Per tot plegat, exigim la següent informació a Transports Metropolitans de Barcelona:

30 anys de transició no han servit per esborrar els efectes de la guerra que el feixisme internacional va fer contra la república i la “revolució del 36”: 40 anys de franquisme, una sèrie inacabable de crims contra la humanitat mai jutjats i molt menys castigats, un estat que mai ha deixat de ser una paròdia de democràcia formal, amb la seva constitució vigilada per l’exèrcit colpista, la seva monarquia volguda per Franco, la seva Audiència Nacional hereva del Tribunal de Orden Público, la seva conferència episcopal que condiciona permanentment el debat públic, les seves oligarquies latifundistes, especuladores i caciquils que han mantingut intacte tot el seu poder i riqueses.

Uns efectes, els de la guerra del feixisme, l’imperialisme, el franquisme i en definitiva l’opressió de classe, nacional i de gènere que han deixat la seva empremta en l’elaboració d’una memòria dels espais de les persones i dels moviments populars i associatius a Barcelona en els àmbits de la construcció monumental, el nomenclàtor i el nomenament honorífic de fills i filles predilectes de la ciutat. La memòria dels vencedors, dels opressors, de la repressió, de l’esclavisme i del patriarcat, una memòria que cal reescriure en excloure els vençuts, els resistents, els lluitadors i les feministes.
A nivell institucional s’ha de posar en valor la feina que s’ha dut a terme per part del Memorial Democràtic i de la societat civil en la recuperació de dades, la reconstrucció d’esdeveniments, la identificació de llocs i espais. Cal avui resignificar tot aquests elements i dotar los de capacitat d’incidència en la quotidianitat.

Així mateix, l’Ajuntament de Barcelona ja disposa d’un estudi encarregat per l’Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida de l’Ajuntament en què s’identifiquen els símbols que encara resten del període franquista a la ciutat i en què es detallen la descripció i la cerca d’espais ocupats o utilitzats pel règim franquista i, per tant, susceptibles d’haver servit de suport per a la inscripció, col•locació o mostra d’iconografia franquista i falangista. Es detecten dos districtes on es localitza la majoria de registres de les tipologies esmentades: Nou Barris (70) i Sant Martí (65). La resta de registres forma un total de 28: Ciutat Vella (11), Eixample (2), Sants, Montjuïc (5), Les Corts (5), Sarrià-Sant Gervasi (4) i Gràcia (1).
Per altra banda, aflora la necessitat de reescriure la història tot estripant les pàgines vergonyoses dels pactes, les claudicacions, l’acceptació de la “pau dels vençuts”, la impunitat exhibida amb arrogància sembla que esdevingui més nítida a cada generació. Per necessitat política i ètica respecte a la recuperació del fil de lluites, resistències, projectes i ideals que a través dels anys uneix col•lectivitats i crea narracions emancipadores compartides, enfront dels relats que els poders establerts al servei de les classes dominants ens han vingut imposant.

Una ciutat com Barcelona percep amb més força la necessitat que cal abordar amb un enfocament que faci de la memòria una eina de combat i de reparació i no un simple estri a les mans de professionals: historiadors, acadèmics, operadors turístics. El moment és ara.

Independència per canviar-ho tot.
Al mateix temps, cal dir-ho i repetir-ho: tot full de ruta cap a la independència és paper mullat sense la desobediència. I qualsevol programa polític “amb sensibilitat social” que no plantegi un trencament amb el capitalisme com sistema per administrar misèria a les classes populars acaba sent un manual de gestió de precarietats i d’aplicació de polítiques de retallades, de compliment més entusiasta o menys dels dictats econòmics de la troica. Unes polítiques que han generat una situació de precarietat a la majoria de classes populars no poden ser unes polítiques capaces d’aglutinar la majoria social que ens cal per a defensar la independència.

D’altra banda, la promesa de canvis socials que no toquin els “temes intocables” del sistema com la monarquia, el reconeixement del dret d’autodeterminació com a principi democràtic previ a qualsevol legalitat, el pagament del deute, o la permanència dins la Unió Europea suposa la reedició del vell nacionalisme progressista espanyol assajat ja abans.

Davant d’això, volem plantejar que la independència de l’Estat Espanyol és un mitjà que ens ha de permetre canviar-ho tot també. I que per fer-ho possible, per a fer avançar la ruptura, cal tenir clar que als Països Catalans amb l’autonomisme no hi ha futur, que és una via morta i intervinguda que ens ha suposat l’aplicació de l’espoli de les classes dominants espanyoles i catalanes.

