Col·laboradores i militants de la CUP-Capgirem Barcelona omplien dissabte, a partir de les 10 del matí, el Centre Cívic la Sedeta de Gràcia, en una jornada de balanç sobre el primer any del grup municipal a l’ajuntament. L’acte, titulat simbòlicament amb l’expressió «Les llavors han germinat», es va caracteritzar per tenir un format amè i un contingut molt potent, que va escapar d’una simple rendició de comptes de les regidores i l’equip tècnic del consistori. L’objectiu era ambiciós i va assolir-se: es tractava de compartir experiències i coneixement i debatre sobre múltiples temes que afecten tant el dia a dia de la institució com el contingut de les accions que poden desenvolupar-se des del consistori. La jornada va estar dividida en dues sessions d’entrevistes, dues sessions de debats paral·lels i una taula rodona.
La primera part va consistir en una entrevista a les regidores Maria José Lecha i Maria Rovira i conduïda pel periodista Manel Carrere, sota el títol «Obrim finestres a la CUP Capgirem Barcelona i aixequem catifes de l’acció del govern». Les regidores van posar sobre la taula la inoperància dels diversos òrgans tant municipals com supramunicipals, així com la manca de traducció real i l’arbitrarietat de les diferents decisions que s’hi prenen. D’altra banda, van denunciar la hipocresia i el racisme amb què actuen certs grups municipals i van destacar les dificultats per donar a conèixer tot el treball municipal que s’està fent, que sovint queda soterrat i sobrepassat per qüestions alienes, com a conseqüència del ‘sostre comunicacional’, difícil de superar pels grups petits. Totes dues van ser crítiques amb el partit del govern, Barcelona en Comú, a qui van acusar d’aplicar unes polítiques continuistes, de renunciar a una aposta ferma per la remunicipalització dels serveis públics externalitzats i de no escoltar la veu dels treballadors en conflicte. També van criticar la comunicació gairebé nul·la que el govern municipal té amb la resta de grups, malgrat que arran de la modificació pressupostària semblava que havia millorat. Per posar una mica de llum a tantes ombres, es va fer èmfasi en els casos de corrupció que s’han evidenciat a la Diputació, gràcies a l’actuació conjunta amb sindicats, i en la creació d’un Observatori Municipal. Com a conclusió, i tenint en compte el topall que ha demostrat tenir la tasca institucional, van destacar la importància cabdal de mantenir i intensificar la lluita al carrer per part dels diferents col·lectius, sense la qual no té cap sentit ser presents a la institució.
Des d’un altre punt de vista, els consellers de districte de Gràcia i Horta-Guinardó, Quim Serra i Ariadna Gálvez –
respectivament- i el militant i activista d’Horta, Àlex Cunillera, van parlar del perill de la institucionalització i la necessitat de la mobilització popular. Quim Serra afirmava la impossibilitat de tirar endavant la lluita municipalista, pel fet que les institucions estan separades de les classes populars i perquè al districte és fins i tot impossible tenir un debat en condicions sobre el model de barris que es vol. Des d’Horta-Guinardó es va denunciar la inoperància dels districtes a l’hora d’emprendre i aplicar mesures efectives reals, ja que són organismes no vinculants que desgasten. A més, van insistir en la càrrega de feina institucional que tot plegat que suposa per a les militants i col·laboradores i el temps substancial que ocupa a les assemblees setmanals de nucli, en detriment de les lluites veïnals dels barris. Sobre la necessitat de continuar essent dins dels òrgans institucionals de la ciutat, tots tres van coincidir que té sentit en la conjuntura actual: d’una banda, el conseller gracienc destacava la responsabilitat que tenim de pressionar i desemmascarar aquells que sempre han governat la ciutat i que ara es disfressen de nova política; en el mateix sentit, l’Ariadna i l’Àlex apuntaven a l’objectiu de ser-hi per incomodar, molestar i posar en evidència els polítics que viuen i s’aprofiten d’aquestes estructures municipals de poder.
Abans d’iniciar els grups de debat, les assistents van gaudir d’una actuació que combinava tres disciplines artístiques: la poesia, de la mà de Carles Rebassa; la música, amb Jordi Montañez posant-hi la veu i la guitarra; i la dansa, amb Marina Calderó i Marina Climent. El fil conductor era la cançó «Som», de Jordi Montañez, que parla de lluites del passat i del present, i de la necessitat de mantenir-les vives per fer-ne germinar les llavors i recollir-ne els fruits, que ens asseguraran sempre un món més digne i just.
