Ens trobem davant l’inici del tràmit per aprovar el pressupost de l’Ajuntament 2017.
Per tant, davant l’eina més important que té el consistori per marcar l’agenda política de l’any vinent.
És evident per a tothom que el pressupost proposat pel govern de Barcelona en Comú i el PSC s’aprovarà tant sí com no perquè, des de la tranquil·litat de la qüestió de confiança, la decisió està presa des de fa mesos.
Nosaltres volem començar aquesta intervenció amb un exemple de com hem volgut que les coses anessin de manera diferent, encara que desgraciadament no ha estat així. Un cop més.
El nostre grup municipal vam presentar el curs passat una proposició per tal que els pressupostos tinguessin un enfocament de gènere. Aquest fet volia dir que a través dels pressupostos hauríem de poder analitzar i conèixer l’impacte de les polítiques públiques sobre les dones, en comparació amb els homes; tot això, tenint en compte que uns pressupostos mai no són neutres, i sent conscients també de la desigualtat real entre homes i dones com a conseqüència de la divisió sexual del treball, que atorga uns rols determinats a uns i altres, així com una estructura jeràrquica que perjudica les dones.
És per això que presentàvem la citada proposició, amb dos objectius principals: d’una banda, identificar i avaluar de forma clara les implicacions que tenen per a les dones les polítiques del govern i, de l’altra, poder influir en la quantitat i qualitat de les assignacions pressupostàries realitzades per les diferents àrees d’aquest ajuntament.
Així doncs, una de les premisses bàsiques que enteníem com imprescindible per tal de poder encarar uns pressupostos amb perspectiva de gènere és el fet de tenir informació relativa als col·lectius beneficiaris de les mesures pressupostàries, desagregada per sexe.
Ara bé, segons l’informe que se’ns ha presentat, la manca de dades i resultats és evident. Dades molt preocupants, i encara més en un govern que s’autoanomena feminista.
En primer lloc, pel que fa l’anàlisi del Capítol 1, referit a la despesa total que l’Ajuntament destina a homes i dones, veiem que en el si de les treballadores la despesa per als homes és més del doble que aquella destinada a dones. Això passa també com a conseqüència de la composició uniformada tant de la GUB com de l’SPEIS, fets que creiem que s’haurien de capgirar si apostem per una política amb perspectiva de gènere.
Alhora, pel que fa a l’anàlisi de l’escletxa salarial entre homes i dones de l’ajuntament, veiem que aquesta és del 12,53%, comptant-hi el cos de la GUB i de l’SPEIS. És a dir, el mateix ajuntament reprodueix els models patriarcals pel que fa la igualtat real entre homes i dones, i això fa que les dones, pel fet de ser-ho, tinguin un sou inferior al dels homes.
Així doncs, d’aquest capítol 1 n’extraiem que proporcionalment es destina major despesa als homes que a les dones. Senzillament, aquí no ha canviat res, malgrat tenir una regidoria de feminismes i LGTBI, que ha elaborat un pla de justícia de gènere i està en procés d’aplicar un pla d’igualtat. Cal que totes les àrees s’impregnin de la necessitat de trencar amb les desigualtats reals i efectives entre homes i dones, i no es pot exigir a la resta allò que no s’assoleix internament. Estem molt preocupades davant d’aquesta realitat.
En segon lloc, se’ns ha presentat la selecció de diferents programes que afecten els capítols 2 i 4 amb l’objectiu de conèixer l’anàlisi de gènere dels diferents programes. D’aquests, només un 37% incorporen de forma alta la perspectiva de gènere i l’impacte real mitjançant indicadors i accions concretes.
En canvi, no es pot avaluar en un 75% dels programes per manca de resposta als qüestionaris plantejats des de la regidoria. Aquesta última xifra ens mostra l’interès real de les diferents àrees de l’ajuntament, que al final responen a decisions polítiques: aquest interès, actualment, és igual a 0.
Ens semblen una vergonya els resultats obtinguts en aquest primer informe. Sabem que no és fàcil, i encara menys tenint en compte que la majoria de regidories no es creuen de manera seriosa el que suposen per a la vida de les dones uns pressupostos que, senzillament, les tinguin en compte. Animem la regidoria de feminismes a seguir treballant; amb això ens hi trobaran, però creiem que la resta d’àrees han de fer una reflexió profunda sobre per què aquests resultats són demolidors i, sobretot, en relació amb la manca de resposta i d’interès de la majoria d’àrees respecte a aquest tema.
Aquest exemple de proposta nostra i els resultats decebedors no són els únics fets, sinó que formen part d’una globalitat que serveix per entendre com, en un any i mig, el govern que es va dir del “canvi” ha acabat convertint-se en el govern de la “continuació” de 32 anys de govern del PSC, amb la crossa d’ICV-EUiA.
Canviar-ho tot perquè res no canviï.
Repeteixo: continuació de tot aquell model de la Marca Barcelona, la millor botiga del món, que en campanya van criticar aquells qui avui regnen i governen. Especulació turística i immobiliària a tota màquina, repressió policial cap als més febles, canapès i cocktails per a les elits de la ciutat i manca de participació real de les veïnes, a més d’una criminalització directa cap a les que lluiten i s’autorganitzen.
