrere primer la precarietat i després l’explotació fent camí cap al socialisme antiautoritari o llibertari.

Jep Ramoneda, és anarcosindicalista i treballador de l’ICUB.

Durant els anys del boom immobiliari a començament del segle XXI la construcció va arribar a suposar un 15% del PIB, promotors, bancs i constructores formaven un triangle que a base de crèdit va construir a l’any 2005 812.294 més que Alemanya, França i Gran Bretanya junts. Totes i tots sabem amb el crèdits hipotecaris es finançava la compra de cotxes, es a dir que la expansió fictícia de l’economia mitjançant l’endeutament massiu de bancs, empreses i particulars servia també per finançar la demanda interna.Els efectes de la crisi són de totes coneguts, però cal destacar que hi ha 448.356 habitatges buits a Catalunya i 230.00 famílies sense habitatge. A la ciutat de Barcelona 15 desnonaments diaris i entre 80.000 i 100.000 habitatges buits.

La fira de venda Meeting Point i el Construmat, juntament amb el saló de l’automòbil conformaven durant el boom, els aparadors del capitalisme de la ciutat, al Meeting Point es realitzaven les operacions de compra venda d’habitatges, i al Construmat, que té lloc aquests dies, les cimenteres i constructores es reunien i reuneixen amb els poder polítics per dissenyar les infraestructures del futur. Al saló de l’automòbil oferia al lobby del cotxe la possibilitat de mostrar el seu poder i seguir promocionat un model de transport a la seva mida. En totes aquestes fires el Consorci de la Zona Franca (entitat està presidida per l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i formada per l’Ajuntament, el Govern espanyol, la Cambra de Comerç, Foment del Treball i la Renfe) jugava i juga un paper central.

Com a CUP-Capgirem proposem un model d’habitatge que passa, en primer lloc, per garantir la necessitat d’un habitatge adequat i això significa fer prevaldre la funció social de la propietat per sobre del dret a la propietat privada. És a dir, cercar les maneres legals de prohibir els desnonaments per motius econòmics, com a mínim durant el curs escolars. Mentre això no es fa garantir el reallotjament al mateix barri i avançar tant en la política de sancions a habitatges buits, començant pels que estan en mans de la banca i la gran propietat, que preveu la llei del 2007, que el consistori de la ciutat no aplica. Per altre costat és imprescindible bastir un parc públic de lloguer social, (amb una renda del 20% del salari com a molt) i per això cal recuperar els habitatges en mans de la SAREB, que són nostres atès que ha estat amb diners públics i retallades com s’ha rescatat la banca; així com articular processos d’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits.

L’altre eix central de qualsevol política d’habitatge rau sobre la gestió del sòl. Doncs bé el Consorci de la Zona Franca, recordem on l’ajuntament té la presidència, posarà al mercat immobiliari les seves participacions en desenvolupaments urbanístics com la Marina del Prat Vermell (futur nou barri al districte de Sants-Montjuïc, amb un sostre de 100.000 metres quadrats per a ús residencial), les antigues casernes de Sant Andreu (50.490 metres quadrats d’ús residencial), segons la informació d’Europa Press apareguda a El Mundo el setembre passat (05.09.2014). Cal aturar la venda d’aquest sòl i recuperar-ne mitjançant els instruments legals exisistents i cal dir ben clar que qualsevol nova construcció ha de ser o be de lloguer social o mitjançant la cessió d’ús, de manera que la inversió pública no es privatitzi, com passava amb la VPO de venda.

Tornant al Construmat cal dir que a la nostra ciutat cal llençar uns plans públics de rehabilitació que permetin adequar els habitatges i orientats a aprofitar les energies alternatives (termosolar en primer lloc i fotovoltaica en segon) per millorar el medi, la salut i avançar cap a la sobirania energètica i inflar una nova bombolla, sigui hotelera, portuària o de trens d’alta velocitat.

Hi ha dues nocions que estan relacionades, però no convé confondre. D’una banda tenim l’anomenada “marca Barcelona”; de l’altra, el “model Barcelona”. S’hi semblen, però no són el mateix. La idea de “marca” respon a la voluntat de convertir la ciutat en un logo, un imatge comercial destinada a la seva promoció en termes mercantils, a la manera d’un producte de consum destinat al consum i a la inversió. El concepte de “model” implica això, però més coses. Continua sent la conseqüència de voler vendre Barcelona com una representació i no com una realitat. Però les marques, marquen, i els models, en canvi, pretenen modelar.

