CARTA A LA CIUTAT DE BARCELONA

Adrecem aquesta carta a les dones i homes de la ciutat que, més enllà de simpaties i militàncies polítiques diverses, assumeixen la necessitat d’endegar un procés de transformació social de Barcelona per millorar les condicions de vida de la classe treballadora. Per a la CUP, el període històric de l’anomenada Transició ha estat la constatació d’un engany sostingut contra les classes populars: la perpetuació de les eines de dominació de l’aparell estatal franquista, amb la participació de la burgesia regionalista catalana i de les elits polítiques i sindicals d’una esquerra política que des de la fi dels setanta va renunciar a aplicar polítiques emancipadores, ens ha conduït a un cul-de-sac agreujat pel procés de reordenació del capitalisme global als darrers set anys (reconcentració de poder i capital, i miserabilització de la classe treballadora en el marc de la Unió Europea a partir de l’apel•lació al “retorn del deute”: explotades i desposseïdes, damunt resulta que devem diners a les mateixes elits que s’enriqueixen a costa nostra).

Portem anys assistint a una precarització insuportable de les condicions laborals i salarials de la majoria social treballadora de Barcelona, a uns percentatges d’atur –especialment juvenil– escandalosos, a la cronificació de pensions de misèria per a la gent gran, a un desbaratament integral dels serveis públics –educació, sanitat, serveis socials– amb el consegüent trasllat de les feines de manteniment de la vida a les esquenes de les dones, forçades a dur a terme aquestes tasques de manera gratuïta, a una impossibilitat creixent per a tanta gent d’accedir a mitjans d’existència bàsics com l’habitatge o l’energia, a una manca de cobertures socials sagnants i a la reproducció de mecanismes d’acció política institucional classistes que converteixen la participació popular en mera teatralització. Tot plegat s’esdevé a través de la manca de polítiques socials i culturals que resolguin l’espectre ampli de processos d’inferiorització de les dones treballadores en el context de la dominació patriarcal, o que solucionin la inferiorització d’aquelles dones i homes vingudes de l’Àfrica, Àsia i Amèrica en cerca una oportunitat per desenvolupar una vida digna i que, malgrat la seva integració a la societat catalana i barcelonesa, no disposen ni tan sols de drets elementals com el dret de vot tot i portar deu i quinze anys vivint-hi. L’any 2015, a Barcelona, el grau de pobresa remet en molts àmbits a la Postguerra, per a vergonya dels governants de tots els colors.

Per a la CUP, l’aprofundiment del procés col•lectiu cap a la independència de Catalunya i dels Països Catalans que estem vivint, i pel qual l’esquerra independentista ha lluitat sota la repressió franquista i de la Transició, enllaça el trencament amb un estat totalitarista i arcaic com l’espanyol i alhora el trencament amb un sistema social com el capitalisme patriarcal, basat en l’explotació d’una minoria sobre la gran majoria. Aquesta irracionalitat profunda de la història (la mateixa irracionalitat que sosté els privilegis que comporta l’existència de la monarquia) que des del 1977 se’ns pretén fer concebre com a “normalitat democràtica”, topa amb la necessitat de les classes populars de Barcelona de fer un pas definitiu cap a la llibertat i la justícia social. Sense marxa enrere.

Això exigeix endegar passos concrets: desobeir una legalitat jurídico-política imposada per l’estat espanyol des de fa més de 300 anys per la força de la imposició militar, i articular noves legalitats i estructures de poder popular. La ruptura amb dècades d’autonomisme burgès, la ruptura respecte a un estat espanyol reaccionari i classista, i l’ensorrament de les polítiques liberals i antiecològiques de la burgesia local, només es poden donar integrant-hi la consecució de la independència, l’emancipació de la classe treballadora i la superació de les desigualtats de gènere. La independència que volem realitzarà un futur digne per a les nostres filles i fills: com a primer pas es tracta senzillament de repartir la riquesa i els treballs.

Les raons de la nostra proposta de votar l’adhesió de Barcelona a l’Associació de Municipis per la Independència les vinculem amb la voluntat popular d’esborrar la taca negra de l’opressió capitalista, feixista, colonial, esclavista i patriarcal reflectida al nomenclàtor, els monuments i la relació obscena de filles i fills “predilectes” de la ciutat. D’entrada, el suport a l’AMI no és un suport a la dominació ideològica de les direccions polítiques i de les grans empreses rere CiU, ni a les estratègies de CiU d’alentir i dinamitar el procés d’alliberament del nostre poble, al contrari: la CUP confrontem el classisme de les elits convergents en tants i tants àmbits socials amb una concepció de la societat catalana basada en allò que des de fa 200 anys les classes treballadores europees anomenem el bé col•lectiu com el màxim referent de la societat. Que la burgesia regionalista oculta la lluita de classes amb la senyera és sabut, de la mateixa manera que segles enrere les elits esclavistes locals apel•laren al “progrés” per justificar el tràfic massiu de persones i el terrorisme colonialista. Igualment, és sabut que les direccions respectives de la suposada esquerra parlamentària catalana (PSC, ICV, ERC) ja fa més de 30 anys que han renunciat a canviar realment la societat. Quanta militància d’esquerres ha abandonat l’esperança de la militància combativa des del 1978?

Som en un moment històric que demana l’explicitació de la voluntat popular per deixar enrere un passat i un present obscurs: hem d’aprofundir la mobilització popular fins a les últimes conseqüències. Que Barcelona ho tingui clar: no hi haurà transformació social sense independència, ni hi haurà independència sense transformació social. Entenem les plebiscitàries com a referèndum per no repetir mai més pressupostos autonòmics de misèria. I que quedi clar que no es podrà equiparar cap referèndum sobre una futura constitució catalana amb un referèndum sobre la independència que ja haurem votat el 27S del 2015. Prou martingales, s’ha acabat. Comencem a construir-nos per ser lliures.