Al migdia, l’acte es va dividir en dos espais i grups de debat. A la sala d’actes de la Sedeta es va tractar el model de seguretat i policial, amb Eva Pous, d’Alerta Solidària, i Albert Boada i Xavier Palllicer, de la Crida per Sabadell. Eva Pous va començar la intervenció parlant del model de seguretat actual, que va definir com a mancat d’una perspectiva de gènere, d’una anàlisi de les causes i d’una anàlisi des del punt de vista de les víctimes. Per a canviar de model, doncs, va proposar fer una anàlisi integral, amb tots els agents implicats, i unes polítiques integrals que assegurin més mediadors, més vida al carrer, mesures proventives i de veïnatge i la recuperació dels usos de l’espai públic. Al seu torn, Albert Boada va enumerar unes quantes mesures per aplicar al model policial: la dissolució de les unitats (excepte la rural), la revisió dels sous dels últims quatre anys, evitar la jerarquització (assegurant una policia de proximitat), elaborar una auditoria ciutadana (enquesta i trobada ciutadana posterior), garantir respecte cap a la ciutadania i aplicar un codi deontològic. Xavier Pellicer es va centrar en la concepció i el relat del model policial, que va assegurar que calia canviar profundament i des de l’arrel: segons ell, cal entendre’l i definir-lo com un model de defensa de la comunitat, dels drets humans, col·lectius i comunitaris. Com a exemple d’això va parlar de l’habitatge i el sentit que té la defensa del dret a un habitatge digne per sobre de la defensa de la propietat privada. A més, va apuntar que, com a prioritats, el model policial ha de tenir l’urbanisme i la definició d’un disseny urbà, així com la lluita contra les desigualtats socials i de gènere. Finalment, va remarcar que el cos policial ha de tenir un caràcter subsidiari i proactiu només en temes de provenció, com la regulació del trànsit o la seguretat laboral, i que això pot aconseguir-se amb mesures de desjerarquització i fiscalització interna, amb canvis en el model de selecció i, sobretot, en el prisma de visió.
Mentrestant, la Marina Sánchez, del Seminari d’Economia Feminista, i el Joan Uribe, de Sant Joan de Déu Serveis Socials, van posar en comú el seu coneixement i experiències per combatre les desigualtats des del municipalisme i l’economia feminista. En Joan Uribe va insistir en la necessitat d’un abordatge integral de la pobresa, i va desmuntar el concepte d’assistencialisme i de protecció social existent a l’estat espanyol, pensat per les persones excloses socialment i que acaba essent una forma de control cap a aquestes. Com a solució, va remarcar que cal incidir en el problema estructural, més que actuar a còpia de polítiques socials d’emergència.
Per la seva banda, la Marina Sánchez va posar sobre la taula les característiques de l’economia feminista, en contraposició al model econòmic neoliberal imperant, el qual dóna únicament valor a les tasques remunerades i, invisibilitza, per tant, els treballs que són cabdals per al sosteniment de la vida. L’economia feminista, en canvi, reivindica la importància de l’esfera no remunerada i insisteix en la idea que el fet de tenir un salari no garanteix un benestar ni unes condicions de vida dignes. Enmig d’un debat posterior enriquidor, es va parar de la proposta d’un nou model de sostenibilitat de la vida, de repartiment de la riquesa i reorganització dels temps de vida i els treballs.
Durant el dinar popular, mentre les assistents assaborien una fideuà cuinada durant tot el matí per un equip de militants voluntàries -amb Xavi Monge al capdavant dels fogons-, la presidenta del comitè de l’empresa càrnia vigatana Esfosa va intervenir per explicar la lluita i les reivindicacions de la plantilla en vaga i per demanar que es teixeixin aliances i es facin accions conjuntes de tota la classe treballadora en lluita que pateix precarietat laboral.
A les quatre de la tarda es van reprendre els grups de debat, també separats en dos espais. Manuel Delgado (antropòleg i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà) i Berezi Elorrieta (participant de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible) van parlar de les conseqüències que el turisme té per als barris i com afrontar-les. El primer ponent, Manuel Delgado, va voler fer la distinció evident entre immigrant i turista, però remarcant que tots som turistes quan viatgem. Per tot això, va insistir en el fet que qualsevol tipus d’actuació sobre el turisme no es pot fer des de l’odi o la problemàtica, ja que les primeres víctimes del turisme de masses són els mateixos turistes, que es converteixen en mers instruments que no escapen d’un circuit concret. Delgado va advertir que cal ser curós a no caure en una «turistofòbia», ja que el centre del problema és el model de turisme, no el turista en si. Com a proposta, el ponent va apuntar a una racionalització del turisme, a reivindicar un turisme digne que garanteixi els drets dels ciutadans barcelonins però també del mateix turista.
Per la seva banda, Berezi va reforçar la idea de no qüestionar l’existència del turisme en si, sinó del model de turisme i la seva regulació, vinculada al model de ciutat. Va aportar també dades sobre la vinculació del turisme amb les grans empreses, i l’augment de l’activitat turística en els darrers 20 anys, que s’ha multiplicat per 3. Tot això ha comportat pels barris, segons Berezi, un augment del preu de l’habitatge, la disputa del mercat de pisos entre residents i turistes, encariment dels productes de primera necessitat, la destrucció del patrimoni, etc. Pel que fa al PEUAT, Berezi el va definir com un instrument parcial, esbiaixat, que comença la casa per la teulada, ja que no aborda el tema des d’una perspectiva integral. De la mateixa manera es va referir al Consell de Turisme i Ciutat, ens on no es prenen decisions vinculants, i que al final queden en mans dels responsables polítics. Berezi va referir-se a l’ABTS com a entitat d’esperança, que reuneix 30 entitats veïnals amb sensibilitats diverses, i va apostar per fer una definició clara del model de turisme, que inclogui mesures com processos vinculants, polítiques actives de decreixement turístic, regulació dels fluxos, polítiques de prevenció i compensació dels impactes negatius, abolició dels pisos turístics, repartició dels guanys, etc.