Un model és una maqueta, un prototipus d’una cosa que no és, sinó que hauria de ser. En aquest cas s’indica que Barcelona és el motlle ideal al que adaptar-se, una cosa que mereix ser imitada, el mirall perfecte en el que les demés ciutats haurien veure reflectida una perfecció d’altra banda completament impossible. Aquest és la Barcelona de les guies turístiques, dels llibres de regal de l’Ajuntament, de les revistes internacional d’arquitectura.

Un model també és allò que s’ofereix com a exemple de conducta, en aquest cas col·lectiva. El model en aquest cas est concebut per a ser obeït, perquè és un referent sobre tot disciplinari. D’aquí que haguéssim tingut fins fa no pas gaire una presó anomenada Model i que moltes institucions carceràries adoptin el mateix nom. El és aleshores “la” model i serveix per a tancar desviats i infractors i per a amenaçar la resta per a que s’avingui a col·laborar i a obeir.

Model també és com és designa un o una professional que es dedica a exhibir-se  passejant-se damunt una passarel·la, presumint d’unes característiques externes impecables. La funció de tot o tota model consisteix, així doncs, en esdevenir una pura superfície de la que qualsevol imperfecció —la lletjor, la vellesa, els defectes físics….— ha estat escamotejada. Una Barcelona-model és aleshores una model fashion, un ésser que sols vol ser pres no pel que és, sinó pel que sembla o, millor dit, pel que vol semblar.

Aquesta és la diferència. La “marca” és màrqueting pur i dur, sense dissimul, descarat. El “model” comparteix aquesta naturalesa, però té una volada més pretensiosa, que és la d’oferir no sols “disseny”, “cultura”, “gastronomia”, “entreteniment”, etc., sinó també una mena de lliçó moral: la d’una ciutat exemplar que aspira ser admirada i imitada per virtuts que presumeix encarnar: diàleg, sostenibilitat, civisme, ciutadania, pau…, però que són pura aparença, façana, exaltació de la una hipòcrita correcció política que amaga les seves vergonyes.

La Barcelona de la “marca” és la Barcelona d’en Trias; la Barcelona del model és la de Maragall, Clos, Hereu, és a dir la Barcelona de la que uns governs d’esquerra van propiciar la depredació capitalista, protegint-la sota el paraigües legitimador de valors universals pretesament incontestables.

L’invent va començar a quallar de la mà de les Olimpíades, en un context en que Barcelona es podia oferir com una mena de “anti-Sarajevo”, la cara contrària del que a l’altra costat de la Mediterrània estava sent una carnisseria identitària. Mentre allà la gent és matava per ser diferent, aquí —es deia— podíem blasonar d’una ecumene humana meravellosa, en la que la diversitat era mostrada com un espectacle amable i desconflictivitzat. El següent pas —ja escandalós— va ser aquella mamarratxada del Fòrum de les Cultures, una infàmia en la que les cultures s’abraçaven harmoniosament en un univers del que la desigualtat i la injustícia s’havien esfumat i en que regnava la concòrdia i el consens.

Un dels temes favorits del “model Barcelona” va ser el del “multiculturalisme”, una mena de paròdia en la que la diversitat humana era reduïda a un entranyable i inofensiu soc multicolor, que completava una oferta de Barcelona com a paradigma del bonrotllisme universal, immillorable per atreure a professionals i joves “cosmopolites” que se sentien enlluernats per un ambient guai, de confraternitat entre pobles i cultures, sense barraquisme invisible, sense brutalitats policials, sense explotació… No cal dir que barris com el Raval eren idonis per a ser mostrats com a paisatges en el que les classes mitges “amb inquietuds” i els turistes més agosarats s’immergeixin en un ambient lleugerament canalla, on gaudir d’aquest nou sabor local que donava el toc “ètnic” dels seus carrers. Aquest era un dels ganxos d’allò que val voler vendre com “ravalejar”, un usdefruit d’aquesta part del Ciutat Vella com a parc temàtic “multiculti”, en el que els treballadors estrangers i llurs famílies apareixien com a part d’una mena de zoològic humà, pel que la gent enrotllada podia passejant gaudint d’un nou sabor local.