La CUP associem aquest suport a la independència mitjançant l’adhesió a l’AMI (també per introduir-hi un contrapès polític anticapitalista i feminista) amb un seguit de reivindicacions que ressignifiquin la ciutat tot alliberant-la de la infame simbolització feixista que se’ns imposa. Proposarem al ple municipal que s’enretirin les banderes espanyoles dels edificis públics municipals, començant pel de la pl. Sant Jaume; que es manifesti el rebuig la responsable de la Delegació del Govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna (distingim aquí el personal treballador de l’Administració estatal del que n’és la màxima figura política); que s’iniciï un procés amb la participació popular, veïnal i associativa que parteixi del nomenclàtor, la monumentalització i el nomenament de filles i fills predilectes de la ciutat anterior al 1939 per fer desaparèixer el que els governs municipals de tots els colors no han volgut esborrar fins ara: tota simbologia totalitarista (no sols franquista), burgesa i socialment classista, borbònica, masclista, esclavista i nacional-catolicista. Cal recuperar el fil roig de la memòria col•lectiva: el dels combats i les resistències individuals i col·lectius contra la injustícia i l’opressió. Recuperar antigues nominacions i n’introduirem de noves. La Barcelona antiautoritària i rebel continua viva perquè res és més políticament racional que l’anhel de la revolució per construir una societat nova. L’esquerra independentista beu dels 200 darrers anys de lluita de la classe treballadora de Barcelona contra l’opressió colonial i capitalista. Som el contrari de qualsevol de les variants (liberal o socialdemòcrata) del regionalisme burgès. Per això desitgem replantejar i debatre la presència d’espais militars a la ciutat, tant per la negra funció històrica que s’hi ha desenvolupat com per la dimensió tothora antimilitarista de Barcelona.

Finalment, cridem l’Ajuntament de Barcelona a expressar el suport al ventall d’actes de tota mena que l’Onze de Setembre vinent reivindicaran la independència com un mitjà per dissoldre al clavegueram de la història el règim del 1978 i totes les formes de dominació antiobrera, anticatalana i patriarcals que s’hi encarnen. La CUP en diem “Independència per canviar-ho tot.” Som-hi!

Podeu descarregar la Carta a Barcelona de la CUP Capgirem Barcelona.

Propostes de la CUP Capgirem Barcelona pel Ple Extraordinari per la Ruptura.

Manifest unitari de l’Esquerra Independentista

Països Catalans, camí a la llibertat. Tirem pel dret!

En aquests temps en què la voluntat de canvis topa amb el mur del règim i el sistema, els Països Catalans afrontem algunes cruïlles decisives en el camí cap a la construcció d’una república independent, socialista i feminista. Uns ens prometen un viatge ràpid i legalista cap a la independència… sempre i quan la legalitat ho permeti, no toquem cap dels seus privilegis i tanquem els ulls davant la situació d’empobriment generalitzat de les classes populars. Uns altres ens prometen tot de canvis… sense tocar però cap dels pilars fonamentals del règim: monarquia, unitat d’Espanya i Unió Europea.

A Catalunya, Convergència ha imposat el seu lideratge a una part de l’independentisme a canvi de la promesa de pilotar una part dels Països Catalans cap a la independència. Però, com ja van demostrar amb el 9N, no estan disposats a desobeir l’ordenament constitucional. I cal dir-ho i repetir-ho: tot full de ruta cap a la independència és paper mullat sense la desobediència. I tot el seu nou programa polític “amb sensibilitat social” contrasta amb les seves polítiques d’aplicació de retallades, compliment dels dictats econòmics de la troica i el seu suport al TTIP. Unes polítiques que han generat una situació de precarietat a la majoria de classes populars no poden ser unes polítiques capaces d’aglutinar la majoria social que ens cal per a defensar la independència.

D’altra banda, els intents d’aliança entre Podemos i sectors de l’esquerra autonomista (ICV, Compromís) ha vingut a perpetrar una operació ja coneguda per tots i totes. La promesa de canvis socials que no toquin els “temes intocables” del sistema. Podemos no es planteja qüestionar la monarquia, no refusa el pagament del deute, no reconeix el dret d’autodeterminació com a principi democràtic previ a qualsevol legalitat, no qüestiona la permanència dins la Unió Europea. Quins canvis es poden fer sense qüestionar tot això? Cap. És la reedició del vell nacionalisme progressista espanyol assajat ja abans per Felipe González i Alfonso Guerra. Amb un matís rellevant: el seu actual programa polític és molt més moderat que el del PSOE de 1979.

Davant d’això, la Unitat Popular ha de continuar teixint el seu programa i la seva organització. I dir ben alt i clar que la independència és possible i que canviar-ho tot també. I que per fer-ho possible , per a fer avançar la ruptura, és important tenir clar què possibilita el canvi i què és maquillatge i la propaganda. Nosaltres arreu dels Països Catalans ho tenim clar:

• Amb l’autonomisme no hi ha futur, és una via morta.
• Sense desobediència no podrem exercir la nostra autodeterminació.
• Sense independència no hi podrà haver transformació social.
• Sense socialisme no serà possible la plena sobirania.
• Sense feminisme no serà possible eliminar les desigualtats.
• La nostra llibertat nacional no serà completa sense la construcció dels Països Catalans.

Relliguem tot això i continuem construint, al carrer, a la feina i a les institucions l’alternativa que aglutini una majoria social de les classes populars dels Països Catalans.

Cap a la independència, el socialisme i el feminisme!

Països Catalans, 11 de setembre de 2015

Des de la CUP Capgirem Barcelona, juntament amb el sindicat COS, hem presentat una proposta perquè TMB aturi el servei de busos i metro durant 5 minuts cada cop que una dona sigui assassinada als Països Catalans.

