Ha arribat el moment de donar una passa històrica més en la lluita per la reducció de la jornada laboral, després de fa quasi 100 anys ens fa falta una nova vaga de la Canadenca.

Són molts els motius per a la reducció de la jornada laboral sense reducció salarial, el nostre programa polític els recull abastament i aquest resum els vol reflectir.

El primers és: acabar amb l’atur i afeblir estructuralment la precarietat, el treballar menys per a treballar totes i gaudir d’una vida digna. Però també que en treballar totes, la proximitat a la plena ocupació dóna la força que necessita la classe treballadora per  a cobrir les necessitats socials i col·lectives,  i per la lluita contra el capitalisme. De fet és difícil discutir que la reducció significativa de la jornada laboral és la única mesura efectiva per a eliminar l’atur estructural existent des d’abans de les polítiques d’austeritat. Polítiques que el capital i els seus venedors anomenen crisi. És per la immensa acumulació de productivitat per millores en la tecnologia i el coneixement que la desocupació estructural ja està incorporada des de fa molts anys a les empreses i administracions. És una agressió social tremendament injusta, un insult a la intel·ligència i al progrés humà  que aquest alliberament d’hores de treball i facilitat de producció de riquesa es faci servir per a dividir la classe treballadora entre ocupats i aturats.

En segon lloc, la reducció de jornada laboral sense reducció del salari és una mesura immillorable pel repartiment de la riquesa i del treball. Portem ja molts anys de creixement dels guanys empresarials i de depauperació, ara toca girar la troca en favor de les rendes del treball. Però hi han més coses per capgirar, també en l’àmbit patriarcal, cal repartir el treball productiu i reproductiu i alliberar les dones d’aquest jou. I per a les petites empreses que estan en pèrdues són perfectament possibles mesures de transició amb recolzament administratiu que haurien de partir d’un repartiment impositiu sobre els guanys del gran capital.

En tercer lloc però tan rellevant com les anteriors: treballar menys per a gaudir d’una vida digna amb dret a la participació social, per a totes però en especial a les dones amb responsabilitats familiars. El desenvolupament d’una democràcia real i sobretot d’una democràcia directa, demana inequívocament una disposició de temps lliure per a fer seguiment i exercici d’informació, debat i govern per part de les classes populars que no és possible amb els  horaris i la precarietats actuals. Volem i necessitem totes, poder fer consells comunals i col·lectius, i decidir de veritat sobre la nostra societat, economia i administració, sobre els nostres barris, ciutats i entorns naturals. Democràcia directa i acció directa vol dir deixar de delegar i, per fer-ho, calen hores i ocupació digna. Les societats capitalistes tardanes com la nostra han acumulat en mans del capital i l’estat, no només capitals si no immensos recursos, tecnologies i divisions del treball que estan esdevenint ja desmesurades concentracions de poder. Ara més que mai cal una democratització en profunditat de tot contra el “gran germà” que el capitalisme promou. Existeixen els mitjans i els propis mitjans exigeixen que sigui així si no volem caure sota el domini absolut d’uns pocs.

En acabat treballar menys, com la principal mesura de política cultural per a poder gaudir i intervenir en la cultura i la creació en general, i per a dignificar i fer créixer la cultura popular, la vida associativa, l’autoorganització i les entitats de base popular i solidària. També com una mesura estructural per a una veritable salut social que afavoreixi la sanitat en general i que parteixi de la dignitat individual i col·lectiva,  d’unes classes populars que poden deixar enrere primer la precarietat i després l’explotació fent camí cap al socialisme antiautoritari o llibertari.

Jep Ramoneda, és anarcosindicalista i treballador de l’ICUB.

Durant els anys del boom immobiliari a començament del segle XXI la construcció va arribar a suposar un 15% del PIB, promotors, bancs i constructores formaven un triangle que a base de crèdit va construir a l’any 2005 812.294 més que Alemanya, França i Gran Bretanya junts. Totes i tots sabem amb el crèdits hipotecaris es finançava la compra de cotxes, es a dir que la expansió fictícia de l’economia mitjançant l’endeutament massiu de bancs, empreses i particulars servia també per finançar la demanda interna.Els efectes de la crisi són de totes coneguts, però cal destacar que hi ha 448.356 habitatges buits a Catalunya i 230.00 famílies sense habitatge. A la ciutat de Barcelona 15 desnonaments diaris i entre 80.000 i 100.000 habitatges buits.