Que sense desobediència no podrem exercir la nostra autodeterminació i sense independència no hi podrà haver transformació social. Una transformació social que haurà de ser feminista per poder eliminar les desigualtats entre dones i homes causades pel patriarcat i el capitalisme.
Per tant, fent una mirada al passat i una al futur i davant la necessitat de reescriure la història, estripant les pàgines vergonyoses dels pactes, de les claudicacions, de l’acceptació de la “pau dels vençuts” cal fer de la memòria una eina de combat i una eina de treball de futur. Per necessitat ètica i de recuperació del fil de lluites, resistències, la ciutat de Barcelona ha de començar a ser un motor en la independència dels Països Catalans.

El municipi conforma l’àmbit de partida des d’on els subjectes socials han impulsat fins ara i han de continuar impulsant, des de baix, el procés cap a la independència i la transformació social.
Tenim en la història molts exemples on els municipis han jugat un paper clau en l’activació des de la base de processos constituents. Foren els ajuntaments els que a l’Estat espanyol proclamaren, el 14 d’abril de 1931, la II República. O foren també els municipis els que, el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, iniciaren l’onada de centenars de consultes municipals.

Propostes de la CUP Capgirem Barcelona pel Ple Extraordinari per la Ruptura.

Podeu descarregar la Carta a Barcelona de la CUP Capgirem Barcelona.

CARTA A LA CIUTAT DE BARCELONA

Adrecem aquesta carta a les dones i homes de la ciutat que, més enllà de simpaties i militàncies polítiques diverses, assumeixen la necessitat d’endegar un procés de transformació social de Barcelona per millorar les condicions de vida de la classe treballadora. Per a la CUP, el període històric de l’anomenada Transició ha estat la constatació d’un engany sostingut contra les classes populars: la perpetuació de les eines de dominació de l’aparell estatal franquista, amb la participació de la burgesia regionalista catalana i de les elits polítiques i sindicals d’una esquerra política que des de la fi dels setanta va renunciar a aplicar polítiques emancipadores, ens ha conduït a un cul-de-sac agreujat pel procés de reordenació del capitalisme global als darrers set anys (reconcentració de poder i capital, i miserabilització de la classe treballadora en el marc de la Unió Europea a partir de l’apel•lació al “retorn del deute”: explotades i desposseïdes, damunt resulta que devem diners a les mateixes elits que s’enriqueixen a costa nostra).

Portem anys assistint a una precarització insuportable de les condicions laborals i salarials de la majoria social treballadora de Barcelona, a uns percentatges d’atur –especialment juvenil– escandalosos, a la cronificació de pensions de misèria per a la gent gran, a un desbaratament integral dels serveis públics –educació, sanitat, serveis socials– amb el consegüent trasllat de les feines de manteniment de la vida a les esquenes de les dones, forçades a dur a terme aquestes tasques de manera gratuïta, a una impossibilitat creixent per a tanta gent d’accedir a mitjans d’existència bàsics com l’habitatge o l’energia, a una manca de cobertures socials sagnants i a la reproducció de mecanismes d’acció política institucional classistes que converteixen la participació popular en mera teatralització. Tot plegat s’esdevé a través de la manca de polítiques socials i culturals que resolguin l’espectre ampli de processos d’inferiorització de les dones treballadores en el context de la dominació patriarcal, o que solucionin la inferiorització d’aquelles dones i homes vingudes de l’Àfrica, Àsia i Amèrica en cerca una oportunitat per desenvolupar una vida digna i que, malgrat la seva integració a la societat catalana i barcelonesa, no disposen ni tan sols de drets elementals com el dret de vot tot i portar deu i quinze anys vivint-hi. L’any 2015, a Barcelona, el grau de pobresa remet en molts àmbits a la Postguerra, per a vergonya dels governants de tots els colors.

Per a la CUP, l’aprofundiment del procés col•lectiu cap a la independència de Catalunya i dels Països Catalans que estem vivint, i pel qual l’esquerra independentista ha lluitat sota la repressió franquista i de la Transició, enllaça el trencament amb un estat totalitarista i arcaic com l’espanyol i alhora el trencament amb un sistema social com el capitalisme patriarcal, basat en l’explotació d’una minoria sobre la gran majoria. Aquesta irracionalitat profunda de la història (la mateixa irracionalitat que sosté els privilegis que comporta l’existència de la monarquia) que des del 1977 se’ns pretén fer concebre com a “normalitat democràtica”, topa amb la necessitat de les classes populars de Barcelona de fer un pas definitiu cap a la llibertat i la justícia social. Sense marxa enrere.