Amb aquest petit gest es pretén aturar i trencar la normalitat amb què la ciutat rep la notícia dels feminicidis, per tal de visibilitzar-los i convidar les barcelonines i barcelonins a reflexionar-hi.

Aquest és un primer gest que creiem que ha d’anar acompanyat amb un pla d’urgència per fer front al maltractament i a l’assassinat de dones, començant per la desnaturalització d’aquest fenomen, per la denúncia del seu caràcter polític i per l’exigència i aplicació de mesures integrals adreçades al seu tractament com a fruit d’una ideologia patriarcal sustentada sobre el sotmetiment de les dones.

I és que les dones no morim, ens maten. Concretament, durant aquest any 2015, segons el portal web feminicidios.net, un total de 26 dones han estat assassinades per homes, a les que cal afegir dues nenes i tres nens fills i filles d’aquestes dones, i la Sandra García, veïna de Sabadell morta per la seva parella a Holanda, el cos de la qual va ser trobat ahir, dia 19 d’agost.

Totes aquestes morts no són més que la culminació d’un contínuum de fets cumulatius que fan que les dones visquin sotmeses a vides de segona, prescindibles, dins d’una pau social que té naturalitzat el micro i macromasclisme, en totes les seves múltiples, quotidianes i doloroses manifestacions —assetjament, sexualització, denigració, violacions, invisibilització, discriminació salarial, triple carga, expulsió dels espais de decisió de les polítiques socials, econòmiques, culturals, etc. etc.— de manera que el sistema capitalista pugui continuar funcionant gràcies a l’explotació de la mà d’obra barata i gratuïta de la meitat de la població, disciplinada mitjançant l’altra cara de la moneda del capital que és el patriarcat.

És, per tant, la ideologia patriarcal la que converteix les dones en subjectes de segona, i és aquesta ideologia la que cal combatre des de tots el fronts. Des del municipalisme, des de l’Ajuntament de Barcelona en el cas que ens ocupa, es poden fer moltíssimes coses per tal d’esquerdar la ideologia patriarcal i fer de la ciutat de Barcelona un lloc segur per a les dones. En aquest sentit instem al govern de la ciutat a fer un diagnòstic sobre aquesta qüestió i a aplicar amb caràcter d’urgència les mesures necessàries per garantir la vida de les dones, en primera instància, i per garantir una vida digna a les barcelonines. En aquesta tasca tindrà el suport ple de la CUP Capgirem Barcelona, sempre que la seva voluntat sigui anar més enllà de les declaracions d’intencions i de les lamentacions no acompanyades d’acció política.

Aprofitem per a reiterar el nostre suport a totes les iniciatives i convocatòries provinents del moviment feminista de la ciutat, com ara, la concentració que fan les companyes del col·lectiu Degenerades cada primer dilluns de mes a les 20h a l’Avinguda Gaudí amb Indústria, o la convocada per les companyes de la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere cada tercer dilluns de mes a la Plaça Sant Jaume a les 20h. Restem, igualment, a disposició del moviment feminista de la ciutat per qualsevol iniciativa que vulguin impulsar o canalitzar des de l’Ajuntament, des del reconeixement a la tasca que les organitzacions feministes de Barcelona venen fent en defensa d’una vida vivible per a totes les barcelonines.

Perquè ens volem vives, aturem els feminicidis. Enderroquem el patriarcat.

La CUP Capgirem Barcelona, després dels resultats aconseguits a les darreres eleccions municipals, hem obtingut representació al Consell d’administració de les empreses que conformen Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), que es va constituir el passat 5 d’agost de 2015.

La cita per a la primera reunió de constitució i presa de possessió del nou Consell es va realitzar amb dos dies d’antelació, i en el cas del company que representa la CUP Capgirem Barcelona poques hores abans. El nostre representant va mostrar la disconformitat en com s’havia convocat en temps i forma aquest consell. Al mateix temps també va expressar el seu malestarperquè que no s’havia enviat cap documentació en relació a l’aprovació del contracte i retribució del nou Conseller delegat.

D’aquesta manera, tots els grups presents, menys el PP que es va abstenir i la CUP Capgirem Barcelona que ens hi vam oposar, van donar suport a la nova estructura directiva de TMB que genera un nou càrrec: Presidenta (Mercedes Vidal), Vicepresident (Antoni Poveda) i Conseller delegat (Enric Cañas). De la mateixa manera, tots els grups presents, menys l’abstenció del PP, una de les dues vocals d’ERC i l’oposició de la CUP Capgirem Barcelona, van aprovar el contracte i el sou del nou Conseller delegat (105.000 euros/anuals), sense que els vocals com a mínim no l’hagin vist.

Des de la CUP Capgirem Barcelona rebutgem que la nova Direcció de TMB comenci la legislatura amb aquesta opacitat, generant més càrrecs i mantenint sous desproporcionats.

Així mateix, en el torn obert de paraules la CUP Capgirem Barcelona vam realitzar les propostes següents:

1. Canviar el nom de la Cotxera Ponent per Cotxera Pablo Díez.

El 31 de Març de 2004 Pablo Díez, conductor d’autobusos de TMB, es suïcidava després de rebre la carta d’acomiadament i de realitzar el seu servei a la línia 9. La Direcció l’acusava de robar un 1,10€ (el preu d’un bitllet).

Dies abans li havien proposat que admetés que havia robat aquesta quantitat i llavors la Direcció l’acomiadaria però el tornaria a contractar perdent l’antiguitat i començant a jornada parcial. El conductor que portava més de 15 anys a l’empresa. no va acceptar aquesta proposta

Finalment, TMB va haver de reconèixer que l’havia acomiadat de manera improcedent, havent d’indemnitzar a la seva dona i els seus fills.