La fira de venda Meeting Point i el Construmat, juntament amb el saló de l’automòbil conformaven durant el boom, els aparadors del capitalisme de la ciutat, al Meeting Point es realitzaven les operacions de compra venda d’habitatges, i al Construmat, que té lloc aquests dies, les cimenteres i constructores es reunien i reuneixen amb els poder polítics per dissenyar les infraestructures del futur. Al saló de l’automòbil oferia al lobby del cotxe la possibilitat de mostrar el seu poder i seguir promocionat un model de transport a la seva mida. En totes aquestes fires el Consorci de la Zona Franca (entitat està presidida per l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i formada per l’Ajuntament, el Govern espanyol, la Cambra de Comerç, Foment del Treball i la Renfe) jugava i juga un paper central.

Com a CUP-Capgirem proposem un model d’habitatge que passa, en primer lloc, per garantir la necessitat d’un habitatge adequat i això significa fer prevaldre la funció social de la propietat per sobre del dret a la propietat privada. És a dir, cercar les maneres legals de prohibir els desnonaments per motius econòmics, com a mínim durant el curs escolars. Mentre això no es fa garantir el reallotjament al mateix barri i avançar tant en la política de sancions a habitatges buits, començant pels que estan en mans de la banca i la gran propietat, que preveu la llei del 2007, que el consistori de la ciutat no aplica. Per altre costat és imprescindible bastir un parc públic de lloguer social, (amb una renda del 20% del salari com a molt) i per això cal recuperar els habitatges en mans de la SAREB, que són nostres atès que ha estat amb diners públics i retallades com s’ha rescatat la banca; així com articular processos d’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits.

L’altre eix central de qualsevol política d’habitatge rau sobre la gestió del sòl. Doncs bé el Consorci de la Zona Franca, recordem on l’ajuntament té la presidència, posarà al mercat immobiliari les seves participacions en desenvolupaments urbanístics com la Marina del Prat Vermell (futur nou barri al districte de Sants-Montjuïc, amb un sostre de 100.000 metres quadrats per a ús residencial), les antigues casernes de Sant Andreu (50.490 metres quadrats d’ús residencial), segons la informació d’Europa Press apareguda a El Mundo el setembre passat (05.09.2014). Cal aturar la venda d’aquest sòl i recuperar-ne mitjançant els instruments legals exisistents i cal dir ben clar que qualsevol nova construcció ha de ser o be de lloguer social o mitjançant la cessió d’ús, de manera que la inversió pública no es privatitzi, com passava amb la VPO de venda.

Tornant al Construmat cal dir que a la nostra ciutat cal llençar uns plans públics de rehabilitació que permetin adequar els habitatges i orientats a aprofitar les energies alternatives (termosolar en primer lloc i fotovoltaica en segon) per millorar el medi, la salut i avançar cap a la sobirania energètica i inflar una nova bombolla, sigui hotelera, portuària o de trens d’alta velocitat.

La furgoneta carregada arriba ben aviat al matí, on ja l’esperen algunes membres de la CUP Capgirem Barcelona de Sant Andreu. La Plaça Orfila, davant de l’Ajuntament, s’omple aviat de caixes de so, el pont per la pancarta, mòduls d’escenari, palets, taules i carpes. Mentre les més manetes i l’equip de tècnics de so preparen l’acte, la resta engalanen la plaça amb pancartes, cartells i la paradeta. Al migdia, i per torns, la gent s’escapa a dinar, mentre les primeres càmeres arriben per muntar l’streaming en directe.  Arriba el camió carregat de cadires i tothom comença a descarregar-les per col·locar-les. N’han dut 500, un grapat queden guardades per la premsa. Aquesta vegada tampoc tenen canapès, però tenen taules i cadires i una carpa que els protegeix del sol. S’acosten les cinc de la tarda i la plaça ja és plena, mentre les cadires i els laterals s’omplen de públic, al final s’acumulen els mitjans que venen a cobrir l’acte. Els vuit canals de sortida de so directe habilitats fan curt. L’acte va comptar amb diverses actuacions musicals, acrobàcies en cintes i cordes i reiterades referències al Dia Internacional contra la LGTBIfòbia que ahir es commemorava. També la presència a l’acte i les referències a les treballadores de Movistar van ser constant com a exemple de lluita i resistència de tota la classe treballadora.

