Discurs de la CUP Capgirem Barcelona al Ple Extraordinari per la ruptura celebrat avui dilluns 7 de setembre de 2015. Parlava Maria Rovira.

En primer lloc des de la CUP Capgirem Barcelona volem mostrar la nostra solidaritat amb tots els immigrants que estan sent perseguits pel cos de la GUB sota ordres del govern de Barcelona En comú. Les actuacions produïdes pel cos aquests darrers dies ens semblen intolerables i exigim que s’aturi la repressió cap als més febles als carrers de la nostra ciutat. Si parlem de violència, parlem també de la manca d’accés a la sanitat pública, de la impossibilitat d’accés a un habitatge… en definitiva de la incapacitat de poder accedir a una vida digne com a conseqüència del cinisme dels sistema capitalista i patriarcal en el qual vivim i amb la complicitat de la classe política.

Considerem que es pot anar dient que Barcelona serà una ciutat refugi per totes les persones que estan fugin dels seus països per motius bèl·lics, econòmics, sexuals..etc. i al mateix temps iniciar quan persecució a totes aquelles persones que venen als carrers de Barcelona per poder sobreviure. Així és simplement cinisme. Aquests dies s’ha viscut una situació aterradora que des del nostre moviment polític volem denunciar. Una vegada més, advertim que amb polítiques rupturistes, que vagin a l’arrel del problema i que serveixen per avançar cap a una vida digne de la majoria social de la ciutat; la classe treballadora ens hi trobareu; en polítiques continuistes i repressores Mai.

Alhora, també lamentem que aquest consistori hàgiu vetat les esmenes que volíem presentar des de la CUP i diferents col·lectius que treballen per la recuperació de la memòria història de la nostra ciutat per tal de dotar de contingut el que és per nosaltres la independència. Una independència per canviar-ho tot. Creiem imprescindible debatre i donar sentit a una paraula que molts grups sembla que els hi és incòmode.

Parlar de l’adhesió a l’AMI va lligat estretament a parlar del que significa que Barcelona sigui motor per la independència. Així doncs, ser un d’aquests motor vol dir acceptar que 30 anys de transició no han servit per esborrar els efectes de la guerra que el feixisme internacional va fer contra la república i la “revolució del 36”: 40 anys de franquisme, una sèrie inacabable de crims contra la humanitat mai jutjats i molt menys castigats, un estat que mai ha deixat de ser una paròdia de democràcia formal, amb la seva constitució vigilada per l’exèrcit colpista, la seva monarquia volguda per Franco, la seva Audiència Nacional hereva del Tribunal de Orden Público, la seva conferència episcopal que condiciona permanentment el debat públic, les seves oligarquies latifundistes, especuladores i caciquils que han mantingut intacte tot el seu poder i riqueses.

Uns efectes, els de la guerra del feixisme, l’imperialisme, el franquisme i en definitiva l’opressió de classe, nacional i de gènere que han deixat la seva empremta en l’elaboració d’una memòria dels espais de les persones i dels moviments populars i associatius a Barcelona en els àmbits de la construcció monumental, el nomenclàtor i el nomenament honorífic de fills i filles predilectes de la ciutat. La memòria dels vencedors, dels opressors, de la repressió, de l’esclavisme i del patriarcat, una memòria que cal reescriure en excloure els vençuts, els resistents, els lluitadors i les feministes.
A nivell institucional s’ha de posar en valor la feina que s’ha dut a terme per part del Memorial Democràtic i de la societat civil en la recuperació de dades, la reconstrucció d’esdeveniments, la identificació de llocs i espais. Cal avui resignificar tot aquests elements i dotar los de capacitat d’incidència en la quotidianitat.

Al mateix temps, aflora la necessitat de reescriure la història tot estripant les pàgines vergonyoses dels pactes, les claudicacions, l’acceptació de la “pau dels vençuts”, la impunitat exhibida amb arrogància sembla que esdevingui més nítida a cada generació. Per necessitat política i ètica respecte a la recuperació del fil de lluites, resistències, projectes i ideals que a través dels anys uneix col·lectivitats i crea narracions emancipadores compartides, enfront dels relats que els poders establerts al servei de les classes dominants ens han vingut imposant.
Una ciutat com Barcelona percep amb més força la necessitat que cal abordar amb un enfocament que faci de la memòria una eina de combat i de reparació i no un simple estri a les mans de professionals: historiadors, acadèmics, operadors turístics. El moment és ara.
Memòria, present i futur van de la mà. D’aquesta manera, entenem que per iniciar el camí cap a la independència cal tractar la simbologia i el nomenclàtor d’imposició espanyola dels carrers de la ciutat així com la recuperació de la memòria històrica, entenent que la independència va estretament lligada amb la necessitat de fer de Barcelona motor per la construcció d’una independència que ens ha de servir per a canviar-ho tot, també els noms dels nostres carrers i places i la recuperació de la memòria de les persones que van lluitar a la nostra ciutat.