Això exigeix endegar passos concrets: desobeir una legalitat jurídico-política imposada per l’estat espanyol des de fa més de 300 anys per la força de la imposició militar, i articular noves legalitats i estructures de poder popular. La ruptura amb dècades d’autonomisme burgès, la ruptura respecte a un estat espanyol reaccionari i classista, i l’ensorrament de les polítiques liberals i antiecològiques de la burgesia local, només es poden donar integrant-hi la consecució de la independència, l’emancipació de la classe treballadora i la superació de les desigualtats de gènere. La independència que volem realitzarà un futur digne per a les nostres filles i fills: com a primer pas es tracta senzillament de repartir la riquesa i els treballs.

Les raons de la nostra proposta de votar l’adhesió de Barcelona a l’Associació de Municipis per la Independència les vinculem amb la voluntat popular d’esborrar la taca negra de l’opressió capitalista, feixista, colonial, esclavista i patriarcal reflectida al nomenclàtor, els monuments i la relació obscena de filles i fills “predilectes” de la ciutat. D’entrada, el suport a l’AMI no és un suport a la dominació ideològica de les direccions polítiques i de les grans empreses rere CiU, ni a les estratègies de CiU d’alentir i dinamitar el procés d’alliberament del nostre poble, al contrari: la CUP confrontem el classisme de les elits convergents en tants i tants àmbits socials amb una concepció de la societat catalana basada en allò que des de fa 200 anys les classes treballadores europees anomenem el bé col•lectiu com el màxim referent de la societat. Que la burgesia regionalista oculta la lluita de classes amb la senyera és sabut, de la mateixa manera que segles enrere les elits esclavistes locals apel•laren al “progrés” per justificar el tràfic massiu de persones i el terrorisme colonialista. Igualment, és sabut que les direccions respectives de la suposada esquerra parlamentària catalana (PSC, ICV, ERC) ja fa més de 30 anys que han renunciat a canviar realment la societat. Quanta militància d’esquerres ha abandonat l’esperança de la militància combativa des del 1978?

Som en un moment històric que demana l’explicitació de la voluntat popular per deixar enrere un passat i un present obscurs: hem d’aprofundir la mobilització popular fins a les últimes conseqüències. Que Barcelona ho tingui clar: no hi haurà transformació social sense independència, ni hi haurà independència sense transformació social. Entenem les plebiscitàries com a referèndum per no repetir mai més pressupostos autonòmics de misèria. I que quedi clar que no es podrà equiparar cap referèndum sobre una futura constitució catalana amb un referèndum sobre la independència que ja haurem votat el 27S del 2015. Prou martingales, s’ha acabat. Comencem a construir-nos per ser lliures.

La CUP associem aquest suport a la independència mitjançant l’adhesió a l’AMI (també per introduir-hi un contrapès polític anticapitalista i feminista) amb un seguit de reivindicacions que ressignifiquin la ciutat tot alliberant-la de la infame simbolització feixista que se’ns imposa. Proposarem al ple municipal que s’enretirin les banderes espanyoles dels edificis públics municipals, començant pel de la pl. Sant Jaume; que es manifesti el rebuig la responsable de la Delegació del Govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna (distingim aquí el personal treballador de l’Administració estatal del que n’és la màxima figura política); que s’iniciï un procés amb la participació popular, veïnal i associativa que parteixi del nomenclàtor, la monumentalització i el nomenament de filles i fills predilectes de la ciutat anterior al 1939 per fer desaparèixer el que els governs municipals de tots els colors no han volgut esborrar fins ara: tota simbologia totalitarista (no sols franquista), burgesa i socialment classista, borbònica, masclista, esclavista i nacional-catolicista. Cal recuperar el fil roig de la memòria col•lectiva: el dels combats i les resistències individuals i col·lectius contra la injustícia i l’opressió. Recuperar antigues nominacions i n’introduirem de noves. La Barcelona antiautoritària i rebel continua viva perquè res és més políticament racional que l’anhel de la revolució per construir una societat nova. L’esquerra independentista beu dels 200 darrers anys de lluita de la classe treballadora de Barcelona contra l’opressió colonial i capitalista. Som el contrari de qualsevol de les variants (liberal o socialdemòcrata) del regionalisme burgès. Per això desitgem replantejar i debatre la presència d’espais militars a la ciutat, tant per la negra funció històrica que s’hi ha desenvolupat com per la dimensió tothora antimilitarista de Barcelona.

Finalment, cridem l’Ajuntament de Barcelona a expressar el suport al ventall d’actes de tota mena que l’Onze de Setembre vinent reivindicaran la independència com un mitjà per dissoldre al clavegueram de la història el règim del 1978 i totes les formes de dominació antiobrera, anticatalana i patriarcals que s’hi encarnen. La CUP en diem “Independència per canviar-ho tot.” Som-hi!