No podran dir que el nostre grup municipal no els hem avisat per activa i per passiva. Ho hem fet reiteradament.
De fet, abans de les eleccions ja els vam avisar. No es podia parlar de “canviar” res anant de la maneta d’ICV-EUiA, ja que aquests havien format part de les polítiques governamentals de privatització, repressió i elitizació de la ciutat.
No només això, sinó que també els vam alertar que el discurs de “fem fora el Trias i podrem canviar les coses”, igual que el de “fem fora el Rajoy i podrem canviar les coses”, dels seus col·legues espanyols, era i és pa per avui i gana per demà.
Ho creiem així bàsicament per dos motius: el primer és el fet que els límits legals de les competències municipals, dintre del marc espanyol i de la Unió Europea, mitjançant la llei de pressupostos, l’LRSAL o la directiva Bolkestein, castren les possibilitats de canviar d’arrel la política econòmica dels ajuntaments.
Podem parlar sense embuts de la dictadura del capital, de la dictadura del neoliberalisme.
I tenint en compte tot això, o es diu clarament a les classes populars i es fa una crida a trencar amb aquests impediments legals, siguin quines siguin les conseqüències que se’n derivin, o bé s’accepta una legalitat que frustra tota possibilitat de revertir el procés de privatització de tot allò públic, amb l’impacte que això suposaria per a les nostres vides.
El segon motiu és més senzill: plantejar que Trias era l’únic impediment per realitzar polítiques realment progressistes és oblidar que el neoliberalisme a l’Ajuntament l’ha practicat i defensat des del PSC, de la maneta d’ICV-EUiA i de vegades amb ERC, fins a CiU, amb tot el suport ideològic, en aquest àmbit, de PP i C’s.
Malgrat tot l’historial de l’Ajuntament, malgrat tot els precedents, Barcelona en Comú va preferir fer passar bou per bèstia grossa i ara es troben cada cop més aïllats i governant conjuntament amb aquells que van anomenar “la màfia” i els “genocides financers”.
És evident que per poder mantenir aquest teatre de les aparences, entre allò que es va prometre a les eleccions i allò que es fa un cop es governa, l’abisme entre les declaracions públiques i la realitat és cada cop més insalvable.
No podran dir-nos que, amb les nostres forces municipals, malgrat totes les nostres advertències, no hem estat al costat del govern: sigui per investir a l’Alcaldessa en primera votació, per donar suport amb tres vots afirmatius a la primera modificació pressupostària, per donar suport també a les ordenances fiscals per aquest any en curs o bé per permetre tirar endavant la segona modificació pressupostària, amb les nostres abstencions, aquest mateix any.
I tot això, repeteixo, malgrat la ignorància, el menyspreu i la manca de diàleg que el nostre grup municipal ha patit per part del govern des del primer dia. Recordem el capítol que l’alcaldessa va dedicar, en el seu llibre de Sant Jordi, al nostre grup municipal: ens va acusar d’aconseguir representants al consistori gràcies només a un exdiputat de la CUP al Parlament, de no aportar res al Ple i a les Comissions i de “fer el numeret”, expressió que ella també va haver de patir quan era activista. I la va patir d’aquell món que venia a combatre i que ha acabat abraçant amb molt d’entusiasme, apuntant-se al seu llenguatge i a les seves maneres.
Tant d’entusiasme ha mostrat per aquest món institucional, que van fer entrar el PSC al govern sota el paradigma de la “valentia”. I tot això sense despentinar-se.
Nosaltres, en canvi, us vam recordar que aquell pas no ampliava les possibilitats de governar amb majories, sinó tot al contrari: feia aquestes majories més escasses i més complicades, fins i tot per al mateix govern.
Les nostres advertències, un cop més, van tornar a caure en sac foradat. I aquí ens trobem. D’aquella pols en vénen aquests fangs.
Posarem èmfasi en tres qüestions per expressar el sentit del nostre vot en aquest punt:
Primera qüestió: l’any passat, en aquesta mateixa comissió, vam demanar si aquest any es farien uns pressupostos participatius per a l’any 2017. De fet, vam comentar que el procés del PAM podria servir de calendari per fer-los. Vam rebre un silenci com a resposta.
Vam insistir i, aquest any, vam presentar en aquesta mateixa comissió una proposició que plantejava aquest procés participatiu lligat als pressupostos amb un mínim del 5% d’allò pressupostat, i que va sortir-ne aprovada. Aquest 5% no sortia només del programa electoral del nostre grup municipal, sinó que també estava present en el de Barcelona en Comú.
Doncs res: Barcelona en Comú es va abstenir recorrent a la lògica que no hi havia temps, malgrat els ho vam preguntar l’any passat i els vam proposar quan fer-ho. Per a l’any 2018 tampoc no han assegurat que hi haurà un procés participatiu vinculant en relació amb els pressupostos. Després, que no diguin que no els ho hem dit.