Eradicar la simbologia i el nomenclàtor d’imposició espanyola dels carrers de la ciutat així com la recuperació de la memòria històrica, van directament lligats al conflicte democràtic i nacional que ens enfronta amb l’estat i el règim del 78 hereu del franquisme. Així doncs, la independència ens ha de servir per generar una ruptura amb l’Estat espanyol i poder endegar un procés constituent que posi al centre de la vida les persones i no els beneficis econòmics d’uns pocs.

Entenem que a alguns els hi fa por dotar de contingut la independència per les contradiccions que això els hi suposa, tanmateix si realment volem ser sobirans, decidir sobre la sobirania energètica, la sobirania habitacional etc., no hi ha altre camí possible que defensar una independència que ens serveixi per avançar cap a la construcció d’un present i un futur digne pel conjunt de la classe treballadora.
Com que per nosaltres la memòria es fonamental per avançar cap a una independència per canviar-ho tot, considerem que mentre no sigui l’ajuntament qui faci justícia amb la memòria d’aquesta ciutat, serà el poble qui ho farà.

Barcelona en Comú, Convergència i Unió, Ciudadanos, el PSC i el Partit Popular veten el debat proposat per la CUP Capgirem Barcelona sobre l’apologia del franquisme, el patriarcat i l’esclavisme presents als carrers de Barcelona.

Avui a la Junta de Portaveus s’ha decidit que les esmenes de la CUP Capgirem Barcelona presentades pel proper Ple Extraordinari de dilluns vinent no s’acceptessin a portar ni tan sols a debat. Els motius exposats pels diferents grups,-recolzant-se amb la interpretació feta pel Secretari General del Reglament Orgànic Municipal- és que aquestes esmenes no corresponien al tema pel qual s’havia convocat el Ple; l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència. Des de CUP Capgirem vam parlar amb la Secretaria General durant el mes d’agost per assegurar-nos si podíem presentar diferents esmenes sobre el text presentat i aquests ens van enviar un correu on s’especificava que sí que es podia procedir d’aquesta manera.

 
No obstant avui, per sorpresa nostra, tot ha canviat. Emparant-se en motius procedimentals: “no te cap relació”, “això és com parlar de l’univers”, “són temes totalment diferents” s’ha evidenciat la por i la covardia de Barcelona en Comú, Convergència i Unió, Ciudadanos, Partit dels Socialistes de Catalunya, Partit Popular de tenir debats reals al voltant de la ruptura amb el Règim del 78.

 
Des de la CUP Capgirem Barcelona, tal i com hem exposat en la presentació de les diferents esmenes i en la roda de premsa realitzada dijous 3 de setembre, creiem imprescindible relacionar l’adhesió de Barcelona a l’AMI amb la necessitat de declarar Barcelona ciutat per la Independència i en aquest sentit contribuir a la construcció nacional dels Països Catalans; la ruptura democràtica; i l’obertura d’un procés constituent radicalment participatiu, transformador i per l’emancipació social, de gènere i medi ambiental.

 
D’aquesta manera, entenem que per iniciar el camí cap a la independència cal tractar la simbologia i el nomenclàtor d’imposició espanyola dels carrers de la ciutat així com la recuperació de la memòria històrica, entenent que la independència va estretament lligada amb la necessitat de fer de Barcelona motor per la construcció d’una independència que ens ha de servir per a canviar-ho tot, també els noms dels nostres carrers i places i la recuperació de la memòria de les persones que van lluitar a la nostra ciutat.
Així doncs, entenem que els motius adduïts per vetar les esmenes de la CUP Capgirem Barcelona són meres excuses, ja que eradicar la simbologia i el nomenclàtor d’imposició espanyola dels carrers de la ciutat així com la recuperació de la memòria històrica, van directament lligats al conflicte democràtic i nacional que ens enfronta amb l’estat i el règim del 78 hereu del franquisme.

30 anys de transició no han servit per esborrar els efectes de la guerra que el feixisme internacional va fer contra la república i la “revolució del 36”: 40 anys de franquisme, una sèrie inacabable de crims contra la humanitat mai jutjats i molt menys castigats, un estat que mai ha deixat de ser una paròdia de democràcia formal, amb la seva constitució vigilada per l’exèrcit colpista, la seva monarquia volguda per Franco, la seva Audiència Nacional hereva del Tribunal de Orden Público, la seva conferència episcopal que condiciona permanentment el debat públic, les seves oligarquies latifundistes, especuladores i caciquils que han mantingut intacte tot el seu poder i riqueses.