Podeu descarregar la Carta a Barcelona de la CUP Capgirem Barcelona.

Propostes de la CUP Capgirem Barcelona pel Ple Extraordinari per la Ruptura.

La CUP Capgirem Barcelona volem expressar el nostre posicionament respecte la proposta d’Esquerra Republicana de Catalunya sobre la retirada dels noms dels Borbons dels espais públics de la ciutat. Veiem molt positiva la proposta tot i que totalment insuficient.

El que cal a Barcelona es prendre decisions i mesures reals per netejar la ciutat de la tolerància amb el franquisme i la monarquia borbònica hereva directa de les institucions franquistes. 

Ens sorprèn que, Esquerra Republicana de Catalunya, governant tants anys a Barcelona juntament amb PSC i ICV ara es despertin per proposar aquestes mesures.

És imperatiu refer el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona en base a propostes relacionades amb la memòria dels espais, la memòria de les persones, la recuperació del paper de les dones i la reparació dels atacs als veïns i veïnes i a la pròpia ciutat i els seus barris.

CDC i ERC Nomenen la Núria Parlon (PSC), vicepresidenta cinquena de la Diputació sense atribucions conegudes i a esquenes del Ple provincial.

La Diputació de Barcelona es va constituir el passat 15 de juliol. Un dia abans, CDC i ERC presentaven en roda de premsa un acord de govern gràcies a les 25 diputades d’ambdues formacions. El Ple el conformen 51 i, per tant, fa falta un vot més per assolir la majoria absoluta.

A la investidura, sorprenentment, el PSC va votar (aparentment sense cap contrapartida) a favor de Mercè Conesa (CDC), fent-la presidenta en primera votació. Després del Ple d’investidura va arribar el Ple de Cartipàs per presentar la nova estructura de la Diputació, que no es va presentar al Ple provincial sinó a la roda de premsa posterior.

Des de les files de CUP Poble Actiu, amb les Candidatures Alternatives del Vallès, a la Diputació es va demanar la presidència que expliqués els canvis respecte la legislatura anterior i l’argumentació política que els sustentava. La seva resposta el silenci.

Cap dels partits de govern (ara inclouríem també el PSC) va donar cap tipus de mostra de voluntat perquè hi hagués debat polític real.

La presidenta Conesa presentà 4 vicepresidències (assignades a CDC i ERC) però amagà, al Ple i a la premsa, el que acabava de fer, signar el decret pel qual nomenava l’alcaldessa colomenca Núria Parlon (PSC) com a nova vicepresidenta cinquena de la Diputació.

La CUP Poble actiu ens preguntem: Per què ho amaga al Ple? Per què s’amaga a l’opinió pública? Com és que que ho fa “a proposta de la presidenta del grup polític PSC-CP”? És l’oposició que proposa el govern de la Diputació?

Laia Sabater, presidenta del grup CUP-CAV-PA a la Diputació de Barcelona va declarar: “Qualifiquem d’escandalós aquest nomenament opac que no facilita la transparència que la societat reclama a les institucions públiques. No es pot obviar el debat polític i la transparència en la tercera institució del país (després de la Generalitat i l’ajuntament de Barcelona) pel que fa als recursos públics que administra”.

Res d’això és nou. La legislatura anterior Convergència i Unió (CiU), en aquells temps, de la maneta del Partit Popular (PP) ja va crear una vicepresidència fantasma pel PSC, presidida per l’antic president de la institució, Antoni Fogué i plagada de de diputades i assessores socialistes sense atribucions però de sous astronòmics.

Des de CUP-CAV-PA ens demanem si la creació d’aquesta vicepresidència “fantasma” en mans socialistes és el preu a pagar per a tenir una nul·la batalla política a la Diputació.

La portaveu del grup CUP-CAV-Poble Actiu a la Diputació, na Maria Rovira, ja ha adreçat un escrit a la presidenta de la corporació expressant el malestar per la manera de procedir en el nomenament de la senyora Parlon i demanant quines són les seves atribucions. També la perplexitat pel desenvolupament del Ple de Cartipàs, sense debat polític com ja es va denunciar en comunicat anterior.

La CUP Poble Actiu conforma per primera vegada un grup propi al Consell Metropolità de l’AMB. El grup el conformen 9 alcaldes i regidors de diverses candidatures de ruptura i populars: Maria José Lecha i Maria Rovira (CUP Capgirem Barcelona), Carles Escolà i Maurici Jaumandreu (Compromís per Cerdanyola), Dolors Sabater i José Téllez (Guanyem Badalona en Comú), José Maria Osuna (Ara Decidim Ripollet), Fabià Díaz (Junts per Barberà) i Aitor Blanc (SOM Gramenet). Cal fer constar que tots els membres de CUP Poble Actiu hem decidit renunciar a l’assegurança vitalícia que se’ns atorgava pel fet de ser representants en aquest organisme.

