El passat dia 30 de juny, el Comitè d’Empresa de Parcs i Jardins es va reunir amb Janet Sanz, presidenta de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins i 4arta Tinent Alcaldessa. La presidenta va plantejar la necessitat de col·laborar i treballar juntes en la millora dels espais verds de la ciutat.

Acollint-nos a aquesta voluntat de col·laboració, la CUP Capgirem Barcelona donem suport als treballadors i treballadores i ens sumem a les seves demandes de mesures urgents i inajornables pel bon funcionament de Parcs i Jardins.

MESURES A CURT TERMINI

1- Contractació de personal eventual per cobrir les vacances de la plantilla La necessitat més peremptòria amb la que ens trobem és la falta de personal per realitzar el manteniment del verd, que s’accentua a l’estiu amb els torns de vacances de la plantilla. La necessitat de feina que requereixen els parcs i jardins de la ciutat, agreujats per les onades de calor d’aquest estiu, està produint com a conseqüència la degradació i la pèrdua de les zones enjardinades i una alta mortalitat d’arbres i d’arbustos, fet que obligarà posteriorment, a futurs projectes de recuperació, amb un cost econòmic elevat. Per cobrir aquesta necessitat de personal es disposa de capital en els pressupostos i es compta amb una bossa de treball per poder contractar personal eventual.

2- Jubilació immediata al complir els requisits. Contracte d’interinatge en finalitzar el contracte de relleu ( així s’evita l’amortització de la plantilla) Una mostra de la voluntat restrictiva als drets fonamentals de les treballadores per part del Departament de RRHH, és la limitació que imposa a algunes companyes que compleixen tots els requisits que estipula la llei per accedir a la jubilació parcial, arribant gairebé fins a 5 mesos d’espera per poder acollir-se a dita jubilació. Així mateix, aquesta mesura restrictiva, retarda la contractació de relleu d’una altra persona. Complir amb aquesta proposta, és només qüestió de voluntat política, donat que l’increment econòmic de la mateixa és irrisori i representa finalitzar amb una discriminació que fomenta un malestar entre les treballadores.

3- Reordenació de la direcció de RRHH: Cessament immediat del director i reorganització de tot el seu equip. La seva gestió com a director de RRHH, ha estat plena de conflictes laborals, des de l’any 2006, a més de dur a terme una línia de treball repressora, autoritària i d’amiguismes. Tot plegat, una gestió laboral i de recursos humans antagònica a la que representa les idees de l’actual govern municipal ( Barcelona en Comú ) La contractació mitjançant un sistema de lliure designació del Director de RRHH que es va realitzar de manera precipitada i amb una manca total de transparència, ja va ser refusada per l’actual Presidenta de l’Institut Janet Sanz en el Consell d’Administració a finals del mandat del govern municipal de CiU

4- Declaració de Barcelona ciutat lliure de glifosat Malgrat la voluntat expressada per part de BCNenComú, de la prohibició de l’ús d’aquest pesticida, a dia d’avui es segueix fent servir en els carrers i les zones verdes de la ciutat d’amagatotis; sense informar a les veïnes, tal i com està establert.

5- Dignificació de les condicions laborals del personal en situació de formació dual. Considerem de justícia que les persones que venen a realitzar una tasca productiva a través de la formació dual, se’ls recompensi econòmicament amb el que correspon per a la categoria de peó i no amb una beca de 375€ bruts al mes. Adoptar aquesta mesura significaria acabar amb una doble escala salarial encoberta i així dignificar les condicions d’unes treballadores que venen a realitzar feines anàlogues a la resta de la plantilla.

6- Rescissió del contracte d’assessorament jurídic al gabinet Cuatrecasas Una de les decisions “estrella” adoptades pel director de RRHH, va ser la contractació del gabinet Cuatrecasas per tractar els conflictes amb la plantilla. En tot moment s’ha negat al Comitè d’Empresa la informació de les condicions econòmiques d’aquesta contracta. És inadmissible que un condemnat per frau fiscal, segueixi treballant per l’Administració Pública. Tal i com vam explicar a la Presidenta de l’Institut, n’hi ha moltes més mesures necessàries, però aquestes SIS, són les més urgents. Creiem, però, quela contractació de personal eventual per l’estiu, no es pot ajornar si no ens volem trobar amb una degradació important del verd públic.

MESURES A MITJÀ TERMINI

· Paralització de les externalitzacions.
· Remunicipalització dels serveis.
· Control real dels contractes que estan adjudicats actualment.
· Dignificació de les condicions laborals de les persones que treballen als CET, equiparant-les al conveni de Parcs i Jardins.
· Convocar Oferta Pública d’ocupació.
· Inclusió de les entitats veïnals al Consell d’administració.
· Tornar a ser Parcs i Jardins.

Reportatge fotografic de la deterioració de les zones verdes

CDC i ERC Nomenen la Núria Parlon (PSC), vicepresidenta cinquena de la Diputació sense atribucions conegudes i a esquenes del Ple provincial.

La Diputació de Barcelona es va constituir el passat 15 de juliol. Un dia abans, CDC i ERC presentaven en roda de premsa un acord de govern gràcies a les 25 diputades d’ambdues formacions. El Ple el conformen 51 i, per tant, fa falta un vot més per assolir la majoria absoluta.

A la investidura, sorprenentment, el PSC va votar (aparentment sense cap contrapartida) a favor de Mercè Conesa (CDC), fent-la presidenta en primera votació. Després del Ple d’investidura va arribar el Ple de Cartipàs per presentar la nova estructura de la Diputació, que no es va presentar al Ple provincial sinó a la roda de premsa posterior.

Des de les files de CUP Poble Actiu, amb les Candidatures Alternatives del Vallès, a la Diputació es va demanar la presidència que expliqués els canvis respecte la legislatura anterior i l’argumentació política que els sustentava. La seva resposta el silenci.

Cap dels partits de govern (ara inclouríem també el PSC) va donar cap tipus de mostra de voluntat perquè hi hagués debat polític real.

La presidenta Conesa presentà 4 vicepresidències (assignades a CDC i ERC) però amagà, al Ple i a la premsa, el que acabava de fer, signar el decret pel qual nomenava l’alcaldessa colomenca Núria Parlon (PSC) com a nova vicepresidenta cinquena de la Diputació.

La CUP Poble actiu ens preguntem: Per què ho amaga al Ple? Per què s’amaga a l’opinió pública? Com és que que ho fa “a proposta de la presidenta del grup polític PSC-CP”? És l’oposició que proposa el govern de la Diputació?

Laia Sabater, presidenta del grup CUP-CAV-PA a la Diputació de Barcelona va declarar: “Qualifiquem d’escandalós aquest nomenament opac que no facilita la transparència que la societat reclama a les institucions públiques. No es pot obviar el debat polític i la transparència en la tercera institució del país (després de la Generalitat i l’ajuntament de Barcelona) pel que fa als recursos públics que administra”.