2. Recuperar tot el servei de Bus i Metro eliminat i retallat des de 2007 amb especial èmfasi el 2012.

S’ha anat empitjorant el servei, mentre els preus han anat augmentant, per la reducció del transport que es realitza i de manca de personal, amb especial atenció per la recuperació del Bus de barri en diumenges i festes oficials.

3. Fer públics tots els sous i complements del personal fora de conveni de TMB.

TMB manté unes 600 persones (aprox) fora de conveni. Les dades sobre les seves condicions laborals són límitades i molt opaques. Els sous publicats per la propia empresa són mitjanes i, per tant, no és possible saber les quanties individuals.

S’ha de publicar els sous i complements de cada una de les persones fora de conveni.

A partir d’aquí, plantegem una reducció dràstica del personal fora de conveni.

4. Aturar les contractacions fraudulents a Bus i Metro de TMB.

Tant a Bus com a Metro els Comitès d’empresa han denunciat últimament casos d’endollaments de personal per motius polítics i sindicals.

A metro, 3 familiars de sindicalistes de busos d’UGT i SIT.

A busos, últimes contractacions no respecten l’antiguitat i es col·loquen persones a jornada completa quan haurien de passar primer els que ja estaven a l’empresa a temps parcial.

Aquesta és una pràctica que es realitza des de molt temps enrere, començant per la Direcció i acabant pels sindicalistes afins a la Direcció.

5. Liquidar els bufets jurídics externs, els cotxes oficials, els pàrquings privats i els busos d’empreses externes.

TMB és una empresa amb capital públic que, malgrat tenir bufet jurídic propi, contracta bufets privats amb la despesa que comporta.
A més a més, una empresa del transport hauria de donar exemple i en cap cas mantenir cotxes oficials pels seus alts directius, pàrquings privats comprats a l’AMB i contractes amb empreses d’autobusos privades per traslladar al personal d’oficines. Aquesta última tasca l’haurien de realitzar des de la pròpia empresa.

6. Recuperació del servei de Nit Bus i del Bus de 9 Barris.

TMB ha anat perdent el servei del bus nocturn i de les línies del Bus de Nou Barris, així com a la vegada cedeix material propi a empreses privades com TCC.

L’empresa pública ha de recuperar aquests serveis de les mans privades, subrogant a les plantilles afectades per aquesta internalització.

7. Acabar amb les externalitzacions en matèria de manteniment, neteja, seguretat, etc.

TMB externalitza serveis de tot tipus. Aquestes subcontractes acaben depauperant les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores.

L’últim exemple és el nou concurs d’externalització de les informadores del Bus Turístic de TMB. Tots els grups menys el PP que es va abstenir i la CUP que ens vam mostrar contraris, van votar a favor de continuar amb l’externalització.

Si es vol donar un bon servei tots i totes les treballadores que estan lligades a TMB haurien d’estar contractades per la pròpia empresa.

8. Desistir com a TMB del judici per hores sindicals il·legals que beneficien a CCOO, UGT i SIT.

Les empreses que reben més d’un 50% de capital públic no poden tenir hores sindicals pactades que superin l’Estatut dels treballadors i la LOLS. CGT a autobusos de TMB ha denunciat que la Direcció segueix mantenint un tracte de favor amb els sindicats abans mencionats.

La Direcció ha d’aturar les hores sindicals il·legals que està atorgant als seus sindicats afins.

D’altra banda, també volem denunciar la repressió laboral que la Direcció de TMB exerceix contra els treballadors i treballadores que defensen els seus drets. L’últim cas és el del conductor d’autobusos Vicente Curto que, després de ser diagnòstic amb una malaltia, la Direcció va voler acomiadar quan en realitat havia de tenir un lloc de feina alternatiu.

Després de la mobilització realitzada se l’ha sancionat amb 10 dies sense feina i sou quan va protestar per que, segons el servei mèdic que el va diagnosticar per acomiadar-lo, ara diu que ja s’ha curat. Aquí podeu llegir les seves cartes explicant el cas.

1.- Acció contra la precarietat. Revisió dels contractes de les empreses dels serveis externalitzats i fer un retorn a la gestió pública ( Castell de Montjuïc, Canòdrom, serveis de missatgeria i consergeria, servei d’informació a La Virreina, serveis de taquilla als museus etc.

2.-Revisió dels criteris de les borses de treball per a detectar els llocs de treball estructurals i procedir a convocar oferta pública.

3.- Interpel·lar a la Generalitat per la implicació en el Consorci del museu de Ciències (no aporta cap capital) i en tal cas que retorni a la plena titularitat municipal.

4.- Auditoria a la Fundació museu Picasso des de la seva privatització i que es faci un retorn a la gestió pública.

5.- Revisió del criteris en les subvencions de projectes i activitats.

6.- Cal un pla integral de gestió que inclogui una autentica relació de lloc de treball i un organigrama de les Direccions per a poder desenvolupar amb solvència polítiques culturals de ruptura com els plans de museus socials. Pla de centre cívics o projectes de col·laboració amb artistes i creatius.

7.- Anul·lació de la resolució del catàleg de llocs de treballs del consorci del museu de Ciències Naturals, per haver estat acordades sense cap negociació amb les treballadores ni amb cal dels sindicats o representants dels treballadors i treballadores.

No podem viure en un estat de provisionalitat constant on no tinguem una regidoria de Cultura i si una comissionada que no té veu ni vot directa al Consell Plenari.

La CUP Capgirem Barcelona entenem que aquesta decisió suposa que la cultura dins de l’organigrama municipal ha baixat uns quants esglaons.

La CUP Capgirem Barcelona volem expressar el nostre posicionament respecte la proposta d’Esquerra Republicana de Catalunya sobre la retirada dels noms dels Borbons dels espais públics de la ciutat. Veiem molt positiva la proposta tot i que totalment insuficient.

El que cal a Barcelona es prendre decisions i mesures reals per netejar la ciutat de la tolerància amb el franquisme i la monarquia borbònica hereva directa de les institucions franquistes. 