El passat 23 de juliol es va constituir el Consell de l’AMB on es va triar la presidència d’aquest a proposta del Consell d’Alcaldes i alcaldesses de les 36 poblacions de l’AMB. El grup de la CUP-PA, a través del portaveu Aitor Blanc, va votar en blanc a la proposta de fer presidenta a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Els motius donats va ser el fet de quedar fora de les negociacions per conformar govern -havent pactat l’Entesa (ICV-EUiA-BeC), ERC i PSC-, a banda de la tardança en rebre informació per al seu estudi -rebent-la durant el matí del mateix dia del Consell. Per altra banda, des de la CUP-PA va denotar cert continuisme i no pas una renovació real donada la distribució d’àrres de treball.

Tanmateix, la CUP-PA ha estès la mà a donar suport i treballar per desenvolupar mesures que signifiquin canvis reals condicionat a dos eixos clars: la transparència -per tal que l’AMB noe esdevingui un cementiri de càrrecs polítics- i la gestió directa de serveis que faciliti la municipalització de serveis i trenqui amb la privatització en al gestió de l’aigua. Per altra banda, també, es va donar importància a treballar per un sistema tarifari adequat a la realitat de les classes populars en serveis com el transport i en contra de projectes com la T-Mobilitat.

Durant la intervenció, es va saludar als treballadors i treballadores de l’AMB, i es va esmentar la lluita de la Plataforma Stop Pujades Transport, tot donant suport als treballadors d’INDRA en vaga.

Per finalitzar, la CUP-PA va fixar algunes de les prioritats a treballar tot fent cas a les demandes dels treballadors i treballadores de l’AMB: la lluita contra la opacitat en càrrecs i institucions, tot evitant el clientelisme i l’externalització en funcions denunciant l’existència d’un percentatge elevat d’assessors front a una plantilla de 499 treballadors.

Una setmana més tard, s’ha desenvolupat el ple del cartipàs, en el que s’han tractat els diferents nomenaments a empreses que depenen de l’AMB, així com els salaris, el nombre d’assessors i les diferents àrees de treball. D’aquesta manera, de la mà d’Aitor Blanc –portaveu de CUP Poble Actiu a l’AMB- hem centrat la nostra intervenció en expressar que no hi veiem un canvi real en l’estructura del mandat anterior fet que ens fa dubtar dels canvis de funcionament que hi haurà en aquest organisme, de la mateixa manera que hem denunciat els elevats sous de les persones que en formen part, el gran número d’assessors que corresponen a cada grup, així com l’assignació a dit de càrrecs directius i gerencials.

Entenem doncs, que serà imprescindible obrir aquest organisme a la majoria social que conforma l’AMB i ens haurem d’esforçar per exigir transparència i una municipalització dels serveis que en formen part, alhora que denunciar uns sous desorbitats dels representants que en formen part.

Així doncs, ens hem abstingut en aquelles votacions que feien referència a la nova estructura de funcionament, entenen que no havíem participat del debat d’aquesta composició i que encara no tenim suficients elements d’anàlisi per conèixer com s’hauria d’estructurar. Alhora, hem votat en contra en aquells punts que feien referència als elevats sous i l’assignació a dit de càrrecs directius i gerents entenent que una de les reivindicacions de les treballadores d’aquest organisme és el fet de que sigui mitjançant un concurs intern i mitjançant un anàlisi de competències- així doncs, realitzant un procés transparent- que s’hauria d’escollir les persones que ocupen aquestes places.

Adjuntem la informació sobre els sous d’aquest ens públic.

A continuació adjuntem la intervenció realitzada:

Tal com vam expressar el dia de la Constitució del Consell Metropolità de l’AMB, el nostre grup es va quedar fora de les negociacions per establir la presidència, i per tant, el govern d’aquest organisme. Per això vam fer un vot en blanc, una abstenció.

En aquell moment, ens vam trobar amb perplexitat amb una voluntat de canvi en la gestió de l’AMB però amb certs tocs de continuisme, com és per nosaltres el manteniment de certes estructures i persones en càrrecs.

El nostre treball a l’AMB serà representar, cadascun dels Consellers que formem part d’aquest grup, el millor que poguem a les nostres poblacions respectives. A la vegada, la nostra tasca anirà adreçada a cercar la màxima transparència – que com ja vam apuntar no ha de jugar el paper del manteniment d’òrgans que simbolitzin una càrrega de personalitats que aparentin un cementiri polític; també, la lluita contra la opacitat: cal que la població sàpiga què s’hi cou en aquestes reunions; i també, com vam expressar, per escoltar la veu dels treballadors i treballadores de la casa.