Res d’això és nou. La legislatura anterior Convergència i Unió (CiU), en aquells temps, de la maneta del Partit Popular (PP) ja va crear una vicepresidència fantasma pel PSC, presidida per l’antic president de la institució, Antoni Fogué i plagada de de diputades i assessores socialistes sense atribucions però de sous astronòmics.

Des de CUP-CAV-PA ens demanem si la creació d’aquesta vicepresidència “fantasma” en mans socialistes és el preu a pagar per a tenir una nul·la batalla política a la Diputació.

La portaveu del grup CUP-CAV-Poble Actiu a la Diputació, na Maria Rovira, ja ha adreçat un escrit a la presidenta de la corporació expressant el malestar per la manera de procedir en el nomenament de la senyora Parlon i demanant quines són les seves atribucions. També la perplexitat pel desenvolupament del Ple de Cartipàs, sense debat polític com ja es va denunciar en comunicat anterior.

La CUP Poble Actiu conforma per primera vegada un grup propi al Consell Metropolità de l’AMB. El grup el conformen 9 alcaldes i regidors de diverses candidatures de ruptura i populars: Maria José Lecha i Maria Rovira (CUP Capgirem Barcelona), Carles Escolà i Maurici Jaumandreu (Compromís per Cerdanyola), Dolors Sabater i José Téllez (Guanyem Badalona en Comú), José Maria Osuna (Ara Decidim Ripollet), Fabià Díaz (Junts per Barberà) i Aitor Blanc (SOM Gramenet). Cal fer constar que tots els membres de CUP Poble Actiu hem decidit renunciar a l’assegurança vitalícia que se’ns atorgava pel fet de ser representants en aquest organisme.

El passat 23 de juliol es va constituir el Consell de l’AMB on es va triar la presidència d’aquest a proposta del Consell d’Alcaldes i alcaldesses de les 36 poblacions de l’AMB. El grup de la CUP-PA, a través del portaveu Aitor Blanc, va votar en blanc a la proposta de fer presidenta a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Els motius donats va ser el fet de quedar fora de les negociacions per conformar govern -havent pactat l’Entesa (ICV-EUiA-BeC), ERC i PSC-, a banda de la tardança en rebre informació per al seu estudi -rebent-la durant el matí del mateix dia del Consell. Per altra banda, des de la CUP-PA va denotar cert continuisme i no pas una renovació real donada la distribució d’àrres de treball.

Tanmateix, la CUP-PA ha estès la mà a donar suport i treballar per desenvolupar mesures que signifiquin canvis reals condicionat a dos eixos clars: la transparència -per tal que l’AMB noe esdevingui un cementiri de càrrecs polítics- i la gestió directa de serveis que faciliti la municipalització de serveis i trenqui amb la privatització en al gestió de l’aigua. Per altra banda, també, es va donar importància a treballar per un sistema tarifari adequat a la realitat de les classes populars en serveis com el transport i en contra de projectes com la T-Mobilitat.

Durant la intervenció, es va saludar als treballadors i treballadores de l’AMB, i es va esmentar la lluita de la Plataforma Stop Pujades Transport, tot donant suport als treballadors d’INDRA en vaga.

Per finalitzar, la CUP-PA va fixar algunes de les prioritats a treballar tot fent cas a les demandes dels treballadors i treballadores de l’AMB: la lluita contra la opacitat en càrrecs i institucions, tot evitant el clientelisme i l’externalització en funcions denunciant l’existència d’un percentatge elevat d’assessors front a una plantilla de 499 treballadors.

Una setmana més tard, s’ha desenvolupat el ple del cartipàs, en el que s’han tractat els diferents nomenaments a empreses que depenen de l’AMB, així com els salaris, el nombre d’assessors i les diferents àrees de treball. D’aquesta manera, de la mà d’Aitor Blanc –portaveu de CUP Poble Actiu a l’AMB- hem centrat la nostra intervenció en expressar que no hi veiem un canvi real en l’estructura del mandat anterior fet que ens fa dubtar dels canvis de funcionament que hi haurà en aquest organisme, de la mateixa manera que hem denunciat els elevats sous de les persones que en formen part, el gran número d’assessors que corresponen a cada grup, així com l’assignació a dit de càrrecs directius i gerencials.

Entenem doncs, que serà imprescindible obrir aquest organisme a la majoria social que conforma l’AMB i ens haurem d’esforçar per exigir transparència i una municipalització dels serveis que en formen part, alhora que denunciar uns sous desorbitats dels representants que en formen part.

Així doncs, ens hem abstingut en aquelles votacions que feien referència a la nova estructura de funcionament, entenen que no havíem participat del debat d’aquesta composició i que encara no tenim suficients elements d’anàlisi per conèixer com s’hauria d’estructurar. Alhora, hem votat en contra en aquells punts que feien referència als elevats sous i l’assignació a dit de càrrecs directius i gerents entenent que una de les reivindicacions de les treballadores d’aquest organisme és el fet de que sigui mitjançant un concurs intern i mitjançant un anàlisi de competències- així doncs, realitzant un procés transparent- que s’hauria d’escollir les persones que ocupen aquestes places.

Adjuntem la informació sobre els sous d’aquest ens públic.

A continuació adjuntem la intervenció realitzada:

Tal com vam expressar el dia de la Constitució del Consell Metropolità de l’AMB, el nostre grup es va quedar fora de les negociacions per establir la presidència, i per tant, el govern d’aquest organisme. Per això vam fer un vot en blanc, una abstenció.

En aquell moment, ens vam trobar amb perplexitat amb una voluntat de canvi en la gestió de l’AMB però amb certs tocs de continuisme, com és per nosaltres el manteniment de certes estructures i persones en càrrecs.

El nostre treball a l’AMB serà representar, cadascun dels Consellers que formem part d’aquest grup, el millor que poguem a les nostres poblacions respectives. A la vegada, la nostra tasca anirà adreçada a cercar la màxima transparència – que com ja vam apuntar no ha de jugar el paper del manteniment d’òrgans que simbolitzin una càrrega de personalitats que aparentin un cementiri polític; també, la lluita contra la opacitat: cal que la població sàpiga què s’hi cou en aquestes reunions; i també, com vam expressar, per escoltar la veu dels treballadors i treballadores de la casa.

Ens trobem avui amb una proposta de distribució d’àrees en 7 estaments diferenciats. És una proposta que entenem legítima, cada govern distribueix la feina com creu que millor pot assolir els seus objectius. I esperem que això serveixi per assolir cotes de transformació reals en la gestió d’allò públic. Però tanmateix, ja vam dir, i ens repetim, que serà difícil efectuar canvis reals segons l’acord de govern. I una petita mostra: Molts dels gestors que han governat l’AMB els darrers anys, segueixen al peu del canó i amb partits que mantenen fortes quotes de poder que, en segons quins moments o en quines decisions s’hagin de prendre poden ser determinants.