Ens sorprèn que, Esquerra Republicana de Catalunya, governant tants anys a Barcelona juntament amb PSC i ICV ara es despertin per proposar aquestes mesures.

És imperatiu refer el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona en base a propostes relacionades amb la memòria dels espais, la memòria de les persones, la recuperació del paper de les dones i la reparació dels atacs als veïns i veïnes i a la pròpia ciutat i els seus barris.

El passat dia 30 de juny, el Comitè d’Empresa de Parcs i Jardins es va reunir amb Janet Sanz, presidenta de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins i 4arta Tinent Alcaldessa. La presidenta va plantejar la necessitat de col·laborar i treballar juntes en la millora dels espais verds de la ciutat.

Acollint-nos a aquesta voluntat de col·laboració, la CUP Capgirem Barcelona donem suport als treballadors i treballadores i ens sumem a les seves demandes de mesures urgents i inajornables pel bon funcionament de Parcs i Jardins.

MESURES A CURT TERMINI

1- Contractació de personal eventual per cobrir les vacances de la plantilla La necessitat més peremptòria amb la que ens trobem és la falta de personal per realitzar el manteniment del verd, que s’accentua a l’estiu amb els torns de vacances de la plantilla. La necessitat de feina que requereixen els parcs i jardins de la ciutat, agreujats per les onades de calor d’aquest estiu, està produint com a conseqüència la degradació i la pèrdua de les zones enjardinades i una alta mortalitat d’arbres i d’arbustos, fet que obligarà posteriorment, a futurs projectes de recuperació, amb un cost econòmic elevat. Per cobrir aquesta necessitat de personal es disposa de capital en els pressupostos i es compta amb una bossa de treball per poder contractar personal eventual.

2- Jubilació immediata al complir els requisits. Contracte d’interinatge en finalitzar el contracte de relleu ( així s’evita l’amortització de la plantilla) Una mostra de la voluntat restrictiva als drets fonamentals de les treballadores per part del Departament de RRHH, és la limitació que imposa a algunes companyes que compleixen tots els requisits que estipula la llei per accedir a la jubilació parcial, arribant gairebé fins a 5 mesos d’espera per poder acollir-se a dita jubilació. Així mateix, aquesta mesura restrictiva, retarda la contractació de relleu d’una altra persona. Complir amb aquesta proposta, és només qüestió de voluntat política, donat que l’increment econòmic de la mateixa és irrisori i representa finalitzar amb una discriminació que fomenta un malestar entre les treballadores.

3- Reordenació de la direcció de RRHH: Cessament immediat del director i reorganització de tot el seu equip. La seva gestió com a director de RRHH, ha estat plena de conflictes laborals, des de l’any 2006, a més de dur a terme una línia de treball repressora, autoritària i d’amiguismes. Tot plegat, una gestió laboral i de recursos humans antagònica a la que representa les idees de l’actual govern municipal ( Barcelona en Comú ) La contractació mitjançant un sistema de lliure designació del Director de RRHH que es va realitzar de manera precipitada i amb una manca total de transparència, ja va ser refusada per l’actual Presidenta de l’Institut Janet Sanz en el Consell d’Administració a finals del mandat del govern municipal de CiU

4- Declaració de Barcelona ciutat lliure de glifosat Malgrat la voluntat expressada per part de BCNenComú, de la prohibició de l’ús d’aquest pesticida, a dia d’avui es segueix fent servir en els carrers i les zones verdes de la ciutat d’amagatotis; sense informar a les veïnes, tal i com està establert.

5- Dignificació de les condicions laborals del personal en situació de formació dual. Considerem de justícia que les persones que venen a realitzar una tasca productiva a través de la formació dual, se’ls recompensi econòmicament amb el que correspon per a la categoria de peó i no amb una beca de 375€ bruts al mes. Adoptar aquesta mesura significaria acabar amb una doble escala salarial encoberta i així dignificar les condicions d’unes treballadores que venen a realitzar feines anàlogues a la resta de la plantilla.

6- Rescissió del contracte d’assessorament jurídic al gabinet Cuatrecasas Una de les decisions “estrella” adoptades pel director de RRHH, va ser la contractació del gabinet Cuatrecasas per tractar els conflictes amb la plantilla. En tot moment s’ha negat al Comitè d’Empresa la informació de les condicions econòmiques d’aquesta contracta. És inadmissible que un condemnat per frau fiscal, segueixi treballant per l’Administració Pública. Tal i com vam explicar a la Presidenta de l’Institut, n’hi ha moltes més mesures necessàries, però aquestes SIS, són les més urgents. Creiem, però, quela contractació de personal eventual per l’estiu, no es pot ajornar si no ens volem trobar amb una degradació important del verd públic.

MESURES A MITJÀ TERMINI

· Paralització de les externalitzacions.
· Remunicipalització dels serveis.
· Control real dels contractes que estan adjudicats actualment.
· Dignificació de les condicions laborals de les persones que treballen als CET, equiparant-les al conveni de Parcs i Jardins.
· Convocar Oferta Pública d’ocupació.
· Inclusió de les entitats veïnals al Consell d’administració.
· Tornar a ser Parcs i Jardins.

Reportatge fotografic de la deterioració de les zones verdes

CDC i ERC Nomenen la Núria Parlon (PSC), vicepresidenta cinquena de la Diputació sense atribucions conegudes i a esquenes del Ple provincial.

La Diputació de Barcelona es va constituir el passat 15 de juliol. Un dia abans, CDC i ERC presentaven en roda de premsa un acord de govern gràcies a les 25 diputades d’ambdues formacions. El Ple el conformen 51 i, per tant, fa falta un vot més per assolir la majoria absoluta.

