Bona tarda a totes i tots,
Avui es constitueix el Consell Municipal, és un acte sobre tot protocolari i volem donar les gràcies als companys i companyes de l’Ajuntament que aquests dies ens han donat tot tipus d’explicacions.
Arribar fins aquí ens ha suposat molt d’esforç, suor, hores de son però qui ens coneix sap que també hi ha hagut molta il·lusió. Com sabeu, el camí l’hem fet amb les nostres mans. No hem disposat de crèdits de bancs ni de partits, hem hagut de batallar contra les quotes de presència als mitjans de comunicació i finalment hem arribat.
Però no hi som per quedar-nos. La nostra presència en aquesta sala no és ni un punt de partida ni un punt d’arribada. És un pas més de la nostra lluita per la plena sobirania com a classe, com a poble i com a dones.
No és un punt d’arribada perquè les tres regidores de la CUP Capgirem Barcelona no apagaran les ganes de mobilització del carrer, ni es postraran al servei de la institució ni s’acomodaran en els múltiples càrrecs de confiança que es designen.
En definitiva, quan hem entrat avui per la porta, no hem activat el periple de les portes giratòries. No serem víctimes de l’espiral que porta de l’ajuntament al ministeri d’exteriors i d’allà a l’ambaixada d’Istanbul, o del que porta a Agbar, o al Consorci de la Zona Franca, o a alguna càtedra còmode a la universitat.
No ho serem perquè ens hem compromès a no ser-ho. Però tampoc ho serem perquè no pertanyem a les bones famílies de Barcelona que sempre han estat presents en aquest consistori. Ja sigui per la dreta o per l’esquerra, les classes populars hem estat històricament excloses del dret a decidir sobre les nostres vides. Per això l’hem hagut d’exercir en altres espais, per això ens hem hagut d’expressar al carrer.
I des d’aquests altres espais, des del carrer, diem que la nostra entrada a l’ajuntament tampoc és un punt de partida. L’Ajuntament de Barcelona ha segrestat la política per a sí mateix. I tot el que passava a fora ha estat reprimit, criminalitzat o silenciat.
Marx deia que el dret és la voluntat de la classe dominant erigida en llei. Doncs aquesta cambra no pot ser més l’eina dels dominants per a apropiar-se de la riquesa de la ciutat.
Som desobedients de mena, per principis i per mandat polític. I respectarem aquesta cambra sempre i quan s’hi defensin els interessos de les classes populars. A partir d’ara hi ha un grup municipal per denunciar la corrupció, els ultratges i la ciutat morta.
Democràcia representativa, participativa i també democràcia directa. La política a Barcelona ha de ser també als carrers, l’espai públic ha d’arribar a ser una àgora, i considerem que també és responsabilitat de l’Ajuntament fomentar, i no reprimir l’activació i la mobilització popular. I això vol dir per exemple, reconeixement dels centres socials ocupats; és tot el contrari del que es va fer des d’aquí al forat de la vergonya; això vol dir també municipalitzar per poder decidir què n’esperem de les nostres empreses públiques i serveis i equipaments públics amb la gestió directa municipal.
A les eleccions, mentre que a la Marina de la Zona Franca o Torre Baró no arribaven al 40% de participació, a les Tres Torres o a la Vila Olímpica es rondava el 70%. En total prop d’un 40% de la gent amb dret a vot no l’exerceix. I, a més, calculem que unes 220.000 persones no poden expressar el seu vot, però en canvi sí que són vàlides per generar riquesa a la ciutat. Hem vingut també a canviar això. Hem vingut a empoderar políticament les classes populars, perquè juntes ens apropiem de les institucions i les posem al servei de qui les paga i qui les mereix.
Posarem l’ull sobre la opacitat. És la opacitat la que empara sovint el delicte. Un delicte que té el seu màxim exponent en la corrupció. Però la corrupció és només la punta de l’iceberg, les arrels del delicte baixen pel carrer Ferran, pugen per Les Rambles passant per la comissaria de la Guardia Urbana, enfilen diagonal a la cruïlla del Cercle d’Economia i es dispersen per l’upper diagonal. Aquets son els barris on l’esperança de vida és 8 anys major que la dels qui habiten fora d’aquestes mateixes parets.
La pobresa, l’atur juvenil, la malnutrició, la manca d’habitatge conformen una situació d’emergència davant la qual no es podem limitar a muntar observatoris del desastre ni a redactar informes de la injustícia. Cal abordar la crisi socioeconòmica ja, la ciutat aparador i el monocultiu turístic.