Estem parlant del manucheisme, una mena de pseudoideologia que fa l’elogi de tots els tòpics d’una mestissatge cultural, que no és més que una aparador estètic per a benpensants cofois, un món postís del que el dolor, les penalitats i la ràbia reals de gent real no importaven, com no importava res que pogués desvetllar que el magnífic model que Barcelona exportava arreu del món era un miratge, una colossal presa de pèl.

Manel Delgado, és antropòleg i professor a la Universitat de Barcelona.

El passat 2 d’octubre del 2014 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei per a Garantir els Drets de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transsexuals i Intersexuals i per a Eradicar l’Homofòbia i la Transfòbia, més coneguda com a Llei contra l’Homofòbia o Llei contra la LGBTIfòbia. L’aprovació d’aquesta llei, que és pionera al món, és una fita històrica del moviment d’alliberament LGBTI (lèsbic, gai, bisexual, trans i intersex) al nostre país. És gràcies a la feina i a la pressió del moviment LGBTI que es va aprovar. Ara cal exigir que la llei s’implementi en la seva totalitat. L’aprovació de la llei és un pas de gegant, però no és la solució definitiva per eradicar l’odi, les discriminacions i les agressions contra lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersex. Queda molt camí per recórrer.

Barcelona ha estat sempre un dels centres neuràlgics del moviment LGBTI català: va ser aquí on es va realitzar la primera manifestació del 28 de juny, Dia Internacional per l’Alliberament LGBTI, el 26 de juny de l’any 1977, convocada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya a la Rambla. En aquell moment es reivindicava la derogació de la Llei sobre perillositat i rehabilitació social i de tota la legislació feixista, que es deixés de considerar les persones LGBTI perilloses socials i l’amnistia per a totes les persones LGBTI preses. De llavors ençà Barcelona ha acollit cada any la manifestació del 28 de juny que, a diferència del que ha passat a altres llocs, ha mantingut sempre el seu caràcter eminentment reivindicatiu, sense renunciar ni a la combativitat ni a les formes d’expressió pròpies del moviment.

Al llarg d’aquests anys Barcelona també ha vist néixer zones com el Gaixample, on s’han anat agrupant comerços, bars, discoteques, etc., destinats a usuaris LGBTI (sobretot gais). També esdeveniments com el Circuit segueixen la mateixa lògica. Malgrat que aquestes experiències s’han generat a partir de la necessitat de les persones LGBTI de trobar espais de seguretat on poder relacionar-se amb iguals i expressar amb llibertat la pròpia afectivitat (Barcelona acull moltes persones LGBTI provinents de pobles i comarques del país que han vingut per poder viure lliurement la pròpia sexualitat), cal lluitar perquè sigui a tota la ciutat (i a tot el país) on es pugui viure en llibertat, i que sigui en espais no mercantilitzats, populars, accessibles a tothom i lliures de lesbofòbia i de transfòbia (com passa massa sovint actualment). No ens conformem amb un sol barri ni a pagar els peatges que imposa l’empresariat de l’ambient per a poder-nos relacionar.

Barcelona, però, també ha estat i és encara avui escenari de nombroses agressions i discriminacions LGBTIfòbiques. L’exemple més dur el trobem en l’assassinat, a mans d’un grup de neonazis, de la transsexual Sònia Rescalvo a la glorieta del parc de la Ciutadella que avui porta el seu nom, la nit del 6 d’octubre de 1991.

Com dèiem, doncs, queda molta feina per fer, també a la nostra ciutat. Cal que continuem combatent qualsevol mostra d’LGBTIfòbia. En l’àmbit educatiu cal que els currículums contemplin la diversitat sexual i estiguin lliures de masclisme i d’heteronormativitat i cal prendre mesures per eliminar el bullying LGBTIfòbic. En l’àmbit de la salut, cal que es creïn protocols ginecològics i reproductius no heteronormatius i que es garanteixi el dret de les dones sense parella heterosexual a ser mares, que es creïn protocols no patologitzadors contra les persones trans i intersex i que s’implementin plans de xoc per lluitar contra el VIH i l’estigma associat. Cal recuperar la memòria històrica LGBTI. Hem de recuperar l’espai públic com a espai de relació i cal dignificar les zones de cruising (intercanvi sexual lliure, gratuït, generalment anònim i a l’aire lliure entre gais) i vetllar pels drets dels seus usuaris. Cal garantir que les persones LGBTI puguin expressar-se lliurement a qualsevol establiment de la ciutat. Cal dotar de caràcter executiu el Consell Municipal LGBT de Barcelona. És necessari lluitar contra la LGBTIfòbia en l’àmbit laboral. Cal garantir protocols d’atenció a les persones LGBTI tant en els serveis per a gent jove com per a gent gran… I un llarg etcètera.