A la investidura, sorprenentment, el PSC va votar (aparentment sense cap contrapartida) a favor de Mercè Conesa (CDC), fent-la presidenta en primera votació. Després del Ple d’investidura va arribar el Ple de Cartipàs per presentar la nova estructura de la Diputació, que no es va presentar al Ple provincial sinó a la roda de premsa posterior.

Des de les files de CUP Poble Actiu, amb les Candidatures Alternatives del Vallès, a la Diputació es va demanar la presidència que expliqués els canvis respecte la legislatura anterior i l’argumentació política que els sustentava. La seva resposta el silenci.

Cap dels partits de govern (ara inclouríem també el PSC) va donar cap tipus de mostra de voluntat perquè hi hagués debat polític real.

La presidenta Conesa presentà 4 vicepresidències (assignades a CDC i ERC) però amagà, al Ple i a la premsa, el que acabava de fer, signar el decret pel qual nomenava l’alcaldessa colomenca Núria Parlon (PSC) com a nova vicepresidenta cinquena de la Diputació.

La CUP Poble actiu ens preguntem: Per què ho amaga al Ple? Per què s’amaga a l’opinió pública? Com és que que ho fa “a proposta de la presidenta del grup polític PSC-CP”? És l’oposició que proposa el govern de la Diputació?

Laia Sabater, presidenta del grup CUP-CAV-PA a la Diputació de Barcelona va declarar: “Qualifiquem d’escandalós aquest nomenament opac que no facilita la transparència que la societat reclama a les institucions públiques. No es pot obviar el debat polític i la transparència en la tercera institució del país (després de la Generalitat i l’ajuntament de Barcelona) pel que fa als recursos públics que administra”.

Res d’això és nou. La legislatura anterior Convergència i Unió (CiU), en aquells temps, de la maneta del Partit Popular (PP) ja va crear una vicepresidència fantasma pel PSC, presidida per l’antic president de la institució, Antoni Fogué i plagada de de diputades i assessores socialistes sense atribucions però de sous astronòmics.

Des de CUP-CAV-PA ens demanem si la creació d’aquesta vicepresidència “fantasma” en mans socialistes és el preu a pagar per a tenir una nul·la batalla política a la Diputació.

La portaveu del grup CUP-CAV-Poble Actiu a la Diputació, na Maria Rovira, ja ha adreçat un escrit a la presidenta de la corporació expressant el malestar per la manera de procedir en el nomenament de la senyora Parlon i demanant quines són les seves atribucions. També la perplexitat pel desenvolupament del Ple de Cartipàs, sense debat polític com ja es va denunciar en comunicat anterior.

La CUP Poble Actiu conforma per primera vegada un grup propi al Consell Metropolità de l’AMB. El grup el conformen 9 alcaldes i regidors de diverses candidatures de ruptura i populars: Maria José Lecha i Maria Rovira (CUP Capgirem Barcelona), Carles Escolà i Maurici Jaumandreu (Compromís per Cerdanyola), Dolors Sabater i José Téllez (Guanyem Badalona en Comú), José Maria Osuna (Ara Decidim Ripollet), Fabià Díaz (Junts per Barberà) i Aitor Blanc (SOM Gramenet). Cal fer constar que tots els membres de CUP Poble Actiu hem decidit renunciar a l’assegurança vitalícia que se’ns atorgava pel fet de ser representants en aquest organisme.

El passat 23 de juliol es va constituir el Consell de l’AMB on es va triar la presidència d’aquest a proposta del Consell d’Alcaldes i alcaldesses de les 36 poblacions de l’AMB. El grup de la CUP-PA, a través del portaveu Aitor Blanc, va votar en blanc a la proposta de fer presidenta a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Els motius donats va ser el fet de quedar fora de les negociacions per conformar govern -havent pactat l’Entesa (ICV-EUiA-BeC), ERC i PSC-, a banda de la tardança en rebre informació per al seu estudi -rebent-la durant el matí del mateix dia del Consell. Per altra banda, des de la CUP-PA va denotar cert continuisme i no pas una renovació real donada la distribució d’àrres de treball.

Tanmateix, la CUP-PA ha estès la mà a donar suport i treballar per desenvolupar mesures que signifiquin canvis reals condicionat a dos eixos clars: la transparència -per tal que l’AMB noe esdevingui un cementiri de càrrecs polítics- i la gestió directa de serveis que faciliti la municipalització de serveis i trenqui amb la privatització en al gestió de l’aigua. Per altra banda, també, es va donar importància a treballar per un sistema tarifari adequat a la realitat de les classes populars en serveis com el transport i en contra de projectes com la T-Mobilitat.

Durant la intervenció, es va saludar als treballadors i treballadores de l’AMB, i es va esmentar la lluita de la Plataforma Stop Pujades Transport, tot donant suport als treballadors d’INDRA en vaga.

Per finalitzar, la CUP-PA va fixar algunes de les prioritats a treballar tot fent cas a les demandes dels treballadors i treballadores de l’AMB: la lluita contra la opacitat en càrrecs i institucions, tot evitant el clientelisme i l’externalització en funcions denunciant l’existència d’un percentatge elevat d’assessors front a una plantilla de 499 treballadors.

Una setmana més tard, s’ha desenvolupat el ple del cartipàs, en el que s’han tractat els diferents nomenaments a empreses que depenen de l’AMB, així com els salaris, el nombre d’assessors i les diferents àrees de treball. D’aquesta manera, de la mà d’Aitor Blanc –portaveu de CUP Poble Actiu a l’AMB- hem centrat la nostra intervenció en expressar que no hi veiem un canvi real en l’estructura del mandat anterior fet que ens fa dubtar dels canvis de funcionament que hi haurà en aquest organisme, de la mateixa manera que hem denunciat els elevats sous de les persones que en formen part, el gran número d’assessors que corresponen a cada grup, així com l’assignació a dit de càrrecs directius i gerencials.