Uns efectes, els de la guerra del feixisme, l’imperialisme, el franquisme i en definitiva l’opressió de classe, nacional i de gènere que han deixat la seva empremta en l’elaboració d’una memòria dels espais de les persones i dels moviments populars i associatius a Barcelona en els àmbits de la construcció monumental, el nomenclàtor i el nomenament honorífic de fills i filles predilectes de la ciutat. La memòria dels vencedors, dels opressors, de la repressió, de l’esclavisme i del patriarcat, una memòria que cal reescriure en excloure els vençuts, els resistents, els lluitadors i les feministes.
A nivell institucional s’ha de posar en valor la feina que s’ha dut a terme per part del Memorial Democràtic i de la societat civil en la recuperació de dades, la reconstrucció d’esdeveniments, la identificació de llocs i espais. Cal avui resignificar tot aquests elements i dotar los de capacitat d’incidència en la quotidianitat.

Així mateix, l’Ajuntament de Barcelona ja disposa d’un estudi encarregat per l’Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida de l’Ajuntament en què s’identifiquen els símbols que encara resten del període franquista a la ciutat i en què es detallen la descripció i la cerca d’espais ocupats o utilitzats pel règim franquista i, per tant, susceptibles d’haver servit de suport per a la inscripció, col•locació o mostra d’iconografia franquista i falangista. Es detecten dos districtes on es localitza la majoria de registres de les tipologies esmentades: Nou Barris (70) i Sant Martí (65). La resta de registres forma un total de 28: Ciutat Vella (11), Eixample (2), Sants, Montjuïc (5), Les Corts (5), Sarrià-Sant Gervasi (4) i Gràcia (1).
Per altra banda, aflora la necessitat de reescriure la història tot estripant les pàgines vergonyoses dels pactes, les claudicacions, l’acceptació de la “pau dels vençuts”, la impunitat exhibida amb arrogància sembla que esdevingui més nítida a cada generació. Per necessitat política i ètica respecte a la recuperació del fil de lluites, resistències, projectes i ideals que a través dels anys uneix col•lectivitats i crea narracions emancipadores compartides, enfront dels relats que els poders establerts al servei de les classes dominants ens han vingut imposant.

Una ciutat com Barcelona percep amb més força la necessitat que cal abordar amb un enfocament que faci de la memòria una eina de combat i de reparació i no un simple estri a les mans de professionals: historiadors, acadèmics, operadors turístics. El moment és ara.

Independència per canviar-ho tot.
Al mateix temps, cal dir-ho i repetir-ho: tot full de ruta cap a la independència és paper mullat sense la desobediència. I qualsevol programa polític “amb sensibilitat social” que no plantegi un trencament amb el capitalisme com sistema per administrar misèria a les classes populars acaba sent un manual de gestió de precarietats i d’aplicació de polítiques de retallades, de compliment més entusiasta o menys dels dictats econòmics de la troica. Unes polítiques que han generat una situació de precarietat a la majoria de classes populars no poden ser unes polítiques capaces d’aglutinar la majoria social que ens cal per a defensar la independència.

D’altra banda, la promesa de canvis socials que no toquin els “temes intocables” del sistema com la monarquia, el reconeixement del dret d’autodeterminació com a principi democràtic previ a qualsevol legalitat, el pagament del deute, o la permanència dins la Unió Europea suposa la reedició del vell nacionalisme progressista espanyol assajat ja abans.

Davant d’això, volem plantejar que la independència de l’Estat Espanyol és un mitjà que ens ha de permetre canviar-ho tot també. I que per fer-ho possible, per a fer avançar la ruptura, cal tenir clar que als Països Catalans amb l’autonomisme no hi ha futur, que és una via morta i intervinguda que ens ha suposat l’aplicació de l’espoli de les classes dominants espanyoles i catalanes.

Que sense desobediència no podrem exercir la nostra autodeterminació i sense independència no hi podrà haver transformació social. Una transformació social que haurà de ser feminista per poder eliminar les desigualtats entre dones i homes causades pel patriarcat i el capitalisme.
Per tant, fent una mirada al passat i una al futur i davant la necessitat de reescriure la història, estripant les pàgines vergonyoses dels pactes, de les claudicacions, de l’acceptació de la “pau dels vençuts” cal fer de la memòria una eina de combat i una eina de treball de futur. Per necessitat ètica i de recuperació del fil de lluites, resistències, la ciutat de Barcelona ha de començar a ser un motor en la independència dels Països Catalans.

El municipi conforma l’àmbit de partida des d’on els subjectes socials han impulsat fins ara i han de continuar impulsant, des de baix, el procés cap a la independència i la transformació social.
Tenim en la història molts exemples on els municipis han jugat un paper clau en l’activació des de la base de processos constituents. Foren els ajuntaments els que a l’Estat espanyol proclamaren, el 14 d’abril de 1931, la II República. O foren també els municipis els que, el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, iniciaren l’onada de centenars de consultes municipals.