Tenim molta feina a fer, sumem esforços per fer-la! Combatem la LGBTIfòbia, capgirem Barcelona!

Joan Pujolàs, és actvista del moviment LGTBI i militant de la CUP a Ciutat Vella

El passat 22 de gener l’explosió controlada dels mitjans informatius  sobre el cas 4F traslladava el debat mediatitzat a un plató de TV3 (.CAT) i allà, conjuntament, Carles Martí (PSC) i Joaquim Forn (CiU) posaven de manifest el consens realment existent entre els dos grans pilars partidistes del sistema principatí  sobre la “realitat i allò que ocorre” a la ciutat de Barcelona.

Aquella connexió orgànica entre l’exconseller de districte sota les ordres de Joan Clos i l’actual primer tinent d’alcalde amb Xavier Trias és quelcom conegut i reconegut en les empreses públiques S.A. de transport públic.

A Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) el president és el mateix Joaquim Forn i el Vicepresident executiu de l’empresa és Dídac Pestaña ex alcalde del PSC de Gavà durant 20 anys. El càrrec com a tal no existia a TMB abans de l’arribada del “socialista”.

De totes maneres s’ha d’afegir, per no explicar mitges veritats, que l’oasi partidista no acaba amb aquestes dues empreses electorals, sinó que arriba a totes les opcions actualment al consistori.

A tall d’exemple: al Consell d’administració de TMB estan representades totes les formacions polítiques, estiguin governant o estiguin a l’oposició. Aquest fet no sempre ha sigut així, ja que la normativa al ser una Societat Anònima Mercantil no ho estableix.

El cert és que Joan Clos cansat de veure com l’oposició li votaven  en contra als pressupostos de l’empresa TMB va decidir excloure-la, deixant de percebre així les dietes corresponents.

Un cop Jordi Hereu va heretar l’alcaldia de la ciutat, i amb una situació més complicada en relació a les majories, va decidir arribar a un acord amb els grups exclosos pel seu retorn al ramat del Consell d’administració. La solució va ser senzilla, només haurien d’abstenir-se durant les votacions als pressupostos.

Dit i fet, tots tornaven a les “bones praxis” per a la ciutat i, sobretot, per a ells mateixos.

L’opacitat existent, el clientelisme partidista i el malbaratament de diner públic a TMB no és en cap cas delicte. No ho diem nosaltres, ho diu l’Audiència de Barcelona, a la seva manera, quan va arxivar la nostra querella criminal contra els dos màxims responsables de l’empresa. És el que té ser una empresa finançada amb diner públic, però gestionada com a empresa privada.

D’ètica millor no en parlem, per que en el model públic-privat imposat importa entre poc i res. I en el cementiri sociovergent encara menys…

La pau dels vencedors és total. Ningú a l’Ajuntament ha qüestionat mai els 600 membres de l’equip directiu fora de conveni de TMB, les seves retribucions, els seus privilegis, ni tan sols les seves decisions. Tot està tancat i barrat per sempre. O això pretenen tots els que han estat allà dintre fins ara.

Com en la política per a l’habitatge social s’haurà de rebentar la porta i que corri l’aire a TMB. Com sempre s’ha fet.

Tenim dues eines: la mobilització i la municipalització. Dubto que rimin perquè sí.

Josep Garganté i Closa.

Número 3 a la llista de la CUP Capgirem Barcelona

Nascut el 1972 a Barcelona i veí de la Vila de Gràcia. Treballa com a conductor d’autobusos a Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) des de fa 12 anys. Membre de la CUP de Gràcia, de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) i soci del Casal Popular de Nou Barris Tres Voltes Rebel. Activista en lluites laborals, socials i internacionalistes.