A finals de 2015, l’equip de govern de l’ajuntament de Barcelona va manifestar públicament la seva intenció de posar fil a l’agulla en la problemàtica de la massificació turística mitjançant l’elaboració d’un instrument de planejament que reguli les places d’allotjament turístic dels barris.
El debat públic en torn al turisme, es va convertir en una preocupació de primer ordre a molts dels barris de Barcelona. No hi ha dubte que la reacció institucional és fruit de la intensa mobilització veïnal a favor del decreixement turístic i contra els impactes negatius que genera una activitat turística descontrolada, una mobilització que s’ha estès arreu del territori i s’ha organitzat al voltant de dinàmiques i reivindicacions comunes (agrupant més d’una trentena d’entitats en l’anomenada Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible).
El PEUAT s’ha elaborat amb presses sota l’argument de regular els allotjaments abans que acabin alguns terminis de concessió de llicències. Els suposats impediments legals només podien ser afrontats des de la voluntat política, però, en lloc de buscar els mecanismes per aturar el creixement turístic mentre s’assentaven les bases del model turístic, es va decidir emprendre una via sense retorn amb l’elaboració d’un instrument esbiaixat i parcial.
És evident que els establiments d’allotjament turístic necessiten urgentment una regulació; el problema, és que es pretenen regular sense una definició prèvia del model turístic i de ciutat. Per tant, el propi procés d’elaboració del PEUAT parteix d’una consideració errònia, que és: es poden planificar els allotjaments turístics de manera aïllada, sense tenir en compte altres factors que estan relacionats amb la pressió turística.
El problema dels allotjaments turístics no es pot deslligar d’altres elements de l’activitat turística (serveis, establiments de restauració, de productes turístics, afluència a espais monumentals, oci nocturn) i sobretot de les greus conseqüències que aquests altres elements provoquen: especulació immobiliària, pujada del preu de l’habitatge, casos d’assetjament, soroll, destrucció del litoral, desaparició del comerç de proximitat, ocupació de l’espai públic, degradació i privatització del patrimoni, i molts altres.
Tanmateix, el propi equip de govern ha reconegut durant les sessions de presentació del PEUAT que aquest instrument “no regula el turisme”, ni tampoc és un pla d’habitatge, de comerç, de soroll, d’espai públic, no regula inversions econòmiques ni mesures fiscals. Si el PEUAT no té en compte tots aquests factors que afecten a la qualitat de vida i al model turístic i de ciutat, no sabem en què es basa per proposar mesures sobre el número d’allotjaments ni sabem amb quins criteris justifica que Poble Nou o Vallcarca poden seguir acollint més hotels o com justifica l’acceptació dels HUTs, permetent que es puguin desplaçar a zones no congestionades si són els allotjaments que més afecten a la convivència i al descans veïnal.
El model que impulsarà el PEUAT es basa en una zonificació (fins ara molt difusa) del creixement turístic als diferents barris, que va des d’una regulació més restrictiva (“decreixement natural” a les zones més afectades, on no s’atorgaran més llicències, encara que es tanquin allotjaments), a una regulació pràcticament de barra lliure per als hotels (“creixement sostingut” en zones no saturades).
Tractar de combinar el decreixement i el creixement sostingut sobre un mateix model és, si més no, una contradicció. El creixement sostingut a algunes zones de la ciutat anul·larà tota possibilitat de que el centre saturat pugui caminar cap al decreixement turístic, ja que, òbviament, els turistes es mouen arreu de la ciutat i el fet que pernoctin a la Sagrera no evitarà que es desplacin a visitar la Sagrada Família o Ciutat Vella. No n’hi ha prou amb equilibrar l’activitat turística en el territori, cal tenir perspectiva de ciutat i posar límits globals a la pressió turística.
La zonificació proposada pel PEUAT no només serà insuficient per frenar la massificació turística als barris que ja pateixen aquesta sobreexplotació, sinó que estendrà el monocultiu turístic a altres barris de Barcelona. La increïble proposta d’hotels “a discreció” als barris perifèrics equival a perpetuar el model de “ciutat en venda”, segons la qual les institucions públiques assumeixen el paper de crear les condicions urbanístiques necessàries per tal que les elits econòmiques puguin fer negoci a pler. Així doncs, barris com el Carmel o Sant Andreu estaran preparats per convertir-se en els següents parcs temàtics barcelonins.
Veiem amb preocupació la construcció de falsos conceptes com el del “decreixement natural”, que recorden a la regulació natural del mercat de la que parlen els neoliberals i concebuts per crear confusió i desorientació política. Sabem amb certesa que el turisme no desapareixerà per sí mateix en els barris ja envaïts, tret que siguem capaços d’implementar polítiques actives de decreixement.
Si bé la participació ciutadana ha segut un dels aspectes en els quals BEC ha volgut diferenciar-se de l’anterior equip de govern, en el procés d’elaboració del PEUAT han quedat paleses les greus mancances en relació a què entenem per participació i quins agents estan legitimats per decidir sobre l’interès general.
En les sessions de presentació del PEUAT, la presència dels lobbies turístics (hotelers, “amfitrions”, grans restauradors, etc.) ha estat absolutament desproporcionat en comparació a la representació de les entitats socials i veïnals que defensen l’interès general. Però a més, anomenar participació a tres sessions acaparades i dirigides per l’ajuntament i amb un resultat sense cap garantia de ser vinculant, no és honest.
Des de la CUP-Capgirem considerem que el PEUAT no contribuirà a aturar els perjudicis que la massificació turística provoca a la ciutat i encoratgem a les assemblees dels barris a seguir la lluita al carrer.