Propostes de la CUP Capgirem Barcelona pel Ple Extraordinari per la Ruptura.

Podeu descarregar la Carta a Barcelona de la CUP Capgirem Barcelona.

CARTA A LA CIUTAT DE BARCELONA

Adrecem aquesta carta a les dones i homes de la ciutat que, més enllà de simpaties i militàncies polítiques diverses, assumeixen la necessitat d’endegar un procés de transformació social de Barcelona per millorar les condicions de vida de la classe treballadora. Per a la CUP, el període històric de l’anomenada Transició ha estat la constatació d’un engany sostingut contra les classes populars: la perpetuació de les eines de dominació de l’aparell estatal franquista, amb la participació de la burgesia regionalista catalana i de les elits polítiques i sindicals d’una esquerra política que des de la fi dels setanta va renunciar a aplicar polítiques emancipadores, ens ha conduït a un cul-de-sac agreujat pel procés de reordenació del capitalisme global als darrers set anys (reconcentració de poder i capital, i miserabilització de la classe treballadora en el marc de la Unió Europea a partir de l’apel•lació al “retorn del deute”: explotades i desposseïdes, damunt resulta que devem diners a les mateixes elits que s’enriqueixen a costa nostra).

Portem anys assistint a una precarització insuportable de les condicions laborals i salarials de la majoria social treballadora de Barcelona, a uns percentatges d’atur –especialment juvenil– escandalosos, a la cronificació de pensions de misèria per a la gent gran, a un desbaratament integral dels serveis públics –educació, sanitat, serveis socials– amb el consegüent trasllat de les feines de manteniment de la vida a les esquenes de les dones, forçades a dur a terme aquestes tasques de manera gratuïta, a una impossibilitat creixent per a tanta gent d’accedir a mitjans d’existència bàsics com l’habitatge o l’energia, a una manca de cobertures socials sagnants i a la reproducció de mecanismes d’acció política institucional classistes que converteixen la participació popular en mera teatralització. Tot plegat s’esdevé a través de la manca de polítiques socials i culturals que resolguin l’espectre ampli de processos d’inferiorització de les dones treballadores en el context de la dominació patriarcal, o que solucionin la inferiorització d’aquelles dones i homes vingudes de l’Àfrica, Àsia i Amèrica en cerca una oportunitat per desenvolupar una vida digna i que, malgrat la seva integració a la societat catalana i barcelonesa, no disposen ni tan sols de drets elementals com el dret de vot tot i portar deu i quinze anys vivint-hi. L’any 2015, a Barcelona, el grau de pobresa remet en molts àmbits a la Postguerra, per a vergonya dels governants de tots els colors.

Per a la CUP, l’aprofundiment del procés col•lectiu cap a la independència de Catalunya i dels Països Catalans que estem vivint, i pel qual l’esquerra independentista ha lluitat sota la repressió franquista i de la Transició, enllaça el trencament amb un estat totalitarista i arcaic com l’espanyol i alhora el trencament amb un sistema social com el capitalisme patriarcal, basat en l’explotació d’una minoria sobre la gran majoria. Aquesta irracionalitat profunda de la història (la mateixa irracionalitat que sosté els privilegis que comporta l’existència de la monarquia) que des del 1977 se’ns pretén fer concebre com a “normalitat democràtica”, topa amb la necessitat de les classes populars de Barcelona de fer un pas definitiu cap a la llibertat i la justícia social. Sense marxa enrere.

Això exigeix endegar passos concrets: desobeir una legalitat jurídico-política imposada per l’estat espanyol des de fa més de 300 anys per la força de la imposició militar, i articular noves legalitats i estructures de poder popular. La ruptura amb dècades d’autonomisme burgès, la ruptura respecte a un estat espanyol reaccionari i classista, i l’ensorrament de les polítiques liberals i antiecològiques de la burgesia local, només es poden donar integrant-hi la consecució de la independència, l’emancipació de la classe treballadora i la superació de les desigualtats de gènere. La independència que volem realitzarà un futur digne per a les nostres filles i fills: com a primer pas es tracta senzillament de repartir la riquesa i els treballs.

Les raons de la nostra proposta de votar l’adhesió de Barcelona a l’Associació de Municipis per la Independència les vinculem amb la voluntat popular d’esborrar la taca negra de l’opressió capitalista, feixista, colonial, esclavista i patriarcal reflectida al nomenclàtor, els monuments i la relació obscena de filles i fills “predilectes” de la ciutat. D’entrada, el suport a l’AMI no és un suport a la dominació ideològica de les direccions polítiques i de les grans empreses rere CiU, ni a les estratègies de CiU d’alentir i dinamitar el procés d’alliberament del nostre poble, al contrari: la CUP confrontem el classisme de les elits convergents en tants i tants àmbits socials amb una concepció de la societat catalana basada en allò que des de fa 200 anys les classes treballadores europees anomenem el bé col•lectiu com el màxim referent de la societat. Que la burgesia regionalista oculta la lluita de classes amb la senyera és sabut, de la mateixa manera que segles enrere les elits esclavistes locals apel•laren al “progrés” per justificar el tràfic massiu de persones i el terrorisme colonialista. Igualment, és sabut que les direccions respectives de la suposada esquerra parlamentària catalana (PSC, ICV, ERC) ja fa més de 30 anys que han renunciat a canviar realment la societat. Quanta militància d’esquerres ha abandonat l’esperança de la militància combativa des del 1978?