Les darreres proves de so donen pas a la música enllaunada que amb la cançó de campanya, Atupa, Ebri Knight i Obrint Pas escalfen l’ambient. Passen vint minuts de les cinc i Ivan Altimira, actor i candidat a conseller de districte de Sant Andreu surt a l’escenari per presentar i conduir l’acte. L’escenari és baix, proper, i Altimira puja i baixa per passejar-se entre el públic. Abans de rebre Maria José Lecha, administrativa a la sanitat, i David Fernandez, periodista, reivindica la Barcelona dels pobles, viles i barris front la de les classes dominants. Entre els les tres conversen sobre la situació que viu Barcelona, les desigualtats socials, l’opacitat, la corrupció i la necessitat de canvi. Per proposar alternatives, Altimira passa la paraula al públic, on diverses persones expliquen l’anàlisi i les propostes de la CUP Capgirem Barcelona.

Va iniciat les intervencions del públic Josep Garganté, membre de la COS, conductor d’autobusos de TMB i número tres a la llista, va defensar els drets socials i laborals front a la precarietat que vivim les treballadores de la ciutat. En la seva intervenció, va carregar contra la sociovergència que fa anys que governa tot recordant que “no han estat ni Xavier Trias ni Jaume Collboni qui han aconseguit rebaixar les tarifes d’alguns títols de transport, sinó la lluita i la mobilització constant de la plataforma Stop Pujades”, tot recordant que hi ha persones que han estat multades o que afronten judicis per les accions de la campanya contra la pujada del preu del transport públic.

Maria Rovira, que segueix a Lecha en la llista electoral, va reivindicar a les veïnes de Barcelona com a subjecte polític de canvi de la ciutat: “som les que avortem quan ens dona la gana, som la ràbia de cada dona assassinada als nostres carrers, som cada espai okupat, som cada espai de suport mútu, som cada assemblea eterna”. Rovira també va tenir un moment de record i solidaritat amb el jovent basc, que en aquell mateix moment alçava un mur popular per evitar que l’estat espanyol els robés tres joves més condemnades a presó pel simple fet de militar en una organització juvenil i fer política. La intervenció va finalitzar tot dient que “nosaltres som totes vosaltres i  som les que volem una Barcelona amb pètals de foc”.

Oscar Simón, professor i número 5 de la llista, va cridar contra la inacció municipal en polítiques d’habitatge, proposant que l’Ajuntament es planti davant la Sareb i les entitats financeres per tal de prohibir els desnonaments i va advertir que “expropiarem l’usdefruït dels pisos buits començant pels dels bancs”. Simón va recordar que des de l’Ajuntament es negava que hi hagués 80.000 pisos buits com fa anys que afirma la CUP, denunciant que “no han aplicat la Llei d’Habitatge per fer un cens” i que “no s’ha sancionat a cap pis buit i només s’han incoat 19 expedients per fer-ho”. “D’on han sortit les milers de places d’apartaments turístics si no hi havia tants pisos buits?” va preguntar irònicament.

Va seguir l’acte Xavier Monge, veí de Sagrada Família, que va ser enxampat per Altimira gravant l’acte en un lateral. Monge va denunciar que “la bombolla del turisme és la fugida endavant del capitalisme davant de l’esclatament de la bombolla immobiliària” i que suposa la tornada “a un espiral d’especulació basat en el capital fictici del crèdit” avisant que quan els especuladors hotelers hagin tret tot el suc a la ciutat “marxaran amb els diners a les Illes Caiman, Suïssa o Andorra i ens deixaran a nosaltres amb una ciutat arrasada”. Front a la bombolla turística va reclamar un canvi en el model productiu que passi per diversificar l’economia i reindustrialitzar la ciutat. Monge va acabar amb contundència, dient que” cap hotel que no estigui construït abans del 24-M s’aixecarà i no quedarà cap pis turístic, ni legal ni il·legal”.

