El passat desembre vam presentar les al·legacions del Pla d’Habitatge que presenta el govern de BEC i PSC. Aquest és un pla a 10 anys vista, de la mateixa manera que governs anteriors n’havien realitzat d’altres, moltes mesures de les quals no s’havien arribat a desenvolupar. Aquest fet es deu a que la seva aprovació no és vinculant. Així doncs, a diferència del PEUAT, la seva votació seria com la del Pla d’Actuació Municipal; creiem que aquesta informació és necessària per situar la rellevància del posicionament de la CUP i en primer lloc, analitzar com ens situem com a organització a nivell discursiu i en segon lloc, el trasllat a un vot determinat.
Així doncs, aquest document consta de les al·legacions que vam presentar com a CUP Capgirem Barcelona, en base les aportacions dels districtes que van poder debatre i fer aportacions i les persones que conformem actualment el grup de treball d’habitatge. A sota de cada al·legació hi ha la resposta que hem rebut del govern –amb el qual vam fer una reunió per que ens exposessin el pla i una altra perquè ens expliquessin les respostes de les al·legacions- i en últim terme hi ha una reflexió que fem les persones que hem estat treballant el dret a l’habitatge a nivell de ciutat durant aquest any i mig i que volem traslladar fent una proposa sobre el vot de la CUP Capgirem el pròxim divendres.
- Al·legacions
Prèvia-Quant al concepte d’habitatge i la situació d’emergència social és vigent i imperiosa i justifica actuacions extraordinàries i urgents per part dels poders públics.
Des de la CUP-Capgirem Barcelona volem constatar que l’habitatge és un element essencial per a que qualsevol persona o unitat de convivència pugui desenvolupar el seu projecte.
Actualment tenim un problema col·lectiu d’accés al dret a l’habitatge que ens ha de fer preguntar quines son les bases del sistema productiu, de distribució i consum d’habitatge, es a dir, quina és la base del sistema de provisió d’habitatge.
Aquests problemes són conseqüència del model de ciutat que s’ha desenvolupat, que ha anteposat els interessos de les grans empreses, a les persones que vivim a la ciutat; així doncs, s’ha construït una ciutat aparador amb un model turístic que fa fora les persones dels seus barris generant una bombolla que fa impossible quedar-se en molts dels barris de la ciutat. D’aquesta manera, la situació actual és fruit de les polítiques neoliberals desenvolupades arreu; polítiques acompanyades i alimentades per la precarietat dels llocs de feina i la feminització de la pobresa entre d’altres. Així doncs, avui vivim les conseqüències del fet d’ haver mantingut un model econòmic i social basat en l’acumulació del capital.
A Barcelona aquest fet s’evidencia amb la venta de sòl públic, l’entrada del capital privat per a gestionar els drets més bàsics, un model de ciutat basat en el turisme i els grans esdeveniments, l’externalització de la majoria de serveis essencials fonamentals pel funcionament de la ciutat i per garantir les vides dignes a les veïnes. En definitiva analitzem i constatem que s’ha anteposat els interessos privats al fet de garantir unes condicions necessàries per desenvolupar vides dignes, que valguin la pena ser viscudes. Per tant, cal tenir en compte que quan parlem d’habitatge també hem de parlar del model econòmic i social i com des de les institucions públiques a dia d’avui es continua contribuint a alimentar les polítiques que ens han portat fins aquí.
Entrant concretament al pla d’habitatge cal tenir clar que al parlar de sobirania residencial per a totes les veïnes de la ciutat hi ha diferents qüestions que hem de tenir en compte:
– Produir habitatge social implica desenvolupar cooperatives de treball i gestores d’habitatge de propietat col·lectiva de forma assembleària i autogestionada.
– Les comunitats cooperatives o els veïns/es, han de participar i veure’s involucrat en el procés de planificació, decisió, producció i avaluació en matèria de sobirania residencial.