Amb tot plegat, som conscients de la correlació de forces amb la que ens trobem. I esperem que a la llarga no ens trobem amb un govern tancat, i que les propostes dels diferents grups que vagin adreçades a la construcció d’una nova correlació de poders, on primi el bé públic front l’interès privat, siguin tingudes en compte. En aquest camí treballarem.

I arribem al moll de l’ós. Càrrecs directius i retribucions. Realment, mirar aquests documents fa por. Espanta. Poden haver variacions en retribucions amb etapes anteriors, cert. La feina pública ha d’estar remunerada per tal que les classes populars puguin accedir-hi i no siguin uns ens institucionals i administratius als que només puguin accedir uns pocs. Però una cosa és això que diem i una altra la realitat. Una realitat allunyada de la població. La realitat social és esperpèntica trobant-nos que el sou mínim interprofessional és de 648,60€ -al que ja a moltes persones i famílies els hi costa arribar- i veiem com dels càrrecs directius qui menys cobra ja és 8 vegades aquest SMI: 76.182,40€ bruts anuals, i qui més, el senyor Gerent -que segueix del mandat anterior- és de 105.938,25€, 11 vegades el SMI. Simplement aberrant. Des d’aquí volem fer la reflexió al nou govern, i en especial a la presidència, que cal que es replantegi seriosament aquesta qüestió. Si no, veurem com es poden estar fent canvis “estètics” i mantenir estructures antigues.

Segurament, en ser una força nova en aquesta institució hi ha coses que se’ns escapen. Però ja les anirem aprenent. En aquest sentit, al nostre parer, creiem que caldria treballar perquè aquests alts càrrecs siguin escollits per criteris professionals, promocions internes…fent-ne un ús adequat i justificat, sense que pugui acabar sent un repartiment de pastís i poca cosa més. Esperem es puguin tenir en compte les nostres apreciacions.
I seguim. I parlem de sobresous. Com ja hem dit abans, la feina pública ha d’estar remunerada, però cal entendre-la com això, un servei públic: manar obeïnt. I per fer-ho calen mitjans, ben cert. Els consellers i conselleres aquí presents en molts casos rebem retribucions de l’administració local, dels Ajuntaments, una remuneració que ha de ser justa però adequada. També és cert que, com ja va dir també la presidenta, no tothom rep aquesta remuneració i cal adequar aquesta realitat a l’assistència als organismes supramunicipals. I aquí, doncs veiem bé la opció adoptada per alguns consellers de rebutjar la retribució si ja té un sou adequat (o fins i tot abusiu podríem dir en alguns casos). Quan veiem les retribucions per assistència a òrgans col·legiats no podem fer altra cosa que posar-nos les mans al cap. Reunions que vés a saber quanta estona duren i hi ha qui es pot estar embutxacant 800, 700, 500 o 200€ per tan sols aixecar la mà o seure en alguna d’aquestes butaques. Anem amb compte i mirem a fora. Experiència personal, just aquí a la Zona Franca, suant hores durant dies i setmanes en una fàbrica per no arribar a 800 euros. Hi ha qui llegirà aquestes paraules en un to de demagògia, de populisme: allà cadascú amb les seves interpretacions, però sense voler tenir la veritat absoluta, ni amb la voluntat de donar lliçons, al nostre parer LA DURA I CRUA REALITAT.

Pel nostre grup, aquestes són qüestions que s’han d’abordar, no només aquí, si no en el conjunt de l’administració pública. Pel que fa al nostre grup, algunes propostes ens han vingut de sobte, i les estudiarem en base al posicionament fet i als codis ètics dels quals ens hem dotat les diferents candidatures aquí representades.

Ja per finalitzar, i veient la proposta realitzada referent a la representació dels diferents grups en els diferents organismes i institucions dependents de l’AMB, donada la impossibilitat d’accedir al conjunt d’organismes no ens queda res més que reclamar la màxima informació i transparència i comunicació amb els grups no representats al respecte de les propostes polítiques i de gestió dels diferents organismes.

En definitiva tornem a posar la mà estesa per caminar en polítiques i una gestió adreçades a l’avenç en la gestió directa dels serveis i en mesures que signifiquin aquests canvis reals que anhelem, i que puguin ser en alguns casos compartits.

Després de l’atac polític – militar del govern Turc contra els diversos territoris del Kurdistan i al seu projecte polític (d’Esquerres, Socialista, Feminista, Ecologista i al  projecte de Confederalisme Democràtic, dels diversos territoris kurds ocupats per Turquia, Iraq, Síria i l’Iran), aprofitant una suposada ofensiva contra les posicions de ISIS en territori kurd.

Atès que l’Estat espanyol, i per extensió el govern de Barcelona, formen part activa, política i militarment de l’OTAN, organització que avala els atacs de l’exèrcit turc.

Entenent la coresponsabilitat de totes les administracions públiques de l’Estat espanyol en aquesta conflicte, al finançar indirectament l’OTAN i avalant per omissió les seves accions.

Exigim al govern de Barcelona que:

• Condemni públicament l’atac polític-militar de Turquia contra el Kurdistan i la guerrilla kurda, com també tot el suport internacional que ja ha rebut Turquia, per part d’organismes com la OTAN.

• Iniciï, a partir d’avui mateix, les relacions internacionals amb el Kurdistan per donar suport polític i econòmic a un projecte d’emancipació nacional, de classe i de gènere aliat, pel seu municipalisme d’esquerres revolucionari i radical. I per la seva lluita contra el feixisme dels ISIS, el capitalisme i el Patriarcat.

• Ofereixi ajut econòmic  humanitari a través del Fons de Contingències del que disposa l’Ajuntament.

I com a CUP Capgirem Barcelona, emplacem a tots els ajuntament i moviments socials dels Països Catalans que iniciïn accions de solidaritat i suport amb el poble del Kurdistan. Perquè la seva lluita és també la nostra.

Context de la situació per Toni Trobat de la Plataforma Azadí i CIEMEN

L’atemptat de Suruç, ciutat kurda a la frontera turco-siriana, i porta d’entrada de la solidaritat internacional cap a la revolució de Rojava,  el passat 20 de juliol, amb desenes de mors i ferits, ha representat un cop definitiu a l’anomenat procès de pau d’Imrali. Aquest procès s’havia iniciat a finals del 2012,  no exempt de problemes per la part turca -materialitzats en provocacions gravíssimes com l’assassinat a Paris el gener de 2013 de tres militants destacades del moviment kurd-  i havia fructificat en un alto el foc unilateral per part del PKK engegat el març de 2013. Des de llavors, al mateix temps que el clima de desconfiança entre el PKK i el govern de la República de Turquia creixia, els fets a Rojava -el Kurdistan Occidental, dins l’estat sirià-  on per primer cop a la història els kurds assolien un autogovern democràtic en clau feminista i progressista, enfortien les posicions del moviment kurd a la regió.

Al darrer Newroz -la diada nacional kurda- , el març passat, Abdullah Öcallan des de la presó ,va fer una crida molt clara al moviment social i polític kurd a celebrar un Congrés que tingués com a objectiu fonamental el final de la lluita armada i l’obertura d’un escenari on es concretessin les tres fases pactades amb l’estat turc: retirada de guerrilles i de l’activitat militar per ambdós costats, democratització i normalització.