Eulàlia Reguant, número 4, va posar sobre la taula el procés independentista com una eina per tal d’impulsar un procés constituent, des de baix, des del municipalisme. Reguant, va recordar que “Barcelona ha estat sempre un referent de la solidaritat de la seva gent amb altres pobles, i també ha acollit en els últims anys les manifestacions independentistes més important de la història dels Països Catalans”, i que “som internacionalistes, perquè aquesta solidaritat reconeix la vigència d’un poder que se segueix exercint cap a molts pobles del Sud i del mateix Nord basat en l’articulació de l’opressió de classe, de cultures i nacions”.

David Fernàndez: “El vot de la CUP és el que més molesta, més emprenya i més temen les elits extractives i cleptòmanes de la ciutat”

El periodista i diputat de la CUP al Parlament de Catalunya va iniciar els parlaments finals. Ho va fer per defensar la feina de formiguetes de les candidatures d’unitat popular que enguany es presenten a les eleccions municipals per construir el país des de baix, des del municipalisme. Fernandez fa esmolar el micròfon contra la corrupció i front als qui s’esquincen les vestidures va preguntar: “És o no és màfia, que un defraudador fiscal confés com Emili Cuatrecases organitzés el viatge a Nova York de l’alcalde?”. El diputat de la CUP va recordar que “fa tres anys dèiem que volíem ser el Cavall de Tria al Parlament i ara serem el Mamut d’Icària a l’Ajuntament”. Va acabar el seu discurs elevant el to, per descans del tècnic de so, reivindicant el vot a la CUP com “el que més molesta, més emprenya i més temen les elits extractives i cleptòmanes de la ciutat”.

Maria José Lecha: “Omplim”

La darrera intervenció va ser la de Maria José Lecha, cap de llista de la CUP Capgirem Barcelona, que va arrencar amb un agraïment a totes les persones que cada dia segueixen fent campanya malgrat el cansament i especialment als tècnics de so, “que no es perden ni un sol acte de campanya i mai desapareix el somriure de les seves cares”. Lecha va apuntar aviat contra el model neoliberal i de corrupció que governa la ciutat, dient que “volem que Barcelona sigui una ciutat oberta al mar, no el refugi mediterrani de la màfia. Volem que l’Ajuntament sigui la casa del poble, i no la cova d’Alibabà i els 40 lladres”.

Lecha va proposar alternatives, quan va defensar “la millor transparència possible: la municipalitzazió i la gestió directa de tots els serveis públics. Perquè les externalitzacions no són gestió eficient sinó sotmetre a les treballadores a la precarietat laboral, a sous de misèria, mentre el Florentino Pérez o La Caixa s’embutxaquen els nostres impostos”, i que “dissoldrem als UPAS; no permetrem que la policia espanyola accedeixi al padró municipal per perseguir veïnes migrades; derogarem l’ordenança del civisme perquè criminalitza la pobresa i garantirem que totes les persones majors de 16 anys poden participar en política a la ciutat encara que l’estat les consideri il·legals”.

La cap de llista també va tenir unes paraules dediicades al to xenòfob de la campanya del PP, tot dient que “alt i clar que si el PP vol netejar els nostres barris, nosaltres els escombrarem dels nostres carrers. No tolerarem que parli del Raval com un gueto perquè el 1942  a Varsòvia els nazis ja ens van demostrar què feien amb els guetos”. Per acabar reclamant omplir les urnes “de vots antifeixistes perquè el PP se’n vagi amb els seus amics de Plataforma per Catalunya: a la paperera de la història”, en un dels moments més aplaudits de l’acte.

Interrompuda en diverses ocasions pel públic amb aplaudiments va cloure el seu parlament tot donant ànims a tothom pel dinal de campanya, recordant que “només queden 5 dies de campanya, 4 anys obrint portes i finestres a la Plaça Sant Jaume i tota una vida de lluita” i dirigint un clar missatge a les assistents: “I a somriure, que guanyarem!”