Entenem doncs, que serà imprescindible obrir aquest organisme a la majoria social que conforma l’AMB i ens haurem d’esforçar per exigir transparència i una municipalització dels serveis que en formen part, alhora que denunciar uns sous desorbitats dels representants que en formen part.

Així doncs, ens hem abstingut en aquelles votacions que feien referència a la nova estructura de funcionament, entenen que no havíem participat del debat d’aquesta composició i que encara no tenim suficients elements d’anàlisi per conèixer com s’hauria d’estructurar. Alhora, hem votat en contra en aquells punts que feien referència als elevats sous i l’assignació a dit de càrrecs directius i gerents entenent que una de les reivindicacions de les treballadores d’aquest organisme és el fet de que sigui mitjançant un concurs intern i mitjançant un anàlisi de competències- així doncs, realitzant un procés transparent- que s’hauria d’escollir les persones que ocupen aquestes places.

Adjuntem la informació sobre els sous d’aquest ens públic.

A continuació adjuntem la intervenció realitzada:

Tal com vam expressar el dia de la Constitució del Consell Metropolità de l’AMB, el nostre grup es va quedar fora de les negociacions per establir la presidència, i per tant, el govern d’aquest organisme. Per això vam fer un vot en blanc, una abstenció.

En aquell moment, ens vam trobar amb perplexitat amb una voluntat de canvi en la gestió de l’AMB però amb certs tocs de continuisme, com és per nosaltres el manteniment de certes estructures i persones en càrrecs.

El nostre treball a l’AMB serà representar, cadascun dels Consellers que formem part d’aquest grup, el millor que poguem a les nostres poblacions respectives. A la vegada, la nostra tasca anirà adreçada a cercar la màxima transparència – que com ja vam apuntar no ha de jugar el paper del manteniment d’òrgans que simbolitzin una càrrega de personalitats que aparentin un cementiri polític; també, la lluita contra la opacitat: cal que la població sàpiga què s’hi cou en aquestes reunions; i també, com vam expressar, per escoltar la veu dels treballadors i treballadores de la casa.

Ens trobem avui amb una proposta de distribució d’àrees en 7 estaments diferenciats. És una proposta que entenem legítima, cada govern distribueix la feina com creu que millor pot assolir els seus objectius. I esperem que això serveixi per assolir cotes de transformació reals en la gestió d’allò públic. Però tanmateix, ja vam dir, i ens repetim, que serà difícil efectuar canvis reals segons l’acord de govern. I una petita mostra: Molts dels gestors que han governat l’AMB els darrers anys, segueixen al peu del canó i amb partits que mantenen fortes quotes de poder que, en segons quins moments o en quines decisions s’hagin de prendre poden ser determinants.

Amb tot plegat, som conscients de la correlació de forces amb la que ens trobem. I esperem que a la llarga no ens trobem amb un govern tancat, i que les propostes dels diferents grups que vagin adreçades a la construcció d’una nova correlació de poders, on primi el bé públic front l’interès privat, siguin tingudes en compte. En aquest camí treballarem.

I arribem al moll de l’ós. Càrrecs directius i retribucions. Realment, mirar aquests documents fa por. Espanta. Poden haver variacions en retribucions amb etapes anteriors, cert. La feina pública ha d’estar remunerada per tal que les classes populars puguin accedir-hi i no siguin uns ens institucionals i administratius als que només puguin accedir uns pocs. Però una cosa és això que diem i una altra la realitat. Una realitat allunyada de la població. La realitat social és esperpèntica trobant-nos que el sou mínim interprofessional és de 648,60€ -al que ja a moltes persones i famílies els hi costa arribar- i veiem com dels càrrecs directius qui menys cobra ja és 8 vegades aquest SMI: 76.182,40€ bruts anuals, i qui més, el senyor Gerent -que segueix del mandat anterior- és de 105.938,25€, 11 vegades el SMI. Simplement aberrant. Des d’aquí volem fer la reflexió al nou govern, i en especial a la presidència, que cal que es replantegi seriosament aquesta qüestió. Si no, veurem com es poden estar fent canvis “estètics” i mantenir estructures antigues.

Segurament, en ser una força nova en aquesta institució hi ha coses que se’ns escapen. Però ja les anirem aprenent. En aquest sentit, al nostre parer, creiem que caldria treballar perquè aquests alts càrrecs siguin escollits per criteris professionals, promocions internes…fent-ne un ús adequat i justificat, sense que pugui acabar sent un repartiment de pastís i poca cosa més. Esperem es puguin tenir en compte les nostres apreciacions.
I seguim. I parlem de sobresous. Com ja hem dit abans, la feina pública ha d’estar remunerada, però cal entendre-la com això, un servei públic: manar obeïnt. I per fer-ho calen mitjans, ben cert. Els consellers i conselleres aquí presents en molts casos rebem retribucions de l’administració local, dels Ajuntaments, una remuneració que ha de ser justa però adequada. També és cert que, com ja va dir també la presidenta, no tothom rep aquesta remuneració i cal adequar aquesta realitat a l’assistència als organismes supramunicipals. I aquí, doncs veiem bé la opció adoptada per alguns consellers de rebutjar la retribució si ja té un sou adequat (o fins i tot abusiu podríem dir en alguns casos). Quan veiem les retribucions per assistència a òrgans col·legiats no podem fer altra cosa que posar-nos les mans al cap. Reunions que vés a saber quanta estona duren i hi ha qui es pot estar embutxacant 800, 700, 500 o 200€ per tan sols aixecar la mà o seure en alguna d’aquestes butaques. Anem amb compte i mirem a fora. Experiència personal, just aquí a la Zona Franca, suant hores durant dies i setmanes en una fàbrica per no arribar a 800 euros. Hi ha qui llegirà aquestes paraules en un to de demagògia, de populisme: allà cadascú amb les seves interpretacions, però sense voler tenir la veritat absoluta, ni amb la voluntat de donar lliçons, al nostre parer LA DURA I CRUA REALITAT.