Fa només uns dies, la Confederació Democràtica del Kurdistan -KCK-, màxim ens de representativitat del moviment popular kurd, encara expressava en un posicionament públic la necessitat de reimpulsar el procès de pau i abandonar els recels crònics entre les dues parts. I més, prenent en consideració que l’HDP, l’expressió electoral kurda a  Turquia,  havia irromput amb 80 escons als últims comicis al Parlament.

Avui l’esperança va a la baixa. L’actitud de l’executiu d’Ankara, del govern de la República de Turquia, en mans de l’AKP, conservador-islamista, de Recep Tayyip Erdogan, no fa presagiar res de bo. Són moltes les veus que asseguren que la suposada reacció bel·ligerant de Turquia contra ISIS arran dels fets de Suruç no és més que una campanya estartègica contra el PKK, dins la mateixa Turquia, i contra els seus actors homologables a Rojava -el PYD i aliats-. Erdogan, amb una política interna i externa que molts qualifiquen de «neootomana» i en procès de pakistanització creixent, no es pot permetre que els avenços de la revolució feminista de Rojava flueixin cap a l’altre banda de la frontera. Els últims resultats electorals a Turquia anaven en aquesta direcció. L’atemptat de Suruç i les operacions militars turques contra el PKK a Qandil i a Rojava no deixen de sumar-se a una llarga llista de col·laboracions més o menys sotaterrades d’Ankara amb ISIS. Avui per avui, només des del  model democràtic, transformador, pluralista i feminista dels kurds de Turquia i Síria es pot fer front al totalitarisme gihadista. A la foscor més absoluta. Això és el que està atacant Turquia amb la complicitat internacional.

Des de la CUP Capgirem Barcelona proposem al Govern de la ciutat que renunciï a l’ús de llicències de programari privatiu dins l’ administració. Creiem fermament que s’han de posar tots els mitjans a definir un full de ruta que alliberi els sistemes informàtics de l’ administració del llast que implica com a xantatge, control incontrolat, contribució a l’espoli a la classe treballadora i renúncia a la sobirania tecnològica que suposen les llicències de software privatiu.

El xantatge:

Sabem que el 2014 la despesa en Sistemes d’informació i telecomunicacions municipals va ser de 50.663.850,78 €.

Tot i que desconeixem quin percentatge de la despesa van anar a parar a mans de proveïdors de programari privatiu. Sabem que l’ Ajuntament de Barcelona fa ús de sistemes i programari d’aquest tipus en totes les seves àrees de gestió informatitzada. I sabem també que el model de negoci d’aquestes empreses es basa en gran part a generar dependència de les seves solucions de programari, convertint en hostatges aquelles persones o organitzacions que de manera cínica anomenen clients.

Aquest impost que s’aplica als hostatges del programari privatiu, s’ autojustifica en concepte de manteniment o actualitzacions funcionals o de seguretat que només el mateix proveïdor que ven la solució de programari pot oferir, ja que només ell en coneix el codi font i la documentació que hi està associada.

És clau, doncs, per trencar amb aquest xantatge, trencar la relació amb les empreses proveïdores de programari privatiu.

El control incontrolat:

Des de la CUP Capgirem Barcelona defensem el dret a la privacitat de totes les persones, i creiem que l’ administració pública ha de garantir aquest dret en la gestió que fa de la informació.

Creiem que renunciant al programari lliure, l’administració renuncia en bona mesura al control de l’ ús que es fa de la informació que gestiona.

L’Ajuntament de Barcelona, que fa ús del programari privatiu de manera general a tota l’organització, és incapaç de garantir per si sol (amb el treball  dels tècnics adscrits a l’administració) que el programari que s’està utilitzant no contingui rutines malicioses, o bé que s’estigui fent un ús no desitjat de les dades. Per afirmar això categòricament calen els tècnics de les empreses proveïdores del programari privatiu, en contrast amb el programari lliure, amb el qual l’usuari pot auditar tots els processos dels programes que fa servir i trobar-ne efectes no desitjats.

Cal abandonar el programari privatiu per prendre el control dels processos d’intercanvi d informació de l’administració.

L’espoli:

L’opacitat del codi distribuït per les empreses de programari de tipus privatiu és conseqüència directa de la seva missió d’acumulació de capital per a benefici d’uns pocs.

És un fet que bona part dels productes de programari privatiu s’han construït al voltant de programari de codi obert. No contents amb l’apropiació de la feina de molts programadors per al lucre privat, aquestes empreses acostumen a utilitzar tots els recursos legals per pagar el mínim d’impostos possibles, el retorn a les arques públiques als diferents països on tenen seus i treballadors és mínim o nul.

La lògica sota la que treballen aquestes empreses és una lògica capitalista: els du a reduir costos contínuament per a mantenir el que s’anomena competitivitat. Aquestes mesures prenen forma d’acomiadaments massius, deslocalitzacions a la recerca de mercats amb condicions laborals paupèrrimes, frau fiscal i precarietat laboral.

El programari privatiu impossibilita a l’administració distribuir de manera gratuïta a d’altres administracions o a la societat en general aquelles versions de programari que podrien ser d’interès general. D’aquesta manera l’ administració participa de la privatització del coneixement.

Cal contribuir a eradicar l’espoli que aquestes empreses fan a les arques públiques i al coneixement comú deixant de treballar amb elles.

La sobirania:

La renúncia per part de l’ Ajuntament a fer servir programari lliure afecta de manera directa la seva capacitat per decidir amb quines empreses treballa, sota quins criteris i quins són els objectius o paradigmes d’us de la informació dins l’administració.

També afecta en la relació de l’Ajuntament amb les persones que afirma que representa, obligant-les en algunes ocasions a disposar d’un programari determinat per a fer ús de serveis de l’ administració.

I, en d’altres casos, implica haver-se de doblegar als designis dels lobbies tecnològics, com es el cas de la xarxa wifi lliure de l’ajuntament (sobre la qual no s’han debatut les conseqüències dins el camp de la salut mediambiental, com està succeint en altres administracions públiques de la Unió Europea), on a banda de no ser accessible des de tota la ciutat, té una velocitat fixada pels lobbies a fi d’evitar que l’ Ajuntament els faci competència.

Per a governar-nos hem de minimitzar les interferències entre la voluntat popular i l’ execució d’ aquesta.

El full de ruta:

Un apunt històric: Salvador Allende tenia clar que calia un paradigma de programari que cobrís les necessitats de les relacions entre persones i administracions, i que poses la tecnologia al servei de l’emancipació social. Per aquesta finalitat el govern Xilè va tirar endavant el projecte Cybersyn.

Apunts geogràfics: Munic, Viena, Caracas, Tolosa, l’Havana i moltes altres ciutats han fet inversions no només per a l’ús intern de programari lliure sinó per a la seva difusió, incentivant-lo en àmbits tant determinants com l’ educatiu.