– Fomentar la ciutat construïda versus la nova construcció. Es a dir fomentar la rehabilitació respectuosa amb la població què hi viu, evitant els processos de gentrificació (això es pot realitzar amb mesures punitives o incentivadores).
-L’administració local ha de fomentar l’autogestió cedint solars, edificis o habitatges per a projectes comunitaris o cooperatius permetent un efecte multiplicador de l’acció pública alhora de fomentar la producció o assoliment d’un parc d’habitatge social.
Primera.- Prevenir i atendre l’emergència habitacional i exclusió residencial. Atenció a la pobresa energètica.
Entenem que la pobresa energètica no es soluciona promocionant l’estalvi energètic de les famílies, millorant els habitatges, o reduint la factura, això són mesures assistencialistes que en molts casos no arriben on toca ja que moltes situacions de pobresa energètica ni afloren.
Per tant, entenem que cal afegir diferents mesures que si que són competència de l’àmbit municipal.; aquestes són les que afegim a continuació.
La única manera d’acabar amb els casos de pobresa energètica és nacionalitzant les empreses energètiques de manera que passen a mans públiques, sota gestió pública, universal i sotmesa a la participació i al control popular. Només així podem garantir que la dignitat de les persones passa per davant de l’afany de lucre i que el patrimoni col·lectiu es posa al servei d’aquestes. Entenem que això sobrepassa lo municipal però partint d’aquesta premissa el que sí que podem fer des del municipi és:
1. Acabar amb el traspàs permanent de recursos a aquestes empreses, hem de tallar els seus privilegis i això passa per:
a) Auditoria de les xarxes de distribució que permeti conèixer el seu estat, el servei prestat, els recursos públics invertits i les seves amortitzacions, les retribucions rebudes, el règim de propietat i les concessions dels punts de connexió.
b) L’auditoria ha de servir per dur a terme una expropiació de les xarxes de distribució per tal d’incorporar la vocació de servei públic en la seva gestió i garantir cap tall de subministrament per raons socioeconòmiques.
L’Ajuntament, en consonància a la llei 24/2015, ha requerit i continuarà requerint de forma jurídica totes les dades relatives a la transparència i dret a la informació i alhora les dades dels casos d’impagaments i interrupció del subministrament en els casos on existeixi risc d’exclusió social. Al mateix temps, l’Ajuntament de Barcelona, no disposa de competència, ni autoritat per poder exercir una auditoria sobre les empreses subministradores, dita competència és estrictament de l’Estat Espanyol.
NO S’ACCEPTA
2. Auditar per expropiar no només auditar per veure en què podem estalviar o què podem negociar amb elles.
L’Ajuntament de Barcelona no té ni les competències, ni l’autoritat per exercir l’expropiació de les xarxes de distribució d’aquestes empreses.
NO S’ACCEPTA
3. Acabar amb els privilegis de les empreses vol dir que aquestes s’han de corresponsabilitzar del deute de les famílies que per raons socioeconòmiques no podem fer-hi front. Ni un conveni més amb aquestes empreses, i ni un euro públic més quan estan generant beneficis milionaris a costa de nosaltres, i també dels poders públics. La proposta que es realitza en aquest pla de nou incideix en els ajuts, és a dir, que de nou la solució passa per transferir recursos públics una vegada i una altra…així es passa de puntetes per l’incompliment sistemàtic de la Llei 24/2015 per part de les grans companyies respecte a l’obligatorietat d’assumir els deutes de les famílies aplicant ajuts a fons perdut i descomptes significatius tal com marcava l’article 6.3 de l’esmentadallei.
En la nova revisió de contractes de l’Ajuntament ja s’han fet totes les revisions pertinents en termes de pobresa energètica.. És a dir, aquestes empreses han de respectar els estàndards socials i mediambientals definits per l’ajuntament Respecte la capacitat de contractar el subministrament dels més de 6.500 habitatges públics de lloguer l’elecció depèn dels propis usuaris. Per enfortir el compromís es modificaran les actuacions A1.3 Atenció a la pobresa energètica i B3.1 Inspecció, regularització i sanció del parc públic de lloguer, per a incloure aquestes consideracions.