El turisme, a part de governar-lo cal aturar-lo, hem assolit el límit social i ambiental que la ciutat es pot permetre. El que li cal a Barcelona no és una política més eficient i més propera, sinó un canvi radical de model, cal abandonar la Marca Barcelona.
No es necessiten empreses amb més responsabilitat social corporativa, sinó cooperatives on es produeixi sense explotació. No ens calen òrgans participatius hiper-reglamentats sinó garantir que la veu dels sense veu es escoltada. No en tenim prou amb aturar les ampliacions de centres comercials, sinó el compromís amb el comerç de proximitat. Hem de fer els esforços per a fugir de les presons d’allò possible. Compteu amb nosaltres per això.
La responsabilitat de qualsevol govern municipal ha de ser la de revertir la precarització i privatització que s’ha practicat durant anys de governs de tots els colors. Aquesta responsabilitat passa per la ruptura amb les polítiques neoliberals i externalitzadores que en són responsables també en major grau. I per tant, passa per la ruptura amb la fracció tecnocràtica que les ha concebut, impulsat i alimentat molt més enllà del que els programes polítics portaven escrit. Veiem amb preocupació com molts d’aquests càrrecs gerencials estan sent reconeguts i conservats en els seus llocs pels futurs governants.
Com ja hem dit, la CUP Capgirem no serem crossa de cap partit però tampoc de cap sistema. El nostre compromís és ampli i ampliable i fermament anticapitalista. Considerem que el sistema econòmic i de poder en el que vivim és el responsable de 80.000 morts de gana cada dia segons la FAO, és responsable de la impossibilitat de governar-nos a nosaltres mateixes i va de la mà amb el patriarcat que l’any passat, a Barcelona, va veure morir 11 dones a mans de la violència masclista.
El municipalisme no és la germana petita de la política, és el primer espai institucional per a transformar les nostres vides.
El mandat popular que tenim és el d’avançar cap a la ruptura d’aquest règim, presó de pobles i de persones, i responsable de la triple crisi nacional, social i democràtica que vivim avui en dia.Per això tot el que passi a Barcelona serà objecte de la nostra tasca en aquesta cambra. No ens deixarem prendre la legitimitat de la nostra paraula per entrebancs burocràtics dissenyats per a silenciar-nos.
Les eleccions del 24 de maig van expressar una voluntat majoritària de canvi a la ciutat. Per això CUP Capgirem Barcelona vol donar el seu vot a Ada Colau per a investir-la alcaldessa, amb l’orgull de que sigui una dona que ve de les lluites, amb l’empenta per a que porti a terme aquella part del programa polític que hi compartim i amb la recança de qui regeix l’Ajuntament amb formacions responsables del model Barcelona.
Però també volem votar el que entenem que és el motor del canvi, la política en majúscules. Margarit deia que la llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general. Per nosaltres la vaga indefinida dels treballadors i treballadores de Movistar és la màxima expressió de la nostra dignitat. Cap altra acció al costat d’aquesta vaga que ja duu 68 dies s’acosta més a allò que entenem per transformar la ciutat. Perquè no n’hi ha prou amb treure més vots que la resta per guanyar la ciutat, cal transformar-la. I això només es fa des del carrer.
I el nostre darrer vot és per a els antifeixistes detinguts mesos després del 12 d’octubre de 2013 i als que la fiscalia els hi demana 17 anys de presó. Un cas més on la conselleria i el ministeri de l’interior van de la mà, no per aturar el feixisme, del que els seus grups actuen amb total impunitat sinó per perseguir i criminalitzar els moviments socials.
Posterior a aquesta col·laboració Conselleria-Ministeri arriben a mans de la jutgessa Rovira del Canto, la mateixa que autoritzà la concentració falangista a Arenys de Munt i molt admirada pels responsables de l’atac al Centre Blanquerna a Madrid.
Un cop més tenim viva la memòria de l’assassí de Guillem Agulló que només va complir 4 anys de presó i per contra tantes companyes complint presó preventiva o condemnes per defensar el dret a vaga o per lluitar contra el feixisme.
Per acabar, desitgem sort a Barcelona en Comú. Ens tindreu al costat per plantar cara als lobbies, als poders fàctics, a les ingerències del capital i els seus titelles de l’estat. Sempre que faci falta i amb tota la força necessària. I ens trobareu de cara, amb la mateixa força, si hi ha continuisme, passos enrere, incompliments o submissió.
Salut!