Un apunt programàtic: el govern de BeC du al seu programa propostes clares en aquest aspecte (Desenvolupar el programari lliure i impulsar la innovació, Afavorir una ciutat de codi obert, Aprofitar les TIC per promoure una cultura lliure i accessible) . Apel·lem doncs a aquesta confluència en objectius programàtics per tirar endavant amb un full de ruta que deixi enrere el llast del programari privatiu dins l’ administració pública.

ANNEXE:

Manifest a favor del programari lliure i formats oberts als municipis (2007)

Les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC) són, en aquests moments més que mai, un element fonamental en l’economia i el progrés d’una societat.

Per fer-les avançar és imprescindible que la ciutadania les pugui emprar de manera universal. Els ciutadans i les ciutadanes tenim dret a accedir a les tecnologies de la informació i comunicacions (TIC) sense cap discriminació de tipus social, econòmic o de qualsevol altra mena i fer-ho en la nostra pròpia llengua.

Els ajuntaments han de comprometre’s a defensar el dret d’accés a la societat de la informació dels seus ciutadans així com implicar-se en l’alfabetització digital i en ajudar a superar la fractura digital.

L’objectiu d’aquest manifest és exigir als ajuntaments que garanteixin aquests drets dels ciutadans.

Un dels pilars fonamentals de l’accés a les TIC és el programari (software). Malgrat això, l’accés al programari es veu restringit per polítiques diverses en forma de contractes, llicències o patents, que en limiten l’ús i discriminen a uns sectors de la ciutadania dificultant-ne o prohibint-ne l’accés en condicions legals i amb garantia de qualitat.

Des de fa anys existeix un moviment internacional de persones i entitats que desenvolupen programari sota unes llicències que defensen que quan s’adquireix un programa, l’usuari ha de tenir el dret d’estudiar-ho, modificar-lo i redistribuir-lo lliurement. El programari que garanteix aquests drets es coneix com a programari lliure. El programari lliure permet que tots els seus usuaris puguin ajudar en la seva millora. Són programari lliure el sistema GNU/Linux, diferents navegadors web com el Firefox, els paquets ofimàtics com l’OpenOffice.org o el Koffice, els servidors que utilitza Google i molts altres programes de gran qualitat. Al darrera del programari lliure hi ha milions de voluntaris, i també grans empreses multinacionals com IBM, HP, Sun, etc.

Fer servir programari lliure té molts avantatges. Alguns dels més importants són:

• Qui el compra no ha de ser client a perpetuïtat del seu proveïdor; pot llogar a qui lliurement triï per fer les modificacions o adaptacions segons les seves necessitats. Si hi ha un error en l’aplicació, no es depen de l’empresa privada en qüestió per a arreglar-ho.
• No discrimina a ningú. Fins i tot els actuals proveïdors de programari privatiu poden oferir programari lliure, rellicenciant el seu o adaptant el programari lliure existent.
• La majoria del programari lliure és gratuït o de cost molt baix, al contrari que el programari privatiu.
• L’accés al codi permet analitzar-lo per comprovar que no fa res de dolent (per exemple, que no contingui codi espia o maliciós). També permet aplicar-hi millores.
• Ens permet participar en projectes internacionals punters, i per tant, potenciar una indústria local de desenvolupament de programari.

Hi ha àmbits estratègics en que l’impacte del programari és especialment important. A continuació n’esmentem alguns:

La comunicació del ciutadà amb l’administració

Cada vegada més, la comunicació entre l’administració i el ciutadà es fa per via informàtica. Això fa aquesta comunicació molt més àgil i eficient. Sovint ens trobem, però, que quan els ciutadans necessitem comunicar-nos amb l’administració se’ns obliga a fer servir un tipus d’ordinador o un programari concret d’alguna empresa concreta. L’administració no pot exigir a cap ciutadà ser client de cap empresa, sobretot quan aquesta comunicació es pot fer mitjançant els formats i estàndars oberts definits per comités internacionals eximint a l’usuari d’emprar programari de tal o qual empresa. L’administració hauria de garantir la no transgressió d’aquests estàndars en serveis que ofereix al ciutadà.

Un cas especialment rellevant de l’incompliment d’aquests estàndarts es dóna quan s’incompleixen les normes d’accessibilitat. Les normes d’accessibilitat diuen què cal fer per tal que la informació, per exemple d’una pàgina web, pugui arribar a tothom i, especialment, a les persones amb dificultats visuals, auditives o motrius. És paradoxal que l’administració exigeixi als ciutadans complir aquestes normes, per exemple quan es projecta un edifici, i en canvi pràcticament les ignori quan es tracta de les seves pròpies pàgines web.

La informàtica dels ajuntaments

L’administració en general i els ajuntaments en particular fan servir molt programari. Això suposa una partida molt important del seu pressupost.

Una part d’aquest programari és genèric (sistemes operatius, ofimàtica…). Molt d’aquest programari té alternatives lliures de qualitat. No fer-les servir és un malbaratament dels recursos públics.

Una altra part del programari és fet a mida. Les condicions de contractació d’aquest les controla l’administració i, per tant, en pot regular aspectes com ara la titularitat de la llicència, la propietat del codi, el compliment d’estàndards…

Malgrat que ja existeixen algunes aliances entre ajuntaments per tenir major poder de negociació davant els proveïdors a l’hora de fer comandes de programari abaratint-ne els costos, encara no hi ha prou reaprofitament de recursos.

Ja que aquest programari és pagat amb diners públics, se n’hauria de fer públic el codi. D’aquesta manera s’incentiva a altres ajuntaments a reutilitzar-lo, compartint-ne els costos de manteniment i evolució.

L’educació

El sistema educatiu, des de primària fins a la formació d’adults, és un element absolutament fonamental per a la nostra societat. A les escoles, instituts, universitats i altres centres de formació el programari cada vegada hi és més present. Malgrat que la majoria de competències en educació cauen fora de l’àmbit municipal, els ajuntaments tenen una tasca molt important en la formació dels seus ciutadans, sovint dins el context dels centres cívics. Exemples típics són els cursos d’especialització per a professionals i cursos de noves tecnologies per evitar la fractura digital.

No usar programari lliure en aquest entorn provoca disfuncions molt importants. Per exemple, sovint els alumnes no poden permetre’s tenir a casa, copiat de forma legal, el programari que tenen a l’escola. Això impossibilita usar a casa el que s’ensenya al centre. No hi ha necessitat de forçar aquesta situació quan hi ha programari lliure amb les mateixes funcionalitats. Els governs d’Andalusia i Extremadura ja han aplicat aquesta política amb èxit.

L’empresa

En l’àmbit productiu, les petites i mitjanes empreses també són captives del proveïdor. Massa sovint se salten la legalitat per poder accedir al programari privatiu, ja sigui per desconeixement d’alternatives o per manca d’incentius per fer el canvi.