Ens trobem avui amb una proposta de distribució d’àrees en 7 estaments diferenciats. És una proposta que entenem legítima, cada govern distribueix la feina com creu que millor pot assolir els seus objectius. I esperem que això serveixi per assolir cotes de transformació reals en la gestió d’allò públic. Però tanmateix, ja vam dir, i ens repetim, que serà difícil efectuar canvis reals segons l’acord de govern. I una petita mostra: Molts dels gestors que han governat l’AMB els darrers anys, segueixen al peu del canó i amb partits que mantenen fortes quotes de poder que, en segons quins moments o en quines decisions s’hagin de prendre poden ser determinants.

Amb tot plegat, som conscients de la correlació de forces amb la que ens trobem. I esperem que a la llarga no ens trobem amb un govern tancat, i que les propostes dels diferents grups que vagin adreçades a la construcció d’una nova correlació de poders, on primi el bé públic front l’interès privat, siguin tingudes en compte. En aquest camí treballarem.

I arribem al moll de l’ós. Càrrecs directius i retribucions. Realment, mirar aquests documents fa por. Espanta. Poden haver variacions en retribucions amb etapes anteriors, cert. La feina pública ha d’estar remunerada per tal que les classes populars puguin accedir-hi i no siguin uns ens institucionals i administratius als que només puguin accedir uns pocs. Però una cosa és això que diem i una altra la realitat. Una realitat allunyada de la població. La realitat social és esperpèntica trobant-nos que el sou mínim interprofessional és de 648,60€ -al que ja a moltes persones i famílies els hi costa arribar- i veiem com dels càrrecs directius qui menys cobra ja és 8 vegades aquest SMI: 76.182,40€ bruts anuals, i qui més, el senyor Gerent -que segueix del mandat anterior- és de 105.938,25€, 11 vegades el SMI. Simplement aberrant. Des d’aquí volem fer la reflexió al nou govern, i en especial a la presidència, que cal que es replantegi seriosament aquesta qüestió. Si no, veurem com es poden estar fent canvis “estètics” i mantenir estructures antigues.

Segurament, en ser una força nova en aquesta institució hi ha coses que se’ns escapen. Però ja les anirem aprenent. En aquest sentit, al nostre parer, creiem que caldria treballar perquè aquests alts càrrecs siguin escollits per criteris professionals, promocions internes…fent-ne un ús adequat i justificat, sense que pugui acabar sent un repartiment de pastís i poca cosa més. Esperem es puguin tenir en compte les nostres apreciacions.
I seguim. I parlem de sobresous. Com ja hem dit abans, la feina pública ha d’estar remunerada, però cal entendre-la com això, un servei públic: manar obeïnt. I per fer-ho calen mitjans, ben cert. Els consellers i conselleres aquí presents en molts casos rebem retribucions de l’administració local, dels Ajuntaments, una remuneració que ha de ser justa però adequada. També és cert que, com ja va dir també la presidenta, no tothom rep aquesta remuneració i cal adequar aquesta realitat a l’assistència als organismes supramunicipals. I aquí, doncs veiem bé la opció adoptada per alguns consellers de rebutjar la retribució si ja té un sou adequat (o fins i tot abusiu podríem dir en alguns casos). Quan veiem les retribucions per assistència a òrgans col·legiats no podem fer altra cosa que posar-nos les mans al cap. Reunions que vés a saber quanta estona duren i hi ha qui es pot estar embutxacant 800, 700, 500 o 200€ per tan sols aixecar la mà o seure en alguna d’aquestes butaques. Anem amb compte i mirem a fora. Experiència personal, just aquí a la Zona Franca, suant hores durant dies i setmanes en una fàbrica per no arribar a 800 euros. Hi ha qui llegirà aquestes paraules en un to de demagògia, de populisme: allà cadascú amb les seves interpretacions, però sense voler tenir la veritat absoluta, ni amb la voluntat de donar lliçons, al nostre parer LA DURA I CRUA REALITAT.

Pel nostre grup, aquestes són qüestions que s’han d’abordar, no només aquí, si no en el conjunt de l’administració pública. Pel que fa al nostre grup, algunes propostes ens han vingut de sobte, i les estudiarem en base al posicionament fet i als codis ètics dels quals ens hem dotat les diferents candidatures aquí representades.