Pel nostre grup, aquestes són qüestions que s’han d’abordar, no només aquí, si no en el conjunt de l’administració pública. Pel que fa al nostre grup, algunes propostes ens han vingut de sobte, i les estudiarem en base al posicionament fet i als codis ètics dels quals ens hem dotat les diferents candidatures aquí representades.

Ja per finalitzar, i veient la proposta realitzada referent a la representació dels diferents grups en els diferents organismes i institucions dependents de l’AMB, donada la impossibilitat d’accedir al conjunt d’organismes no ens queda res més que reclamar la màxima informació i transparència i comunicació amb els grups no representats al respecte de les propostes polítiques i de gestió dels diferents organismes.

En definitiva tornem a posar la mà estesa per caminar en polítiques i una gestió adreçades a l’avenç en la gestió directa dels serveis i en mesures que signifiquin aquests canvis reals que anhelem, i que puguin ser en alguns casos compartits.

Després de l’atac polític – militar del govern Turc contra els diversos territoris del Kurdistan i al seu projecte polític (d’Esquerres, Socialista, Feminista, Ecologista i al  projecte de Confederalisme Democràtic, dels diversos territoris kurds ocupats per Turquia, Iraq, Síria i l’Iran), aprofitant una suposada ofensiva contra les posicions de ISIS en territori kurd.

Atès que l’Estat espanyol, i per extensió el govern de Barcelona, formen part activa, política i militarment de l’OTAN, organització que avala els atacs de l’exèrcit turc.

Entenent la coresponsabilitat de totes les administracions públiques de l’Estat espanyol en aquesta conflicte, al finançar indirectament l’OTAN i avalant per omissió les seves accions.

Exigim al govern de Barcelona que:

• Condemni públicament l’atac polític-militar de Turquia contra el Kurdistan i la guerrilla kurda, com també tot el suport internacional que ja ha rebut Turquia, per part d’organismes com la OTAN.

• Iniciï, a partir d’avui mateix, les relacions internacionals amb el Kurdistan per donar suport polític i econòmic a un projecte d’emancipació nacional, de classe i de gènere aliat, pel seu municipalisme d’esquerres revolucionari i radical. I per la seva lluita contra el feixisme dels ISIS, el capitalisme i el Patriarcat.

• Ofereixi ajut econòmic  humanitari a través del Fons de Contingències del que disposa l’Ajuntament.

I com a CUP Capgirem Barcelona, emplacem a tots els ajuntament i moviments socials dels Països Catalans que iniciïn accions de solidaritat i suport amb el poble del Kurdistan. Perquè la seva lluita és també la nostra.

Context de la situació per Toni Trobat de la Plataforma Azadí i CIEMEN

L’atemptat de Suruç, ciutat kurda a la frontera turco-siriana, i porta d’entrada de la solidaritat internacional cap a la revolució de Rojava,  el passat 20 de juliol, amb desenes de mors i ferits, ha representat un cop definitiu a l’anomenat procès de pau d’Imrali. Aquest procès s’havia iniciat a finals del 2012,  no exempt de problemes per la part turca -materialitzats en provocacions gravíssimes com l’assassinat a Paris el gener de 2013 de tres militants destacades del moviment kurd-  i havia fructificat en un alto el foc unilateral per part del PKK engegat el març de 2013. Des de llavors, al mateix temps que el clima de desconfiança entre el PKK i el govern de la República de Turquia creixia, els fets a Rojava -el Kurdistan Occidental, dins l’estat sirià-  on per primer cop a la història els kurds assolien un autogovern democràtic en clau feminista i progressista, enfortien les posicions del moviment kurd a la regió.

Al darrer Newroz -la diada nacional kurda- , el març passat, Abdullah Öcallan des de la presó ,va fer una crida molt clara al moviment social i polític kurd a celebrar un Congrés que tingués com a objectiu fonamental el final de la lluita armada i l’obertura d’un escenari on es concretessin les tres fases pactades amb l’estat turc: retirada de guerrilles i de l’activitat militar per ambdós costats, democratització i normalització.

Fa només uns dies, la Confederació Democràtica del Kurdistan -KCK-, màxim ens de representativitat del moviment popular kurd, encara expressava en un posicionament públic la necessitat de reimpulsar el procès de pau i abandonar els recels crònics entre les dues parts. I més, prenent en consideració que l’HDP, l’expressió electoral kurda a  Turquia,  havia irromput amb 80 escons als últims comicis al Parlament.

Avui l’esperança va a la baixa. L’actitud de l’executiu d’Ankara, del govern de la República de Turquia, en mans de l’AKP, conservador-islamista, de Recep Tayyip Erdogan, no fa presagiar res de bo. Són moltes les veus que asseguren que la suposada reacció bel·ligerant de Turquia contra ISIS arran dels fets de Suruç no és més que una campanya estartègica contra el PKK, dins la mateixa Turquia, i contra els seus actors homologables a Rojava -el PYD i aliats-. Erdogan, amb una política interna i externa que molts qualifiquen de «neootomana» i en procès de pakistanització creixent, no es pot permetre que els avenços de la revolució feminista de Rojava flueixin cap a l’altre banda de la frontera. Els últims resultats electorals a Turquia anaven en aquesta direcció. L’atemptat de Suruç i les operacions militars turques contra el PKK a Qandil i a Rojava no deixen de sumar-se a una llarga llista de col·laboracions més o menys sotaterrades d’Ankara amb ISIS. Avui per avui, només des del  model democràtic, transformador, pluralista i feminista dels kurds de Turquia i Síria es pot fer front al totalitarisme gihadista. A la foscor més absoluta. Això és el que està atacant Turquia amb la complicitat internacional.