NO S’ACCEPTA
4. Revisar i resoldre els contractes de subministraments de dependències municipals per adequar-los a l’interès general en termes de responsabilitat social i ambiental de les companyies mentre no s’expropien les xarxes de distribució.
Tal i com diu a dalt; aquestes empreses han de respectar els estàndards socials i mediambientals definits per l’ajuntament
NO S’ACCEPTA
5. Emprendre accions legals com a Ajuntament de Barcelona contra les empreses subministradores per tal que aquestes assumeixin els deutes de les famílies i donin resposta immediata a les situacions d’emergència social de les quals són corresponsables.
Ja estem utilitzant el mecanisme sancionador que ens regula la llei 24/2015 i la llei 22/2010 de consum. Des de l’Àrea de Drets Socials s’han iniciat diverses accions legals contra les empreses subministradores que no compleixen les lleis esmenades amb anterioritat. A dia d’avui, no existeix cap mecanisme legal que ens permeti sancionar a les empreses subministradores que no vulguin coresponsabilitzar-se econòmicament amb els rebuts impagats.
NO S’ACCEPTA
6. Desobeir el Tribunal Constitucional respecte la suspensió de la ILP, L24/2015 promoguda entre altres agents per la PAH. Donat que aquest tribunal suspèn les lleis socials afirmant que ho fa per garantir la “igualtat entre tots els espanyols”, quan en realitat actua en favor dels grans oligopolis.
No es pot demanar als funcionaris i la resta de personal de servei d’una administració pública desobeir ni als tribunals ordinaris ni al Tribunal Constitucional, ja que està entre les seves obligacions el respecte a la llei, les sentències i les decisions constitucionals.
NO S’ACCEPTA
Segona.- Prevenir i atendre l’emergència habitacional i exclusió residencial. Violències masclistes i famílies monomarentals.
Tal i com es va concloure a la taula de feminització de la pobresa, una de les causes d’aquesta és la manca d’independència econòmica de les dones de la ciutat. En aquest sentit cal posar èmfasi en que l’ajuntament posi totes les eines que estan al seu abast perquè les dones que pateixin violències masclistes tinguin totes les eines per poder desenvolupar-se sense la dependència econòmica de les seves parelles, per tant és important que tant aquelles que tenen fills com les que no puguin disposar de pisos amb un lloguer social per tal de poder desenvolupar la seva independència, així com la seva recuperació.
Per tant, és important que s’inclogui en el pla d’habitatge una mesura concreta que faci referència a les dones, així com a les famílies monomarentals; tenint en compte les dades aportades de dones en situació de violències des de la regidoria de feminismes i LGTBI, així com dels serveis del SARA, PIADS i CUESB de la ciutat.
L’atenció als col•lectius especials ja està recollida a l’actuació B3.3 Tot i això, es contemplen les peticions de la CUP i es proposarà al Consorci d’Habitatge de Barcelona, on hi participen Generalitat i Ajuntament de Barcelona (ja que és una competència consorciada), que el 30% de les adjudicacions d’habitatges de lloguer assequible i de dret de superfície es facin a persones joves (menors de 35 anys) i un 10% a dones i famílies monomarentals.
S’ACCEPTA
Tercera.- Prevenir i atendre l’emergència habitacional i exclusió residencial. Revisió de l’import de la renda de lloguer.
Que l’ajuntament revisi l’import de la renda de lloguer en funció de l’evolució de la família. Així doncs, les famílies que han canviat a pitjor la seva situació socioeconòmica se’ls adaptarà els lloguers per tant que puguin continuar tenint dret a l’habitatge. Aquesta mesura ha d’afectar al total de persones en habitatges de propietat -directa o indirectament- i accedissin a l’habitatge abans o després de la crisi.