Paral·lelament, Xavier Carceller (arquitecte) i Dafne Saldaña (membre d’Equal Saree) posaven a debat els grans plans 
urbanístics i la transformació de la ciutat en clau feminista. En Xavier Carceller va referir-se primerament al Pla de Direcció Urbanístic Metropolità, que implicarà més volum de turisme i reducció de terreny agrícola, i posteriorment va fer un repàs de les inversions i «nyaps» públics desproporcionats de les etapes Clos i Hereu, emmascarats en els conceptes «marca Barcelona» o «model Barcelona». Pel que fa als projectes actuals i de futur, es va referir a la intenció de BeC de posar èmfasi en la rehabilitació urbana i abandonar els grans projectes, tot i definir el document estratègic que han elaborat com a molt poc ambiciós. Finalment, va concloure que calen posicionaments clars i incidència sobre els nous plans des de l’inici i no només en la fase final, i apostar pel microurbanisme, que defensa petites actuacions que incideixen més directament i immediata sobre el veïnat.
D’altra banda, la Dafne va contraposar l’urbanisme patriarcal, reforçat per un model de família nuclear heteronormativa i de creixement il·limitat, al model d’urbanisme feminista. Aquest últim, segons va explicar, proposta una ciutat diversa, cuidadora i sostenible. Finalment, com a recomanacions feministes per definir una ciutat d’aquest tipus, va apuntar a l’autonomia (seguretat i accessibilitat), la conciliació (proximitat i diversitat), la relació (vitalitat i confort) i la representativitat (identitat i participació).
La jornada va cloure amb una taula rodona, moderada per Anna Saliente, amb l’objectiu de debatre sobre l’ordenança de civisme i les seves conseqüències per a diferents col·lectius que se’n veuen afectats. Entre aquests, la taula va reunir un representant dels artistes de carrer de la ciutat (Walter San Joaquin) un membre del col·lectiu juvenil Arran (Ferran Cabanyó), dues representants de les treballadores sexuals (Janet Merida i Clarisa Velocci) i un membre del sindicat dels venedors ambulants (Lamine). En primer lloc, en Walter va explicar que no existeixen llicències a Barcelona per a artistes de carrer, sinó que són llicències de venedors ambulant i que, per tant, els artistes no participen ni se’ls crida a participar en la normativa.
En Ferran d’Arran, al seu torn, va denunciar el bloqueig existent per fer servir l’espai públic, així com la falta d’espais de socialització que té el jovent, reduïts a la llar i als espais d’oci privat, especialment nocturn. També va detallar algunes eines que des del poder s’empren per fer fora la gent del carrer: multes, escassos seients en llocs públics, neteja dels carrers en hores concretes, etc., i com això comporta que l’oferta d’oci per al jovent sigui elititzada, de preus abusius i seguint uns certs patrons establerts. Finalment, també va explicar que es donen pocs permisos per organitzar actes juvenils, fora de les festes majors, i que l’ordenança de civisme prohibeix penjar cartells i pancartes al·legant a qüestions d’higiene.
La Clarisa i la Janet, representants de les treballadores sexuals, van definir l’ordenança com «d’especulació immobiliària i de neteja de la gent del carrer», ja que, segons elles, no caben dins del model de «Barcelona bonica» que es pretén mostrar. A més, van denunciar la victimització i decadència amb què se les tracta des dels poders públics. Com a conclusions, creuen que cal derogar l’ordenança, ja que aquesta els suposa renunciar a l’espai públic, que és l’espai que tenen per al sosteniment de la vida; l’ordenança, doncs, significa per a elles una retirada de drets i les transforma en clandestines, en vulnerables. Com a proposta, van insistir en la rellevància de pensar en estratègies comunes i de contrapoder.
Finalment, en Lamine va posar sobre la taula la idea que l’espai públic és per a tothom: rics, pobres, negres o blancs, però que, malauradament, a ells no els hi volen perquè són manters, negres i pobres. Va explicar, també, que tot el material el compren aquí, no el porten de fora, i que el carrer és l’únic lloc que tenen per sobreviure. Va denunciar la violència i menyspreu amb què se’ls tracta, i la persecució que pateixen, talment com si fossin delinqüents. Per tot això, va explicar que havien creat un sindicat de manters, per lluitar contra les injustícies que pateixen pel simple fet de vendre al carrer.
De les intervencions del públic i les posteriors rèpliques per part de les ponents en va sorgir una proposta d’articulació d’un moviment ampli, que agrupi aquests col·lectius i sigui una eina per fer front, conjuntament, a l’ordenança de civisme i la resta de problemàtiques que els afecten.
Una mica abans de les vuit del vespre les assistents abandonaven el centre cívic, satisfetes després d’una jornada intensa de balanç, debat i aprenentatge.