Hi ha grans empreses que han pogut fer la migració a programari lliure, però la petita i mitjana empresa necessita informació, formació i suport econòmic per fer aquesta inversió de futur.

La situació actual del desenvolupament de noves tecnologies, algunes de les quals encara depenen molt del programari privatiu, limita les empreses catalanes del sector tecnològic a activitats d’instal·lació, manteniment i d’intermediaris de la venda de llicències de tercers. El programari lliure és una oportunitat per a la petita i mitjana empresa del sector, ja que permet l’accés al codi de projectes grans que costarien moltes hores-home no assumibles d’altra manera.

La llengua

Un dels aspectes més crucials per l’èxit de les TIC és la integració del català al món digital. Cal que el programari que es fa servir estigui traduït a la nostra llengua.

Centenars de voluntaris tradueixen al català el programari lliure mes utilitzat tan bon punt surt una nova versió, i això ho poden fer perquè tenen accés al codi font.

Demanem

És per tot això que demanem als candidats a les institucions públiques que prenguin una posició pública raonada a favor o en contra respecte a cadascuna de les següents demandes:

Comunicació amb el ciutadans utilitzant formats lliures i oberts

1. Demanem que els llocs web de l’administració segueixin les recomanacions del ConsorciW3C.
2. Demanem que la documentació que generi l’administració sigui plenament accessible en formats oberts.

I ho demanem perquè no volem que l’administració imposi als ciutadans quins programes han de fer servir per a poder-s’hi comunicar.

Ús i desenvolupament de programari lliure dins l’administració sobre plataformes lliures

1. Demanem que els ajuntaments mantinguin la seva informació, i per tant les nostres dades, en sistemes d’emmagatzemament basats en programari lliure del qual en pugui saber què fa i de quina manera, protegint la integritat de la informació.
2. Demanem que els ajuntaments alliberin tot el codi font propi fet a mida, de manera que altres administracions, o els ciutadans mateixos, puguem fer-lo servir.
3. Demanem que el nou programari propi que calgui desenvolupar es publiqui sota llicències lliures i faci servir estàndards oberts, i que sigui independent de plataformes privatives (bases de dades, sistemes operatius, llibreries…) de manera que permeti fer la migració a entorns totalment lliures en un futur.
4. Demanem el compromís respecte a la publicació de les despeses anuals en llicències i manteniment de programari en el conjunt de les administracions.
5. Demanem que els plecs de licitació de concursos públics per a la implantació de solucions amb programari exigeixin la utilització de estàndards oberts i l’ús de programari lliure.
6. Demanem que els paràmetres per valorar els mèrits de les empreses i persones que es presenten a concursos públics contemplin el model econòmic del programari lliure. Aquest és diferent del model clàssic d’empresa de programari ja que habitualment està format per xarxes de petites empreses.

I ho demanem perquè no volem que la nostra administració estigui subjecta als dictats de les multinacionals, perquè pensem que allò que paguem entre tots ho hem de poder aprofitar tots, i perquè les diferents administracions han de poder compartir costos.

Ús de programari lliure en l’educació.

1. Demanem que a les escoles, els cursos de formació per adults i de divulgació de les TIC s’utilitzi programari lliure.
2. Demanem que en concursos i oposicions no es demanin coneixements de determinats productes comercials, sinó de determinades habilitats amb l’ordinador.
3. Demanem la creació de material didàctic específicament dirigit a l’ensenyament del programari lliure i que es difongui públicament i amb permís per ser reutilitzat.

I ho demanem perquè si volem una societat integrada en les TIC cal que ho fem amb eines que estiguin disponibles per a tothom, legalment i en català. I perquè no és acceptable des d’un punt de vista ètic el subvencionar l’ús de programari privatiu.

Promoció de l’ús i desenvolupament de programari lliure en el teixit social i econòmic

1. Demanem ajudes econòmiques i un servei de suport a la petita i mitjana empresa que vulgui migrar a programari lliure.
2. Demanem que es facin campanyes institucionals de conscienciació en l’ús del programari lliure i dels formats oberts.
3. Demanem que els accessos públics a internet i recursos informàtics (com telecentres i biblioteques) facin ús de programari lliure.
4. Demanem que els ajuntaments serveixin de catalitzadors de qualsevol iniciativa ciutadana que promogui el programari lliure.

I ho demanem perquè pensem que el programari lliure representa un impuls important al sector tecnològic, crea forts dinamismes socials i permet accedir a la tecnologia en igualtat de condicions

33 MINUTS DE BUIDOR POLÍTICA

Avui, 29 de juliol ha tingut lloc el Ple de Cartipàs de la Diputació de Barcelona.

Un Ple “exprés” que s’ha caracteritzat per l’absoluta manca de debat polític recriminada pel grup de les Candidatures d’Unitat Popular Poble Actiu (CUP-PA).

El diputat de la coalició, Quim Duran, ha fet un repàs dels principals casos de corrupció de la legislatura anterior, dimissions del vicepresident primer condemnat a 1 any de presó i 8 d’inhabilitació per delicte urbanístic, les dues dimissions del segon càrrec més important de la Diputació (el coordinador general) destituïts per presumpta malversació de fons públics de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i pel cas ITV, diputats imputats, el cas de les motxilles (suposats sobresous a càrrecs electes) o l’enfonsament de l’entitat financera fundada per la Diputació, Caixa Catalunya.

S’ha instat la presidència a explicar perquè s’augmenten les àrees executives de la Diputació i la resposta de la senyora Mercè Conesa ha estat el silenci, un silenci que evidencia que no es vol la fiscalització política al plenari.

D’altra banda, la portaveu del grup CUP-PA a la Diputació, Maria Rovira, ha criticat durament l’assignació de la dotació econòmica als grups polítics de la Diputació (més de 700.000 euros anuals) que creix respecte a l’any 2014 (620.000 euros) i també la dels diputats (6.347 euros mensuals president de grup, 5.669 euros portaveu o 3.795 euros portaveu adjunt. Totes les quantitats són en brut i multiplicades per 14 pagues).

A més, ha lamentat el creixement del nombre d’assessors eventuals (càrrecs de confiança) fins a 72, donant-se la circumstància que un grup de 3 diputades té dret fins a 5 assessors.

Per acabar, la presidenta del grup CUP-PA, Laia Sabater ha criticat la delegació de competències del Ple a la Junta de Govern que, a la pràctica, suposarà la presa de decisions sense fiscalització ni debat polític del Ple.

Des de CUP-PA s’ha manifestat la voluntat de fiscalitzar amb lupa els nous nomenaments polítics i que efectivament tots estiguin al servei de la ciutadania i no de les respectives estructures de partit.

Dilluns 20 de juliol a Suruç, Kurdistan turc, Estat Islàmic va matar a 32 joves socialistes turcs que es dirigien a Kobanê a treballar per la seva reconstrucció. Aquest és un atac a la recuperació del cantó de Kobanê, i per tant, a tot Rojava (Kurdistan del Sud, Síria) que està treballant per la construcció d’una alternativa revolucionària a nivell social, polític i econòmic. Però també és un atac a la solidaritat internacional, ja que ha atacat a joves militants internacionalistes.