Hi ha dues nocions que estan relacionades, però no convé confondre. D’una banda tenim l’anomenada “marca Barcelona”; de l’altra, el “model Barcelona”. S’hi semblen, però no són el mateix. La idea de “marca” respon a la voluntat de convertir la ciutat en un logo, un imatge comercial destinada a la seva promoció en termes mercantils, a la manera d’un producte de consum destinat al consum i a la inversió. El concepte de “model” implica això, però més coses. Continua sent la conseqüència de voler vendre Barcelona com una representació i no com una realitat. Però les marques, marquen, i els models, en canvi, pretenen modelar.

Un model és una maqueta, un prototipus d’una cosa que no és, sinó que hauria de ser. En aquest cas s’indica que Barcelona és el motlle ideal al que adaptar-se, una cosa que mereix ser imitada, el mirall perfecte en el que les demés ciutats haurien veure reflectida una perfecció d’altra banda completament impossible. Aquest és la Barcelona de les guies turístiques, dels llibres de regal de l’Ajuntament, de les revistes internacional d’arquitectura.

Un model també és allò que s’ofereix com a exemple de conducta, en aquest cas col·lectiva. El model en aquest cas est concebut per a ser obeït, perquè és un referent sobre tot disciplinari. D’aquí que haguéssim tingut fins fa no pas gaire una presó anomenada Model i que moltes institucions carceràries adoptin el mateix nom. El és aleshores “la” model i serveix per a tancar desviats i infractors i per a amenaçar la resta per a que s’avingui a col·laborar i a obeir.

Model també és com és designa un o una professional que es dedica a exhibir-se  passejant-se damunt una passarel·la, presumint d’unes característiques externes impecables. La funció de tot o tota model consisteix, així doncs, en esdevenir una pura superfície de la que qualsevol imperfecció —la lletjor, la vellesa, els defectes físics….— ha estat escamotejada. Una Barcelona-model és aleshores una model fashion, un ésser que sols vol ser pres no pel que és, sinó pel que sembla o, millor dit, pel que vol semblar.

Aquesta és la diferència. La “marca” és màrqueting pur i dur, sense dissimul, descarat. El “model” comparteix aquesta naturalesa, però té una volada més pretensiosa, que és la d’oferir no sols “disseny”, “cultura”, “gastronomia”, “entreteniment”, etc., sinó també una mena de lliçó moral: la d’una ciutat exemplar que aspira ser admirada i imitada per virtuts que presumeix encarnar: diàleg, sostenibilitat, civisme, ciutadania, pau…, però que són pura aparença, façana, exaltació de la una hipòcrita correcció política que amaga les seves vergonyes.

La Barcelona de la “marca” és la Barcelona d’en Trias; la Barcelona del model és la de Maragall, Clos, Hereu, és a dir la Barcelona de la que uns governs d’esquerra van propiciar la depredació capitalista, protegint-la sota el paraigües legitimador de valors universals pretesament incontestables.

L’invent va començar a quallar de la mà de les Olimpíades, en un context en que Barcelona es podia oferir com una mena de “anti-Sarajevo”, la cara contrària del que a l’altra costat de la Mediterrània estava sent una carnisseria identitària. Mentre allà la gent és matava per ser diferent, aquí —es deia— podíem blasonar d’una ecumene humana meravellosa, en la que la diversitat era mostrada com un espectacle amable i desconflictivitzat. El següent pas —ja escandalós— va ser aquella mamarratxada del Fòrum de les Cultures, una infàmia en la que les cultures s’abraçaven harmoniosament en un univers del que la desigualtat i la injustícia s’havien esfumat i en que regnava la concòrdia i el consens.

Un dels temes favorits del “model Barcelona” va ser el del “multiculturalisme”, una mena de paròdia en la que la diversitat humana era reduïda a un entranyable i inofensiu soc multicolor, que completava una oferta de Barcelona com a paradigma del bonrotllisme universal, immillorable per atreure a professionals i joves “cosmopolites” que se sentien enlluernats per un ambient guai, de confraternitat entre pobles i cultures, sense barraquisme invisible, sense brutalitats policials, sense explotació… No cal dir que barris com el Raval eren idonis per a ser mostrats com a paisatges en el que les classes mitges “amb inquietuds” i els turistes més agosarats s’immergeixin en un ambient lleugerament canalla, on gaudir d’aquest nou sabor local que donava el toc “ètnic” dels seus carrers. Aquest era un dels ganxos d’allò que val voler vendre com “ravalejar”, un usdefruit d’aquesta part del Ciutat Vella com a parc temàtic “multiculti”, en el que els treballadors estrangers i llurs famílies apareixien com a part d’una mena de zoològic humà, pel que la gent enrotllada podia passejant gaudint d’un nou sabor local.