Actualment aquest ja és el funcionament de tot el parc de lloguer de titularitat pública de la ciutat. En aquesta línia, l’actuació A1.1 contempla el manteniment dels ajuts econòmics finançats per drets socials per subvencionar les rentes de lloguer. Alhora, es disposa d’un equip específicament dedicat a conèixer les dificultats de pagament dels pisos del Patronat per facilitar els ajuts socials corresponents.
S’ACCEPTA
Quarta.- Garantir el bon ús de l’habitatge. Mobilització dels habitatges buits.
Es parla de la necessitat que el cens de pisos buits estigui fet d’aquí a 10 anys. Entenem que es necessita la màxima celeritat per fer aquest cens per tal de poder sancionar -també mitjançant les ordenances fiscals- i d’aquesta manera mobilitzar el conjunt de pisos buits; per tant aquest cens hauria d’estar fet en el termini de 3 anys, mitjançant recursos i personal a través de plans d’ocupació de Barcelona Activa, especialment destinats a persones en situació d’exclusió residencial.
La posada en marxa del cens en els primers barris ha permès valorar amb major precisió el temps necessari. Aquesta realitat juntament amb la consideració del Cens com una eina clau per a l’establiment de processos d’activació d’habitatge buit ens ajuda a establir en 5 anys la realització del cens. Es modifica el quadre d’objectius del Pla i s’estableix que es realitzarà el cens dels 73 barris en el primer quinquenni del Pla.
S’ACCEPTA PARCIALMENT
Cinquena.- Manteniment de l’ús residencial. Incorporació de les propostes dels plans relatius a l’ús turístic (PEUAT)
Que es declari tot Barcelona zona 1. Cal tenir en compte que els allotjaments turístics, els hotels expulsen d’altres tipus d’economia, generant augment dels preus del lloguer així com una bombolla turística a la ciutat. Per tant cal prendre mesures per apostar pel decreixement turístic, per tal que l’habitatge deixi d’utilitzar-se com a una mercaderia amb la qual especular.
NO S’ACCEPTA
Sisena- Ampliar el parc assequible. Model d’habitatge
És important que quan parlem de l’ampliació del parc d’habitatge, quan ho fem de pisos de nova construcció –com està previst segons ha anunciat el govern- s’han de tenir en compte les necessitats per desenvolupar models d’habitatge comunitàries que impliquin la generació de noves relacions entre les persones que habiten en un mateix edifici; alhora aquests espais comunitaris han d’estar realitzats tenint en compte la perspectiva de gènere, així com les necessitats dels diferents col·lectius vulnerabilitats de la ciutat. Per tot això creiem imprescindible que es tinguin en compte d’altres maneres de participació de les veïnes en la realització d’aquests habitatges, així com un desenvolupament de presa de decisions comunitària per avançar en la sobirania residencial que hem descrit a l’inici d’aquest document.
El pla ja contempla, a l’actuació C1.2 Implementació de nous models d’habitatge amb protecció oficial i dotacional, la generació de nous models residencials que tinguin en compte, entre d’altres aspectes, la perspectiva de gènere. Per altra banda, a l’actuació C4.1 es preveu el desenvolupament de cooperatives de cessió d’ús on es fixa la necessitat de desenvolupar un model més col•lectius amb espais d’ús comunitari que facilitin compartir serveis i activitats. Aquest model ha de servir de punta de llança per assajar també nous models d’habitatge col•lectiu que es puguin traslladar a les promocions públiques.
S’ACCEPTA
Setena-Ampliar el parc assequible. Acords amb entitats financeres.
Entenem que els acords amb les entitats financeres no han de ser que l’ajuntament repagui amb els diners de les veïnes a aquestes entitats, de beneficis milionaris anualment. Per tant, s’ha de treballar amb els municipis d’arreu per fer front al xantatge d’aquestes entitats, de la mateixa manera que cal fer una campanya pública i mobilitzar d’altres instruments per tal de no repagar aquests habitatges i obtenir-los gratuïtament; tenint en compte el valor d’ús d’aquests i no de mercat.