Des que es va iniciar l’ofensiva d’Estat Islàmic a Rojava, i en concret Kobane, tocant a la frontera amb el Kurdistan sota domini turc, l’estat turc ha evitat intervenir-hi ni participar-hi, malgrat les pressions internacionals i la intervenció d’algunes potències internacionals. Així, ha evitat donar suport a la resistència kurda, població que lluita i treballa per un reconeixement intern a Turquia, i que des de fa dècades és un enemic intern de l’estat turc.

Aprofitant l’acció d’Estat Islàmic a territori d’administració turca, Erdogan i el govern turc ha aprofitat que per primer cop intervenia militarment en el conflicte sirià, per començar diversos atacs a la resistència kurda, a través de bombardejos a les muntanyes de Kandil (Kurdistan d’Iraq) i detencions de centenars d’activistes kurds a les principals ciutats del Kurdistan turc. Així Turquia ha reprès l’onada repressiva i equipara el feixisme d’Estat Islàmic amb el moviment kurd exemple de lluita popular, autoorganització, democràcia radical i feminisme. Aquesta actitud autoritària ha mostrat que el govern turc mai ha apostat pel procés de pau iniciat fa més de dos anys entre el PKK i l’estat turc.

Per tot això la CUP Capgirem Barcelona volem:

• Mostrar el nostre suport a les companyes kurdes que estan lluitant i defensant un sistema social, polític i econòmic revolucionari de base municipalista al Kurdistan i a Turquia.
• Condemnar l’atac feixista de dilluns 20 a Suruç i expressar el nostre suport i solidaritat a familiars i companyes de lluita de les víctimes.
• Condemnar les detencions a les centenars d’activistes kurdes i exigir el seu immediat alliberament.
• Demanar a l’Ajuntament de Barcelona, el govern català i la comunitat internacional que no reprodueixi la seva actitud històrica en aquest conflicte i deixi de mirar cap a un altre costat.
• Animar a totes les veïnes de Barcelona a participar en totes les mostres de suport al poble kurd, i a denunciar la situació d’assetjament que viu la població del Kurdistan.

Foto: Ismaël Guye Sancho

La CUP Barcelona, fins ara referent nacional de les Candidatures d’Unitat Popular dels Països Catalans s’ha transformat en favor d’esdevenir CUP Capgirem Barcelona.

Avui 25 de juliol, la segona assemblea de ciutat de CUP Capgirem Barcelona ha ratificat el procés de transformació de l’espai polític hereu de la candidatura que va aconseguir tres regidores el passat 24M a l’Ajuntament de Barcelona.

El procés de constitució d’aquest nou espai polític va prendre el punt de partida a les Trobades Populars Municipalistes iniciades el maig de 2014. Amb la voluntat de generar un nou marc més ampli des del rupturisme i l’anticapitalisme, es va crear CUP Capgirem Barcelona. Avui, després de l’èxit electoral obtenint triple representació al consistori, es certifica la validesa i la referencialitat d’aquest nou espai polític.

Un dels principals canvis serà una nova organització interna, pensada per a superar els límits inherents a la pràctica municipalista derivats de fer política en una ciutat de més d’1,6 milions d’habitants. A partir d’ara es comptarà amb un Secretariat Municipal format per set persones -4 dones i 3 homes-, de les quals dues en seran les portaveus. Les tasques d’aquest òrgan no directiu seran facilitar l’activitat constant de l’organització entre assemblees i garantir la transparència, democràcia i transmissió d’informació entre les tasques dins de la institució i les que es diguin a terme fora.

Per altra banda es distingeix entre la vinculació militant de la CUP a nivell nacional de la vinculació a nivell de ciutat. Malgrat s’hagi aprovat que CUP Capgirem serà el referent nacional de la CUP a la ciutat de Barcelona, aquelles persones que ho desitgin, podran treballar i vincular-se estrictament a nivell de ciutat.

Davant la proposició de CiU i PSC amb el suport d’ERC sobre els Jocs d’Hivern al Ple Extraordinari de l’Ajuntament de Barcelona, intervenció del regidor Josep Garganté de la CUP Caggirem Barcelona.

La intervenció al Ple:

Primer, trobem paradoxal que CiU i PSC proposin la creació d’una Comissió no permanent d’estudi de la candidatura dels Jocs Olímpics quan des del 2010 tant Hereu com Trias van mantenir, amb un cost econòmic de 2.500.000€ per les arques públiques, una Oficina Tècnica de la Candidatura sota el control del mateix home.

Tan malament va fer la seva feina Enric Truñó que després de 5 anys treballant per estudiar la proposta olímpica encara no ho tenen clar?

O més aviat impulsen aquest Ple extraordinari per marcar agenda i perfil partidista? No ens contestin tothom sabem la resposta.

Segon, Trias va fer marxar enrere amb els Jocs d’Hivern de 2022 per manca de consens plantejant la possibilitat del mateix pel 2026.

Ara hi ha més consens? Amb un Govern que té marcat al seu programa la retirada i que ha dit públicament que no és la seva prioritat?

O més aviat Trias impulsa aquest Ple extraordinari per marcar agenda i perfil partidista? No ens contesti tothom sabem la resposta.

Tercer, resulta com a mínim curiós veure en aquesta proposició a CiU i a ERC, tenint en compte que per calendari si es volgués participar en la cursa pels Jocs de Hivern de 2026 a l’octubre de 2017 hauria d’estar avalada per Comitè Olímpic Espanyol.

Potser li sonen les dates tenint en compte el vinent 27 de setembre.

No hauríem d’estar al 2017 ja desconnectats de l’Estat espanyol?

No estaran dient als assistents dels 11 de setembre que van a per la independència, però a les institucions com aquesta estan encara plantejant anar de la maneta dels qui ens hem d’independitzar?

No ens contestin tothom sabem la resposta.

Quart, El Pirineu és un territori discriminat pel que fa a infraestructures i serveis bàsics. Aquest dèficit d’infraestructures vitals no es pot solucionar realitzant un xantatge al territori per que aculli uns JJOO amb tot l’impacte mediambiental i de sostenibilitat social i econòmica que implicaria.

Recordem que al Pirineu el Govern de la Generalitat ha invertit milions d’euros en infraestructures innecessàries com l’Aeroport de la Seu o privatitzant a preu de saldo i amb amiguisme una infraestructura cabdal per aquest territori com és el Túnel del Cadí.

Recordem que dimecres passat al Consell General de Turisme de Barcelona, Miquel Valls, President de la Cambra de Comerç, va parlar de la crisi post Olímpica de 1993.

Voleu això pel Pirineu ? Ho voleu per Barcelona?

Els hi recordem també que el deute dels JJ.OO del 1992 no es va acabar de pagar fins el 2004. Voleu tornar al mateix?