Estem parlant del manucheisme, una mena de pseudoideologia que fa l’elogi de tots els tòpics d’una mestissatge cultural, que no és més que una aparador estètic per a benpensants cofois, un món postís del que el dolor, les penalitats i la ràbia reals de gent real no importaven, com no importava res que pogués desvetllar que el magnífic model que Barcelona exportava arreu del món era un miratge, una colossal presa de pèl.

Manel Delgado, és antropòleg i professor a la Universitat de Barcelona.

El passat 2 d’octubre del 2014 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei per a Garantir els Drets de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transsexuals i Intersexuals i per a Eradicar l’Homofòbia i la Transfòbia, més coneguda com a Llei contra l’Homofòbia o Llei contra la LGBTIfòbia. L’aprovació d’aquesta llei, que és pionera al món, és una fita històrica del moviment d’alliberament LGBTI (lèsbic, gai, bisexual, trans i intersex) al nostre país. És gràcies a la feina i a la pressió del moviment LGBTI que es va aprovar. Ara cal exigir que la llei s’implementi en la seva totalitat. L’aprovació de la llei és un pas de gegant, però no és la solució definitiva per eradicar l’odi, les discriminacions i les agressions contra lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersex. Queda molt camí per recórrer.

Barcelona ha estat sempre un dels centres neuràlgics del moviment LGBTI català: va ser aquí on es va realitzar la primera manifestació del 28 de juny, Dia Internacional per l’Alliberament LGBTI, el 26 de juny de l’any 1977, convocada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya a la Rambla. En aquell moment es reivindicava la derogació de la Llei sobre perillositat i rehabilitació social i de tota la legislació feixista, que es deixés de considerar les persones LGBTI perilloses socials i l’amnistia per a totes les persones LGBTI preses. De llavors ençà Barcelona ha acollit cada any la manifestació del 28 de juny que, a diferència del que ha passat a altres llocs, ha mantingut sempre el seu caràcter eminentment reivindicatiu, sense renunciar ni a la combativitat ni a les formes d’expressió pròpies del moviment.

Al llarg d’aquests anys Barcelona també ha vist néixer zones com el Gaixample, on s’han anat agrupant comerços, bars, discoteques, etc., destinats a usuaris LGBTI (sobretot gais). També esdeveniments com el Circuit segueixen la mateixa lògica. Malgrat que aquestes experiències s’han generat a partir de la necessitat de les persones LGBTI de trobar espais de seguretat on poder relacionar-se amb iguals i expressar amb llibertat la pròpia afectivitat (Barcelona acull moltes persones LGBTI provinents de pobles i comarques del país que han vingut per poder viure lliurement la pròpia sexualitat), cal lluitar perquè sigui a tota la ciutat (i a tot el país) on es pugui viure en llibertat, i que sigui en espais no mercantilitzats, populars, accessibles a tothom i lliures de lesbofòbia i de transfòbia (com passa massa sovint actualment). No ens conformem amb un sol barri ni a pagar els peatges que imposa l’empresariat de l’ambient per a poder-nos relacionar.

Barcelona, però, també ha estat i és encara avui escenari de nombroses agressions i discriminacions LGBTIfòbiques. L’exemple més dur el trobem en l’assassinat, a mans d’un grup de neonazis, de la transsexual Sònia Rescalvo a la glorieta del parc de la Ciutadella que avui porta el seu nom, la nit del 6 d’octubre de 1991.