Alhora, entenem que és necessari desobeir el Tribunal Constitucional respecte la suspensió de la ILP, L24/2015 promoguda entre altres agents per la PAH. Donat que aquest tribunal suspèn les lleis socials afirmant que ho fa per garantir la “igualtat entre tots els espanyols”, quan en realitat actua en favor dels grans oligopolis.
Actualment això no és possible. Amb altres majories parlamentàries catalans i estatals així com amb altres normes constitucionals i legals, possiblement es podria aconseguir. En qualsevol cas, el conveni actualment vigent preveu un pagament mensual d’entre 80 i 120 euros en funció de si l’habitatge es troba ocupat o buit. Per tant, es pot considerar que les condicions són molt favorables per a l’administració.
NO S’ACCEPTA
Vuitena-Ampliar el parc assequible. Expropiacions
L’ajuntament ha d’expropiar tots els immobles en construcció amb l’obra aturada i contractar aturades per tal d’acabar els immobles a través de la promotora municipal. Així doncs, cal utilitzar els pisos en construcció pel parc de lloguer públic de la ciutat com a eina per combatre l’atur a Barcelona.
Alhora, també cal utilitzar aquesta eina –l’expropiació- per als habitatges propietat de bancs o fons voltor i que no estan assumint les obligacions amb les comunitats de veïns (pagament de quotes comunitàries, arranjaments de danys comuns, manteniments de l’habitatge…) per ajudar les veïnes i, alhora , ampliar el parc públic.
Finalment, cal utilitzar l’expropiació per pels solars embargats per la banca i descuidats o els comprats per fons voltors i desenvolupar noves formes de tinença i sobirania residencial que hem exposat a la part introductòria.
No es disposa dels recursos econòmics suficients per a efectuar aquesta operació. Això sí, s’estan realitzant compres de forma selectiva molt per sota del preu de mercat, així com imposant sancions de forma sistemàtica. D’aquesta manera, a través d’aquesta connexió, els preus i els temps d’adquisició són molt inferiors als d’un expedient expropiatori.
En l’actual estat social i democràtic de dret això no és possible. Amb altres majories parlamentàries catalans i estatals així com amb altres normes constitucionals i legals, en aquest estat o en un altre, podria ser possible.
No es disposa dels recursos econòmics suficients per a efectuar aquesta operació. Això sí, s’estan realitzant compres de forma selectiva així com imposant sancions de forma sistemàtica. D’aquesta manera, a través d’aquesta connexió, els preus i els temps d’adquisició són molt inferiors als d’un expedient expropiatori.
NO S’ACCEPTA
Novena-Impuls del mercat social. Creació d’una associació d’habitatge assequible per la producció i gestió de l’habitatge amb inversió privada.
Entenem que és a través del Patronat Municipal d’Habitatge que s’ha de gestionar el parc públic d’habitatge, i que en cap cas hi ha d’haver empreses privades que intervinguin en la producció i gestió del que ha de ser un bé públic i universal. Així doncs, ha de ser des del sector públic que es desenvolupin les diferents polítiques d’habitatge. Per tant, l’habitatge que es realitzi a la ciutat ha de ser titularitat, gestió, i provisió totalment públic, i avançant cap a un control democràtic per part de totes les veïnes del model de provisió d’habitatge a la ciutat.
La manca d’habitatge assequible a la ciutat és un fet clar i compartit per tots els agents. Per aquest motiu, aquest Pla pel Dret a l’Habitatge de Barcelona preveu la incorporació de nous agents amb capacitat de produir habitatge assequible que permetin augmentar la capacitat tècnica i econòmica actual per executar el potencial d’habitatge assequible. Aquest agents sempre hauran d’oferir garanties del compliment dels objectius de l’interès general, com és la limitació del lucre privat i el seguiment de les millors tradicions europees de polítiques públiques, que es basen en la col•laboració públic-privada-social de forta base associativa i de barri.