Som en un moment històric que demana l’explicitació de la voluntat popular per deixar enrere un passat i un present obscurs: hem d’aprofundir la mobilització popular fins a les últimes conseqüències. Que Barcelona ho tingui clar: no hi haurà transformació social sense independència, ni hi haurà independència sense transformació social. Entenem les plebiscitàries com a referèndum per no repetir mai més pressupostos autonòmics de misèria. I que quedi clar que no es podrà equiparar cap referèndum sobre una futura constitució catalana amb un referèndum sobre la independència que ja haurem votat el 27S del 2015. Prou martingales, s’ha acabat. Comencem a construir-nos per ser lliures.

La CUP associem aquest suport a la independència mitjançant l’adhesió a l’AMI (també per introduir-hi un contrapès polític anticapitalista i feminista) amb un seguit de reivindicacions que ressignifiquin la ciutat tot alliberant-la de la infame simbolització feixista que se’ns imposa. Proposarem al ple municipal que s’enretirin les banderes espanyoles dels edificis públics municipals, començant pel de la pl. Sant Jaume; que es manifesti el rebuig la responsable de la Delegació del Govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna (distingim aquí el personal treballador de l’Administració estatal del que n’és la màxima figura política); que s’iniciï un procés amb la participació popular, veïnal i associativa que parteixi del nomenclàtor, la monumentalització i el nomenament de filles i fills predilectes de la ciutat anterior al 1939 per fer desaparèixer el que els governs municipals de tots els colors no han volgut esborrar fins ara: tota simbologia totalitarista (no sols franquista), burgesa i socialment classista, borbònica, masclista, esclavista i nacional-catolicista. Cal recuperar el fil roig de la memòria col•lectiva: el dels combats i les resistències individuals i col·lectius contra la injustícia i l’opressió. Recuperar antigues nominacions i n’introduirem de noves. La Barcelona antiautoritària i rebel continua viva perquè res és més políticament racional que l’anhel de la revolució per construir una societat nova. L’esquerra independentista beu dels 200 darrers anys de lluita de la classe treballadora de Barcelona contra l’opressió colonial i capitalista. Som el contrari de qualsevol de les variants (liberal o socialdemòcrata) del regionalisme burgès. Per això desitgem replantejar i debatre la presència d’espais militars a la ciutat, tant per la negra funció històrica que s’hi ha desenvolupat com per la dimensió tothora antimilitarista de Barcelona.

Finalment, cridem l’Ajuntament de Barcelona a expressar el suport al ventall d’actes de tota mena que l’Onze de Setembre vinent reivindicaran la independència com un mitjà per dissoldre al clavegueram de la història el règim del 1978 i totes les formes de dominació antiobrera, anticatalana i patriarcals que s’hi encarnen. La CUP en diem “Independència per canviar-ho tot.” Som-hi!

Podeu descarregar la Carta a Barcelona de la CUP Capgirem Barcelona.

Propostes de la CUP Capgirem Barcelona pel Ple Extraordinari per la Ruptura.

Manifest unitari de l’Esquerra Independentista

Països Catalans, camí a la llibertat. Tirem pel dret!

En aquests temps en què la voluntat de canvis topa amb el mur del règim i el sistema, els Països Catalans afrontem algunes cruïlles decisives en el camí cap a la construcció d’una república independent, socialista i feminista. Uns ens prometen un viatge ràpid i legalista cap a la independència… sempre i quan la legalitat ho permeti, no toquem cap dels seus privilegis i tanquem els ulls davant la situació d’empobriment generalitzat de les classes populars. Uns altres ens prometen tot de canvis… sense tocar però cap dels pilars fonamentals del règim: monarquia, unitat d’Espanya i Unió Europea.

A Catalunya, Convergència ha imposat el seu lideratge a una part de l’independentisme a canvi de la promesa de pilotar una part dels Països Catalans cap a la independència. Però, com ja van demostrar amb el 9N, no estan disposats a desobeir l’ordenament constitucional. I cal dir-ho i repetir-ho: tot full de ruta cap a la independència és paper mullat sense la desobediència. I tot el seu nou programa polític “amb sensibilitat social” contrasta amb les seves polítiques d’aplicació de retallades, compliment dels dictats econòmics de la troica i el seu suport al TTIP. Unes polítiques que han generat una situació de precarietat a la majoria de classes populars no poden ser unes polítiques capaces d’aglutinar la majoria social que ens cal per a defensar la independència.