Ja per finalitzar, i veient la proposta realitzada referent a la representació dels diferents grups en els diferents organismes i institucions dependents de l’AMB, donada la impossibilitat d’accedir al conjunt d’organismes no ens queda res més que reclamar la màxima informació i transparència i comunicació amb els grups no representats al respecte de les propostes polítiques i de gestió dels diferents organismes.

En definitiva tornem a posar la mà estesa per caminar en polítiques i una gestió adreçades a l’avenç en la gestió directa dels serveis i en mesures que signifiquin aquests canvis reals que anhelem, i que puguin ser en alguns casos compartits.

Després de l’atac polític – militar del govern Turc contra els diversos territoris del Kurdistan i al seu projecte polític (d’Esquerres, Socialista, Feminista, Ecologista i al  projecte de Confederalisme Democràtic, dels diversos territoris kurds ocupats per Turquia, Iraq, Síria i l’Iran), aprofitant una suposada ofensiva contra les posicions de ISIS en territori kurd.

Atès que l’Estat espanyol, i per extensió el govern de Barcelona, formen part activa, política i militarment de l’OTAN, organització que avala els atacs de l’exèrcit turc.

Entenent la coresponsabilitat de totes les administracions públiques de l’Estat espanyol en aquesta conflicte, al finançar indirectament l’OTAN i avalant per omissió les seves accions.

Exigim al govern de Barcelona que:

• Condemni públicament l’atac polític-militar de Turquia contra el Kurdistan i la guerrilla kurda, com també tot el suport internacional que ja ha rebut Turquia, per part d’organismes com la OTAN.

• Iniciï, a partir d’avui mateix, les relacions internacionals amb el Kurdistan per donar suport polític i econòmic a un projecte d’emancipació nacional, de classe i de gènere aliat, pel seu municipalisme d’esquerres revolucionari i radical. I per la seva lluita contra el feixisme dels ISIS, el capitalisme i el Patriarcat.

• Ofereixi ajut econòmic  humanitari a través del Fons de Contingències del que disposa l’Ajuntament.

I com a CUP Capgirem Barcelona, emplacem a tots els ajuntament i moviments socials dels Països Catalans que iniciïn accions de solidaritat i suport amb el poble del Kurdistan. Perquè la seva lluita és també la nostra.

Context de la situació per Toni Trobat de la Plataforma Azadí i CIEMEN

L’atemptat de Suruç, ciutat kurda a la frontera turco-siriana, i porta d’entrada de la solidaritat internacional cap a la revolució de Rojava,  el passat 20 de juliol, amb desenes de mors i ferits, ha representat un cop definitiu a l’anomenat procès de pau d’Imrali. Aquest procès s’havia iniciat a finals del 2012,  no exempt de problemes per la part turca -materialitzats en provocacions gravíssimes com l’assassinat a Paris el gener de 2013 de tres militants destacades del moviment kurd-  i havia fructificat en un alto el foc unilateral per part del PKK engegat el març de 2013. Des de llavors, al mateix temps que el clima de desconfiança entre el PKK i el govern de la República de Turquia creixia, els fets a Rojava -el Kurdistan Occidental, dins l’estat sirià-  on per primer cop a la història els kurds assolien un autogovern democràtic en clau feminista i progressista, enfortien les posicions del moviment kurd a la regió.

Al darrer Newroz -la diada nacional kurda- , el març passat, Abdullah Öcallan des de la presó ,va fer una crida molt clara al moviment social i polític kurd a celebrar un Congrés que tingués com a objectiu fonamental el final de la lluita armada i l’obertura d’un escenari on es concretessin les tres fases pactades amb l’estat turc: retirada de guerrilles i de l’activitat militar per ambdós costats, democratització i normalització.

Fa només uns dies, la Confederació Democràtica del Kurdistan -KCK-, màxim ens de representativitat del moviment popular kurd, encara expressava en un posicionament públic la necessitat de reimpulsar el procès de pau i abandonar els recels crònics entre les dues parts. I més, prenent en consideració que l’HDP, l’expressió electoral kurda a  Turquia,  havia irromput amb 80 escons als últims comicis al Parlament.