Cinquè, denunciem la mercantilització de l’esport que impliquen els grans esdeveniments tipus JJOO, marcats com a eina dels diferents Governs implicats per generar procesos d’especulació de tot tipus, finançats amb diner públic que acaba revertint en beneficis per a empreses privades, alhora que significa com al ‘92 l’expulsió dels veïns i veïnes de Ciutat Vella, la segregació social i el “paradigma automobilístic” de les rondes.

No volem ni podem oblidar que els JJ.OO del ‘92 pels independentistes van començar amb la coneguda pau olímpica: cops, bosses al cap i elèctrodes contra aquells i aquelles que lluiten per una terra lliure, detinguts per ordre del jutge Baltasar Garzón, alhora que consolidava a la ciutat la figura del President del COI i “franquista 100%” com ells es definia, Juan Antonio Samaranch.

Personatge que encara té una estàtua en aquest Ajuntament i com a mínim una Fundació i un Museu al seu nom.

Sisè i per acabar, el Comitè Olímpic Internacional està podrit fins el moll de l’ós de corrupció, suborns i tràfic d’influències de tot tipus.

Els seus membres han sigut acusats en reiterades ocasions i fins i tot la BBC en un documental amb càmera oculta va aconseguir demostrar la compra de 54 del 124 membres del COI per que votessin una opció concreta.

No és d’estranyar llavors que a la presentació de Madrid 2020 l’antic Ministre espanyol d’Educació, José Ignació Wert, afirmes que no creia que la corrupció a l’Estat espanyol fos un element que preocupes als membres del COI.

La il·lusió olímpica no existeix, existeix el negoci olímpic.

Un negoci per cert que significa un sou anual pel President del COI de 225.000€ anuals. CiU, C’s, PSC i PP sou uns aprenents comparats amb els pocavergonyes del COI.

El passat dilluns, Blatter, President de la FIFA, del qual no sé sap el sou va veure com li plovien bitllets com a protesta per la seva gestió carregada de casos de corrupció.

Això significa que qui vulgui continuar amb la candidatura del 2026 haurà d’untar amb diner públic a molta gent del Moviment Olímpic.

A l’igual que li van dir a Blatter us ho diem a vosaltres: Aquests són els diners per tal que Barcelona-Pirineus organitzi els Jocs d’Hivern de 2026.

Valoració general del Ple Extraordinari i la seva metodologia

La CUP Capgirem Barcelona considerem que la convocatòria dels dos plens és precipitada entenent que els dos temes són fonamentals per les veïnes de Barcelona i que requereix d’un debat profund i d’unes mesures extraordinàries i concretes, donada la situació actual de la ciutat. Mesures efectives, de canvi de model socioeconòmic i que ataqui directament les estructures patriarcals, que ataquin les arrels dels problemes.

Alhora, creiem que en un moment en que la majoria d’organismes que tracten els diferents temes proposats no s’han constituït és difícil saber com s’aplicaran les conclusions del ple. Així doncs, un debat sobre pobresa requereix també tenir l’informe sobre la realitat de les veïnes de Barcelona que el govern s’havia compromès a realitzar des de la tinència de serveis a les persones per tal de saber la situació de la qual es parteix. De fet, creiem que no només s’ha de fer un informe des del govern sinó que s’ha de tenir una anàlisi de la situació dels col·lectius que treballen diàriament amb aquestes problemàtiques i les persones que en pateixen les conseqüències.

Lluites i reivindicacions no poden sortir des de l’ajuntament

Està bé que es plantegi la necessitat d’afrontar els problemes de la nostra ciutat; de fet no esperàvem menys ja que era una de les propostes bàsiques de BEC. Tot i així creiem fermament-i la història ens dona la raó-  que les lluites i les reivindicacions socials no poden sortir de l’ajuntament sinó que hi ha un procés fonamental d’empodermanet i debat col·lectiu, sense el qual cap transformació real és possible. Més enllà d’una emergència social que no requereix de cap debat, entenent que s’ha d’actuar amb immediatesa, cal tenir en compte que aquesta pobresa-o millor dit d’injustíca social o pilar inherent al capitalisme- no s’arregla amb un ple,ni amb grans bones intencions, sinó amb un procés d’empoderament i de presa de consciència per part de la majoria social.

Així doncs, entenem que l’ajuntament ha de governar obeïnt el poble, i per tant fer aquest debat sense que s’hagin creat els mecanismes de participació per la majoria de col·lectius, agents i veïnes de Barcelona per poder afrontar-lo i entre totes capgirar la situació, és des del nostre punt de vista erroni i també contradictori amb els plantejaments que BEC ha anat realitzant durant la seva campanya. No volem  informar a les veïnes de les mesures, ni tans sols consultar-les, volem que entre totes debatem, busquem solucions i ens correponsabilitzem d’aquestes. 

No és pobresa és el sistema capitalista

Alhora, també entenem que l’Emergència social actual és fruit del sistema socioeconòmic i heteropatriarcal al qual vivim; fruit de posar al centre de les nostres vides l’acumulació de capital i no les nostres vides i per tant són necessàries mesures radicalment transformadores, no volem pedassos, ni assitencialisme curt terminista. Són necessàries mesures que ataquin  les arrels del problema; sense por i amb valentia. I aquí a nosaltres ens hi trobareu.

Ara doncs, volem entrar a valorar a nivell general -també tenim propostes concretes que no tindrem temps d’explicar degut el poc temps que se’ns dona, 5 minuts- mitjançant aquesta perspectiva, les mesures presentades.

Valoració del pla

1. DE CARÀCTER GENERAL

• Es un pla molt ambigu que ni prioritza eixos ni actuacions ni justifica les mesures amb la cobertura de les necessitats de la població.
• No s’acompanya la implementació de les mesures amb la despesa de les partides pressupostaries, ni tampoc de les implicacions que això tindrà a nivell de recursos humans. Potser estaria bé tenir-ho per a poder «dimensionar» una mica quin és l’esforç que està fent l’Ajuntament en aquest sentit i sobretot en relació a altres partides.
•  L’impacte que persegueixen és en la propia administració i no tant en el millorament del benestar de la població.
• Centra gran part de l’actuació de garantir l’accés als serveis socials amb mecanismes com la tarifació social que en realitat són una formula de co-pagament progressiu. Perquè no parlem d’universalització del servei?

Entenem que el govern vulgui impulsar la remunicipalització de l’aigua perquè és un bé públic, però llavors els demanem que expliquin perquè en l’àmbit dels serveis socials el seu posicionament és diferent.

POBRESA I DONES

Ens sorprèn i ens inquieta que no hi hagi cap perspectiva de gènere en el si del document. Així doncs cal entendre que les dones pel simple fet de ser dones, sumat al fet de pertànyer a la classe treballadora viuen en les seves pròpies carns les desigualtats inherents al sistema capitalista i patriarcal. Creiem fonamental una perspectiva feminista en totes les mesures que es prenguin.

En propostes rupturistes, que ataquin el sistema capitalista i patriarcal ens hi trobareu, en d’altres no.