D’altra banda, els intents d’aliança entre Podemos i sectors de l’esquerra autonomista (ICV, Compromís) ha vingut a perpetrar una operació ja coneguda per tots i totes. La promesa de canvis socials que no toquin els “temes intocables” del sistema. Podemos no es planteja qüestionar la monarquia, no refusa el pagament del deute, no reconeix el dret d’autodeterminació com a principi democràtic previ a qualsevol legalitat, no qüestiona la permanència dins la Unió Europea. Quins canvis es poden fer sense qüestionar tot això? Cap. És la reedició del vell nacionalisme progressista espanyol assajat ja abans per Felipe González i Alfonso Guerra. Amb un matís rellevant: el seu actual programa polític és molt més moderat que el del PSOE de 1979.

Davant d’això, la Unitat Popular ha de continuar teixint el seu programa i la seva organització. I dir ben alt i clar que la independència és possible i que canviar-ho tot també. I que per fer-ho possible , per a fer avançar la ruptura, és important tenir clar què possibilita el canvi i què és maquillatge i la propaganda. Nosaltres arreu dels Països Catalans ho tenim clar:

• Amb l’autonomisme no hi ha futur, és una via morta.
• Sense desobediència no podrem exercir la nostra autodeterminació.
• Sense independència no hi podrà haver transformació social.
• Sense socialisme no serà possible la plena sobirania.
• Sense feminisme no serà possible eliminar les desigualtats.
• La nostra llibertat nacional no serà completa sense la construcció dels Països Catalans.

Relliguem tot això i continuem construint, al carrer, a la feina i a les institucions l’alternativa que aglutini una majoria social de les classes populars dels Països Catalans.

Cap a la independència, el socialisme i el feminisme!

Països Catalans, 11 de setembre de 2015

Des de la CUP Capgirem Barcelona, juntament amb el sindicat COS, hem presentat una proposta perquè TMB aturi el servei de busos i metro durant 5 minuts cada cop que una dona sigui assassinada als Països Catalans.

Amb aquest petit gest es pretén aturar i trencar la normalitat amb què la ciutat rep la notícia dels feminicidis, per tal de visibilitzar-los i convidar les barcelonines i barcelonins a reflexionar-hi.

Aquest és un primer gest que creiem que ha d’anar acompanyat amb un pla d’urgència per fer front al maltractament i a l’assassinat de dones, començant per la desnaturalització d’aquest fenomen, per la denúncia del seu caràcter polític i per l’exigència i aplicació de mesures integrals adreçades al seu tractament com a fruit d’una ideologia patriarcal sustentada sobre el sotmetiment de les dones.

I és que les dones no morim, ens maten. Concretament, durant aquest any 2015, segons el portal web feminicidios.net, un total de 26 dones han estat assassinades per homes, a les que cal afegir dues nenes i tres nens fills i filles d’aquestes dones, i la Sandra García, veïna de Sabadell morta per la seva parella a Holanda, el cos de la qual va ser trobat ahir, dia 19 d’agost.

Totes aquestes morts no són més que la culminació d’un contínuum de fets cumulatius que fan que les dones visquin sotmeses a vides de segona, prescindibles, dins d’una pau social que té naturalitzat el micro i macromasclisme, en totes les seves múltiples, quotidianes i doloroses manifestacions —assetjament, sexualització, denigració, violacions, invisibilització, discriminació salarial, triple carga, expulsió dels espais de decisió de les polítiques socials, econòmiques, culturals, etc. etc.— de manera que el sistema capitalista pugui continuar funcionant gràcies a l’explotació de la mà d’obra barata i gratuïta de la meitat de la població, disciplinada mitjançant l’altra cara de la moneda del capital que és el patriarcat.

És, per tant, la ideologia patriarcal la que converteix les dones en subjectes de segona, i és aquesta ideologia la que cal combatre des de tots el fronts. Des del municipalisme, des de l’Ajuntament de Barcelona en el cas que ens ocupa, es poden fer moltíssimes coses per tal d’esquerdar la ideologia patriarcal i fer de la ciutat de Barcelona un lloc segur per a les dones. En aquest sentit instem al govern de la ciutat a fer un diagnòstic sobre aquesta qüestió i a aplicar amb caràcter d’urgència les mesures necessàries per garantir la vida de les dones, en primera instància, i per garantir una vida digna a les barcelonines. En aquesta tasca tindrà el suport ple de la CUP Capgirem Barcelona, sempre que la seva voluntat sigui anar més enllà de les declaracions d’intencions i de les lamentacions no acompanyades d’acció política.