Avui l’esperança va a la baixa. L’actitud de l’executiu d’Ankara, del govern de la República de Turquia, en mans de l’AKP, conservador-islamista, de Recep Tayyip Erdogan, no fa presagiar res de bo. Són moltes les veus que asseguren que la suposada reacció bel·ligerant de Turquia contra ISIS arran dels fets de Suruç no és més que una campanya estartègica contra el PKK, dins la mateixa Turquia, i contra els seus actors homologables a Rojava -el PYD i aliats-. Erdogan, amb una política interna i externa que molts qualifiquen de «neootomana» i en procès de pakistanització creixent, no es pot permetre que els avenços de la revolució feminista de Rojava flueixin cap a l’altre banda de la frontera. Els últims resultats electorals a Turquia anaven en aquesta direcció. L’atemptat de Suruç i les operacions militars turques contra el PKK a Qandil i a Rojava no deixen de sumar-se a una llarga llista de col·laboracions més o menys sotaterrades d’Ankara amb ISIS. Avui per avui, només des del  model democràtic, transformador, pluralista i feminista dels kurds de Turquia i Síria es pot fer front al totalitarisme gihadista. A la foscor més absoluta. Això és el que està atacant Turquia amb la complicitat internacional.

33 MINUTS DE BUIDOR POLÍTICA

Avui, 29 de juliol ha tingut lloc el Ple de Cartipàs de la Diputació de Barcelona.

Un Ple “exprés” que s’ha caracteritzat per l’absoluta manca de debat polític recriminada pel grup de les Candidatures d’Unitat Popular Poble Actiu (CUP-PA).

El diputat de la coalició, Quim Duran, ha fet un repàs dels principals casos de corrupció de la legislatura anterior, dimissions del vicepresident primer condemnat a 1 any de presó i 8 d’inhabilitació per delicte urbanístic, les dues dimissions del segon càrrec més important de la Diputació (el coordinador general) destituïts per presumpta malversació de fons públics de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i pel cas ITV, diputats imputats, el cas de les motxilles (suposats sobresous a càrrecs electes) o l’enfonsament de l’entitat financera fundada per la Diputació, Caixa Catalunya.

S’ha instat la presidència a explicar perquè s’augmenten les àrees executives de la Diputació i la resposta de la senyora Mercè Conesa ha estat el silenci, un silenci que evidencia que no es vol la fiscalització política al plenari.

D’altra banda, la portaveu del grup CUP-PA a la Diputació, Maria Rovira, ha criticat durament l’assignació de la dotació econòmica als grups polítics de la Diputació (més de 700.000 euros anuals) que creix respecte a l’any 2014 (620.000 euros) i també la dels diputats (6.347 euros mensuals president de grup, 5.669 euros portaveu o 3.795 euros portaveu adjunt. Totes les quantitats són en brut i multiplicades per 14 pagues).

A més, ha lamentat el creixement del nombre d’assessors eventuals (càrrecs de confiança) fins a 72, donant-se la circumstància que un grup de 3 diputades té dret fins a 5 assessors.

Per acabar, la presidenta del grup CUP-PA, Laia Sabater ha criticat la delegació de competències del Ple a la Junta de Govern que, a la pràctica, suposarà la presa de decisions sense fiscalització ni debat polític del Ple.

Des de CUP-PA s’ha manifestat la voluntat de fiscalitzar amb lupa els nous nomenaments polítics i que efectivament tots estiguin al servei de la ciutadania i no de les respectives estructures de partit.

La CUP Barcelona, fins ara referent nacional de les Candidatures d’Unitat Popular dels Països Catalans s’ha transformat en favor d’esdevenir CUP Capgirem Barcelona.

Avui 25 de juliol, la segona assemblea de ciutat de CUP Capgirem Barcelona ha ratificat el procés de transformació de l’espai polític hereu de la candidatura que va aconseguir tres regidores el passat 24M a l’Ajuntament de Barcelona.

El procés de constitució d’aquest nou espai polític va prendre el punt de partida a les Trobades Populars Municipalistes iniciades el maig de 2014. Amb la voluntat de generar un nou marc més ampli des del rupturisme i l’anticapitalisme, es va crear CUP Capgirem Barcelona. Avui, després de l’èxit electoral obtenint triple representació al consistori, es certifica la validesa i la referencialitat d’aquest nou espai polític.

Un dels principals canvis serà una nova organització interna, pensada per a superar els límits inherents a la pràctica municipalista derivats de fer política en una ciutat de més d’1,6 milions d’habitants. A partir d’ara es comptarà amb un Secretariat Municipal format per set persones -4 dones i 3 homes-, de les quals dues en seran les portaveus. Les tasques d’aquest òrgan no directiu seran facilitar l’activitat constant de l’organització entre assemblees i garantir la transparència, democràcia i transmissió d’informació entre les tasques dins de la institució i les que es diguin a terme fora.

Per altra banda es distingeix entre la vinculació militant de la CUP a nivell nacional de la vinculació a nivell de ciutat. Malgrat s’hagi aprovat que CUP Capgirem serà el referent nacional de la CUP a la ciutat de Barcelona, aquelles persones que ho desitgin, podran treballar i vincular-se estrictament a nivell de ciutat.