NO S’ACCEPTA
- Reflexió i proposta
Per treballar el dret a l’habitatge a Barcelona és fonamental interrelacionar-ho amb el model econòmic i productiu que s’està desenvolupant a la ciutat, fruit també dels governs anteriors. Tenint en compte que s’ha desenvolupat aquest model, ens trobem actualment en una situació d’emergència habitacional, així com d’expulsió de les veïnes dels seus barris com a conseqüència d’una política neoliberal que s’ha basat en vendre el sòl públic, i en desenvolupar la indústria del turisme; un gran negoci en la que els beneficis són a costa de l’explotació de la ciutat a cost 0 per les empreses. Els costos reals del monocultiu econòmic del turisme són l’expulsió de les veïnes dels seus barris, l’encariment generalitzat del cost de vida i la precarietat laboral de les treballadores directes i indirectes.
Si ens centrem concretament en l’habitatge, i analitzem les llars socioeconòmicament, estem davant d’un procés de reducció de la renda mitja de les llars i un increment de població amb rendes baixes i molt baixes; les últimes dades ens mostren que gairebé un 40% de les veïnes de Barcelona es troben en aquesta situació. La renda i l’accés a l’habitatge estan absolutament relacionats tenint en compte que Barcelona només té un parc públic d’habitatge disponible de 6.300 pisos. Tanmateix, i segons dades que el mateix gerent d’habitatge va anunciar, hi ha entre 40.000 i 60. 000 pisos buits a al ciutat, així com més de 6.000 habitatges d’ús turístic sense llicència.
Als problemes d’accés al dret a l’habitatge cal afegir l’increment de les situacions de pobresa energètica que es deu principalment al fet que les empreses energètiques no estan en mans públiques, sota gestió pública, universal i sotmesa a la participació i al control popular. Entenem que només així podem garantir que la dignitat de les persones passa per davant de l’afany de lucre i que el patrimoni col·lectiu es posa al servei d’aquestes. A aquest fet, cal afegir l’existència d’un parc anterior a les regulacions que garanteixen el correcte aïllament tèrmic dels pisos; el descens de la renda mensual de les llars; l’alt cost de l’habitatge; i com dèiem a l’inici uns preus bàsics de subministraments massa elevats per a moltes llars treballadores.
Per tant, tenint en compte la situació actual a la ciutat, així com la ponència aprovada a l’Assemblea General del novembre passat crèiem imprescindible abordar, mitjançant aquestes al·legacions un plantejament polític, ideològic del que entenem que hauria de ser una política que posa al centre les persones per sobre dels interessos econòmics, de les lleis i dels falsos consensos. I aquest última qüestió és rellevant en tant que si el que necessitem les veïnes és endegar onades de desobediència a les companyies elèctriques, als preus abusius de lloguer; en definitiva continuant activant la mobilització tal i com apostem com a CUP Capgirem Barcelona tenint en compte els límits de les institucions actuals, és fonamental que l’actual govern estigui disposat a donar-hi suport i també a donar la cara per la majoria social empobrida d’aquesta ciutat.
Amb tot això, mitjançant aquestes al·legacions enteníem que havíem d’anar al límit de la legalitat; parlant d’expropiacions, parlant de desobediència, parlant de rescindir contractes i sobretot posant al centre la vida per sobre d’unes lleis moltes vegades injustes i absurdes.
És per tot això i perquè enteníem que el govern havia d’anar més enllà del que s’ha fet fins ara: posar pedaços, gestionar les emergències, augmentar les ajudes als lloguers i rehabilitacions, continuar construint pisos mentre n’hi ha milers de buits a la ciutat, de fet inclús treballant amb entitats privades la construcció i gestió d’habitatges amb diners públics; que entenem que el pla que es presenta –fruit també de les negociacions amb d’altres partits- no camina en la direcció necessària per avançar cap a la sobirania residencial.
Així doncs, des del nostre prisma aquest pla hauria de ser ambiciós per començar a capgirar la situació actual, buscant els límits legals, utilizant eines de desobediència, cercant la complicitat i la mobilització de les veïnes en contra del conjunt de lobbies de la ciutat.