Aprofitem per a reiterar el nostre suport a totes les iniciatives i convocatòries provinents del moviment feminista de la ciutat, com ara, la concentració que fan les companyes del col·lectiu Degenerades cada primer dilluns de mes a les 20h a l’Avinguda Gaudí amb Indústria, o la convocada per les companyes de la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere cada tercer dilluns de mes a la Plaça Sant Jaume a les 20h. Restem, igualment, a disposició del moviment feminista de la ciutat per qualsevol iniciativa que vulguin impulsar o canalitzar des de l’Ajuntament, des del reconeixement a la tasca que les organitzacions feministes de Barcelona venen fent en defensa d’una vida vivible per a totes les barcelonines.

Perquè ens volem vives, aturem els feminicidis. Enderroquem el patriarcat.

La CUP Capgirem Barcelona, després dels resultats aconseguits a les darreres eleccions municipals, hem obtingut representació al Consell d’administració de les empreses que conformen Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), que es va constituir el passat 5 d’agost de 2015.

La cita per a la primera reunió de constitució i presa de possessió del nou Consell es va realitzar amb dos dies d’antelació, i en el cas del company que representa la CUP Capgirem Barcelona poques hores abans. El nostre representant va mostrar la disconformitat en com s’havia convocat en temps i forma aquest consell. Al mateix temps també va expressar el seu malestarperquè que no s’havia enviat cap documentació en relació a l’aprovació del contracte i retribució del nou Conseller delegat.

D’aquesta manera, tots els grups presents, menys el PP que es va abstenir i la CUP Capgirem Barcelona que ens hi vam oposar, van donar suport a la nova estructura directiva de TMB que genera un nou càrrec: Presidenta (Mercedes Vidal), Vicepresident (Antoni Poveda) i Conseller delegat (Enric Cañas). De la mateixa manera, tots els grups presents, menys l’abstenció del PP, una de les dues vocals d’ERC i l’oposició de la CUP Capgirem Barcelona, van aprovar el contracte i el sou del nou Conseller delegat (105.000 euros/anuals), sense que els vocals com a mínim no l’hagin vist.

Des de la CUP Capgirem Barcelona rebutgem que la nova Direcció de TMB comenci la legislatura amb aquesta opacitat, generant més càrrecs i mantenint sous desproporcionats.

Així mateix, en el torn obert de paraules la CUP Capgirem Barcelona vam realitzar les propostes següents:

1. Canviar el nom de la Cotxera Ponent per Cotxera Pablo Díez.

El 31 de Març de 2004 Pablo Díez, conductor d’autobusos de TMB, es suïcidava després de rebre la carta d’acomiadament i de realitzar el seu servei a la línia 9. La Direcció l’acusava de robar un 1,10€ (el preu d’un bitllet).

Dies abans li havien proposat que admetés que havia robat aquesta quantitat i llavors la Direcció l’acomiadaria però el tornaria a contractar perdent l’antiguitat i començant a jornada parcial. El conductor que portava més de 15 anys a l’empresa. no va acceptar aquesta proposta

Finalment, TMB va haver de reconèixer que l’havia acomiadat de manera improcedent, havent d’indemnitzar a la seva dona i els seus fills.

2. Recuperar tot el servei de Bus i Metro eliminat i retallat des de 2007 amb especial èmfasi el 2012.

S’ha anat empitjorant el servei, mentre els preus han anat augmentant, per la reducció del transport que es realitza i de manca de personal, amb especial atenció per la recuperació del Bus de barri en diumenges i festes oficials.

3. Fer públics tots els sous i complements del personal fora de conveni de TMB.

TMB manté unes 600 persones (aprox) fora de conveni. Les dades sobre les seves condicions laborals són límitades i molt opaques. Els sous publicats per la propia empresa són mitjanes i, per tant, no és possible saber les quanties individuals.

S’ha de publicar els sous i complements de cada una de les persones fora de conveni.

A partir d’aquí, plantegem una reducció dràstica del personal fora de conveni.

4. Aturar les contractacions fraudulents a Bus i Metro de TMB.

Tant a Bus com a Metro els Comitès d’empresa han denunciat últimament casos d’endollaments de personal per motius polítics i sindicals.

A metro, 3 familiars de sindicalistes de busos d’UGT i SIT.

A busos, últimes contractacions no respecten l’antiguitat i es col·loquen persones a jornada completa quan haurien de passar primer els que ja estaven a l’empresa a temps parcial.

Aquesta és una pràctica que es realitza des de molt temps enrere, començant per la Direcció i acabant pels sindicalistes afins a la Direcció.