Curiosament, mesos després de la nostra proposició aprovada, malgrat Barcelona en Comú, el PP presentava una proposició sobre pressupostos participatius esmenada pel govern i votada per aquest mateix govern, en la qual es legitimaven unes proves pilot en alguns barris, que tenen poc a veure amb el que s’havia defensat durant la campanya electoral. El PP i Barcelona en Comú units en la manca de participació real de les veïnes.
De les paraules als fets, en aquest cas, res de res. I així ha anat la prova pilot.
Segona qüestió: un govern que tracta d’aprovar uns pressupostos hauria de plantejar amb temps i forma quines són les seves perspectives i les seves propostes, i alhora hauria d’escoltar altres grups municipals amb qui creu que pot arribar a acords. Així mateix, hauria d’entregar la documentació amb l’antelació suficient per generar confiança amb els altres grups municipals amb qui tracta, i no d’acord amb els límits legals.
No sabem com deu haver anat amb la resta de grups, però en el nostre cas la documentació ha arribat, com sempre, primer a través de la roda de premsa i després a través del grup municipal.
En la segona reunió que vam mantenir -la primera va ser per saber el seu calendari- només se’ns va entregar el resum del resum d’allò que interessa publicitar des del govern i que s’ha entregat abans a la premsa.
De manera que el ja conegut llibre verd i els seus 40 arxius ens han arribat amb quatre dies d’antelació. Sens dubte, això és legal, però una altra cosa és si ajuda a arribar a acords o a generar confiança.
Ja els diem que la resposta dels nostres companys i companyes de candidatura i de l’assemblea és que no genera cap confiança, sinó tot al contrari. De fet, sabent el nostre funcionament assembleari, sembla fet expressament per generar desconfiança i cap ganes d’arribar a acords.
Vosaltres mateixos.
Tercera i última qüestió: com tothom sap, en les últimes tres setmanes s’ha desplegat un operatiu especial de repressió policial contra els venedors ambulants al centre de la ciutat, a Drassanes, Liceu i plaça Catalunya.
Furgonetes, cotxes i motos policials, carregades d’unitats antiavalots, guàrdia urbana i agents de paisà, per ordre del Comissionat de Seguretat i amb l’aprovació de l’alcaldessa, han fet la vida encara més impossible a un dels sectors més febles de les classes populars d’aquesta ciutat.
En aquest punt no podem oblidar que el programa de Barcelona en Comú incloïa la dissolució dels cos dels antiavalots de la Guàrdia Urbana. Això no només no s’ha fet, sinó que s’ha intentat maquillar la situació plantejant canviar-los el nom i les funcions, mentre que la crua realitat és que continuen exercint les mateixes tasques de criminalització i repressió de la pobresa de tota la vida.
Tot això va fer que el nostre grup municipal instés el govern a retirar aquest dispositiu policial si volia negociar amb nosaltres el pressupost de l’any vinent. Malgrat això, també vam dir que no teníem cap problema perquè se’ns fes entrega de la documentació sobre els pressupostos per estudiar-la amb deteniment. Recordo, com he explicat en el punt anterior, que aquesta informació ens va arribar divendres a la tarda. No abans.
Doncs bé, el dispositiu policial no només no s’ha retirat, sinó que se’ns ha negat que fos especial o quelcom diferent del que succeïa abans.
Diuen que la realitat és fotudament tossuda, i l’operatiu és allà, a la vista de tothom. És un operatiu que ens ha deixat unes imatges terribles de la cacera policial, amb agents de paisà arrencant les mantes als venedors ambulants, els antiavalots ocupant el metro sense deixar passar les persones negres amb una manta i la Guàrdia Urbana pujant pel mig de la Rambla en moto com si fessin de gossos d’atura.
Diuen, també, que un govern mostra allò que és segons com tracta els més febles. I, en aquest cas, com en el passat, el govern ha jugat molt al pal i poc a la pastanaga amb els venedors ambulants, fins a arribar a l’extrem d’haver-hi venedors que porten més de mig any de curs de peixater sense cap retribució
de manera que van al curs de formació i després a intentar guanyar-se la vida amb la venda ambulant.
Amb aquest panorama, el govern de Barcelona en Comú i el PSC ja no pot demanar més actes de fe al nostre grup municipal. Nosaltres, que som de mena atea i que analitzem de manera científica la diferència entre les paraules i els fets, no podem més que concloure que, vosaltres, de l’oblit n’heu fet govern.
I un govern que oblida el passat està condemnat a cometre els mateixos errors, no només del PSC, sinó també de CiU.
Com diria Ricard Gomà d’ICV, el 2013, en relació amb la qüestió de confiança de Xavier Trias, “L’alcalde ha certificat el seu aïllament polític i social”.
Avui, tant el govern de Barcelona en Comú i el PSC com Ada Colau, com a alcaldessa, es poden mirar al mirall i repetir: “l’Alcaldessa ha certificat el seu aïllament polític i social”. Felicitats, ja s’han convertit en allò que venien a combatre.
Amb nosaltres no hi comptin ni els uns ni els altres: ni per l’inici de tramitació dels pressupostos ni per la qüestió de confiança.
Hi votem en contra.