Com dèiem, doncs, queda molta feina per fer, també a la nostra ciutat. Cal que continuem combatent qualsevol mostra d’LGBTIfòbia. En l’àmbit educatiu cal que els currículums contemplin la diversitat sexual i estiguin lliures de masclisme i d’heteronormativitat i cal prendre mesures per eliminar el bullying LGBTIfòbic. En l’àmbit de la salut, cal que es creïn protocols ginecològics i reproductius no heteronormatius i que es garanteixi el dret de les dones sense parella heterosexual a ser mares, que es creïn protocols no patologitzadors contra les persones trans i intersex i que s’implementin plans de xoc per lluitar contra el VIH i l’estigma associat. Cal recuperar la memòria històrica LGBTI. Hem de recuperar l’espai públic com a espai de relació i cal dignificar les zones de cruising (intercanvi sexual lliure, gratuït, generalment anònim i a l’aire lliure entre gais) i vetllar pels drets dels seus usuaris. Cal garantir que les persones LGBTI puguin expressar-se lliurement a qualsevol establiment de la ciutat. Cal dotar de caràcter executiu el Consell Municipal LGBT de Barcelona. És necessari lluitar contra la LGBTIfòbia en l’àmbit laboral. Cal garantir protocols d’atenció a les persones LGBTI tant en els serveis per a gent jove com per a gent gran… I un llarg etcètera.

Tenim molta feina a fer, sumem esforços per fer-la! Combatem la LGBTIfòbia, capgirem Barcelona!

Joan Pujolàs, és actvista del moviment LGTBI i militant de la CUP a Ciutat Vella

Divendres 15 al vespre, la Rambla del Raval s’ha fet un dels actes de campanya més eclèctics que s’han vist en aquestes dues setmanes a la ciutat. Ha estat de mans del nucli local de la CUP Ciutat Vella-Raval.

La valentia i l’esperit rupturista del nucli ha portat a presentar a Paula Ezkerra, treballadora sexual i membre de Putas Indignadas a ocupar el primer lloc de la seva llista local, que representa el 25 de la llista de Barcelona. La segueix a la llista i l’ha acompanyat a la presentació de l’acte d’avui, Joan Suqué. Precisament ell ha explicat com Ciutat Vella és l’exemple de dues ciutats en pugna, “una que desapareix com l’hem entés fins ara i una que més aviat sembla l’extensió de la terminal de l’aeroport”. Ezkerra, per la seva banda ha denunciat l’ordenança del civisme “per la repressió que suposa a les treballadores sexuals des de fa molts anys”. Com a tot acte que es fa al districte hi ha hagut una menció de record a Juan Andrés Benítez, mort a mans dels Mossos d’Esquadra.

Gerard Horta, antropòleg i militant del nucli, ha repassat els anys de governs anteriors a l’Ajuntament, destacant que “l’esquerra institucional no ha fet la feina en tots els anys que ha governat: tenim una ciutat on infants passen gana, adults estan condemnats a l’atur i massa gent malviu en edificis que cauen a trossos”. En un discurs encès i emotiu ha abnegat de l’assitencialisme del poder justificant que “no necessitem que ens dignifiquin, perquè la dignitat és nostra, la duem als nostres cossos”. Ha reivindicat la dignitat a través de les lluites col·lectives, posant com a exemple la vaga indefinida dels treballadors de Movistar, avui també en incansable presència.

Després de la interpretació de “La cançò del llaurador” d’Ovidi, Manuel Delgado, antropòleg i militant del Comité de Comunistes de Catalunya, ha agafat la paraula per diferenciar els conceptes de marca i de model Barcelona. Així com el primer fa referència al monoultiu turístic, el concepte d’smart city i grans obres urbanístiques al servei de les elits, “el model Barcelona va més enllà, és una moral que va voler vendre l’Ajuntament, on la ciutat havia de ser guai i progre, on la gent havia d’abraçar-se pel carrer i ser feliç”. Com a resum de l’estat en que vivia la ciutat en el moments en que Jordi Borja era l’urbanista de referència, Delgado ha definit la ciutat com a “manuchaista” i ha denunciat la hipocresia del tripartit municipal amb l’enaltiment estètic dels valors del Fórum de les Cultures contraposat amb “les pallisses que rebien els immigrants tancats en esglèsies quan reclamaven papers per tothom. Allò era multiculturalisme de debò”. Ha afegit que el model Barcelona és aquell que aparentment “et permet fer la revolució mentre no trepitgis els parterres”.

Per acabar Maria Rovira ha destacat que la lluita de les treballadores sexuals és la lluita de totes les dones, i juntament amb Eulàlia Reguant han exposat els arguments per a donar un tomb al model de ciutat el proper 24 de maig.