5. Liquidar els bufets jurídics externs, els cotxes oficials, els pàrquings privats i els busos d’empreses externes.

TMB és una empresa amb capital públic que, malgrat tenir bufet jurídic propi, contracta bufets privats amb la despesa que comporta.
A més a més, una empresa del transport hauria de donar exemple i en cap cas mantenir cotxes oficials pels seus alts directius, pàrquings privats comprats a l’AMB i contractes amb empreses d’autobusos privades per traslladar al personal d’oficines. Aquesta última tasca l’haurien de realitzar des de la pròpia empresa.

6. Recuperació del servei de Nit Bus i del Bus de 9 Barris.

TMB ha anat perdent el servei del bus nocturn i de les línies del Bus de Nou Barris, així com a la vegada cedeix material propi a empreses privades com TCC.

L’empresa pública ha de recuperar aquests serveis de les mans privades, subrogant a les plantilles afectades per aquesta internalització.

7. Acabar amb les externalitzacions en matèria de manteniment, neteja, seguretat, etc.

TMB externalitza serveis de tot tipus. Aquestes subcontractes acaben depauperant les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores.

L’últim exemple és el nou concurs d’externalització de les informadores del Bus Turístic de TMB. Tots els grups menys el PP que es va abstenir i la CUP que ens vam mostrar contraris, van votar a favor de continuar amb l’externalització.

Si es vol donar un bon servei tots i totes les treballadores que estan lligades a TMB haurien d’estar contractades per la pròpia empresa.

8. Desistir com a TMB del judici per hores sindicals il·legals que beneficien a CCOO, UGT i SIT.

Les empreses que reben més d’un 50% de capital públic no poden tenir hores sindicals pactades que superin l’Estatut dels treballadors i la LOLS. CGT a autobusos de TMB ha denunciat que la Direcció segueix mantenint un tracte de favor amb els sindicats abans mencionats.

La Direcció ha d’aturar les hores sindicals il·legals que està atorgant als seus sindicats afins.

D’altra banda, també volem denunciar la repressió laboral que la Direcció de TMB exerceix contra els treballadors i treballadores que defensen els seus drets. L’últim cas és el del conductor d’autobusos Vicente Curto que, després de ser diagnòstic amb una malaltia, la Direcció va voler acomiadar quan en realitat havia de tenir un lloc de feina alternatiu.

Després de la mobilització realitzada se l’ha sancionat amb 10 dies sense feina i sou quan va protestar per que, segons el servei mèdic que el va diagnosticar per acomiadar-lo, ara diu que ja s’ha curat. Aquí podeu llegir les seves cartes explicant el cas.

1.- Acció contra la precarietat. Revisió dels contractes de les empreses dels serveis externalitzats i fer un retorn a la gestió pública ( Castell de Montjuïc, Canòdrom, serveis de missatgeria i consergeria, servei d’informació a La Virreina, serveis de taquilla als museus etc.

2.-Revisió dels criteris de les borses de treball per a detectar els llocs de treball estructurals i procedir a convocar oferta pública.

3.- Interpel·lar a la Generalitat per la implicació en el Consorci del museu de Ciències (no aporta cap capital) i en tal cas que retorni a la plena titularitat municipal.

4.- Auditoria a la Fundació museu Picasso des de la seva privatització i que es faci un retorn a la gestió pública.

5.- Revisió del criteris en les subvencions de projectes i activitats.

6.- Cal un pla integral de gestió que inclogui una autentica relació de lloc de treball i un organigrama de les Direccions per a poder desenvolupar amb solvència polítiques culturals de ruptura com els plans de museus socials. Pla de centre cívics o projectes de col·laboració amb artistes i creatius.

7.- Anul·lació de la resolució del catàleg de llocs de treballs del consorci del museu de Ciències Naturals, per haver estat acordades sense cap negociació amb les treballadores ni amb cal dels sindicats o representants dels treballadors i treballadores.

No podem viure en un estat de provisionalitat constant on no tinguem una regidoria de Cultura i si una comissionada que no té veu ni vot directa al Consell Plenari.

La CUP Capgirem Barcelona entenem que aquesta decisió suposa que la cultura dins de l’organigrama municipal ha baixat uns quants esglaons.

La CUP Capgirem Barcelona volem expressar el nostre posicionament respecte la proposta d’Esquerra Republicana de Catalunya sobre la retirada dels noms dels Borbons dels espais públics de la ciutat. Veiem molt positiva la proposta tot i que totalment insuficient.

El que cal a Barcelona es prendre decisions i mesures reals per netejar la ciutat de la tolerància amb el franquisme i la monarquia borbònica hereva directa de les institucions franquistes. 

Ens sorprèn que, Esquerra Republicana de Catalunya, governant tants anys a Barcelona juntament amb PSC i ICV ara es despertin per proposar aquestes mesures.

És imperatiu refer el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona en base a propostes relacionades amb la memòria dels espais, la memòria de les persones, la recuperació del paper de les dones i la reparació dels atacs als veïns i veïnes i a la pròpia ciutat i els seus barris.